Anar a fer una excursió o passejar pels voltants del pantà de can Bugunyà, popularment conegut com a llac petit (mal anomenat, ja que és un pantà), pot resultar agradable doncs les vistes i el lloc conserva una estranya bellesa.
El que ja no és tant bonic són els fets que hi ha passat al llarg dels anys i que l’han convertit en una mena de pantà misteriós, potser degut en part a la proximitat del tristament conegut Hospital del Tòrax, on s’hi han rodat escenes de por, que fan posar la pell de gallina.
D’entrada la història de la seva construcció ja pertany a una mena de misteri, doncs l’únic que del cert se sap és que va ser construït a principis del S XX i és ben curiós que amb tants historiadors com hem tingut a la ciutat que ningú hagi estat capaç de fixar la data exacte de la seva construcció, però que es creu propera al 1907 ( la primera fotografia que es conserva i que veiem en aquest record és de l’any 1910 – Fons Ragón – AMAT).
I qui el va construir? Dons tampoc se sap i aquest és un dels altres dels misteris del pantà, tot i que és possible que fos el mateix propietari de la masia de can Bugunyà (veure anunci del 1915), potser per abastir els seus extensos camps de conreu. També hi ha qui diu que les aigües del pantà es volien canalitzar per fer-les arribar a la veïna ciutat de Sabadell, cosa que no és cap bajanada, dons una de les principals mines d’aigua de Terrassa, la Mina Vinyals, ja va ser comprada (1872) per un tal Andreu Marí, i actualment encara porta l’aigua a Sabadell. El llac té una capacitat petita, poc més de 10.000 metres cúbics (penseu que el pantà de la Xuriguera 
podia arribar als 1.500.000 metres cúbics). A sota de la pared del pantà s’hi pot observar una mena de canalitzacions i una petita bassa que sembla no dur a enlloc (veure fotografia actual).
Un record personal és el dia en que un amic de la família ens va portar unes carpes pescades al llac petit i que com que no sabien que fer-ne les varen deixar a la banyera de casa. Recordo que eren molt grosses, però el que no recordo és que en vàrem fer dons el que és evident és que a casa no s’hi van quedar.
Anem als fets:
• La primera noticia d’una persona morta en el llac és la d’Antolí Ballbé que als 17 anys es fa ofegar el 26 de juliol de 1925.
• El setembre del 1957 es troba un altre cadàver surant, és el d’un home d’uns 60 anys vestit de pagès, a qui no es va poder identificar.
• Als anys 80 s’hi va trobar una persona morta al costat d’una escopeta, que segons deien tenia el canó retallat.
• L’any 1991 es troba el cos d’una noia de 16 anys escanyada en el camí que anava al llac.
• El 1992 es localitza per casualitat les restes d’un jubilat que havia desaparegut del seu domicili feia tres mesos i del qual ningú va poder explicar què hi feia allà.
• El 1993 s’hi van trobar les despulles d‘Antoni Bruch, un mosso d’esquadra de Sant Cugat del Vallès a qui algú havia robat la pistola reglamentària. Tenia la mandíbula trencada per un fort cop i un tret al cap.
• L’any 1994 es van escorcollar els seus voltants buscant el difunt Jaume Martínez, un joier a qui dos desconeguts van matar a trets en un carrer de Terrassa per després fugir amb el cadàver en l’automòbil de la víctima.
• El dimecres 1 de setembre de 1999 es troba un nen de 10 anys d’origen magrebí, Elhouari F., despullat i ofegat. Els seus germans van trobar-lo a faltar i van donar avís a les autoritats. Finalment, hores més tard els submarinistes van trobar el cos del menor, enfonsat al fons de l’embassament.
• 
El 12 d’abril del 2006 s’hi va trobar una persona morta, d’uns 35/40 anys, embolicat amb una lona i lligat de mans i peus. El mort presentava signes evidents d’haver estat assassinat i tenia una corda lligada a una pedra.
Com a anècdota citaré que l’abril del 1970 s’hi van trobar les restes d’un lleó i de dues lleones, a qui un desconegut havia decapitat i abandonat en un abocador de brossa pròxim al llac.L’abandonament d’aquesta zona i del llac, on antigament s’havia freqüentat molt com a zona d’esbarjo, va propiciar que sigues un cau de drogoaddictes i petits delinqüents, que a vegades hi enfonsaven automòbils i motocicletes robades. És en aquests anys que es va anar creant la mala fama de can Bugunyà, com a un lloc perillós i gens recomanable,
Al món aquest lloc es també força conegut per la seva fama de misteriós i perquè diversos grups esotèrics s’hi troben sovint als seus voltants per captar, segons diuen l’estrany magnetisme que s’hi desprèn. Malauradament el llac petit es troba relativament a prop de Terrassa i això fa que la gent en tinguin poca cura i alguns racons presentin força brutícia. També cal destacar que la gent hi ha deixat anar diversos exemplar de tortugues d’aigua no autòctones (veure fotografia recent) i que podem observar prenent el sol en els seus marges (no les confoneu amb rés estrany, ja que només li faltaria al llac petit tenir la llegenda del monstre del llac)
Recull de noticies publicades:
Records de Terrassa 
Al llac petit amb el meu fill petit que ara té 34 anys hi anàvem a pescar, i el peixos els portàvem amb un recipient amb aigua a un sortidor que teníem al pati de casa, En aquella època que si feies un foc ben fet no et deien res, nosaltres el fèiem a la platja del llac, ben lluny del arbres, i hi coíem carn a la brasa.
Abans de 1925 ja hi va haver un ofegat al Llac Petit. El 19 de juny de 1910 tres germans, Juli, Joan i Samuel Paüls van tirar-se a l’aigua sense saber nedar. Un xicot Ramon Salas Ballbé que estava prop del lloc es va llençar a l’aigua per rescatar-los, aconseguint salvar els dos primers, mentre que el Samuel morí ofegat, En reconeixement del seu acte heroic, el 26 de desembre de 1915, la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País acordà concedir-li el premi procedent de la Fundació Josep Mora Blich. El diploma d’aquest premi està avui dia en el meu arxiu.
També he de precisar que segons el diari El Dia, l’ofegat es deia Antoni Ballbé i Boada i tenia 27 anys. Segons Francesc Sàbat, Ballber era d’ideari llibertari i escrivia treballs per a la revista laica i àcrata Inquietud.(Rafel Comes)
Com que les tortugues necessiten respirar aire, si seus en un lloc que puguis veure la superfície de l’aigua, veuràs que de tant en tant van sortint caps de tortugues per respirar.
Alguna vegada hi he vist ànecs, però desapareixen potser perquè la gent els caça per menjar se’ls.
Un dia hi vaig trobar al Suriguera, ensenyant a pintar diversos alumnes asseguts al pla que hi ha al cantó oest de la resclosa.
Per anar al llac podem anar per la carretera de Matadepera, girant cap al sanatori, ara el parc audiovisual, i després vas al cantó est del barratge; o també per la carretera de Rellinars tombant cap al Mont-repòs o sia anant a Can Bugunyà, sortint al cantó oest de la resclosa.
A cada banda de la resclosa hi tenim una petita part més baixa per quan plou molt i el pantà és ple del tot pugui desaiguar-se sense que l’aigua passi per damunt del barratge.
A la part nord surt un camí que porta a la font de la bardissa. Ben arreglada amb un pedrís per seure i que malauradament jo no l’he vist mai a rajar.
.
La darrera vegada que vaig estar al Llac petit, no fa pas gaire temps, en la part de la cua del pantà, hi havia, a l’explanada o platja que es forma, una concentració de gossos de races de les qualificades com a perilloses. Potser n’hi havia una cinquantena, amb els seus amos corresponents, es clar. Jo portava, com sempre, la meva Fosca, una Labrador que quasi es va acollonir amb tants gossos. De totes maneres, eren molt pacífics, i els feien anar a buscar troncs que els tiraven dins l’aigua… La font de la bardissa, jo, fa molts anys, l’havia vist rajar, però darrerament sempre és seca, malgrat que, com diu en Ricard, està arreglada i te uns bancs d’obra en mig bon estat, però bruts. Els voltants del llac també acostumen a ser molt bruts i plens de deixalles, signe inequívoc de que una part de la “civilització” hi va a gaudir del lloc. Si segueixes la torrentera que continua en direcció oest, hi trobareu una línia elèctrica desguassada, amb cables i restes de les torres metàl•liques, que suposo que els buscadors de xatarra no han descobert, sinó, ja no hi serien… o potser ja no hi són!