L’estufa Salamandra i les ferreteries de Terrassa

31 01 2012

Aquests dies que està fent molt de fred, m’ha vingut el record de l’estufa anomenada “Salamandra”. Una estufa de fundició que va ser inventada per Benjamin Franklin i que va suposar el primer sistema de calefacció moderna no integrat en la mateixa construcció de la vivenda.
Aquesta calefacció utilitza materials contaminats com llenya, closca d’ametlla o carbó mineral. L’estufa s’aixeca del terra mitjançant unes potes i per la
part superior surt una xemeneia que serveix per fer sortir el fum de la combustió. En el cos de l’estufa hi ha dos compartiments amb obertures independents. El superior és el “braser”, on es posa i es crema el combustible. L’inferior és el “cendrer”, separat de l’altre per una reixeta, que serveix per recollir les cendres de la combustió. La porta d’aquest compartiment serveix també per regular l’entrada d’aire mitjançant un dispositiu que permet obrir més o menys aquesta entrada.
El nom de “Salama
ndra” se li va posar en record d’aquest mític amfibi que, segons es creía, podía viure en el foc.
A Terrassa hi havia diversos establiments que venien aquestes estufes, però jo en recordo alguns de ben significatius:
La Ferreteria de Ramon Argemí del carrer de la FontVella 45 i que anteriorment estava ubicada en el número 55 del mateix Carrer
FontVella. Posteriorment es va anomenar Vídua de Ramon Argemí). Curiosament podeu veure un anunci de l’època de la república on el carrer de la Font Vella porta el nom de Joaquin Maurín.
La Ferreteria l’Aranya del carrer Pare Font, 15 i que era propietat d’en Francesc Gibert

La ferreteria PuigMartí, inicialment a la cantonada de la plaça major amb el carrer de la FontVella o l’antiga ferreteria Paloma, inicialment al carrer de l’església 3 amb el nom de tenda de Pablo Paloma.
Però potser un dels magatzems on venien estufes salamandres, més populars de la meva joventut era la Cuina Moderna d’en Francesc
Simarro, un nom que encara se li dona avui de forma popular a la placeta que hi ha al capdamunt del carrer FontVella amb la cantonada del carrer Sant Pau.

El Ricard ens diu: “a casa del meu tiet Joan Serra tenien una salamandra per seure al costat i escalfar-se com en una llar de foc. Tenia unes finestretes de mica per poder veure la combustió. T’adjunto la foto”.

Advertisements

Accions

Information

2 responses

31 01 2012
Ricard Font Serra,

Jo el record de les estufes el tinc de can kulapi, ja que a casa teníem calefacció central què, per cert, no havien d’encendre ja que l’aigua calenta venia de la caldera de la fàbrica. A la ferreteria d’en Pablo Paloma, la gent en deia a “cal Pau trist”.

4 02 2012
JOSEP BADRENAS

L’estufa de llenya, també coneguda com a salamandra en alguna de les seves versions, requeria d’una instal•lació que portés el fum a l’exterior. Aprofitant aquesta necessitat, es col•locava en un lloc de la casa des del qual es pugues passar el tub de sortida de fums per un tram de l’interior, generalment el menjador o la sala, de forma que s’aprofitava l’escalfor que contenia, per a escalfar altres zones alienes a la ubicació física de l’estufa, i acabava sortint a l’exterior per un forat rodo, a vegades fet en el vidre de la sortida al pati.
Quan hi posaves molta llenya, el tub arribava a posar-se vermell i escalfava bastant, o sigui que s’aprofitava be l’escalfor… dons la llenya era molt cara!!. També n’hi havia d’adaptades per a cremar-hi serradures de fusta. La tapa superior a vegades era formada per aros concèntrics, des del més gran a la vora del canto de l’estufa, fins al del mig, que era el mes el petit i que tenia un foradet rodo que servia per a facilitar el tiratge del foc i per a obrir-la amb una espècie de ganxo fet exprés per aquesta tasca. A sobre de l’estufa, moltes vegades s’hi posava un cossi amb aigua per a hidratar l’ambient, i també per mantenir algun menjar calent o per acabar-lo de coure. Recordo la de la barberia que havia anat, en que hi tenien el pot amb l’aigua d’afaitar als clients per tal de mantenir-la tèbia.
Las que cremaven carbó mineral, feien una pudor característica, El carbó que es feia servir eren les “boles” de carbó de pedra o lignit, i la llenya eren “tacs” d’alzina. Algunes cases, quan l’apagaven, aprofitaven les brases per a fer-ne carbó d’alzina per a la cuina (econòmica)…. La necessitat feia aguditzar l’enginy, i aprofitar tot el que se’t posava al davant… Ara, malgrat la crisi, anem sobrats i no aprofitem moltes de les coses que podrien ser-nos útils.

9 02 2012
Josep Badrenas

El destinatari del carbó d’alzina recuperat de la salamandra, normalment era el “fogó de murri” (veure post 28-12-2007), més sovint que la cuina econòmica.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s