El Bloc dels Records present en el Congrés de Cultura

Hem presentat el vostre blog dels Records de Terrassa en el Primer Congrés de Cultura de Terrassa i per fer-ho hem triat el record que vàrem penjar en el blog aquest diumenge, just a la mateixa hora que el llegíem als assistents.

Hem cregut que la millor manera de presentar el blog era amb un record inèdit.

Gràcies a tots per fer que aquest espai s’hagi mantingut obert des del maig del 2008 i que no pari d’augmentar el nombre de visites any rera any. Amb el vostre recolzament intentarem que aquest espai continuï obert durant molt més anys.

La vivència de la Carme Carreras a la riuada del 62

Molt s’ha escrit de la riuada del 1962 però encara queden testimonis colpidors del que es va viure i que ens ajuden a saber el que va passar en aquella terrible nit.
El testimoni que avui us portem és el de la Carme Carreras, una senyora que vaig conèixer tot fent un cafè. El fet és que ella es va interessar ja que jo portava al damunt el llibre de la riuada editat pel Rotary de Terrassa i em va preguntar on podia comprar-ne un exemplar.
Llavors jo li vaig indicar tot preguntant-li si ella ho havia viscut personalment i em va contestar: “i tant que ho vaig viure, i a més d’una manera molt trista, però tot i els anys que han passat mai m’he vist en cor d’explicar-ho a ningú“.
Jo vaig insistir i li vaig dir que si volia el seu record quedaria per sempre més recollit en l’espai dels “records de Terrassa”. S’ho va pensar uns instants i finalment em va explicar el que aquí us transcric:
“Aquells dies jo treballava a cal Sala i Badrines a la secció de paqueteria i feia el torn de matinada. Recordo que aquell dia em vaig llevar a les 4 del mati i que ja plovia una mica i també que quan vaig plegar a les 2 del migdia seguia plovisquejant.
La meva germana de 14 anys treballava per les tardes des de feia poc a cal Aymerich al carrer de la FontVella. A les 7 de la tarda, que era l’hora de plegar, es va posar a ploure fort i els amos li van dir que es quedés però ella va voler anar-se’n a casa i, perquè no es mullés, la van acompanyar amb cotxe fins a casa.
Nosaltres viviem al carrer Hoquei, 179, al costat dret de la Carretera de Castellar, just abans del pont de la riera de les Arenes. El carrer portava aquest nom perquè estava prop del Camp de Hoquei que hi havia allí i per això a aquest barri també se l’anomenava amb el mateix nom. En aquest camp posteriorment a la riuada s’hi va construir l’institut Blanxart.
Els pares havien estat de lloguer a can Palet (C/ Doctor Albinyana,125) però van haver de deixar la casa perquè qui els hi havia llogat la necessitava per un familiar.
Llavors el meu pare va decidir anar a l’Ajuntament per preguntar on podia adquirir un terreny econòmic amb la intenció de poder-hi construir una vivenda i finalment es va decidir per el del carrer hoquei, desprès de veure’n d’altres que encara quedaven més a prop de la riera.
Quan es va adonar que el terra era massa sorrenc va anar a queixar-se però li van contestar que no patis que no hi havia cap perill i que a més la riera quedava lluny, a més de 100 metres del citat terreny. Tot i l’explicació rebuda va decidir construir la casa però amb uns forts fonaments, fets amb ciment armat i pedres tretes de la mateixa riera.
Recordo que jo llavors vaig haver de deixar l’escola durant un any per tal d’ajudar al paleta que feia la construcció, fent tasques de manobre quan tenia poc més de tretze anys.
Al 1962 ja portàvem dos anys vivint en aquesta casa i fins i tot darrera nostre ja se n’havia construït una altra que encara quedava més a prop de la riera. Cal indicar que es tractava de cases ben construïdes i que en cap cas eren barraques, com en ocasions s’ha indicat o s’ha volgut justificar de forma errònia.
Aquella tarda a casa nostra a més de jo havia la meva germana petita, la mare i la padrina que aquells dies tenia una cama enguixada.
A quarts de vuit ja plovia fort i les quatre estavem dins la casa escoltant la radio. Desprès de sopar la meva germana petita va decidir anar-se’n a dormir mentre que jo em vaig quedar desperta acabant un jersei que volia estrenar el dia següent.
El pare no hi era, ja que treballava en el torn de nit de cal Cunillera, una fàbrica tèxtil situada on avui hi ha el Museu de la Ciència a la Rambla i el meu germà gran tampoc hi era, ja que estava fent la mili.
Cap a quarts d’onze seguia plovent molt i de cop vaig sentir un soroll i vaig veure que a l’habitació del cosidor s’hi havia fet un forat a la paret per on hi entrava aigua. Com vaig poder vaig tapar el forat amb papers de diari i vaig sortir al carrer a veure que passava.
Llavors vaig poder veure que hi havia molta aigua i que fins i tot aquesta feia onades. Corrents vaig tornar a entrar a casa tot comprovant que ja s’havien fet més forats a la mateixa paret, els quals vaig intentar tornar a tapar amb fulls de diari.
De nou vaig intentar sortir al carrer però em vaig espantar ja que l’aigua en pocs minuts havia pujat molt de nivell.
En aquell moment vaig decidir despertar a la meva germaneta tot dient-li a la mare i la padrina que tenien que sortir ràpid de la casa. Recordo que els deia: “va sortim, sortim”.
Sigui com sigui jo vaig ser la primera en sortir de casa i de sobte vaig caure en una mena de forat que l’aigua havia fet just al davant de casa i com vaig poder vaig intentar mantenir-me en peu mentre l’aigua em tibava carrer avall. Recordo que en aquesta posició podia observar com d’una casa veïna l’aigua sortia com una cascada per la finestra.
Va ser just en aquell moment que vaig sentir un soroll molt fort darrera meu i quan em vaig girar de sobte la meva casa va desaparèixer arrencada per l’aiguat com si fos de paper.
Posteriorment em vaig assabentar que en el solar de la casa hi van trobar dues grans roques que potser van ser les que al xocar van fer enfonsar la casa.
