Una cartilla de la “Caja Nacional de Seguro de Enfermedad”, el “Seguro Médico”

28 02 2014

cartilla seguro medicoDurant la segona república espanyola es va desenvolupar una gran legislació en matèria de drets socials, que es van concretar en una ampliació de la protecció social existent fins aleshores.
Es va elevar a rang constitucional el dret de la seguretat social. L’article 46 de la Constitució republicana, establia que “la república assegurarà a tot treballador les condicions necessàries per una existència digna. La legislació social regularà: els cassos d’assegurança de malaltia, accident, aturada forçada, vellesa, invalidesa i mort.”
Sobre aquesta base constitucional es recolzava un projecte legislatiu que es va concretar en la reordenació de l’assegurança d’accidents el 1932, en la creació de la Inspecció de Seguretats Socials (1935) i en la sistematització de les malalties professionals en una llista tancada, per branques de industries (llei de 13 de juliol de 1936).
Durant la Guerra Civil, la legislació de les seguretats socials es va escindí i es va duplicar; de manera que, entre 1936 i 1939, va regir una legislació en la zona republicana, i una altra diferent a la zona nacional. En aquesta, l’anomena’t Fur del Treball contenia un programa de Seguretat Social en la seva Declaració desena: “la previsió proporcionarà al treballador la seguretat en el infortuni….de tal manera que s’incrementaran les assegurances socials de vellesa, invalidesa, maternitat, accidents de treball, malalties professionals, tuberculosis i aturada forçosa, tendint-se a la implantació d’una assegurança total…i, de manera primordial, s’atendrà a dotar als treballadors de més edat d’un retir suficient.
En aquest període, destaquen la llei del 18 de juliol de 1938, amb la que es va instituir el subsidi familiar, que seria el punt de partida d’una particular preocupació de la protecció a la família.
Com a record d’aquesta època us mostrem avui una cartilla de la “Caja Nacional de Seguro de Enfermedad” de desprès de la Guerra Civil, l’anomena’t llavors “Seguro Médico”, que com podeu comprovar esta segellada per la “Mútua de Seguros de Tarrasa” (el document pertany al Sr. Miquel Jordan).





Un record personal sobre en Pedro Alcocer (2ª part)

21 02 2014

certificat defunció Miguel JordanUs volem mostrar uns nous documents aportats per en Miquel Jordan sobre el seu avi i els fets luctuosos relacionats amb el personatge del Pedro Alcocer.
Ara ens aporta el document amb la inscripció de la defunció del seu avi l’any 1936, miquel jordan espinosauna vegada la seva avia va creure que havia identificat el seu cos. A la dreta una foto del seu avi.
Posteriorment s’ha esbrinat que aquest reconeixement no deuria ser del tot efectiu ja que ens aporta un nou document publicat a la revista TERME numero 1 de l’any 1986 en l’article en que es parla de “La Repressió juliol-desembre 1936” (pag. 12) i on figura un llistat de víctimes en que hi surt el nom de Manuel Jordan Espinosa i que ell creu que hi ha un error, ja que el seu pare es deia Miguel Jordan Espinosa. Adjuntem el pdf amb l’article escanejat: Article revista Terme 1986





Un record personal sobre en Pedro Alcocer

20 02 2014

03854ATEn Miquel Jordan ens ha fet arribar el seu record:
Jo us explicaré el que la meva família em va transmetre sobre la desaparició a Terrassa del meu avi:
El tal Pedro Alcocer (del Grup del Pedro y sus Chiquillos, veure post) ja es coneixia amb el meu avi del poble on van néixer tots dos (Alhabia a la província d’Almeria) i de petits ja havien potser rivalitzat en els jocs de nens.
Anys després, un cop residint ambdues famílies a Terrassa, sempre havien explicat a casa como un matí de l’any 1936 baixaven el meu avi, la meva àvia i el meu pare per la Carretera de Rellinars, i en arribar al pas a nivell de la RENFE, la meva àvia es va acomiadar i va anar cap a la dreta (ella treballava a Ca la Vídua Palet), el meu pare cap al Centre, ja que venia llenya i pinyes per encendre les cuines econòmiques de les cases del carrer Suris i voltants (llavors era un nen de 8 anys), i el meu avi va marxar cap a la part del carrer Sant Antoni on sembla que deien que era on tenia la seva caserna el tal Pedro.
Uns cunyats del meu avi el van veure entrar allà i mai més es va saber res d’ell. Posteriorment en les exposicions de despulles que es feien de tots aquells que trobaven morts a les cunetes de les carreteres, la meva àvia deia que va reconèixer el cos del meu avi per la forma del cabell que li feia al serrell, ja que en altres casos portaven alguns un mocador amb les inicials, o un anell, etc. i era més fàcil d’identificar.
El dia d’abans d’aquests fets van explicar que el meu avi, que estava buscant feina, va parlar amb el Pedro i aquest li va obrir una cortina o hi havia tot d’armes de foc, i li va dir “si quieres trabajo coge una y ya sabes lo que has de hacer”, i suposo que no li va agradar, el que diuen que fou la resposta del meu avi: “vull treballar però no d’això, no sóc com tu i si les hagués de fer servir no seria així”. Segurament discutiren ja que suposo que no simpatitzaven gaire i d‘una forma o altra se’l va treure del mig.
En la dècada dels 80 a la revista Terme, sortia com a la carretera de Castellbisbal havien trobat en aquella època uns cossos i pels cognoms coincidia amb els del meu avi si bé el nom no era correcte.nomenament alcocer 17-10-36
També quan jo feia batxillerat un professor d’història meu, que estava fent la tesi doctoral sobre la Guerra Civil a Terrassa, es va entrevistar a Blanes amb el Pedro Alcocer, llavors ja molt vell, i que havia vingut de França per parlar amb aquest professor. El fet és que em va comentar que en tot moment estava molt nerviós sobre les preguntes que li feia i que no li va concedir una entrevista massa llarga.
Si, les restes que la meva àvia va creure que eren les del seu marit, eren d’ell, diem que estan amb la de la resta de caiguts al cementiri municipal.
(Però, qui té la certesa?)
Vull dir, que sí, el Pedro Alcocer era un “individu” que va fer molt de mal”.
Comentari: moltes gràcies al Miquel per explicar un cas tant trist de la seva família i per deixar constància de la manera d’actuar amb total impunitat d’aquest personatge que mai va tenir el càstig que mereixia. La imatge és d’uns cartells penjats a Terrassa durant la Guerra Civil. El retall és del nomenament del tal Pedro Alcocer, el 17 d’octubre de 1936.





