El saló Sevilla

16 01 2012

El saló Sevilla va arribar a ser molt popular en la seva època i, tot i que no era l’únic que es va crear a la ciutat als anys 20 i 30, si que va ser dels que més va durar obert al públic.
Estava situat a la Rambla d’Egara 63-65 (actualment hi ha la tenda de mobles Lindez) i la meva mare m’explica que ella quan era jove i no estava casada al passar per davant ni se’l mirava, ja que estava mal vist que una noia jove es mirés aquests tipus de locals.

Si us fixeu en la foto actual (a la dreta) podreu veure que la porta d’entrada a l’edifici és la mateixa que hi havia en l’època del Saló Sevilla.
El local va restar obert durant 34 anys (des del 1928), fins que el 25-6-1962 (l’any de la riuada) es va anunciar al “Tarrasa Información” el tancament del Saló Sevilla, degut al venciment del termini de lloguer (de 25 anys) i no poder renovar el contracte, ja que el propietari el volia recuperar per altres usos.

A dins del local hi podíem trobar l’aspecte d’un típic cafè teatre, amb taules de màrmol, un petit escenari amb dos reduïts palcos a banda i banda (sembla que un tal Chaler en tenia un de llogat). Cal indicar que o es pagava entrada, només la consumició.
El seu darrer propietari va ser en Daniel Piqueras, que el va regentar durant els darrers 25 anys (des de l’any 1937).
Destaquem alguns dels artistes que es van iniciar en el local o que hi van passar al llarg dels anys:
Carmen de Lirio, Carmen Amaya, Juanita Reina, Estrellita de Palma, Teresa Manzano, Lola Cabello, Narcy’s, Curro Carmona, Amàlia Molina, la Riojanita, Antonio Amaya (Gitanillo de Bronce), Pilar de Castro, Luisita Tenor, Tina Margó, Eva Rich,
Paco Flores, Paquito Jerez, entre d’altres.
Una anècdota: Segons explica el mateix Piqueras, perquè pugues actuar la Carmen Amaya li van tenir que comprar unes sabates, ja que només tenia unes espardenyes com a única peça de calçat.
Curiosament, en moltes publicacions antigues hi podem trobar anuncis del local, just fins al final de la guerra civil. Desprès, ja no en trobem cap més i l’única referència que hi figura és a l’any 1942, en que s’indica que el local fa una donació de 4 pessetes a l’Auxili Social.

Advertisements

Accions

Information

4 responses

16 01 2012
Ricard Font Serra,

A mi em sona molt el saló Sevilla, ja que a casa teniem una minyona gran, soltera que feia de mainadera anomenada Pepa Freixa Bou, oriunda d’Hostalric, que li agradava anar al Sevilla acompanyada de les seves amistats, cada vegada que renovaven l’espectacle.

16 01 2012
JOSEP BADRENAS

Gràcies per la informació. Jo a l’any 2008, vaig enviar un post al teu blog, interessant-me per aquest establiment. (publicat a S.R.C., 3-03-2008) ja que l’avia viscut però no tenia gens clar ni la ubicació ni el funcionament i, a més, no n’havia sentit a parlar mai més…fins ara. Gràcies!!!

23 01 2012
Rafael

Les portes del Sevilla eren de vidre, amb unes cortines, però quedava com mig metre, per la part de dalt, que permetia veure per sobre, sobre tot si t’enfilaves a la barana de les vies dels Catalans.
Això és el que havíem fet més duna vegada amb els amics.

11 02 2015
Virgili Vera i Junyent

Des del meu neixement–1937–fins al juny de 1962, vaig viure al nº 69 pis. de la Rambla.
Tots els veins anàvem a comprar begudes al Bar Sevilla i tinc molt bon record de la Familia Piqueras i fills Daniel i la Nati, gendre Joan etc
l´espectacle que oferíen, era en general Música
Folklorica española,–tipus Tablao– mai barroera ni inmoral com qualificava l´oponió popular moguda per certs cercles repressius d´aquells anys que consideràven pecat veure ballar un Fandango, Bulerias ò Sevillanes porquè la “bailarora” remolinava els “faralaes” uns CENTÍMETRES SOBRE GENOLL durant breus segons!
Si el meu Pare i el Sr Piqueres–propietari– em permetíen assistir als assajos dels artistes el dissabte al vespre, crec que aixó ja situa la “moral” real del lloc, que òbviament no era una església, però tampoc un tuguri com s´el pretenía catalogar
— L´espectacle s´ofería dissabte nit i diumenge tarda.

Em deixàven posar al costat del pianista Sr Boada, gran mestre del teclat, (nó es fácil tocar ” vista” aquesta música popular!) També hi havia un batería, platet i bombos—.No em fa cap vergonya dir, que aquesta experiencia i la voluntat de la meva Mare, van fer néixer la meva afició a la Música, de tota mena, que encara, modestament mantinc i practico.

Aprofito per fer palesa del Sr Piqueras: en aquells anys 1950/55, el local Bar Sevilla hi asistía una parella de “Municipals” que “vetllàven per la moral…” En alguna ocasió m´havíen preguntat l´edat. El Sr Piqueras i el Mestre Boada sortíen tot seguit en defensa meva dient, un, que era veí i l´altre, que era deixeble de música.

Gràcies. a ells
Allà veig aprendre els Palos de la Musica Flamenca i sentir, per primer cop, qui era Duke Ellington, que en aquells moments eren considerats en l´ambient musical “ortodoxe” local,com música barroera, per no citar una altre adjectiu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s