Esglaiada i sense saber que fer vaig sentir una veïna que agafant-me per braç em deia “Carmen que haces?” mentre m’ajudava a entrar a casa seva i em deia “No te muevas de aquí”. Jo ja us podeu imaginar que estava en una mena d’estat de shock.
Llavors aquest veïns em van comentar que just al costat hi vivia una família amb un matrimoni, una avia i 4 fills petits i que si em veia en cor d’anar-los a avisar amb la intenció de que es refugiessin a casa seva ja que aquesta estava més resguardada.
Llavors no se ben ve com m’hi vaig dirigir i un a un els vaig ajudar a arribar a la nova casa, començant pels més petits.
Cal indicar que en aquells moments d’una torre elèctrica que tenia a sobre van començar a sortir xispes i que els cables trencats van caure molt a prop meu, però vaig tenir la sort de que cap d’ells em va tocar.
Desprès d’haver-los ajudat a sortir a tots vaig sentir de nou un soroll fort i vaig poder veure com aquella casa també desapareixia riera avall.
A dos quarts de dotze recordo que van arribar a la casa on m’havia refugiat uns veïns de més amunt, que no els havia passat rés, per veure si ens podien ajudar i també recordo que el fill gran d’aquella casa em va oferir que anés a casa seva per tal de donar-me roba seca per poder-me canviar doncs anava tota xopa.
Cap a la matinada (sobre les 4h.) ja no plovia i llavors acompanyada per aquell noi em vaig dirigir per la carretera cap a l’Electra, lloc on em vaig esperar per retrobar-me amb el pare, que finalment havia pogut sortir de la fàbrica.
Aquella nit, em va explicar posteriorment, la va passar refugiat sobre les bales de llana mentre s’ajudaven els uns als altre.
Quan va baixar l’aigua va poder sortir de la fàbrica i a aquella hora de la matinada es dirigia corrents cap a casa per saber el que havia pogut passat.
El pare es va sorprendre de veure’m al mig de la carretera i al preguntar-me per la resta i saber que se’ls havia endut la riera va voler arribar al lloc on teníem la casa, com si no s’ho pogués creure.
Quan va arribar prop de la zona on vivíem la policia, que ja estava situada en la zona de la carretera, li va impedir el pas ja que hi havia molt perill de que se l’emportés la gran quantitat d’aigua que baixava pels marges inundats de la riera i llavors jo i el pare ens en vàrem anar a refugiar-nos a casa d’uns tiets, que vivien al carrer de Sant Joan.
El pare, així que va poder, es va dirigir al cementiri per preguntar pels familiars desapareguts, però a mi no em van deixar ni sortir de casa durant uns dies ja que estava molt afectada.
Recordo que el pare cada dia recorria els cementiris dels pobles veïns per intentar trobar la meva germaneta i que m’explicava que obria la boca dels cadàvers dels nens per veure si hi trobava un queixal d’or que feia poc li havien posat i així poder-la reconèixer. Imagineu-vos en quin estat estaven aquells cadàvers recuperats de la riuada. No la va trobar mai i figura encara avui en la llista de desapareguts.
El fet és que a la meva mare la van trobar a la mateixa riera de les Arenes, just al costat del desaparegut pont de la Renfe i a la padrina van tardar tota una setmana a trobar-la prop de Cerdanyola. A la meva germaneta no la van trobar mai.
Al cap d’un temps al pare li van donar 100.000 pessetes per cada mort i desaparegut i durant els primers dies li van deixar una casa compartida al carrer de Mas Adey per desprès ubicar-nos en uns barracons a la Zona Esportiva. Més endavant ens van adjudicar un pis als Grups de Sant Llorenç. Del terreny ignoro que se’n va fer.
De les altres ajudes que vàrem rebre recordo que vaig anar al Centre Social per demanar roba i estris de cuina i que ens van donar només coses velles i molt tronades. Fins i tot en un altre punt de repartiment d’ajuda situat al carrer de l’Era recordo que em van donar trastos vells: un somier amb les potes trencades i unes olles molt velles i brutes.
Però com que jo treballava a cal Sala i Badrines allí em van oferir fer-me una mena de carta de recomanació per tal de poder presentar-la en els llocs d’assistència. Quan hi vaig tornar i els hi vaig ensenyar la carta llavors em van donar una bateria de cuina nova per estrenar i roba neta i nova.
També voldria explicar que al col•legi de les Carmelites que hi havia prop de casa meva i al que jo anava regularment els dies de festa a ajudar-hi, vaig anar-hi amb la intenció de demanar algun tipus d’ajuda i tot el que vaig rebre va ser un sac de roba que quan el vaig obrir vaig veure que es tractava de roba vella i bruta que només servia per fer-ne draps. A Can Amat, uns familiars de Cal Sala i Badrines, si que em van donar roba neta i nova.
Temps desprès el meu germà es va voler casar i com que no tenia casa va decidir anar a demanar-la a Vitasa li van dir que no hi havia rés. Llavors jo vaig tornar a fer servir la carta i com si fos màgica ens van ensenyar un grapat de pisos i finalment n’hi van donar un al carrer Heroes de Codo.
El dia en que vàrem enterrar a la mare recordo que la volia veure i que no ens van deixar obrir el fèretre ja que deien que estava molt desfigurada. Llavors una senyora que passava prop meu al veurem tant trista se’m va acostar i em va donar 10.000 pessetes en metàl•lic de forma totalment anònima.
Al cap de 5 anys en un trasllat del cementiri vaig aconseguir quedar-me per tal de poder veure l’obertura del fèretre de la meva mare i em vaig trobar amb la mare posada dins d’un sac lligat a l’altura del coll i del qual només en sobresortia el seu cap. La seva mare es deia Carme, la padrina Maria i la germana Rosa, en pau descansin”.
No faré cap comentari a aquest record de la riuada del 1962 pel respecte que em mereix la Carme, tant sols us indicaré que uns dies desprès en va fer arribar una foto on hi podeu veure el solar de casa seva tal i com va quedar desprès de la riuada i una darrera foto de la seva mare i la seva germana.
Nota: Aquest record s’ha llegit per primera vegada en el Congrés de Cultura de Terrassa.

El Blog present en el Congrés de Cultura

Hola amics del Records, us volem fer saber que aquest cap de setmana tindrà lloc a Terrassa el Primer Congrés del Cultura de la ciutat amb l’objectiu de crear el Llibre Blanc de la Cultura i de les Arts de Terrassa. ( per il·lustrar aquest post us mostro una fotografia de l’Esbart Egarenc del Social l’any 1959 en homenatge a tots els qui han contribuït a preservar la cultura popular de la nostra ciutat al llarg de la seva història.
Per aquest motiu s’ha donat la possibilitats a totes les entitats, institucions, col•lectius, artistes i particulars que treballin en iniciatives de vessant cultural des de qualsevol àmbit, que puguin presentar el seu projecte al Congrés. Aquestes presentacions passaran a formar part del futur Llibre Blanc de pràctiques culturals de Terrassa.
El bloc del “Records de Terrassa”, atès que és un dels espais on-line que rep més visitants de Terrassa, hem cregut que seria bó de donar-lo a conèixer a totes les entitats, institucions o ciutadans que encara no l’hagin visitat.
Per els qui vulguin venir a escoltar la presentació del Bloc del Records de Terrassa poden fer-ho el diumenge dia 27 a partir de les 10:00 del mati a l’Auditori de Terrassa.
La inauguració del Congrés tindrà lloc a partir de las 19 hores per part del director i actor Josep Mª Pou amb la presencia a les 20:00 de l’alcalde de Terrassa, Jordi Ballart.
Més informació del Congrés.

