El popular joc de la Manilla

31 03 2013

joc de la manillaLa Manilla era un joc de cartes que va arribar a ser molt popular a Terrassa, juntament amb altres jocs com el julepe, l’arrastrat o la botifarra que en va ser el seu successor. El meu avi hi jugava a Cal Estellador (cec que es deia així), que era un bar situat prop de l’Estació del Nord.
En algunes èpoques, i degut a que en aquests jocs hi havia qui s’hi jugava diners, van ser prohibits, tal i com podem veure en una disposició publicada l’any 1941 (v
tancament bar la polar 67eure retall premsa la fnal d’aquest post). A la dreta podeu veure una imatge de l’interior de la Polar amb les taules on també es jugava a la Manilla.
Ara intentaré explicar-vos les regles d’aquest joc de cartes: La Manilla es jugava amb la baralla espanyola de 48 cartes en grups de 4 persones aparellades de dos en dos. Al començament del joc no s’escull trumfo i és el jugador que reparteix qui ha d’ensenyar la seva última carta que és la que marca el trumfo. Quan es recull una mà s’han d’ordenar les cartes de major a menor o de menor a major abans de col·locar-les al pilot corresponent.
Una peculiaritat de la Manilla és que les cartes no es barregen, només es talla, i cal agafar-les de forma progressiva, de tal manera que en el següent joc surten més o menys ordenades. Així la capacitat de memòria és important per poder recordar com s’han jugat les cartes en el joc anterior i intentar deduir quines són les cartes que porta cada jugador.
Si que es poden fer escapçades (les ha de fer sempre el jugador situat a l’esquerra del que reparteix) però sense intercalar cap carta, fet que afavoreix que els jugadors puguin tenir moltes cartes d’un mateix pal.
El jugador que reparteix dona 12 cartes a cadascun dels jugadors, de quatre en quatre i d’esquerra a dreta. La darrera de les cartes marca el trumfo i és sempre per el jugador que reparteix que haurà d’ensenyar-la a la resta. El torn de repartir es progressiu d’esquerra a dreta.
Comença el jugador situat a la dreta del que ha repartit i és qui tira sobre la taula la carta que vulgui. Llavors els demès, en funció de la carta tirada i de dreta a esquerra per jugar han de seguir les següents normes:

  • Assistir i muntar, o sigui tirar una carta del mateix pal de la primera i a ser possible d’un nombre superior, tenint en compte que la carta més valuosa és el nou.el 9
  • Assistir i no muntar, si es té carta del mateix pal però no més alta.
  • Fallar, o sigui, tirar una carta del pal del trumfo del joc.
  • Trepitjar el trumfo, si el contrari ja ha fallat i nosaltres també hem de fallar, per trepitjar-lo el nostre trumfo ha de ser superior al del contrari.
  • Contrafallar, quan no podem assistir ni millorar la fallada del contrari, llavors podem descartar-nos de qualsevol carta sense valor que no tingui res a veure amb el pal que s’estigui jugant ni amb el trumfo del joc.
  • Si la mà l’està guanyant el nostre company llavors nosaltres només estem obligats a assistir; i si no podem, no tenim perquè fallar, si no que podrem donar-li qualsevol carta que doni punts. El qui guanya una mà és el primer que tira la carta en la següent.

