Avui destacarem un record del bon amic Joaquim Verdaguer, del que la setmana passada en varem poder gaudir en la seva conferència sobre les aigues a Terrassa a l’Ateneu de Terrassa.
“A principis del segle XX a les carreteres d’entrada a Terrassa hi havia els burots. Una mena de duanes que cobraven unes tatxes o arbitris per entrar queviures i altres productes a la ciutat. La casella del burot de la carretera de Martorell estava a l’encreuament d’aquesta amb la carretera d’Olesa.
El fet és que hi havia traginers procedents d’Olesa i de Manresa què, per estalviar-se de pagar la tatxa, a l’alçada dels actuals Salesians es desviaven per l’antic camí d’Olesa. Aquest camí des dels Salesians enfilava fins al cap damunt del turó de ca n’Aurell (encreuament del carrer de Torrella amb Ramon Llull, i seguia per el carrers Doctors Ullés i Mart fins al portal de Sant Roc. L’ajuntament veien que es colaven per aquest camí, va instal·lar un burot al bell mig del turó, en un lloc solitari on encara no s’havien construït les cases properes ni l’antic temple Evangèlic. Això m’ho explicava la Pilar, la meva mare, doncs l’encarregat del burot era el seu pare, es a dir el meu avi. Cada dia la Pilar traspassava tot Terrassa a peu (llavors no hi havia autobusos) per anar a portar el dinar al seu pare”.
Nota.- Magnífic record que no només ens permet recordar l’època dels burots, sinó que ens remet a un dels més desconeguts de la nostra ciutat i a més amanit amb el fet de que és una referència viscuda per un dels seus familiars més directes. Us imagineu la Pilar, que llavors deuria ser molt joveneta, tenint que fer cada dia aquest excursió per portar el dinar al pare i que aquest pogués menjar calent? i, fins i tot, potser ho portava en una taifa, paraula pròpia de la nostra ciutat?
Us mostrem un plano de Terrassa del 1902 on es pot apreciar el carrer a l’altra banda de la riera i que encara porta per nom d’Olesa en referencia a l’antic camí d’Olesa (avui només en queda una petita mostra del seu traçat al carrer de Mart).
Records de Terrassa
Recull de vivències i records de la ciutat de Terrassa
Afegeix el nostre RSS
Drets de reproducció dels texts:
Records de Terrassa de Records de Terrassa està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 Espanya de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a www.recordsdeterrassa.wordpress.com
Records de Terrassa 
A proposit d’en Joaquim Verdaguer, recomano a tot hom visitar el seu blog,. que es un estudi magnífic de tot el que va pasar a Terrassa
Una taifa, paraula propia de Terrassa, era una carmanyola plena de menjar. Buida no era una taifa.
A casa sempre haviem parlat de la taifa. Lo de carmanyola és una paraula, per a mi, apareguda a partir de l’època de l’anomenada normalització lingüística. Les que feiam servir llavors eran rodones.
En Josep té raó, la paraula carmanyola no la dèiem sinó que utilitzàvem la castellana fiambrera.
També en dèiem “fiambrera”, però no sé quina era més correcta lingüísticament. Ben mirat, tampoc sé com és en català la traducció de “fiambrera”.
Quant al burot, no fa pas massa temps, hi havia a la entrada per la carretera un bar que es deia “ bar burot” i coincidia amb el lloc on hi havia estat la caseta del burot, al menys en els darrers anys de la seva existència, que jo recordo.
Hem parlat molt de la taifa, però no dels burots. Jo recordo El burot que hi havia on hi ha el cementiri, el que era a l’entrada de les carreteres de Viladecavalls i Martorell, el de la carretera de Rellinars i el de la carretera de Castellar. També el de la carretera de Matadepera on va ser-ne Burot un artista pintor i escultor anomenat Albareda, del qual tinc un quadre, i al que el meu pare, li va encarregar un medalló-escultura de Sant Joan Bosco, patró en el seu cas del cinema amateur, per posar-lo en una sala de cinema que teníem a casa nostra.
Taifa és una paraula genuïnament terrassenca. Només es diu així a Terrassa. A la resta de Catalunya es diu carmanyola. En el llibre “Els noms de Terrassa”, es descriu taifa com aquella capsa de llauna o alumini. També es coneix en general com a “fiambrera”, però aquesta paraula es refereix al que hi havia dins de la taifa o carmanyola. Potser cal anar a buscar l’origen en una analogia amb aquella mena d’olla plana que va descriure el filòleg català Pere Labèrnia Esteller al seu diccionari de 1839.
A Terrassa tenim altres paraules que només es diuen a la nostra ciutat: paparola, xena, quarto de reixa, llòfia, dàcar (un pastisset rodó de pa de pessic, omplert de trufa i amb una cirereta a sobre). Proveu de demanar a qualsevol lloc de Catalunya un dàcar i no sabran el que demanes. Jo he fet la prova.
Estic d’acord amb en Verdaguer, que la paraula taifa és unicament terrassenca, però insisteixo que una taifa era la fiambrera o carmanyola, plena del menjar, de l’apat.