Homenatge a l’abat Antoni Maria Marcet i Poal

El proper dijous 7 de febrer del 2013, a 2/4 de 8 del vespre,s’ha organitzat un homenatge al P. Antoni M. Marcet i Poal amb motiu del centenari de l’elecció com a abat de Montserrat (del 1912 al 1946) i que tindrà lloc a la Sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès, carrer de la Canuda, 6 de Barcelona.
L’acte estarà presidit per l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, i intervindran el P. Josep Massot i Muntaner, monjo de Montserrat, el Dr. Francesc Fontbona de Vallescar, historiador de l’art, i la coral “Antics Escolans de Montserrat”.
L’Abat de Montserrat, Antoni Maria Marcet Poal, nascut a Terrassa el 5 de juliol de l’any 1878, (+ Montserrat, 13-5-1946) després de ser escollit el 7 de desembre de 1912 com a abat prengué possessió d’aquesta responsabilitat el 15 de gener de 1913, produint-se la solemne benedicció abacial el 26 de gener de 1913, es a dir, s’escau ara el centenari i és per això que un conjunt d’entitats montserratines organitzen aquest acte, a més de que el monestir de Montserrat ho commemorarà a la missa conventual de les 11 h. el pròxim dissabte.
L’Abat Marcet ha estat particularment important en la història de Montserrat en molts aspectes. Va fer importants obres en la basílica i en el monestir, millorà les comunicacions amb l’Abadia, impulsà la biblioteca, adquirí obres d’art que s’incorporaren al patrimoni artístic de Montserrat, donà suport al Congrés Litúrgic (1915), impulsà també els estudis bíblics amb el gran estudiós que fou el P. Bonaventura Ubach. Promogué l´us del català tant com a llengua de relació dins el monestir com en la consideració del català com a llengua de cultura habitual. Inaugurà els museus montserratins i restaurà l’església romànica de Santa Cecília. En conjunt, situà el Monestir de Montserrat com un centre d’espiritualitat cristiana en el panorama europeu.

Terrassa el considera un dels seus personatges il•lustres i per això hem volgut retre-li aquest petit record des del blog dels records de Terrassa. Per tal d’il•lustrar aquest escrit hem triat una fotografia on es pot observar l’Abat Marcet juntament amb el President Francesc Macià a Montserrat, l’any 1931 en motiu de la inauguració del monument a Mossèn Cinto Verdaguer.

Presentació a Terrassa de la Revista Vallesos dedicada a la Nevada del 1962

  S’ha presentat a Terrassa, a la llibreria Abacus, el quart número de la revista Vallesos, que dedica el seu dossier central a la històrica Nevada del 1962. Aquest acte ha estat co-organitzat amb GCT Working Group que és un grup d’empreses que ja va col•laborar no fa pas massa en l’edició del llibre “Terrassa, ciutat, vida i persones” i que té la seu en el mateix edifici del Gran Casino.
L’acte, presentat per en Vicenç Relats director de Vallesos, ha dedicat una primera part a tractar el tema de la Nevada del 1962 amb intervencions d’en Santi Rius, autor de l’article dedicat a Terrassa de la revista i que va explicar que el que ha fet ha estat recollir un grapat d’anècdotes que li van arribar des del seu blog “records de Terrassa”. També ha intervingut el bomber Jaume Ruy, que va viure en persona els esdeveniments d’aquells dies i va explicar com se les van empescar per poder ajudar als barris més desvalguts amb uns cotxes sense cadenes i en els que amb ajudes de cordes van poder finalment prestar l’ajuda necessària. L’apartat gràfic ha estat a càrrec de la Teresa Cardellach que ha presentat un recull fotogràfic de l’Arxiu Municipal, tot destacant que segurament moltes imatges d’aquella jornada encara resten en els àlbums particulars de molts terrassencs. Finalment s’ha passat un recull de fotografies de ciutadans que les han fet arribar al blog dels records juntament amb una filmació de la nevada del desaparegut cineasta Joan Casamada.
 En la segona part de l’acta han intervingut l’artista Jordi Grau que ha explicat la seva trajectòria en el món de la recuperació i creació d’elements de la cultura tradicional, com són els capgrossos i els gegants de la nostra ciutat i també cal destacar la presencia d’en Salvador Cardús, conegut periodista i sociòleg terrassenc que ha explicat aspectes personals de com Terrassa ha influït en el seu aprenentatge i els seus valors com a persona alhora que ha explicat com veu la ciutat de Terrassa en el context actual del nostre país.

L’acte ha conclòs amb la intervenció d’en Joan Antoni Gallardo, regidor delegat de Presidència, Relacions Internacionals, Premsa i Imatge i Comunicació de l’Ajuntament de Terrassa que ha destacat la importància d’una publicació com Vallesos que ajuda a conèixer millor les peculiaritats de les diferents poblacions que composen aquest àmbit geogràfic i humà.
Nota: El vídeo d’en Casamada amb les fotografies el podeu visualitzar a l’adreça: http://youtu.be/1X8bTDB43Jo, mentre que d’altres imatges de la nevada les podeu veure en aquest pdf en alta qualitat: Nevada Vallesos Arxiu Municipal

Us convidem a la pesentació de la Revista Vallesos a l’Abacus

Hola amics dels Records de Terrassa. Ens fa molta il·lusió convidar-vos a que ens feu costat aquest dimecres dia 16 de gener a les 7 de la tarda a la llibreria Abacus (Gran Casino de Terrassa) al carrer FontVella 78. A aquesta hora es presentarà a Terrassa el nou número de la revista Vallesos, que ha dedicat el seu dossier central a la històrica Nevada del 1962.

Com ja us vaig explicar en un post anterior en aquesta publicació s’hi han recollit alguns dels vostres records i crec que pot ser interessant de que vingueu a compartir una estona del vostre temps a l’entorn d’aquest acte.

A més de parlar de la Nevada, comptarem amb la presencia d’en Salvador Cardús, d’en Jordi Grau, de na Teresa Cardellach, d’en Ramon Guinjoan i d’en Vicenç Relats, director dels Vallesos. És segur que hi haurà presencia de representants polítics del nostre Ajuntament i espero que hi haurà molts amics que, com vosaltres, seguiu des de fa temps aquest petit espai dels records de la nostra ciutat.

Us deixo aquí el pdf de la invitació i no cal que confirmeu l’assistència, només cal que vingueu amb ganes de passar-vos-ho bé: invitaterrassa Vallesos

Nadal del Pobre al 1934

Segons m’han explicat, abans de la guerra civil, durant les festes de Nadal a Terrassa de l’any 1934 es va organitzar una tómbola benèfica per part de la secció femenina del “Circol Tradicionalista”, anomenada “Agrupació Benèfica de les Margarides”, dins de la campanya anomenada “Nadal del Pobre”.

D’aquest fet només he trobat un primer anunci del dia de la inauguració l’any 1934. En aquesta primera tómbola benèfica es van recaptar 2.500 pessetes i, pel que sembla, l’any 1935 (segón anunci a la dreta) es va fer una segona edició d’aquesta acció benèfica, desapareixent ja el 1936, desprès de la incautació del local del Cercle el juliol d’aquest any.

Nota històrica: El Cercle Tradicionalista va ser fundat a Terrassa per en Ramon Parés i Vilasau d’origen barceloní, però que s’establí a Terrassa al carrer de Sant Leopold, número 29 per treballar com a cap de recursos humans de Can Marcet i de la fàbrica Aymerich i Amat. Va ser ell qui va fundar també la Creu Roja de Terrassa a més de dirigir el cos del Sometent. Va arribar a ser regidor de l’ajuntament de Terrassa i diputat.
El juliol de 1936, el partit polític d’en Ramon Parés, la Comunió Tradicionalista, es va sumar a l’alçament militar del general Franco. Poc desprès, va ser denunciat i detingut a Barcelona i, el dia següent, el 28 d’agost de 1936 va ser traslladat a Terrassa on, abans d’arribar-hi, va ser assassinat prop del trencall de Can Viver.

Un pessebre guanyador d’un concurs del 1957

El record d’avui és per els pessebres que sempre s’han fet a la nostra ciutat i que és una tradició que ve de lluny. Jo mateix de petit recordo que a casa sempre s’havia fet el pessebre i avui encara el faig amb la sana intenció de no perdre aquesta tradició.
L’amic Ricard m’ha fet arribar la fotografia que il•lustra aquest record i que correspon a un pessebre realitzat l’any 1957 (l’any en que jo vaig néixer) per el seu pare, en Pere Font i Marcet i que va guanyar el primer premi del concurs de pessebres artístics que es va fer a Terrassa. Actualment aquest pessebre encara el conserva i cada any el posa al seu menjador com a record del pare, afamat director de cinema amateur, del que ja n’hem parlat en anteriors posts (veure record).