El valor de les cartes en la Manilla és el següent: el nou cinc punts, l’as quatre punts, el rei tres punts, el cavall dos punts i la sota un punt. La resta de cartes no tenen valor.
Per saber qui ha guanyat un joc cal apuntar els punts que es van aconseguint en un paper. El primer valor que hem d’apuntar és la carta que mostra el pal del trumfo (o sigui la darrera que s’ha repartit). Si és una carta amb valor ja s’apunta en la llista de l’equip que la tingui. La resta de punts s’apunten al final de cada mà. Cada mà guanyada val un punt i les cartes valen els punts que abans hem citat de forma que per cada joc es juguen 72 punts. Però, perquè un equip es pugui apuntar els seus punts ha d’aconseguir-ne fer més de 36 i si no ho aconsegueix no s’apunta cap punt.
Si les dues parelles aconsegueixen just 36 punts no se’ls apuntarà cap de les dues i hauran de començar un nou joc. Els únics punts que si s’apunten sempre i estan al marge de la puntuació final són els del començament de cada joc, que ja queden apuntats des que es reparteixen les cartes.
Abans de començar a jugar, els jugadors es posen d’acord amb quantes partides jugaran i en quants punts es guanyarà un joc (normalment a Terrassa el qui aconseguia 40 punts guanyava un joc i per guanyar una partida era necessari guanyar dos de tres jocs).
Cal tenir en compte que els punts no es poden arrastrar d’un joc a un altre, sinó que cada vegada que una parella aconsegueix un joc, es comença el següent des de zero.
prohibició del joc 13-3-41Pot passar que la parella que reparteix les cartes porti 38 punts (d’un joc anterior) i només amb la darrera carta que marca el trumfo, imaginem que és un rei que són tres punts, ja aconseguiria el joc doncs sumaria 41 punts. Però en aquest cas no s’apuntaria al principi el valor del trumfo, sinó que es jugaria el joc i si la parella aconsegueix més de 36 punts, se’ls apunta tots i llavors guanya el joc, però si no arriba als 36 no se’n apuntaria cap, ni tants sols els del trumfo i si l’equip contrari n’aconsegueix més de 36 no s’apuntaria tots els punts sinó tant sols la diferència entre 36 i els que de veritat hagi aconseguit; llavors es tornarien a repartir les cartes i es jugaria un nou joc.
Nota: És possible que hi hagi alguna variant o que no hagi explicat prou bé el joc. En aquest cas agrairé a qui ens vulgui explicar la seva versió o la seva correcció si s’escau.





El barri de “La Isla Perdida”

21 03 2013

barri la isla perdida 18-2-71Avui l’amic Josep Badrenas ens fa arribar el següent record: “ aquest és un record que em va venir arrel d’un comentari casual amb el mecànic que m’arreglava el cotxe. Li vaig preguntar on vivia i em va contestar: “a la Isla perdida, saps on es?”. Ell creia que jo no sabria d’on em parlava, però no va tenir en compte la meva edat i que abans de que ell hi visqués jo ja hi havia passat.
Sabeu on es l’indret que es coneixia com “LA ISLA PERDIDA“? doncs és mol fàcil, era on avui hi ha el barri del Roc Blanc, a la carretera d’Olesa. Quan tot allò eren només camps. als afores de Terrassa, s’hi varen construir un grup de “cases”, bastant més amunt dels Salesians actuals. Aquestes primeres construccions van quedar aïllades per camps de conreu a tot el seu voltant, fins que es van anant construint més cases i finalment és va produïr la urbanització total de l’indret, enllaçant amb el barri de Can Tries, limitat pel sud per l’autopista construïda més recentment i per la mateixa carretera d’Olesa.imatge aeria zona can roca anys 40
Prop d’allí i seguint la citada carretera s’arribava al femer d’en Fava (femer de la fava que en deia la gent), lloc on ara, al construir-se el nus de la B40, han hagut de reforçar el terreny ja que el subsòl que varen trobar era format per restes d’escombraries amb poca estabilitat.
El meu pare, als anys 50, va comprar un camp arran de carretera, prop de la zona on s’hi havia començat a autoconstruir alguna “barraca” però ell el va adquirir per conrear-lo, i més endavant el va vendre a un pagès veí. Llàstima, perquè ara hauria valgut “una pasta”. Recordo que al temps de segar, hi anàvem el diumenge per a “berenar a fora” amb la família, i menjàvem bacallà esqueixat (tot un privilegi) i val la pena de dir que aquell bacallà no té res a veure amb el bacallà que es menja ara.
En aquells anys a Terrassa hi havien altres barris aïllats, tots ells batejats amb noms populars, com el “barrio de las latas“, “pueblo nuevo“, “pueblo seco“, “las arenas“, “la cogullada“, “can poal” i altres que ara no em venen a la memòria…. coses de la edat!!!”
Notes.- En només 12 anys aquelles primeres cases van augmentar fins a acollir 5.000 persones censades l’any 1971 com podem comprovar amb un article publicat el 18 de febrer d’aquell any. barco de la juana 1957Aquests barris perifèrics eren molt grans l’any 1971 com per exemple, l’anomenat “Barco de la Juana” (imatge de l’esquerra) amb 6.000 habitants o “La Catalana” amb 2.000. Això fa un total de més de 13.000 persones vivint als voltants de Terrassa l’any 1971, sense cap mena de serveis.
Una curiositat, el primer carrer del barri va portar el nom de 1-C i posteriorment se li va posar el nom de carrer de Bailén i l’únic mitjà de transport que hi arribava era l’autocar que anava de Terrassa a Olesa.





