Els bunyols de bacallà de Quaresma d’una senyora de Terrassa

27 03 2015

bunyols de bacallaAvui una senyora gran que no ha volgut que aparegui el seu nom m’ha explicat com feia els bunyols de bacallà de quaresma a Terrassa. Diu que primer anava a comprar unes penques de bacallà a una botiga de vianda cuita que hi havia al carrer Topete i que era regentada per la família Amenós i que creu que es deia “la pesca salada“.
El bacallà diu que el deixava tot un dia en un recipient amb aigua per tal que perdés la sal i que si era molt gruixut a vegades el tenia que tenir en remull fins a tres dies, canviant l’agua cada dia. Un truc que m’ha dit que tenia és que el bacallà s’ha de deixar en remull amb la pell a la part de sobre ja que si no ho fem així costa molt d’eliminar l’excés de sal. Un altre truc és posar pa sec a l’aigua que cobreix el bacallà ja que aquest absorbirà la sal.
Llavors diu que agafava aquest bacallà ja dessalat i remullat i el posava en un pot cobert amb aigua que ja estigués bullint. Només el tenia en el pot durant un minut i llavors el treia per deixar-lo refredar i poder retirar-li fàcilment la pell.
A part bullia un parell de patates (ella m’ha explicat que no tothom hi posa patata però que a ella li agradaven així) que les barrejava amb el bacallà esmicolat i hi afegia all i julivert molt picats tot afegint-hi farina fins que no n’admetia més. En aquest moment hi afegia els ous batuts amb una mica de sal i un got de llet, per tal de barrejar-ho tot i poder fer les boletes dels bunyols, però evitant que quedessin massa rodones ja que diu que són més bonics si queden boteruts.
Llavors els fregia en una paella amb molt d’oli i de manera que no s’enganxessin entre ells. Posteriorment els retirava i els posava damunt d’un paper per eliminar l’excés d’oli i ja estaven llestos per menjar.
Nota: Suposo que de receptes per fer bunyols n’hi deu haver moltes i si algú ens vol fer arribar la seva serà molt benvinguda.





Oficis curiosos de la Terrassa d’abans (3) – El carboner de Cook i els carros de carbó Mineral

21 03 2015

carbons bautistafolch1928He anat recollint, de persones grans, records sobre oficis o feines curioses de la Terrassa d’abans, i això és part del que m’han explicat:
A casa teníem la calefacció de carbó i al sota escala hi havia una caldera de ferro colat que s’alimentava amb carbó i per això s’havien construït, al costat, una mena de dipòsits d’obra on s’emmagatzemava el carbó que tiraven dins la caldera amb l’ajuda d’una pala.
De tant en tant es tenia que avisar al carboner perquè ens omplís aquests dipòsits de carbó de cook, que s’obtenia del gas del carbó de pedra i que es feia servir principalment per les cuines econòmiques i les calefaccions . Recordo que per encendre-ho fèiem servir les anomenades teies, que eren com els nervis de la fusta (crec que de pi) i que cremaven amb facilitat.
Casa nostre era al costat del carrer Topete i una de les característiques d’aquest carrer era que les voreres estaven molt gastades i això, segons m’han explicat, era degut al fregadís de les rodes dels carros que subministraven carbó a les fabriques de la ciutat i que en aquella zona eren nombroses (la Terrassa Industrial, Sala i Badrines, Cal Soler, etc.).
Per explicar aquest fet cal indicar que a Terrassa també es subministrava un altre tipus de carbó, en aquest cas carbó mineral, q
carbonspalet1931ue és el que es feia servir en les fabriques (per les màquines de vapor). A la nostra ciutat aquest material arribava per la via del tren dels Ferrocarrils del Nord i llavors es repartia amb uns carros que feia goig de veure, ja que eren molt grans i estaven proveïts d’una mena de caixes de fusta altes i molt reforçades, ja que tenien que aguantar molt pes i volum.
Us podeu imaginar que aquests carros no
carbons joan caldero 1925els podien moure uns cavalls normals ja que tenien que arrossegar un pes important i per aquest motiu es feien servir les races més fortes que hi ha i que normalment eren d’origen francès. Aquest carros i la corrua de cavalls eren difícils de maniobrar i això provocava un fregadís de les rodes en les voreres i produïa un important desgast, fet molt visible en els carres anys desprès de desaparèixer aquests carros. Potser encara hi haurà gent gran que recordarà els crits dels carreters per que els cavalls obeïssin el que els manaven”.
Nota: Un fet curiós és que hi havia qui recollia els bocins de carbó que queien dels carros per el seu ús domèstic i és que llavors tot s’aprofitava.





