Repasem records de la riuada del 62 a les Arenes

25 09 2018

portal de Sant Roc

L’Associació el Llibre de la Vida us fa saber que organitza una jornada de Records al voltant de la Riuada del 1962 i que serà dinamitzada per en Santi Rius, que a la vegada s’encarrega d’aquest blog dels Records de Terrassa.

L’acte que es realitzarà en el Casal de la Gent Gran de les Arenes, al carrer Farell 2 de Terrassa el dijous 27 de setembre a les 18:00 hores és obert a tothom i començarà amb un repàs fotogràfic i uns vídeos explicatius del que va passar aquella tràgica nit del 25 de setembre de 1962.

En el decurs de l’acte, a més de visualitzar les fotografies i els vídeos de la riuada, s’explicaran records personals i es convidarà a compartir les vivències dels assistents.

L’objectiu és despertar els records dels assistents i mirar de provocar la seva participació en aquest acte què, de forma molt significativa, s’ha volgut que es fes en el barri de les Arenes, que va ser el més castigat per la força d’un aiguat que en poc més de 4 hores va arribar a descarregar 225 litres per m2.

Si teniu quelcom que mai hàgiu explicat o alguna fotografia o record que vulgueu compartir o simplement teniu curiositat per escoltar el que s’explicarà, us esperem el dijous dia 27 a les 6 de la tarda. NO HI FALTEU !

Aprofitem per donar-vos algunes dades del dia 25 de setembre de 1962:

cotxe penjat les vies

  • El dia va començar amb sol i feia calor i els parts meteorològics només anunciaven alguna inestabilitat de les temperatures i un augment de la nuvolositat.
  • Entre la 1 i les 2 van començar a caure gotes, però no va ser fins a la tarda, sobre les 7:30, que va començar a ploure més fort.
  • A quarts de nou van sonar les sirenes dels bombers reclamant al personal lliure, degut a les desenes de trucades que rebien per inundacions.
  • A les 9 se’n va anar la llum i el telèfon, deixant als bombers i a la ciutat incomunicats.
  • El diluvi va caure entre les 9 i les 11:45 de la nit. Més de 240 litres per metre quadrat. L’aigua queia com una cortina que no deixava veure rés i el cel s’il·luminava constantment per els llampecs.
  • A les 9:30 el pont de la Renfe es arrastrat per les aigües i uns minuts després uns veïns fan senyals a un tren perquè pari abans de caure pel pont que ja no hi era.
  • A les 9:40 el tren que havia sortit a les 9 de Barcelona decideix parar abans d’arribar a Terrassa amb 105 passatgers dins.
  • A les 10:30 moltes cases són arrasades per la força de l’aigua a la banda esquerra de la riera de les Arenes, en el barri anomenat Hockey.
  • A les 11:45 deixa de ploure i els que han sobreviscut abandonen les seves cases mentre que alguns que són a les teulades moren al esfondrar-se la seva casa.
Anuncis




Records dels patis d’abans:

19 09 2018

La Maria Rosa Avellaneda ens fa arribar un record personal que diu així:

cosint al pati

Els patis d’abans… tant diferents dels d’ara… recordo que els habitatges d’abans (la gran majoria) eren cases de planta baixa i pis i que s’accedia al pis per una escala interior, i a dalt normalment hi havia els dormitoris “cases angleses en deien”. Al final de la planta baixa normalment hi havia el pati i recordo que el nostre pati estava orientat de cara a migdia, de manera que de bon matí els raigs de sol ho il·luminaven tot. La llum passava a través dels vidres i s’allargava fins a mig passadís.

Per anar al pati des de dins de casa hi havia dues sortides, la del menjador i una de més petita que s’hi accedia per la cuina. A l’estiu totes les portes estaven obertes per facilitar la circulació de l’aire i a cada sortida era molt convenient posar-hi cortines sobretot per impedir l’entrada de mosques. Ara de mosques a ciutat n’hi ha poques però llavors n’eren una munió . A casa teníem una maquineta rodona de llauna que feia com una manxa i amb aquest instrument escampàvem flit per matar-les. Però no es mataven totes “no”. Per les que quedaven també teníem unes pales “matamosques”, amb un mànec llarg i al final una superfície plana reixadeta i amb aquest dispositiu anàvem a la recerca d’alguna que s’havia colat cap a dins de casa. La cortina de la porta del menjador era feta d’unes tires de ferro compostes de petites peces que es podien anar enfilant i deixant la cortina a la mida necessària.

Al sortir al pati el primer tram era enrajolat i després hi havia grava. A la dreta després de la porta de sortida hi havia un test d’uns vuitanta centímetres d’alçada. Era fet de ciment amb uns dibuixos imitant el tronc d’un arbre. En aquest gran test hi havia plantada una gardènia que sense cap cuidado especial solament regant-la, es va fer immensa. En plena floració podia tenir més de vint flors obertes que escampaven una gran olor per tot el pati. També al sortir i a dalt de la paret sota la galeria hi havia un niu d’orenetes. Puntualment arribaven el mes de Març anunciant el bon temps. Era curiós mirar el niu i veure les petites orenetes amb les boques ben obertes esperant el menjar que els hi distribuïen les més grans.

En aquest primer tram, a la dreta hi havia el pou. Era un pou compartit amb el veí, i per accedir-hi teníem d’obrir dues portetes de ferro semicirculars que estaven col·locades a sobre el brocal del pou, llavors fent rodar la corriola amb el llibant i la galleda trèiem l’aigua molt fresca que servia per refrescar les begudes….. Al tancar les portes el pou quedava amagat al darrera. A l’esquerre hi havia el safareig i a sobre, a la paret una petita vela per donar-hi ombra.

Mateu Avellaneda dibuixant al pati

Després ja venia el jardí. En el terra hi havia grava (excepte en el costat dret). En aquest espai unes grans pedres totes iguales feien com una jardinera preparada amb terra especial per les plantes: els rosers, les margarites, les clavellines, els boixacs….També hi havia unes plantes que es feien molt grans nosaltres en dèiem “pom de noche” que florien amb unes floretes vermelles que només s’obrien a la nit. La llavor d’aquestes plantes, s’escampava de tal manera que teníem de vigilar i aclarir-les sovint per no perjudicar les altres. A un canto i penjada hi havia una clavellina d’aire que sortia de dintre un cargol de mar. Sense terra ni aigua anava vivint i multiplicant-se amb petites clavellines.

A la part esquerre hi havia un cobert fet d’obra. Tenia dues portes, una per entrar al cobert i l’altre amb dos compartiments: el de baix per guardar el carbó i la llenya i al de dalt hi havia el galliner amb un gall i moltes gallines amb les seves menjadores i els abeuradors de terrissa. La porta que tancava el galliner era de filat. De bon matí ja sentíem el cant del gall, el nostre, i el dels veïns doncs en aquella època molts veïns en tenien d’aviram. Ara, a ciutat, és impensable al mati sentir el cant del gall però llavors no ens molestava gens ja que era la senyal de que ja es despertava el dia.

Un problema era si algun dia per descuit deixàvem un moment la porta oberta de la gàbia i s’escapava una gallina. Llavors era una odissea intentar agafar-la. Precisament, per escapar-se es posava a sobre la barana de ferro que donava a la carretera de Moncada i el meu avi, amb tota cautela, s’hi anava acostant… però de seguida veiem que començava a moure les ales i que d’un moment a l’altre emprendria el vol. Els intents eren diversos, però sempre amb el mateix resultat… fins que al final passava el que temíem: una gran volada i ja la podíem veure a baix a la carretera. Amb el trànsit actual la gallina no duraria ni dos segons però llavors, si no moria atropellada, també la podíem donar per perduda perquè agafar una gallina en una carretera oberta és “misión imposible”.

tortuga al pati

Un altre al·licient del pati, era la tortuga. La nostra era una tortuga gran (la closca d’uns vint centímetres) i a l’hivern restava amagada; però de sobte, al venir el bon temps, el primer de nosaltres que la veia ho anunciava amb un gran crit “ja ha sortit la tortuga!”. De dins la closca treia les potes i el cap i tenia de ser molt vella perquè la recordo molt arrugada. Si la molestàvem s’amagava dins la closca i després d’una estona tornava a caminar lentament a pas de tortuga. Penso que aquest rèptil era molt econòmic de mantenir ja que mai vaig sentit que els meus avis parlessin de comprar menjar per la tortuga. Crec que deuria menjar fulles i amb la gran vegetació i varietat de plantes que hi havia segur que ja en deuria tenir per un menú complert: primer, segon i postres…..

Bé eren altres temps… tan diferents d’ara… però és bonic recordar coses que amb tots els avenços actuals, segur que no tornaran.





En record de la primera manifestació autoritzada a Espanya després de la mort del Franco

7 09 2018

El 11 de setembre del 1976 tothom recorda la celebració de la Primera Diada de Catalunya a Sant Boi, però potser no és tant conegut que un dia abans Terrassa va fer la primera manifestació autoritzada de l’estat espanyol després de la mort del dictador, per commemorar la Diada Nacional de Catalunya

Aquest any el proper 10 de setembre, a les 19 hores es farà un acte commemoratiu, davant del Mercat de la Independència, per recordar aquest esdeveniment, organitzat per Terrassa Memòria, amb el suport de l’Espai de la Memòria i els Valors Democràtics i de l’Ajuntament de Terrassa.

Jo recordo aquesta manifestació ja que llavors tenia 19 anys i em bullia la sang quan sentia parlar de Catalunya. No teníem cap mena d’autonomia i volíem la llibertat i l’amnistia i la pancarta que encapçalava la manifestació ja portava el rètol de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, que tot i els anys passats potser encara la podríem fer servir 42 anys després.

És cert què potser no érem molts, crec que es va xifrar en uns 6.000 però era la que fins aleshores havia aplegat a més terrassencs i això que de manifestacions ja n’havíem fet alguna més, com la de la vaga de principis d’any.

En aquella manifestació hi havia gent de tots els “colors”, amb pensaments divergents i es barrejaven els joves universitaris amb els treballadors i immigrants que vivien en els barris de la ciutat. Però tots teníem un objectiu comú: que Catalunya pogués auto governar-se i això ajudés a millorar la qualitat de vida dels que hi vivíem i que es retornessin els drets bàsics dels ciutadans. Llàstima que actualment a Catalunya cadascú vagi a la seva i no recuperem l’esperit d’aquells anys on tots anàvem junts per aconseguir millorar el poc que teníem. (a la dreta la noticia apareguda a la Vanguardia del dia 11).

També recordo que no se d’on la gent va començar a treure senyeres i que entre el grup de joves hi havia una mica de temença, ja que sabíem que hi havia policia secreta i la presencia dels grisos resultava certament amenaçadora. No recordo si hi havia policia a cavall però en aquella època crec que era un dels mètodes que feien servir per carregar contra la gent. Si que recordo que de manera espontània vàrem cantar els segadors tot i que jo llavors encara no em sabia la lletra del tot. Però si que recordo que el què més es cridava eren els “Visques a Catalunya”. No vaig veure qui encapçalava la mani ja que em quedava lluny la capçalera, però si que recordo haver vist al Labòria i el Raventós i potser en vaig veure més, però llavors no en sabia els seus noms.

Fer la manifestació per la Rambla del Caudillo era com una burla, però tenia el seu significat de denuncia del que ens havia tocat de viure durant la dictadura. Crec que tot plegat no va durar gaire, potser una hora i mitja (va començar als voltants de la set de la tarda) i tampoc vàrem fer un gran recorregut però, per sort, no va passar rés i tots vàrem poder retornar a casa sans i estalvis i amb la sensació de que aquell dia tota havia començat a canviar.

Recordar no pot ser mai dolent, ja que qui no valora els records no valora els seus orígens.