Ens ha deixat un amic, en Ricard Font

Avui tenim que comunicar-vos que ens ha deixat de forma inesperada l’amic Ricard Font.

Ara no estic amb ànims de fer-li un petit homenatge, que crec que es mereix.

Se, perquè així m’ho havia expressat, que s’estimava molt aquest espai i que cada dia hi entrava per veure si hi havia algun record nou i si hi era sempre tenia alguna cosa a dir-hi.

Qui vulgui acomiadar-lo dijous, dia 31 de gener, hi haurà la vetlla al tanatori de Terrassa i, el divendres 1 de febrer, es farà el funeral a les 11:30 a l’església del cementiri.

Sempre us deixo una fotografia en els records i avui he triat una foto seva personal al costat del seu 2 cavalls. D.E.P.

Relats itinerants i un vell projector Ossa a Torrebonica

Avui us volem parlar d’una petita web que us agradarà. És de la Teresa Sànchez-Roca i en ella descobrireu el concepte dels “Relats itinerants” sota el títol de la seva empresa anomenada La Gunter. http://lagunter.cat/

Tal i com diu ella, de la necessitat d’explicar, neix La Gunter. De les ganes d’estirar d’un fil i d’anar trenant una història. Les històries relatades poden explicar-se des de molts i diferents llocs. Des d’una mateixa o des d’un imaginari col·lectiu. Des d’un espai concret o des d’un espai fantàstic, oníric. Des d’un edifici que reclama memòria. Des d’uns fets que també reclamen memòria. Des de la incertesa total i les ganes d’aventurar-se.

Perquè la vida i el teatre són coses diferents però contenen els mateixos ingredients i es remenen dins un recipients molt semblants : qui ho explica – qui ho viu – qui ho rep. Una part de la vida és real; l’altra la imaginem. La Gunter proposa, sabent que això és així, itinerar relats per tot arreu on es pugui, dins o fora d’un espai, dins o fora d’un mateix.

A més ens proposa alguns itineraris fantàstics, com és el cas de “Històries de Torrebonica” o “Filant histories” que tenen a veure més amb els records de Terrassa o d’altres més personals o fets a mida.

I com que els Records de Terrassa sempre aprofita per posar algun record o imatge que us faci recordar us regalem amb un document que vàrem poder fotografiar en la nostra visita al Sanatori de Torrebonica i en el que la Teresa n’és l’encarregada de fer les visites guiades. El document és una foto de les màquines de cinema (dels voltants dels anys 60) que encara s’hi poden trobar i que són de la marca Ossa, una marca espanyola que va començar a fabricar projectors de cinema l’any 1924 i que desprès va fer motocicletes.

 

Recordem la primera botiga de xuxes del Dulcilandia

Avui gràcies a una foto recuperada d’un diari antic he recordat de nou la primera botiga de xuxes que es va inaugurar a Terrassa anomenada Dulcilandia.

Fa temps la vàrem esmentar en aquest mateix espai i, si ho desitgeu, podeu veure un enllaç, a la part inferior d’aquest record, on indicàvem que el divendres, 10 de maig de 1968, es va inaugurar a Terrassa una botiga al carrer Sant Pere 48 que portava per nom “Dulcilandia”.

Crec recordar i si no que m’ho esmeni algú que el propietari tenia una mena de tics que el feien tot un personatge curiós.

Estic segur que molta gent que llegeixi el nom de Dulcilandia li vindran records d’aquella botiga i m’agradaria que els compartíssiu i ens expliquéssiu que en recordeu.

Us deixo els enllaços que us poden interessar:

 https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2010/05/24/inauguracio-del-dulcilandia/

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2010/05/27/els-xiclets-dunkin/

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2010/05/29/els-xiclets-nina/

L’Hostal dels Grané del carrer de les Parres

Fa uns dies parlàvem del poeta terrassenc Miquel Grané i Civil i dèiem que provenia d’una nissaga d’hostalers i en concret ens referíem a l’antic Hostal del carrer de les Parres (antic Hostal de la Vila). Dons bé avui intentarem recordar aquest establiment, de la mà dels records que ens va deixar l’insigne artista Mateu Avellaneda, que era amic personal del citat Grané.

En Mateu explica que “Si passeu per la Plaça Vella al ésser davant del carrer de les Parres la vista s’atura en un raconet deliciosament romàntic. En aquest raconet, l’últim que queda de la Terrassa vella, el sol hi és alegre i el retall del cel que es veu damunt les cases, és d’un blau suau voltat d’orenetes que fan el seu niu sota els ràfecs de les cases centenàries. En altre temps quan es feia el mercat a la Plaça Vella, aquest carreró era ple de gent. Pagesos que deixaven els carros i animals a l’hostal, marxants, gitanos i gent de tota mena que no tenien casa a la Vila feien cap a l’hostal, esmolets arrossegant la mola pel món i fins lladregots hi tot. Tot aquest abigarrament feia vida a l’hostal junt amb els dispesers que hi estaven tota la setmana”.

Més endavant explica: “Bons amics meus m’han obert les portes de casa seva i m’han facilitat el poder fer aquest dibuix. Amb la seva companyia he recorregut des de baix a les quadres fins al terrat, totes les habitacions de la casa. … Situem-nos quaranta anys enrere (ara ens hauríem de situar quasi cent anys enrere) i entrem pel carrer de les Parres … davant nostre, passant entremig de carros de tota mena s’alça l’Hostal. El carrer s’eixampla fent una placeta desigual. A mà dreta hi ha el portal de la quadra on hi entrava el bestiar. El matalot va i ve portant palla i galledes d’aigua pels animals. Al costat del portal de l’estable hi ha una porteta de punt rodó petita i allargassada que dóna entrada a l’hostal. Entrem per un corredor que mena a l’escala estreta, de graons desiguals que ens porta al primer pis. No cal demanar per entrar en aquesta hora doncs tothom entra i surt a la seva comoditat. Ja som al replà i trobem el cancell d’entrada. A mà dreta entrant hi ha el menjador dels dispesers de poca volada. En aquella hora són a la fàbrica o al Vaport com diuen ells.

… Aquest menjador és una peça rectangular on hi ha una gran taula amb cadires a tot el vol, hi ha dos balcons: l’un amb barana de ferro amb testos de clavellers de sang i aigua; l’altre dóna a una eixida de petites arcades que li dóna un especial encís (en les fotografies de l’esquerra podeu apreciar que encara avui es poden veure les antigues arcades dels balcons de l’hostal, així com l’espai de l’antiga porta d’entrada). En aquest menjador s’hi obren a més de la porta d’entrada i els dos balcons, la porta de la cuina i la porta de l’escala que mena al segon pis o sia, als dormitoris. Entre balcó i balcó hi ha un aiguamans de marbre. Al fons hi ha la llar de foc on s’escolen les vetllades d’hivern contant el que passa, el que no passa i el que no ha passat mai”.

El carrer de les Parres no sempre ha tingut el mateix nom i de fet en altres èpoques era conegut com el carrer Sobirà, d’en Gontarda, d’en Celler, d’en Ferreres i d’en Font i diuen que lo de les Parres es deu a unes parres que s’enfilaven per la galeria de l’antic hostal que hi havia al número 16 però aquests dada no se sap del cert si és vertadera. De fet en la fotografia que us mostrem a la dreta, de principis de segle XX, no hi surt cap parra.

En canvi en un altre dibuix del mateix Mateu Avellaneda  (a l’esquerra) si que la podem veure, tot i que cal dir que aquest dibuix és una recreació de com ell creia que deuria ser la parra que li donava el nom.

Dades de l’Hostal de la Vila: aquest havia estat un lloc on s’allotjaven els antics traginers quan anaven de camí i també havia servit d’alberg nocturn. El dia 25 de novembre de 1770 l’ajuntament arrendava a Salvador Grané l’Hostal de la Vila per 10 lliures amb l’obligació d’allotjar soldats. En sessió del 15 de maig de 1874 l’ajuntament clogué un conveni amb el propietari de l’Hostal, en Miquel Grané i Valls perquè aquest seguis hostatjant a casa seva els vianants pobres, al que devia cobrar 6 cèntims de cada un. A canvi l’ajuntament li abonava 20 pessetes cada trimestre.

Records de Mossèn Garrit i la missa del Gall a la Mola

En Ricard Font ens envia una foto de la Missa del Gall a la Mola de l’any 2010, tot indicant-nos que quan era més jove hi anava amb Mn. Joaquim Garrit i Rigol. La missa era organitzada cada any per el Centre Excursionista de Terrassa.

