SALVEM CAL SANTIAGO

Els mitjans de comunicació (veure article de la Torre del Palau) han anunciat que aviat desapareixerà Cal Santiago, la casa més antiga del carrer Major de Sant Pere i de la que l’havíem parlat en un post anterior (veure post).
No entenc com la nostra ciutat es pot permetre perdre peces populars com aquesta. Potser no és cap edifici modernista, ni està catalogat, però sens dubte és un bon exemple de l’estil de vida de l’antic Poble de Sant Pere (a voltes tant oblidats pels terrassencs), i del que d’aquest tipus de cases ja no en queda cap.
No sempre hem de salvar joies arquitectòniques, també hem de saber salvar allò que ens evoca un passat i un records de com era la vida en altres èpoques.
“Salvem Can Santiago” o “Salvem Cal Santiago” hauria de ser un lema que servis no només per salvar aquesta senzilla construcció, sinó també tots aquells indrets moltes vegades oblidats, que també formen part dels records de tots els terrassencs. No volem trossos d’aquesta casa al Museu de la ciutat, volem poder gaudir d’aquest exemple allà on és ara i on volem que estigui sempre.
Ja sabeu que jo mai signo cap dels records d’aquest espai, però aquesta vegada faré una excepció i diré ben clar que jo, Santi Rius, desitjo que aquest edifici quedi preservat, com a exemple de que la nostra ciutat encara té certa consideració per les coses que el poble estima, encara que no estiguin degudament catalogades i perdoneu als qui pugui molestar la meva opinió, però crec que tots hem de tenir dret a expressar el que pensem.

Sant Jordi: Roses, Farigola i la llibreria Verdaguer

Avui recordarem la celebració de Sant Jordi de l’any 1933, just fa 80 anys, amb un retall del setmanari de caire catòlic “La Creuada” que ja haviem fet servir en una entrada anterior.  Recordem que en aquells anys ja s’havia ajuntat la celebració del dia del llibre amb Sant Jordi.

En la noticia hi podem observar el costum de la benedicció de roses i farigola, segurament perquè per aquestes dates són dues de les plantes que més floreixen.
 També s’indica que es repartien a missa uns recordatoris amb la imatge del Sant i a la sortida els tradicionals “ramells”.

Aquell any la missa de celebració de la diada del patró de Catalunya es va fer a l’església de Sant Pere.

L’altre fet que m’agradaria recordar és la diada de Sant Jordi del 1936, en que es va inaugurar la popular llibreria Verdaguer de la plaça Vella, llavors anomenada Plaça de la República. Un lloc en el que jo recordo que s’hi venien moltes postals religioses.

Nota: us desitgem a tots una Feliç Diada de Sant Jordi 2013 !

Una Casa de Banys a la Rutlla

Us deixo amb un anunci antic (1912) que informe que a la Rutlla 25 hi havia una casa de banys que portava el nom d’Antonio Bruguera. Gràcies als coneixements aportats per l’amic Rafel Comes, sabem que aquest senyor a principis del S.XX tenia dos magatzems de materials per a la construcció, un al carrer de Galileu 75 i l’altra al de la Rutlla 25, tal i com podem veure en un albarà de 1912. El juny de 1912 va decidir concentrar-los tots dos en el del carrer de Galileu (ho podem veure amb un anunci posterior on ja només surt aquesta adreça) i en el local que li va quedar buit a la Rutlla va decidir obrir aquest establiment de banys que va mantenir obert com a mínim fins a l’estiu de 1919.
El més curiós de l’anunci de la casa de banys és la descripció del serveis que s’hi ofereixen: d’entrada ja veiem dues categories, banys de primera i de segona. No tenim coneixement de quina era la diferencia però pel que se sap de les cases de bany s’oferien banys amb banyera i dutxes i potser aquí radicava la diferència. El que és més estrany és la diferenciació entre bany amb roba i sense roba. Aquí podem pensar que es refereix al fet de facilitar les tovalloles o no, però també existeix la possibilitat de que es refereixi al fet de poder rentar-se la roba ja que se sap que alguns d’aquests establiments a més de bany personal oferien el servei de poder rentar la roba.
Hem de tenir present que a principis de segle XX hi havia poques cases a la ciutat amb un quarto de bany i moltes menys amb banyera (la majoria només tenien una comuna, situada normalment fora de la vivenda). Bé, de fet n’hi havia encara moltes que no tenien ni tant sols aigua corrent a casa i tenien que fer servir l’aigua del pou o anar a buscar-la a les fonts. Així dons el fet de banyar-se era tot un luxe i per això tenien sentit els serveis d’aquestes cases de banys. Avui tot això costa d’imaginar però el meu avi quan va fer-se la seva casa a Terrassa, als anys 30, tota l’aigua que tenia la tenia que extreure d’un pou que tenia al pati.
L’Antoni Bruguera Roset era fill de Manel Bruguera i Julià i vidu, en primeres noces de Teresa Armengol i Ullés, germana de l’avi del Marcel•lí Armengol de la famosa ferreteria Armengol que estava situada a la Rambla i durant una bona colla d’anys va ser el president del Grup Filatèlic i Numismàtic de Terrassa.
Finalment, us mostro l’esquela de l’Antoni Bruguera publicada el 12 d’octubre de 1922 on trobareu relació d’esposes, fills, etc.

Nota: us recomanem un article de la Torre: http://www.naciodigital.cat/latorredelpalau/post/26977.

La pastisseria de “la Mallorquina”

Al carrer de Sant Francesc 30 hi havia una pastisseria anomenada la Mallorquina, propietat d’en Miquel Sellarés on la seva especialitat eren les ensaïmades de Mallorca (d’aquí el seu nom) i s’hi feia un torró especial anomenat de mel.

Us parlo d’aquesta pastisseria perquè justament al mercat que es fa cada diumenge a Sabadell hi he trobat un paper d’embolicar antic d’aquest establiment que és el que us mostro en la primera imatge.
Segons m’ha fet saber l’amic Rafel Comes, aquests papers d’embolcallar els va repartir de franc la filla del Miquel Sellarés i Vives, la Roser Sellarés i Sal·lari.

El seu pare que era pastisser, va comprar a primers de 1936 la confiteria a Francesc Bruguera i Argemí que l’explotava des de principis de segle XX i que va morir el 18 de juliol de 1936. Com a curiositat, citarem que va ser l’última persona que se li feu la cerimònia de traspàs en l’església del Sant Esperit, just abans de ser cremat tot el seu interior (veieu l’esquela publicada a la Crónica Social). El Rafel Comes ens ha fet arribar una targeta d’aquest establiment que com podem veure tenia una altra entrada pel carrer Dr. Ventalló, 6 i, pel que sembla, hi feien uns “bescuits” molt bons.

Cap el 1943 va tancar la pastisseria i va derivar el local a la venda de mobles de segona mà que comprava, arranjava i venia. Es deia “Mercat d’Ocasions” i actualment ja fa uns anys que roman tancat. Si hi passeu pel davant podreu veure encara el lletrero antic posat del revès (a l’esquerra encara podeu veure l’original).

 

La peixera pels avis del Parc de Sant Jordi

Avui un avi que no ha volgut que donés el seu nom m’ha parlat del primer centre d’esbarjo per la gent gran que es va fer a Terrassa, o al menys el primer que ell recorda.
Es tractava d’una mena de pavelló envidriat que es va construir al Parc de Sant Jordi, al costat del Gimnàs, prop del bar i els lavabos. De fet jo aquest pavelló encara el recordo, ja que semblava una mena de peixera grossa des de la que podies veure tot el que hi passava en el seu interior i del bar també, doncs hi anava sovint (a finals dels anys 70) amb la promesa a passar-hi algunes estones mentre ens preníem una “Mirinda” ( us en recordeu d’aquest refresc? – us en deixo una imatge antiga). Per cert el bar havia estat inaugurat pel tinent d’alcalde d’aquella època, el Sr. Morera, al setembre de 1960 i a més de begudes també s’hi servien gelats.
El fet és que aquest pavelló dedicat als avis va ser inaugurat el 31 de maig de 1962 (el mateix any de les riuades), coincidint amb la festivitat de l’Ascensió, data en que tradicionalment es feia l’homenatge a la vellesa. L’espai ocupava tant sols 24 metres quadrats i hi cabien poc més de 8 taules, tal i com podem veure en una imatge de la planta.
L’equipament, que cal indicar que era bastant petit, va ser dotat de tots els avenços de l’època, com radio i televisió, a més de que cada dia hi feien arribar diaris i revistes per ajudar a passar l’estona als qui hi anaven. El bar del costat (incloc un anuci de l’any 1965) era l’encarregat de servir els cafès o les copetes als avis mentre es jugaven alguna pesseta a la “manilla” (joc de cartes del que n’hem parlat en un post anterior). De l’autor de l’obra no en sé rés, però tampoc crec que es tracti d’una construcció digne de passar a la història de l’arquitectura.
El fet de triar el Parc de Sant Jordi per construir-hi aquesta mena de “refugi per gent grans” va ser degut a que feia poc que la ciutat havia recuperat aquest espai per la ciutadania (inaugurat el 4 de juliol de 1959)  i des de llavors s’hi feien forces activitats, com ballades de sardanes o concerts que donava, els matins dels diumenges, la Banda Municipal de Terrassa (podeu vuere un anunci d’una actuació al Parc l’anya 1964).
A la premsa local, uns dies abans de la inauguració, es va publicar un text sobre aquest centre per gent gran del que us deixo una frase final que no té despercidi: “ No abandonemos a los ancianos como la barca que aparece olvidada en la playa después de haber sufrido incontables embates del mar”.