Una cura per la boca feta amb oli d’escarabats:

4 02 2014

Snake-oil unguent de la serpAbans que rés avisem que aquest record pot resultar una mica ofensiu ja que parlarem d’aspectes que potser a algú li poden molestar, sobretot si al llegir-lo esta menjant. Tampoc sabem del cert si aquest remei és de la nostra zona cultural o és comú a altres cultures, en tot cas deixo aquesta consideració als experts i ens limitarem a transmetre el record tal i com ens l’han explicat.
Un senyor molt gran de Terrassa, que no ens ha volgut deixar que posem el seu nom, ens ha explicat que de petit (anys 40) recorda que hi havia una cura que a ell li havien fet i que es feia gràcies a uns escarabats negres que caçaven als femers, que llavors hi havia a totes les cases.
A les cases llavors no hi havia lavabos i en un espai, que normalment era conegut com a corral, la gent hi feia les seves necessitats que eren tapades amb palla, terra o serradures i abocades posteriorment al que en denominaven femer, on també s’hi abocaven les restes de menjars o dels animals que llavors es tenien a casa i que, desprès d’un temps en que es deixava que es podrissin, servien per abonar la terra de camps i horts.
Però al preguntar-li per quina cura es feien servir aquests escarabats m’ha explicat quelcom que m’ha deixat glaçat doncs aquests animals que hom pots considerar més aviat fastigosos es feien servir precisament per la cura de les herpes (popularment anomenades panses) que surten als llavis o la llengua. En aquella època aquests mals produïen dolors i llagues que podien sagnar i produir greus infeccions, que podien estendre’s a la resta de la boca.
I
escarabat de femeraquí teniu la recepta que ens ha passat: en un potet amb una mica d’oli es bullien uns quants d’aquests escarabats (ell m’indica que es bullien vius, però no crec que fos necessari) i, un cop bullits, es retiraven i es guardava l’oli resultant en una ampolleta ben tapada. Aquest oli d’escarabat és el que es feia servir per netejar les ferides de la cara ajudant-se d’una gasa esterilitzada i, segons ens indica, en pocs dies desapareixia com per art de màgia la malura.
El que no ens ha indicat és si el que li posaven l’oli tenia informació complerta de com s’havia fet. Només de pensar-ho crec que ja ens pica tot. El que si que és cert és que aquestes cures s’han perdut del tot i és una llàstima que aquesta part de la saviesa popular, segurament mil•lenària, no perduri per a properes generacions. Potser amb l’actual crisis haurem de tornar a caçar escarabats per guarir-nos d’infeccions, ves a saber.
En tot cas, si algú té altres records sobre cures fetes amb animals o plantes, que ja no s’utilitzin, ens ho pot fer arribar i amb molt de gust les publicarem.
unguent de la serpUn altre dia, si voleu, podem recordar uns remeis que veien els curanderos i els xerraires i que eren coneguts com: l’antiquíssim ungüent de la serp, inventat per els xinesos fa milers d’anys (per curar d’artritis) i l’oli de llangardaix (usat per l’alopècia o la caiguda dels cabells), entre d’altres.
Perdoneu, però ara parlant d’escarabats i d’olis m’ha vingut al cap la cançó infantil de l’escarabat Bum-Bum que combina aquests dos elements i que diu:
Escarabat bum-bum,
posa-hi oli, posa-hi oli,
escarabat bum-bum,
posa-hi oli en el llum.
Si en el llum no n’hi ha
a l’escalfeta, a l’escalfeta,
si en el llum no n’hi ha
a l’escalfeta n’hi haurà.
Escarabat, escarabat endevina qui t’ha tocat!