Oficis curiosos de la Terrassa d’abans (2) – El buidador de Xena

10 03 2015

pou negreHe anat recollint, de persones grans, records sobre oficis o feines curioses de la Terrassa d’abans, i això és part del que m’han explicat:
Avui totes les cases tenen un sistema de clavegueram i aquesta feina pot semblar inversemblant, però antigament a les cases hi havia el que anomenàvem com a “pous morts” o “pous negres o cecs”, que eren una mena d’excavació en el terreny que feia servir les mateixes parets naturals per a la filtració de les aigües brutes (també anomenades negres) que es generaven a les cases i que provenien principalment de la comuna o latrina (el que seria la tassa del water actual).
Aquest pou podia constituir, i de fet ho era, un important focus de possibles infeccions i en algunes ocasions podia arribar a produir, fins i tot, epidèmies de tifus. Per això era molt important anar-ho buidant de tant en tant, ja que no era convenient deixar que s’omplís del tot amb les deposicions més sòlides, ja que llavors hauria perdut la seva utilitat.
Per el buidatge s’avisava a unes persones que s’encarregaven d’aquesta feina tant desagradable. Abans de seguir cal esmentar que curiosament aquesta feina està fortament relacionada en el món del vi i ara veureu el perquè: per el buidatge, feien amb una mena de cullerots llargs
bujol(similars als bujols que es fan servir en el món del vi) que introduïen dins del dipòsit per una obertura ja feta especialment i que desprès dipositaven en uns barrals o portadores (un altre estri utilitzat en la verema del vi), barralque posteriorment tapaven per poder-los treure fora de la casa i mirar de no fer massa merder ni deixar una olor tant desagradable per dins de la casa. Un cop fora dipositaven els barrals en un carro i llavors es portava per adobar els camps (eren bastant sol•licitats per adobar les vinyes, llavors bastant nombroses dels voltants de Terrassa). Ara un diré una cosa que jo no he vist però que m’han explicat i és que segons sembla el preu que es pagava per la xena anava en funció de la seva qualitat i que per poder-ho saber l’expert la tastava.
Anys desprès aquest carret es va canviar per un camió bastant vell que popularment es coneixia com “la bota de merda” i que ja permetia buidar els pous amb uns tubs que xuclaven la xena i la dipositaven dins del cosit. Cal indicar que aquests tubs eren bastant llargs ja que tenien que travessar tot el passadís de la casa ja que el pou normalment estava al final del pati i el camió estava estacionat just al davant de la casa. Recordo molt especialment la forta olor que quedava a la casa desprès de fer aquest buidatge i que durant uns quants dies hi era ben palesa.
Sembla que aquest camió transportava la xena que anava recollint a una mena de fàbrica, si és que així la podem denominar, que hi havia anant cap a les Fonts i que d’aquestes restes en feien amoníac i és que llavors tot es mirava d’aprofitar, fins i tot la merda”.
Nota: La paraula Xena és genuïna de Terrassa i els voltants i s’ha conservat al llarg dels anys.Fins i tot hi havia una riera a Terrassa anomenada el torrent de la xena.
Letrines. F. Cardús 001

Comentari Rebut: El Rafel Comes ens ha fet arribar un document i un comentari que diu: “el servei de buidat de latrines es va municipalitzar el juny de 1917. Es va nomenar de concessionari a Francesc Cardús que ho va ser com a mínim una dècada. Adjunto una factura dels seus serveis amb els cuponets que servien de rebut”.








%d bloggers like this: