En Conrad Fontellas com a empresari d’èxit i la seva caiguda (1ª part)

26 04 2019

Tal com vàrem comentar, remprenem els records de Conrad Fontellas i Gamisans (1910-1975), conegut popularment com a Mario Pickman, i ho fem recordant que va aconseguir ser un empresari d’èxit, especialment desprès de la guerra civil.

Però anem a pams i expliquem que després d’haver nascut a la colònia tèxtil Pons de Puig-reig el 13 de setembre de 1910 i sent fill de teixidors, es va traslladar a Terrassa al 1927 per cursar estudis de Mestre Teixidor a l’Escola d’Arts i Oficis. De seguida va excel·lir entre els seus companys i fins i tot el professor Blanxart el va arribar a nomenar professor de pràctiques. 

És en aquest temps que munta la seva primera empresa de teixits de llana al carrer Sant Leopold 63.

Als primers anys de la Guerra i per el motiu de que era professor de pràctiques es va lliurar de ser mobilitzat, fins que al 1938 el van fer anar al front de l’exercit republicà de Castelló com a escrivent de la brigada 325. L’aventura li va durar poc ja que de seguida el van fer presoner prop d’Alcora per ser enviat al camp de presoners de Santoña d’on és alliberat per l’ajuda d’amistats que havia fet a Terrassa. L’alliberen però el fan anar a la Caixa de Reclutes de Santander primer i a Vitòria després on aconsegueix muntar un negoci tèxtil per produir sacs per pólvora destinats a l’exercit franquista.

Això fa que quan torna a Terrassa, acabada la guerra, es trobi una ciutat que ha perdut bona part de la seva industria i dels seus industrials. Però com que ell ha guanyat diners pot posar en marxa de nou el seu negoci del carrer Sant Leopold a més d’una nova fàbrica a Manresa que deixa en mans d’un germà.

Així a principis dels anys 40 té 3 fabriques en funcionament i comença a patentar invents seus que li donaran prestigi, com és el cas de l’Astracan sintètic en va aconseguir imitar la pell de les ovelles d’origen asiàtic que produeixen aquesta llana tant particular i apreciada en aquells anys. I ho fa combinant teixits de llana, cotó i seda. Aquest nou teixit es podia fer d’altres colors i adaptar-se així a les modes imperants.

En Fontellas empresari no s’oblida de formar-se i estudia anglès per poder internacionalitzar els seus productes, tot i que en aquells anys ja te més al cap les seves dèries d’actor que d’empresari i comença una vida de luxe que li porta a tenir dos descapotables, un Opel Z a Terrassa i un Peugeot 402 a Barcelona ja que per anar de Terrassa a la capital hi anava sempre en tren. Com a anècdota direm que en aquells anys d’en Fontellas (llavors ja Mario Pickman) es deia que mai es canviava de roba ja que quan la que portava era bruta la llençava i en comprava de nova.





Fer el Salpas un vell costum que s’ha perdut

20 04 2019

Avui us deixem amb un record de Setmana Santa de l’amic Josep Badrenas que diu així:

“Tot gaudint de la Setmana Santa, tant diferent de com era en la meva joventut, m’ha vingut a la memòria una cerimònia religiosa que es feia el dijous sant, als pobles però també a les ciutats, suposo que a petició dels interessats en participar-hi.

Es deia “FER EL SALPAS” i consistia en que una ambaixada de la parròquia, normalment el rector i un escolanet amb una espècie de galledeta metàl·lica plena de sal, que ara no recordo com es diu, però molt utilitzada en les esglésies per acollir l’aigua beneïda, anaven per les cases (dels que s’hi havien apuntat), a fer-los-hi el “Salpas”, que consistia en beneir la façana de la casa dipositant-hi un grapat de sal humida (i beneïda) que quedava enganxada a la façana durant uns dies.

Possiblement aquest costum servia per fer fugir els mals esperits…; sembla ser que la paraula Salpas ve de “sal” i “pasqua” però això no ho he investigat…
Fins i tot, és possible que als poblets petits rurals encara es faci. (suposo que encara deuen quedar mals esperits per foragitar)”.

Nota: Salvador Alsius, en la seva obra “hem perdut l’oremus”, petita enciclopèdia de la cultura catòlica defineix aquesta manifestació com la “benedicció de les cases amb aigua i sal durant el temps pasqual”. El mateix autor explica que el seu origen cal cercar-lo en la pasqua jueva i que es realitzava a partir de la sal que els mateixos devots aportaven.
Podeu trobar la resta d’aquest aclariment a:

http://www.joanarimanyjuventeny.cat/devocions-populars/el-salpas-un-ritual-de-proteccio-de-les-llars-catalanes/

Aclariment: En la litúrgia catòlica, l’hisop, salpasser o aspersori d’aigua beneita és una vareta de fusta o metall dotada en el seu extrem d’una esfera metàl·lica buida, emplenada d’un material capaç de retenir l’aigua. En certs moments del ritual, especialment durant les benediccions, i en la litúrgia de la Vigília Pasqual, un sacerdot submergeix l’extrem de l‘hisop en un calderet d’aigua beneïda, denominat acetre, i espargeix amb ell aigua sobre les persones o objectes als quals es desitja beneir.