La casa més antiga del carrer Major de Sant Pere

22 11 2012

En el número 35 del carrer Major de Sant Pere encara podem observar una antiga casa del S.XVI. que ens recorda com deuria ser el carrer principal de l’antic Poble de Sant Pere. No fa pas masses anys enrera al carrer encara es podien observar altres exemples d’aquest tipus de construcció de casa d’ambient rural, amb el seu característic portal de mig punt, que permetia l’entrada de les cavalleries.
Jo encara recordo que en les Festes Majors de Sant Pere, en aquesta casa s’hi mostraven antigues eines agrícoles a més de documents de l’antic Poble. Ara no tinc ni idea de si encara estan conservats en algun lloc, esperem que així sigui. Els pares de la meva muller encara m’expliquen que a casa seva a l’entrada hi tenien un espai pel cavall, amb el que transportaven el que collien al camp que tenien a can Guitard de la Riera.

Nota.- Volem destacar un comentari rebut que ens explica les antigues botigues i cases que hi havia al carrer Major de Sant Pere. Si algú en recorda alguna ens ho pot indicar en els comentaris.

Anuncis

Accions

Information

10 responses

22 11 2012
Josep Badrenas

Anys enrera, hi havien bastants cases amb aquesta estructura al carrer Major de Sant Pere. Poc a poc han anat desapareixent. Recordo quan era jovenet, que passava quatre cops al dia per aquest carrer per anar a col•legi, i cada casa era un museu. Recordo una que hi havia un basté que arreglava guarniments de les cavalleries, i també en un altre, un avi molt vellet que gravava carabasses, i ho feia al portal de casa seva; amb uns punxons hi feia uns dibuixos molt artístics. Hi havia una fàbrica de fideus, un forn de pa, una tendeta molt típica quasi tocant al carrer del costat de les esglésies (es deia “carrer tras iglesia”?), el casal de sant Pere, avui Sala Crespi, on la majoria dels infants del barri vàrem passar la nostra joventut, la llibreria Atlántida del Sr. Gener, la paradeta de Cal Misses (família Rañe) i la farmàcia, al cap d’amunt del carrer, tocant al pas a nivell de la Renfe, i la drogueria Anglada, també molt típica, al davant, i altres establiments que ara no recordo, però si que tinc present que quasi cada casa era com un petit museu. Observo que les bretolades no respecten res: a la foto que adjuntes es veu clarament un graffitti a la portalada de la casa. Quina pena que no hi hagi mes sensibilitat!!! Però hi han també bretolades més refinades i consentides: observeu els cables que creuen la façana pel mig. Realment creieu que no hi havia altre manera de passar-los sense fer malbé l’estètica de l’edifici? o és que la companya propietària no podia gastar-hi més diners per a deixar-ho una mica més decent.
Salutacions cordials.

23 11 2012
Ricard Font Serra, Canonge Rodó 10, Bx 2ª, 08221 Terrassa

Aquesta casa no sé a qui pertany però l’hauria d’adquirir l’Ajuntament, restaurar-la i fer-ne un petit museu amb estris de la pagesia del segle xvi.

25 04 2013
xcaballe

Avui surt als diaris que properament desapareixerà: http://www.naciodigital.cat/latorredelpalau/noticia/24770/ad/al/sant/pere/rural

26 04 2013
Uri Gómez

Ja hi tornem a ser! Quina llàstima, imperdonable! Al article diu que la casa és de meitat del segle XIX. És el carrer que es va començar a edificar al segle XVI. I afageix: “el problema està en el tipus de catalogació que es va fer el 1983. Si s’elaborés ara mateix, diuen, de ben segur que se li donaria el valor necessari perquè les normatives el protegissin.” Burrocràcia dels pebrots!

27 04 2013
xcaballe

Sembla que, finalment, es respectarà l’arcada i la porta de l’edifici: https://www.facebook.com/xcaballe/posts/10200669408271934

28 04 2013
Uri Gómez

Ah! això també els hi encanta: anar desant vestigis al museu com a record de la brutalitat immobiliària. Salvem Cal Santiago!!

21 09 2013
Anònim

Del meu record en quan a botigues, recordo la bodega de cal Cinto. Una botiga de gra. Pastisseria Casamada i les “baraques” al costat del Casal que venien roba de la llar.La botigueta a la que es refereix en Josep Badrenas, era una tenda de Queviures i es deia ” Cal Costalago”. Els propietaris eren el Sr. Gaspar i la Sra. Paquita. Dues portes més avall i tocant a la paret de S. Pere del carrer en deien el “Correló” fins que li vàren posar el nom d´en Rigol i Formiguera. No tenia sortida i les cases del final eren fetes quasi totes de fang. En front de la plaça del Comú hi havia el Bar de cala Maria. Una mica més amunt la lleteria de cal Masjoan. També hi havia un sastre i ja més cap els anys 70 hi havia una botiga de juguets. Per mi les entrades i les façanes de les cases tenien més encant que les d´ara.

21 09 2013
Elfi Stadler

Del meu record hi havien bastantes botigues més. Pel cantó d´abaix la tendeta a la que es refereix en Josep Badrenas era de Queviures i es deia “a cal Costalago”, els propietaris eren el Sr Gaspar i la Sra. Paquita.
Més amunt i en front de la plaça del Comú a l´ esquerra hi havia el Bar de cala María. Més amunt i a la mateixa vorera hi havia un sastre. Després venia la lleteria de cal “Masjoan”. La Bodega de cal Cinto. Passat al Casal la botiga de les “Barraques”, hi venien roba de la llar. Després la Pastisseria Casamada. L´altre banda hi venien gra, i ja cap els anys 70 també hi havia una jugueteria.
Referent al carrer del costat de l´església de Sant Pere, en deien el “Correló”, fins que li vàren posar el nom d´en Rigol i Formiguera. No tenia sortida i les cases al fons estaven fetes quasi totes de fang.
Ja posats, encara que no siguin botigues, hi havia (apart del Casal) més amunt i a la dreta, el Centre de les noies d´Acció Católica.
També tenia taller una de les tres millors modistes de Terrassa, la Paquita Reguant.

19 06 2014
Anònim

La jogueteria es deia juguetes PEPIS. Jo vivia al nº 33, al costat de cal Santiago, hi vaig viure fins l’edat dels 7 anys, i vàrem tenir que marxar per culpa de l’ herència. En deien a cal Manel, però ningú de casa es deia Manel. El meu pare es deia i es diu Colomé. Allà van néixer el meu pare, i les meves tres tietes. Jo tenia un amiguet que es deia Pere, que era de la pastisseria, que en dèiem “a cal vaquer”, me’n recordo que de petit amb el meu germà i la meva germana anàvem a treure boles de xiclet a la maquineta que tenia el senyor Gaspar a la façana de la seva botiga. També recordo encara, com si fos ahir, de l’escola i de senyoreta Gloria. Recordo que quan em castigaven de cara a la pared sentia el motor del Renault 4L del meu pare, quan anava cap a la feina. Si pogués tornaria a viure al meu Poble, vàrem marxar l’any 1975 i jo vaig néixer l’any 1968.

28 10 2014
Anònim

Només una rectificació. La Paquita Reguant no era la modista, sinó la seva germana Mercè Reguant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s