Les tendes Spar

15 03 2013

spar 1965A Terrassa les primeres tendes amb la marca “spar” es van instal•lar al 1960, tot i que la marca ja s’havia constituït el 1959, com a membre de Spar internacional. Aquesta marca que es va constituir entre diversos majoristes que van voler unir els seus esforços i mitjans per disposar de més força en la distribució dels seus productes i serveis, actualment encara existeix.
Com a fet significatiu a la nostra ciutat podem esmentar que el diumenge, 22 de novembre de 1964 va tenir lloc la III convenció Spar d’Espanya als vells salons del Centre Social Catòlic de Terrassa. Un acte que per cert va començar amb una missa a les esglèsies de Sant Pere, com era sempre costum en celebracions d’aquests tipus.supermercat spar convencion 23-11-64
Jo recordo que a casa anàvem a comprar en un spar que hi havia a la carretera de Rubí 37, cantonada amb el carrer de Prim i el primer que em ve a la memòria és que amb la compra et donaven sempre una mena de segells (punts spar) que la mare anava col•leccionant i enganxant en una llibreta i, quan la tenia plena, la bescanviava per estris de la llar: vasos, coberts, paelles, etc. Segurament van ser un dels primers establiments en fidelitzar els seus clients amb punts, ja que en aquells anys les caixes d’estalvi i els bancs encara no havien començat el joc dels punts. spar 4-2-65

En el document de l’esquerra podeu veure la llista de tendes spar que hi havia a Terrassa l’any 1965.
Actualment Spar segueix activa com a central de compres i distribució d’aliments i compte amb 20 associats: 5 en les illes Canàries, 3 en les Balears i 12 en la península, amb un total de 1.620 tendes (el 38% pròpies i la resta franquiciades).





El bon cafè del Brasilia

8 03 2013

brasilia 28-05-62Segur que molts de vosaltres recordareu el popular cafè Brasilia situat al Raval (bé de fet encarà hi sou a temps d’anar-hi doncs segueix obert).bar brasilia 2012
El fet és que he trobat una anunci en que agraeixen a tots els que han intervingut en les obres de l’establiment i m’ha fet il•lusió compartir-lo amb vosaltres.
L’anunci es va publicar el 28 de maig de 1962 i en les fotos podem apreciar el Brasilia dels nostres records amb la seva llarga barra, tant típica dels primers snack-bar que aquells anys es començaven a popularitzar a la nostra ciutat i del que Las Vegas, de la plaça Vella, en va ser el seu primer exponent. La inauguració del local es va fer el dia 15 del mateix mes de maig del 1962.
Fixeu-vos bé amb els anuncis de les empreses que hi van intervenir ara fa poc més de 50 anys i veureu com passa el temps ja que moltes d’elles ja formen part també dels records, tot i que alguna segueix al peu del canó.
El constructor va ser el popular Mampel, i qui no recorda l’Isidre Galí, per no dir rés de la centenària Ferreteria Paloma. Algú en sap alguna cosa dels altres noms que surten als anuncis?bar brasilia 14-5-62
Jo del Brasilia en tinc molt bons records ja que amb la promesa (llavors es deia així) hi anàvem moltes tardes a fer un refresc quan sortíem d’estudiar de la biblioteca de la Fontvella. També recordo haver-hi trobat molts del polítics que han passat per l’ajuntament fent un cafè o esmorzant-hi. Aquest era un lloc molt popular i el cafè que hi servien de molta qualitat. De fet ja el dia de la inauguració deixaven ben clar que la seva especialitat era la “crema de cafè”.
Nota: Gràcies a un comentari rebut a facebook per part deToni Germain: el propietari era l‘Isidre Brunet, jugador del F.C. Terrassa i que havia jugat amb el Real Madrid.