I ens diu: “Mn. Joaquim no depenia de cap parròquia, als anys seixanta era un capellà obrer que treballava en una ferralleria, jo el recordo que va venir a buscar unes maquines velles a la Tintoreria Llanera amb un toro i una furgoneta. Ara que te 86 anys per fer unes reunions encara va cada setmana a Barcelona a peu per Collserola“.

Una altra anècdota que ens explica diu: “A la primera manifestació de capellans que va tenir lloc davant de la policia a via Laietana, Mn. Joaquim de les garrotades que li van donar li van caure les ulleres al terra, i per no perdre-les les anava buscant i mentrestant, com que no podia fugir, el policia l’anava garrotejant l’esquena”.

En Ricard també esmenta que “per no tenir de caminar tant a la nit, els deixaven la clau de la barrera de can Robert i podien aparcar a can Pobla“.

Finalment ens indica que “a la missa del gall de la Mola en el sermó Mn. Garrit ens va recitar el Cant espiritual: Palau i Fabre” que com que li va agradar mot ens transcriu a continuació:

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu,
que sovint parlo i t’imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis,
que arribo a creure en tu – i penso creure en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o em sembla que em desperto,
i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto.
I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
Quan estic més despert i quan més adormit?
No deu ser tot un son i, despert i adormit, somni de la vida?
Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí,
la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi
si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d’amor més estranya i més dura!
Quin mal em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara!
No em vulguis mal pel meu amor mesquí.
Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te:
Ets.

Adjuntem unes felicitacions que es lliuraven als assitents a la Missa del Gall, una del 2011 i una del 2012 i de les que tant sols se n’editaven 200 exemplars.

  

La cabalgata de reis de fa 75 anys organitzada pel Frente de Juventudes

La cavalcada de reis de fa 75 anys, concretament del 5 de gener de 1944 va ser organitzada pel Frente de Juventudes.

L’itinerari dels reis d’orient començava per carrer del Teatre per baixar pel carrer Sant Pere fins al Raval on eren rebuts per les autoritats a l’Ajuntament de Terrassa. Desprès continuaven per la Rambla, carrer Major, carrer del Vall, carrer de l’Església i Plaça Vella, Font vella, Passeig, carrer de Sant Antoni, la Creu Gran, carrer Nou de Sant Pere, Plaça Verdaguer i carrer del Nord.

Com a curiositat podeu repassar com alguns d’aquets carrers s’anomenaven diferent en aquells anys.

Nota: un comentari del Rafel Comes ens indica que el Frente de Juventudes es va fer càrrec dels Reis des del primer any de la postguerra i a més ens ha fet arribar dos documents molt interessants relatius a la organització de les cavalcades en aquells anys, tot indicant-nos que resulta curiós comprovar el llenguatge que fan servir i els lemes com “Por el Imperio hacia Dios !” que ens aquells moments es feien servir.

 En el primer document del desembre del 1940, en que parla dels reis del 1941, podem apreciar l’inici de la campanya “ningún niño pobre sin juguete” que ens recorda les campanyes que després s’han organitzat des de la Creu Roja, tot i que per sort es va eliminar lo de “pobre”. La signatura de la carta també és destacable ja que indica “Por Dios, España y su revolución nacional-sindicalista“.

El segon document, datat el dia 9 de desembre de 1940, ens parla de l’organització de la cavalcada de reis del 1941 i és curiós observar que aquesta ha d’anar “escoltada por los Cadetes y Flechas del Frente de Juventudes“. La carta de fet és una crida per aconseguir aportacions de diners que ajudin a sufragar les despeses i en aquest cas va dirigida al President del Gran Casino de Terrassa, tot i que llavors el Gran Casino tenia encara una Junta Gestora que presidia Josep Clapés Rovira pare de l’exalcalde Clapés Targarona. Tres setmanes després, el dia 29 de desembre es van elegir els trenta-sis càrrecs de Junta Consultiva i aquests, el 2 de gener següent, van elegir la primera Junta Directiva de la postguerra que va nomenar president Antoni Ramoneda Oliart. 

 

 

 

75 anys de l’Agrupació de pessebristes de Terrassa, 71 del butlletí, 69 del logo i 87 del concurs?

Diuen que el primer concurs de pessebres local el va organitzar l’anomenat Centre Excursionista Montserrat l’any 1929 (podeu veure un article sobre el seu butlletí a:

https://recordsdeterrassa.wordpress.com/?s=excursionista+montserrat), d’això fa exactament 89 anys. I també sembla que l’Schola Cantorum n’havia organitzat un altre el 1924 però que en tot cas no va tenir continuïtat. Una altra dada és l’excursió que es va organitzar per anar a visitar pessebres de Sant Cugat i Barcelona el diumenge 27 de gener de l’any 1935 i que sembla que va ser organitzada per en Modest Simó i Ciurana, que anys després va ser qui va presidir l’Agrupació de Pessebristes de Terrassa, com explicarem més endavant (d’aquesta excursió sembla que podria formar part una curiosa fotografia (del llibre Terrassencs del segle XX), datada al 1935, que mostra un grup de persones al costat d’un autocar i amb una pancarta que diu “Associació de pessebristes de Terrassa” i que resulta un petit misteri ja que si correspon a la sortida esmentada l’associació, com a tal llavors encara no existia.

Sigui com sigui l’any 1931 se’n va fer càrrec la Joventut Catòlica del Centre Social que va organitzar el concurs de pessebres de Terrassa just fins l’inici de la guerra civil, l’any 1936, en que tot el que tenia que veure amb temes religiosos no tenia gaire futur. Per això d’aquest Concurs de Pessebres de Terrassa i Comarca aquest any es celebra la 87ena edició, tot i que no és del tot cert ja que hauríem de restar-li els anys de la guerra civil en que no es va celebrar (quin lio oi?).

Cal esperar a la finalització de la Guerra Civil per tornar a veure la convocatòria del concurs de pessebres a la nostra ciutat. A l’esquerra podeu veure el pessebre oficial de l’any 1940. Per cert, els premis del concurs de pessebres d’aquells primers anys eren figuretes, llibres i imatges que s’exposaven en l’aparador de la llibreria de la Vda. de M. Utset del carrer Sant Pere.

L’any 1943 (ara fa just 75 anys un grup de joves d’Acció Catòlica del Centre Social van crear l’Agrupació de Pessebristes de Terrassa amb en Modest Simó i Ciurana que es va fer càrrec de la seva presidència.

Ara trobem una nova data ja que el primer Butlletí de l’Agrupació no es va editar fins l’any 1947 (fa 71 anys) amb la presidència d’en Jaume Colom. Precisament en un apartat del butlletí podreu llegir com es va constituir precisament aquesta agrupació i quins membres van formar part de la primera junta directiva.

Cal indicar que en aquells anys a més dels Pessebres es feien els anomenats Calvaris (representació de l’escena del calvari de Jesucrist) i que el pessebre oficial de l’any 1943 (any de la creació de l’agrupació) va ser encomanat als senyors J. Colom, Pi i F. Simó, mentre que els calvaris els van fer els senyors M. Simó, F. Simó i F, Cardús (podeu veure un calvari fet a Terrassa a l’esquerra).

Cal indicar que tant la seu de l’agrupació com els primers pessebres oficials es tenien que anar a veure a la seva seu del carrer Major, numero 6 i que es podien visitar els dies festius de 11 a 1 i de 5 a 8.

Si us fixeu bé en el butlletí hi trobareu un logo de l’agrupació (a l’esquerra) que no és el que avui coneixem. Fins l’any 1949 no es pot apreciar el nou logotip (a la dreta) amb el bonic dibuix de la noia filadora que va regalar a l’Agrupació el dibuixant Mateu Avellaneda, ara fa 69 anys.

Si voleu trobar més explicacions de tot el que us he intentat aclarir l’amic Joaquim Verdaguer en parla a:
http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2014/12/el-pessebre-terrassa-lagrupacio.html, tot i que no tinc gens clar que l’inici de la Fira de Santa Llúcia el puguem fixar al 1940, tal i com ell indica en el seu escrit; ja que he trobat publicat que no va ser fins el 1955 en que es va crear, tal i com podeu observar en la foto de la dreta (potser algun historiador ens podria ajudar a aclarir-ho).

Nota: en el comentari del Ricard Font esmenta un pessebre de l’any 1957 que va guanyar el primer premi dels artístics i una felicitació de Nadal del seus pares amb el pessebre imprès i aquí us deixem les imatges per qui les vulgui veure: