Fa temps vàrem comentar l’anècdota de com es va fer el logotip de la revista SYBSA (de l’empresa Sala i Badrines) i avui seguirem comentat alguns dels seus continguts:
En aquella època era molt habitual premiar a la gent que portava més anys en l’empresa i en aquest primer número s’esmenta que en motiu de la festivitat de Sant Antonio Mª Claret, patró de la indústria llanera, es van atorgar els premis a 15 veterans de les industries tèxtils de la ciutat i que de la casa Sala i Badrines n’hi havia quatre: 2 de Sala y Badrinas S.A. i 2 de Hilaturas Laborsyb S.A.
Els noms dels premiats van ser: Marcelino Puiggrós Enrich, Josefa Olivella Ballbé, Francisco Segarra Farré (els 3 amb 45 anys treballats a l’empresa) i el jubilat Ezequiel Miralles Justibó, que va treballar 59 anys a la secció d’aprests. Us imagineu avui en dia treballar 59 anys en una mateixa empresa? Impossible, oi?
Entre els continguts d’aquest primer número també hi trobem una glossa a Don Alfonso Sala i a Don Benito Badrinas com als artífexs d’aquesta indústria que va ser creada l’any 1838.
Records de Terrassa 
La meva mare, hi va treballar molts anys com a texidora a Sala i Badrines. Recordo aquesta revista….
Permeteu-me explicar sobre un dels premiats Ezequiel Miralles. Aquest era aprestador de cal Sala i Badrinas, la seva esposa Júlia Felip i Moragas era nuadora de cal Pont i Aurell i el seu fill Jacint, ja traspassat, treballava de teixidor també a cal Sala. Ezequiel era actiu militant de la CNT i tenia molt interès per les teories del pensament àcrata. Miralles va estar sempre afiliat al Sindicat Fabril i compromés amb el Centre Racionalista, i el seu successor, la Mutualitat Cultural, una societat tolerada que sota una finalitat oficialment cultural, permetia els anarquistes terrassencs reunir-se els anys en què la Dictadura de Primo de Ribera va clausurar els locals del sindicat. Ezequiel fou un dels detinguts en una reunió clandestina el 3 de desembre de 1933 en el local de la Mutualitat (carrer de Sant Genís). Al final de la Guerra Civil no volgué exiliar-se. Detingut i empresonat, un consell de Guerra el condemnà a 6 anys i 1 dia de presó. Francesc Sàbat en la circular dels exiliats anarquistes del 31 de maig de 1966, li dedicà unes ratlles amb motiu del seu traspàs
La fidelització a l’empresa on treballaves no és tan excepcional. Jo mateix, amb 55 anys de vida laboral, vaig treballar-ne 11 en un lloc i 44 en un altre. Quan es tractava d’una empresa familiar, si les coses anaven mitjanament bé per ambdues parts, no era gens estrany que t’involucressis amb l’empresa com si fos amb la família i, al menys en el meu cas, ben poques vegades se’m va passar pel cap canviar. Vaig entrar a l’empresa familiar en el mateix moment en que es fa fundar com a societat, jo tenia 25 anys, i vàrem créixer junts. Avui, jo ja estic jubilat, i encara tinc dos fills treballant a la mateixa empresa que, en realitat no s’assembla en rés a la que vaig treballar jo. Probablement si fos ara, amb el format d’empresa actual, i amb la perspectiva dels anys, no tindria la motivació per a fidelitzar-me tant d’aquesta manera. Les empreses canvien, els treballadors també i els temps, no cal dir-ho!!. Val a dir que no me’n penedeixo en absolut. No se si l’empresa o l’equip actual pensa el mateix de mi.