La crisis de la construcció ja estava anunciada fa 30 anys

29 07 2012

Fa temps vàrem dedicar un record a les semblances entre la crisis actual i la del 1978-79 i ara voldria recordar que uns anys desprès, concretament l’any 1983, aquella crisis econòmica i política va derivar en una crisis en el sector de la construcció que va fer desaparèixer el 75% d’empreses d’aquest ram.
La gent llavors ja es preguntava: es venen pisos? Es pot mantenir el nivell de construcció en els temps que corren?
Curiós, oi? L’any 1983 ja hi va haver una avis seriós del que ens podria passar si continuàvem construint sense sentit, però com que d’aquella crisis en vàrem sortir, en part gràcies als avantatges que llavors es van fer amb la construcció de pisos de protecció oficial, la gent va continuar especulant i va passar allò de “ploure sobre mullat”, de manera que quasi 30 anys desprès la crisis de la construcció quan realment ha explotat ho ha fet encara amb molt més força i és que els homes no n’aprenem mai.
Per qui ho vulgui recordar us deixo amb un article de la Mercè Boladeras a la revista al Vent en que podreu comprovar que passava al setembre del 1983.crisis construcció 1983





Els personatges de l’assalt carlí a Terrassa del 22 de juliol

22 07 2012

El Diari digital La Torre ha publicat un estudi dels personatges que van ser protagonistes dels històrics de l’any 1872 Link Diari la Torre
Si ho desitgeu, també podtreu trobar més informació en un post anterior: l’avinguda 22 de juliol i els carlistes
El retall de premsa que reproduim en aquest post correspon al Diari La Comarca de 1898, en que es va celebrar el 25 aniversari dels fets.





En Buffalo Bill a Terrassa

20 07 2012

Com podeu comprovar en un anunci publicat a la premsa local del Nadal del 1928 el dia 3 de gener del 1929 en Buffalo Bill va actuar en un circ a Terrassa. Aquesta noticia pot donar la sensació de que el llegendari explorador de l’oest americà va passejar pels nostres carrers damunt d’un cavall, però la realitat és una altra de ben diferent. El fet és que al 1929 en Buffalo Bill ja portava 12 anys criant malves i, tot i que el seu espectacle va continuar uns anys de gira, el qui hi actuava ja no era ell sinó un que l’imitava.
Si que és cert que en Buffalo Bill, l’autèntic Cody, va ser molt a prop nostre, concretament en el Nadal del 1889 en que va actuar a Barcelona. Però no tenim noticies de que llavors vingués a Terrassa de visita.
William Frederick Cody, que és com es deia en realitat, havia acumulat la seva fama en els seus anys d’explorador (va començar als 14 anys) i soldat de l’exercit americà (on va arribar a ser coronel), abans i desprès de la guerra civil, amb les seva lluita amb els indis i amb les caceres indiscriminades de búfals per tal d’alimentar els treballadors del ferrocarril Kansas Pacific Railway (en 18 mesos va caçar 4.000 búfals).
Als 38 anys (1884) va decidir muntar l’espectacle que el va portar durant 20 anys a recórrer tot Nord-Amèrica i desprès les principals ciutats d’Europa. En la fotografia podeu veure en Sitting Bull i en Buffalo Bill, l’any 1885 ja que tots dos eren presents en les representacions. Però tot i el grandiós èxit del seu espectacle, la seva companyia va fer fallida l’any 1913 i es van tenir que subhastar tot el que li quedava, entre elles el seu cèlebre cavall que l’havia acompanyat durant més de 25 anys. Diuen que el qui va comprar totes les seves pertinences li va tornar el cavall, ja que era la cosa que ell més estimava. Quatre anys desprès, el 10 de gener de 1917, retirat de tot el Coronel Cody amb 70 anys va morir. Però com veieu anys desprès algú encara s’aprofitava de la seva fama i va muntar un circ amb el seu nom fent veure que en Buffalo Bill encara estava ben viu.
El circ es va muntar a la plaça del Progrés que llavors era de terra i si us hi fixeu el títol d’en Buffalo Bill ja havia canviat i ara en comptes de coronel era capità.





Més records sobre les fonts

16 07 2012

Precisament en el llibre dedicat a les Fonts de Terrassa, editat per l’Ajuntament de Terrassa l’any 2003 hi he trobat dues fotografies de fonts avui ja desaparegudes, la primera correspon a un dibuix de la font que hi havia a la plaça del Rector Homs, fet per en Modest Simó l’any 1948 i l’altre es una fotografia de la font de l’Apotecari que hi havia al torrent de Vallparadís, feta per en Ramon Vilalta el 1923, ambdues de l’Arxiu Tobella.
Una altra imatge que val la pena de recordar és la de la famosa Font Monumental de la plaça del doctor Cadevall que com podeu comprovar combinava dos elements, l’aigua i la llum, ja que a sobre de l’espectacular torre hi havia instal•lat un fanal (veure article i foto del 1926).
Recordo que de ben perit el pare m’havia dut d’excursió a la font de la Pola o del Troncó i que a ell li agradava portar sempre uns anissos a la butxaca i ens els menjàvem tot bevent una mica d’aigua fresca i em sembla que encara recordo l’intens olor de l’anís.
També recordo que a l’escola Social, el Sr. Artigues ens duia, una vegada de tant en tant, a la zona de la font de les Canyes i allí hi passàvem tot el dia jugant a futbol i a cuc amagar per una zona de bosc molt més neta del que avui la podem trobar. La caminada des de l’escola a la font i la tornada a casa la fèiem a peu, evidentment.
Finalment recordarem una font molt estimada pels primers habitants dels Grups de Montserrat. Es tractava d’una font similar a la dels Grups de Sant Llorenç i consistia en un petit banc i unes jardineres amb un pedestal al mig, on hi havia la font i al damunt una estàtua d’un nen (veure foto del 1958). El material en que es va construir era molt dolent i a mitjans dels anys 60 va ser substituïda per una senzilla i impersonal font de ferro.





Anar a buscar aigua a la font

12 07 2012
font de la fontvella

font de la fontvella

Fa uns anys senties a molt gent que deia que anava a buscar aigua ales fonts que hi havia a Terrassa o als seus voltants. El nostre terme municipal és gran i hi ha més d’un centenar llarg de fonts, tot i que no totes ragen durant tot l’any degut a les èpoques de sequera que es donen al llarg de l’any.
Jo recordo que els pares anaven a la font de Can Poal, d’altres anaven a buscar aigua a la font de la Grípia i n’hi havia que anaven a les fonts del torrent de Vallparadís en que en aquells anys encara estava ple d’horts i sense urbanitzar. Potser la font més coneguda d’aquest indret era la del Tintorer, que segons deia molt gent era de les millors de la ciutat. Cal indicar que avui aquesta font està molt arreglada i a perdut bona part de l’encant que tenia antigament. D’altres font del torrent que podem anomenar són la de l’Apotecari, la del Verdós o la del Clausell per citar les més conegudes (avui desparegudes).
De fonts urbanes antigues encara en queda alguna com la de la Creu Gran, Fontvella, sant Quirze (veure foto), la de pedra de la plaça del Progrés, etc. però d’altres han estat eliminades com la del carrer de Mas Adey, la del carrer Cremat, la del carrer de Baix, la del Passeig, o una de molt curiosa que hi havia al mig de la plaça del doctor Cadevall, on la font estava situada dins d’una mena de torre que representava l’antic castell de Terrassa i que va desaparèixer als anys 40.
De fonts n’hi havia hagut al carrer de la Palla, a la placeta de Saragossa amb un abeurador pels animals, similar al del carrer Cremat. També van desaparèixer les font del carrer Sant Leopold, la del carrer de les Escaletes a tocar del carrer Nou de Sant Pere, la que hi havia a la carretera de Montcada cantonada amb carrer de Sant Marian.

Vull dedicar una menció especial a la font del Rasot (Sant Francesc cantonada amb Sant Genís) ja que es tracta d’una font de ferro amb un magnífic escut de Terrassa en relleu i que va ser inaugurada l’any 1887. També és molt antiga la de la Plaça de la Creu al costat de la carretera de Matadepera, situada al peu d’una creu de terme i que data del 1883, encara que va ser molt reformada l’any 1930.
Però la font dels meus records d’infantesa és la de les quatre carreteres d’estil modernista i actualment remodelada amb un estil una mica discutible. I vosaltres, quina font recordeu o a quina font heu anat a buscar aigua alguna vegada?





Hem arribat als 600 posts

6 07 2012

Sembla que no pugui ser però ja hem arribat a publicar 600 posts sobre records de Terrassa. Segurament no hi ha actualment cap llibre de la ciutat tant extens com el que hem anat recollint en aquest blog i encara tenim corda per estona.

I tot això només ha estat possible gràcies a vosaltres, tant els qui ens envieu records, els qui ens envieu comentaris i els qui només ens llegiu. Gràcies doncs a tots vosaltres per fer-ho possible.

I per celebrar una xifra tant important us deixo amb una fotografia d’un indret de Terrassa avui desaparegut. A veure qui endevina on era situat aquest edifici i que s’hi feia dins?

Resposta: El Rafael l’ha encertada, ja que la casa de l’obrer era situada al carrer de Topete. Avui podeu apreciar les seves formidables portes de fusta treballada al Museu de Terrassa.

Aquesta casa estava situada al carrer de Topete, concretament al número 99 i la seva construcció era del 1899. L’edifici estava constituït per dues parts, diferents per fora però unides per dins. La primera tenia una magnifica porta amb una àmplia escala amb un lluernari a la seva part més alta. Al primer pis s’hi podia observar el que havia estat part d’un escenari.





La Festa Major del 1952 (3)

2 07 2012

De fets a l’entorn de la Festa Major del 1952 encara en podríem explicar molts més, però com a curiositat he rescatat un anunci del 1952 de la marca Canals i Nubiola que era un dels “xampanys” que es bevia a casa meva en els dies de més Festa. Recordo que es comprava xampany semi i a vegades dolç, però mai “brut” i evidentment la paraula “cava” no sabíem ni que volia dir. Com podeu comprovar el representant d’aquesta marca a Terrassa estava al carrer Baldrich.
I, com a darrer record, vull destacar que en aquells dies la Junta d’Abastaments va deixat la venda lliure de tres aliments bàsics: l’Oli, l’Arròs i el Sucre i es que encara feia poc del final de la Guerra Civil i eren temps de cartilles de racionament (veure retall de premsa). Es fa difícil pensar que per un cantó hi havia que podia beure xampany mentre d’altres (la majoria) tenien racionats certs aliments bàsics.








A %d bloguers els agrada això: