El parvulari “San Cristóbal o SanCosme”

28 06 2016

parvulario sant cristobal - san cosme 151Hem rebut un comentari demanant-nos si teníem informació del parvulari que abans ocupava les instal•lacions de l’actual biblioteca del districte 2 de Terrassa i per donar una breu resposta i amb la intenció de motivar als nostres lectors per si poden aportar més informació, publiquem les dades que tenim.

En una fitxa del “parvulario San Cristóbal” (creiem que es va inaugurar cap als anys 50/60), del carrer Sant Cosme 151, realitzada l’any 1971, trobem una breu explicació que indica que tenia una capacitat de fins a 59 alumnes en una única aula. La superfície construïda era de només 70 metres quadrats i a més de l’aula tenia un pati (la foto és del parvulari l’any 1971).

El parvulari oferia servei de menjador en un immoble antic i deficient que presentava una ventilació – il•luminació també deficient. El mobiliari també era considera antic i no funcional i els sanitaris presentaven deficiències. Finalment, indica que els mètodes pedagògics ja estaven considerats antiquats.

També sabem que l’any 1981 es va remodelar completament i se li va posar el nom de “parvulario San Cosme“, augmentant-ne la seva superfície i capacitat. Actualment aquest espai l’ocupa la biblioteca del districte 2 de Terrassa, inaugurada el 20 d’octubre de l’any 2001, amb una superfície útil de 1.128 metres quadrats ubicats en un edifici de planta única amb un pati interior central.

Anuncis




El misteri de les persianes tancades i el cocodril de la Font Vella

24 06 2016

alegre sagrera pis fontanalsSi passegeu pel carrer Font Vella podreu observar la magnifica casa Alegre de Sagrera i fins i tot podreu entrar i visitar-la, però potser no us hi heu fixat del tot, ja que si l’observeu amb deteniment veureu que hi ha un pis a la part superior que roman tancat i amb les persianes verdes permanentment tancades. Quin misteri hi ha en aquest espai tant cèntric però alhora tant desconegut?

Desvetllem el misteri dient que es tracta del pis que va ocupar la família Fontanals a partir del 1930, quan en Jaume Fontanals Guillemot (1887 – 1968) es va emparentar amb la família Alegre de Sagrera casant-se amb Mercè Alegre i Sagrera. L’entrada d’aquest pis hem d’aclarir que no era per la porta principal de la casa, sinó que s’hi accedia per una porta lateral, que avui encara podem observar al costat de l’edifici i que també dona accés a uns pisos de lloguer que van habilitar la mateixa família Alegre. Anys desprès l’arquitecte Jan Baca va ser l’encarregat d’habilitar una entrada des del segon pis de la casa Alegre amb la finalitat de poder convertir aquest pis en un espai per el museu d’art contemporani de Terrassa, que tanta falta fa a la nostra ciutat. Malauradament les intencions eren bones però per la manca de pressupost no es va poder portar a terme.Solidaritat amb Fontanals

Actualment el pis roman tancat i es fa servir com a dipòsit del Museu de Terrassa. Les sales conserven la mateixa disposició original i la seva rehabilitació permetria dotar a la casa Alegre de Sagrera d’un atractiu més, ja que es podria completar la visita d’una casa des del segle XVIII fins a la decadència d’una de les grans famílies industrials de la Terrassa del segle XX i que als anys 60 era considerada com una de les famílies més importants de la ciutat.

El pis va ser habitat fins l’any 1973 i va sofrir una important ampliació als anys 50 amb la creació de diverses estances tant per la família com per el servei, que creiem que són les que encara es podrien recuperar amb certa facilitat. fontanals tancament treballadorsRecordem que l’empresa Fontanals va entrar en crisis l’any 1974 i que desprès d’un llarg procés en que es van acomiadar quasi un miler de treballadors i en el que es van produir diversos actes de protestes i de tancaments de treballadors, va tancar definitivament l’any 1978, posant punt i final a 93 anys de funcionament. Jo encara recordo les pancartes de protesta dels treballadors tancats dins la fàbrica i el clima de crisis que es vivia a la ciutat a mitjans dels 70 i que va coincidir amb la meva adolescència.

porta pis fontanals 1Però el record que voldria destacar és el d’un cocodril dissecat que, segons sembla, encara es conserva a l’interior de la casa, ja que formava part dels trofeus de caça que la família tenia exposats en un dels seus salons d’oci i en el que també es diu que va ser on es va instal•lar un dels primers aparells de televisió de Terrassa de grans dimensions. Potser el fet de recuperar aquest cocodril podria resultar un atractiu per la mainada que faria més atractiva la visita de la casa pels infants.

A la dreta podem observar la porta d’entrada original al pis dels Fontanals.





La incòmode pregunta al Doctor Francesc Palau i Abad

17 06 2016

document dr. Palau ajuntament terrassa 1936A conseqüència de l’article que vàrem publicar sobre l’hospital militar (enllaç al post) que es va instal·lar al Gran Casino durant la guerra civil, l’amic Rafel Comes molt amablement ens ha enviat aquest record que amb el seu permís us mostrem:

“Quan esclatà la Guerra Civil, el doctor Francesc Palau i Abad estava al front de la Medica Popular de Terrassa, una mútua sanitària creada per la CNT i, a més, va ser un dels nou regidors que en representació d’aquesta sindical van ser nomenats el 14 d’octubre de 1936 per formar part del Govern d’Unitat Popular.

targeta Dr. Palau a MèxicEl Dr. Palau vivia exiliat a Mèxic quan el novembre de 1997 va contactar amb l’ajuntament de Terrassa fent-li saber que feia un viatge a la península amb la seva esposa i li agradaria visitar la nostra ciutat. L’amic Jaume Canyameres, llavores tinent d’alcalde de Hisenda, es va mobilitzar perquè tingués una bona rebuda i va estar dos dies seguits trucant-me per que li assessorés sobre el Dr. Palau, la Mèdica Popular i demanant fotocòpies de tot.

Quan va arribar el dia de la visita el Jaume em va trucar el matí. Escolta!. Perquè no vens a dinar amb nosaltres tu que domines el tema?. A mi em feia gràcia escoltar del Dr. Palau les seves impressions dels primeres mesos de la Guerra Civil i vaig acceptar. El fet és que vàrem anar a un restaurant del carrer del Vall, on em va presentar el doctor i la seva esposa.

Només acabat de presentar-me’ls, el Jaume ens diu que el perdonem un moment, tot i que ara no recordo exactament que va dir que havia de fer. Sigui com sigui, ja em tens a mi i el matrimoni Palau sols. I ara que els dic per trencar el gel jo?. I vaig decidir anar al gra. Li pregunto, vós encara manteniu la ideologia àcrata?. Caram! Que li vaig haver dit. Em va contestar Nooo! Jo no he estat mai anarquista!. gran casino ocupat per la CNTEm quedo sorprès i li dic, però vostè va formar part del Govern d’Unitat Popular per la CNT. Em respon No!, No!. Va ser perquè em van dir que necessitaven un metge i m’ho van proposar. Vaig notar que l’havia incomodat.

Llavors va tornar el Jaume Canyameres i vaig quedar de comparsa sense que es tornés a tocar el tema de la Guerra Civil. El Dr. Palau ens va explicar la seva vida a Amèrica i vaig entendre la seva incomoditat. Al principi es va començar a dedicar a comprar collites senceres de camps per revendre-les i més tard a comprar i vendre finques senceres. S’havia transformat en un especulador i jo ingènuament li havia recordat els seus antecedents revolucionaris. No és l’únic cas que en el exili, destacats anarquistes van evolucionar i van canviar les idees revolucionàries per les capitalistes, entre ells el mateix Pere Alcocer (El Pedro)”.





El record d’un republicà que va acabar a Mathausen

10 06 2016

escales de mathausenEn un anterior record (veure post) vaig explicar la relació de la meva família amb l’Espluga del Francolí i aquest record d’avui hi te molt a veure.
Una de les tietes de la meva mare es deia Teresina i estava casada amb un tal Ton Vendrell, però no van tenir fills. El fet és que al esclatar la guerra civil al Ton li van demanar que portés els comptes de la cooperativa del pa, ja que l’alcalde era justament un cosí seu.
Al dies finals de la guerra i quan els nacionals eren prop d’entrar a l’Espluga l’alcalde el va a cercar i li diu que haurien de fugir. Ell no ho veu clar però accepta acompanyar-lo amb la condició de que passin per Terrassa on hi tenia família (els meu avis).
Et fet és que hi arriben i són molt ben rebuts, de manera que decideixen quedar-se uns quants dies; fins que l’alcalde diu que han de marxar ja que el front avança i te por que l’agafin. Llavors el Ton diu de quedar-se a Terrassa, ja que a ell creu que no el buscaran dons no havia tingut cap càrrec polític.
L’alcalde li insisteix que sisplau l’acompanyi per no tenir que anar sol i el Ton finalment l’acompanya. Creuen la frontera i van a parar a un camp prop d’Argelers. Al cap d’un temps llarg on malviuen en terres franceses sense possibilitat de tornar a casa, i ja en plena ocupació alemanya, són detinguts i de nou portats a un camp de concentració en terres franceses, fins que un dia arriben uns soldats alemanys que els fan posar tots en fileres (això ho sabem pel que va explicar el cosí quan anys desprès va retornar a casa).
El que van fer llavors els alemanys va ser jugar amb el destí de les persones i van començar a comptar: 1, 2, 3, 4, i el que fa 4 el separen. Llavors ningú sabia el destí, però a on se’l van emportar va ser al Camp de Mathausen on finalment va morir.
La família no en va saber mai rés d’aquest fet fins que un dia, molts anys després, va arribar al poble un senyor que no coneixien de rés i els va informar de que sabia del cert que havia mort a un camp d’extermini i que ell mateix es podia encarregar de demanar unes indemnitzacions, que llavors l’estat alemany donava a les famílies dels morts en aquells camps.dibuix amat piniella arxiu comercal del bages
Aquest senyor es va encarregar de tot a canvi de cobrar el 50% del import dels endarreriments. El fet és que, a més de cobrar una important quantitat de diners, la Teresina va seguir cobrant una mensualitat fins que va morir. Com a curiositat podem dir que amb aquells diners es va poder comprar una caseta i un burret i viure millor la resta de la seva vida.
El Ton va tenir l’oportunitat de quedar-se a Terrassa però el destí li havia preparat un final imprevist. Potser la decisió d’acompanyar al seu cosí va ser pel seu caràcter. La mare diu que ella el recorda com una persona molt alegre i que feia sempre bromes per alegrar als demés.

Notes: El dibuix de la dreta pertany al arxiu privat Amat-Piniella de l’Arxiu Comarcal del Bàges. La foto superior correspon a l’escala d’accés a les canteres del camp de Mathausen i que va ser realitzada per soldats republicans.