Quan Terrassa es va quedar sense el so del Rellotge de la Vila

29 05 2015

 campanes del campanar del sant esperitNo és massa habitual que una població es quedi sense el típic soroll d’un campanar que marqui les hores. Els qui vivim prop del centre de Terrassa trobem tant habitual aquest so de les campanes que marca el rellotge situat al campanar del Sant Esperit que moltes vegades ni el sentim.
El fet és que perquè sonin és necessari un rellotge i un mecanisme que faci que es marquin les hores i els quarts i, d’aquest estri, a Terrassa n’hi havia un de mecànic instal•lat el 3 de desembre del 1871. Aquest rellotge mecànic, anomenat “Horologium” va ser construït per l’empresa francesa Morez i sufragada la seva compra per subscripció voluntària dels habitants de la Vila, passant a ser propietat de l’Ajuntament el 21 d’abril del 1872 tal i com podem llegir en un interessant article del blog del Joaquim Verdaguer dedicat a aquest rellotge.
Per completar la seva informació, només afegirem que el rellotge disposava d’uns grans contrapesos que eren fets de pedra, plom i ferro i que
detall maça rellotge del sant esperitpassaven mitja tona el de les hores i quarts i 250 quilos el que servia per moure el mecanisme. Per qui no ho hagi vist mai direm que per donar corda a un rellotge mecànic cal pujar a força de mà els contrapesos cada dos dies i ja us podeu imaginar la dificultat d’aquesta tasca amb el que arribaven a pesar.
El més
curiós però era el sistema de posar-lo a l’hora i que consistia en un petit rellotge de sol, ubicat en una petita finestra del campanar i que es tenia que fer servir sovint, ja que els mecanismes mecànics sofreixen molt amb els canvis de temperatures.
rellotge de sol del sant Esperit En tot cas el rellotge va funcionar perfectament fins la guerra civil, en que va quedar parat i abandonat, i hem d’esperar fins l’any 1950 quan en Ramon Llena va decidir fer-ne una reparació a fons, aconseguint que el vell mecanisme del rellotge tornés a funcionar uns anys més, fins que finalment el mateix consistori (propietari del rellotge) va decidir a finals dels anys 60 substituir el vell mecanisme per un d’elèctric, deixant en desús aquesta peça històrica.
El problema del rellotge elèctric és que necessita igualment un cert manteniment i això va comportar que l’any 1977 es fonés un dels motors i això provoqués que el rellotge deixés de marcar les hores, sense que el consistori, que en seguia sent el propietari, es fes càrrec de la seva reparació (l’alcalde llavors era en Domènec Jofresa, considerat el darrer alcalde franquista). La amre encara em deia l’altre dia que recordava els comentaris de la gent queixant-se d’aquest fet i és que, tot i la modernitat, el so del rellotge i les campanes per la gent que viu prop del centre és encara avui quelcom que forma part de la seva vida.
Aquest record va ser recollit també per la revista terrassenca Al Vent, el juliol del 1978, en que encara estava sense funcionar el rellotge de la Vila i on s’aprofitava per denunciar que la vella estructura de ferro de les campanes amenaçava ruïna per la seva manca de conservació. Per sort actualment amb la reforma que s’hi va fer l’estructura de les campanes ha estat reparada i es conserva en bon estat.





Un record d’en Francesc Palet i Setó: “De quan vaig ser futbolista”

18 05 2015

tecnos palet2Ja fa temps en Francesc Palet i Setó em va fer arribar un article mecanografiat sobre un record de la seva infantesa que avui us reproduïm des dels Records de Terrassa ja que creiem que us agradarà i potser us portarà records de la vostra infantesa:
Els ingredients:
• La petita contribució que els nois pagàvem (els que podien) per mantenir en bon estat la pilota de cuiro, que havia d’estar engreixinada i cosida sempre sense cap estrip i que quan es rebentava la bufeta, calia posar-hi un pedaç.
• La manxa per inflar-la.
• El passador per posar la vàlvula de la bufeta ben lligada a sota l’orella de la pilota.
• El cordó de cuir fi, mirant que no es trenqués en estrènyer-lo.
• El passador per tancar la pilota, mirant que no fes bony (pensant en les jugades de cap) i sobretot, no ser barroer i no punxar la bufeta en les operacions de tancar la pilota.
“Jo em mirava totes aquestes operacions d’inflar la pilota, però era incapaç de fer rés. En canvi, en Lluís i els altres companys ho feien tot llestament. Sobretot en Lluís era l’ànima, ell portava la iniciativa en tot aquest tema esportiu. En aquests preparatius es creixia. El rememoro de quan teníem deu anys, clenxinat pulcrament amb fixador, portava un jersei llampant, pantaló de golf i mitjons de quadres.
En aquest ambient, es bellugava com un peix a l’aigua. Feia les tries dels equips contendents per anivellar les forces. Si algú protestava posava ordre tot seguit. Ha de ser així i prou !, deia. Quan jo insistentment li pidolava un lloc per jugar, invariablement em dia: tu, de porter, que ets molt dolent i al primer gol que et facin plegues. Em conformava a tot, ell tenia raó, la meva poca traça era manifesta.
En lluís feia de mantenidor del bon estat de la pilota, seleccionador, entrenador, àrbitre i jugador, és clar. No ho feia malament. Com que ho sabia i els altres companys també, li consentíem tot.
Avui és el gran dia. És la tarda del dijous. Cap al camp de la Santperenca, tocant al bosc de can Petit. Des de l’escola, pel pont del Passeig, carretera de Castellar amunt fins a la caseta del burot, anàvem totalment en silenci.
Les persones que es creuaven amb nosaltres comentaven: d’on són aquests nois? Ja ho veieu, sí, són de ca l’Artigues.
Arribats al camp de joc, allò era un campi qui pugui. Els uns a córrer pel bosc a la recerca d’aventures o a la recerca i estudi de plantes i animalets, altres a dibuixar i el grups dels esportistes capbussats en la lluita per la pilota. Imitant sempre els encontres que celebraven els futbolistes professionals. Cada un de nosaltres prenia en el seu subconscient el nom i la personalitat d’un Martorell, d’un Ventolrà, d’un Zamora, en Ciriaco o en Quincoces.
En Lluís disposava el joc i els dos bàndols. Ell era el capità del seu equip, donava les instruccions i les tàctiques a emprar i, quan la cosa s’embolicava, prenia decisions arbitrals i tot.escola social1935
Quan jo em posava entremig i preguntava a en Lluís: On em poso a jugar? Contestava una mica per treure-se’m del damunt: Ah sí, tens raó, posa’t de porter, però atenció no cometis cap error, sinó …
I començava el joc amb grans crits: teva, meva, passa-la, va, tira, ara, si, … De sobte els nois de l’equip contrari venien de cara a mi amb esvalot horrible i jo sota els pals d’una altura i amplitud enormes, em sentia rexic i perdut.
En Lluís cridava des de mig camp: Francesc! … La pilota impulsada per un dels davanters contraris em passava per entre les cames o aneu a saber per on i tot seguit en Lluís afegia: Plega !!! …
Jo marxava resignat cap al bosc proper a berenar i a beure un glop d’aigua. Estava content, que voleu que us digui. En Lluís m’havia deixat jugar en el seu equip”.

Nota: El Lluís del record era en Lluís Francino i Riera.





Els Mosaics Hidràulics guanyen el 1r Concurs d’anuncis modernistes de la Fira Modernista de Terrassa

11 05 2015

prat i carreras 1907Ja us podem anunciar que l’anunci guanyador de la Primera Edició del Concurs d’anuncis modernistes de la Fira Modernista de Terrassa, ha estat per un 41% dels vots: Els Mosaics Hidràulics de Prat i Carreras (publicat el 1907), una fàbrica/taller que estava ubicada al carrer del Racó, 20 (aproximadament davant del Socialet).

A mitjans del segle XIX va inventar-se un nou tipus de paviment anomenat mosaic hidràulic, que curiosament ara sembla que es torna a posar de moda. En realitat són rajoles fetes amb morter de ciment en el que en una de les capes s’hi afegeix pigments de colors i que un cop emmotllades i premsades, no requereixen cap mena de procés de cocció ja que només és necessari deixar el temps suficient per l’enduriment del ciment.

El mosaic hidràulic es podria dir que és un procés artesanal ja que es produeix peça a peça, amb un motlle de ferro colat que es col·loca damunt d’una altra placa llisa de ferro. parvulari 11Els motlles o trepes ja tenen dibuixats els diferents compartiments que conformen el dibuix i que permeten la separació dels diferents colors que desitgem emprar. Es comença abocant a cada cavitat una capa fina, d’uns 4 mm, de ciment blanc barrejat amb pols de marbre i el pigment corresponent. A continuació es treu el motllo i s’hi espargeix ciment gris i sorra a parts iguals, i per acabar s’hi tira sorra humida i ciment gris en proporció de 4 a 1, es tapa i es posa el motlle sota la premsa per aplicar-hi pressió. Un cop finalitzat aquest procés es desemmotlla la peça i es deixa assecar. 

La forma més habitual d’una peça de hidràulic és quadrada de 20 cm de perfil tot i que també n’hi ha de m és petits i de més grans, àdhuc amb formes hexagonals, octogonals, etc. Les rajoles poden ser d ‘un únic color uniforme o fer aigües, jaspiats, etc. (que imiten el marbre o el granit); també poden ser de diversos colors formant dibuixos de tota mena. El nom de hidràulic li ve per dos motius, per un cantó per l’aigua necessària per el ciment i per l’altra per les premses hidràuliques que s’utilitzaven en els primers temps de popularització d’aquesta tècnica.parvulari 13

A Terrassa hi ha bons exemples de terres fets amb mosaic hidràulic, però us en recomanarem uns que podeu visitar fàcilment i que trobareu a l’edifici modernista (del 1913) del carrer Sant Isidre, 29 i obra de l’arquitecte municipal Josep M. Coll i Bacardí i que havia estat l’escola de la mestra Magdalena Rosell (visiteu aquest post).





Primer concurs d’anuncis modernistes de la Fira Modernista de Terrassa:

5 05 2015

Per tal de celebrar la XIII Fira Modernista de Terrassa us proposem la Primera Edició del Concurs d’anuncis modernistes, on podeu puntar l’anunci que més us agradi:
Els que hem triat per aquesta primera edició són aquests 5:

prat i carreras 1907     doctor vinyals 1910 francisco alfonso 1910

pintor baltasar ragon 1910 fotografia M Bonet 1910

Nota: L’objectiu és el de reconèixer el treball de les arts gràfiques i la creativitat que hi havia en els anuncis d’aquells anys a Terrassa.