Els fets del crim de can Prat

Sembla ser que ja feia dies que en “Pedro Alcocer y sus chiquillos” (en parlarem d’ells en el proper post)  estaven buscant a Amadeu Torrents, destacat salista, cap de la Unión Patriótica i antic somaten per les masies de prop de Matadepera, ja que tenien noticia de que allí s’hi amagava. En aquells dies molts industrials de Terrassa acompanyats dels seus familiars s’havien refugiat en masies de Matadepera i de fet, només a la Barata aquells dies hi havia més de 60 persones vivint-hi. Un dels dies que van fer un dels habituals escorcolls a la Barata, els van amenaçar de que si no deien on s’amagava l’Amadeu Torrents prendrien represàlies amb els amos de la casa. Aquesta amenaça va ser molt més forta la nit del 22 de juliol en que van regirar tota la casa, fins i tot les habitacions on dormien els nens, arribant-se a produir un comentari per part d’uns dels “chiquillos” dient, “potser ens estem passant amb aquesta gent a aquestes hores”, veient com els nens esclataven a plorar per una irrupció tant sobtada a mitja nit.

El dia 23 els amos de la Barata van demanar als qui estaven vivint-hi que potser seria millor que marxessin a altres cases i evitar així possibles represàlies. I així ho van fer, traslladant-se alguns a cases de Terrassa i d’altres a la masia de can Prat i de les 4 cases que es trobaven al voltant de can Prat. El fet és que, quan van arribar a can Prat, van fer un dinar tots junts i desprès cadescú se’n van anar a la casa que els va voler allotjar.

L’endemà, dia 24 es va produir la irrupció, a Can Prat i les cases del voltant, per part del grup del “Pedro y sus chiquillos” indicant-els-hi que sortissin els caps de família que hi haguessin a cada casa. Quan els van tenir al davant els van dir que serien detinguts i portats a Terrassa. Davant de les protestes dels familiars, els comissaris els van intentar tranquil·litzar dient que era per garantir que es paguessin les nòmines dels treballadors de les fabriques que tenien a Terrassa. Però això, que podia semblar cert per la majoria, no tenia cap sentit en el cas del notari Badia, però en aquest cas van al·legar que era per la seva qualitat de catòlic practicant i és que a l’hora de buscar excuses, tot valia.

Al pujar-los als cotxes les famílies van quedar molt preocupades i encara ho van estar més quan, des de la casa, van veure que els cotxes al arribar al trencall amb la carretera de Terrassa en comptes d’anar en direcció a la ciutat agafaven la direcció cap a Mura. Els més optimistes van pensar que potser anaven a detenir a algú més a la Barata o en alguna altra masia, però la realitat és que els portaven prop de la font de l’Olla per executar-los. Hi ha un fet curiós i poc conegut, i és que el primer cotxe al arribar al trencall va girar cap a terrassa, però al veure que els altres no el van seguir va donar mitja volta i també es va dirigir com els altres cap a Mura.

També m’ha explicat un veí de Mura que aquella mateixa tarda van arribar al poble els cotxes del “Pedro y sus chiquillos” y que es van dirigir cap a l’ajuntament. Diu aquest testimoni, que llavors era un nen, que un dels “chiquillos” els va ensenyar el fusell tot dient “aquesta tarda aquest se n’ha carregat uns quants”. Per cert, l’Amadeu Torrents, que era a qui buscaven s’havia amagat a la casa de La Vall i unes setmanes desprès, no podent suportar la pressió, es va suicidar (llegiu la crònica de del dia 7 d’octubre del 36, no té desperdici).

En el proper record mencionarem algunes dades bibliogràfiques d’aquest personatge tant sinistre: en Pedro Alcocer i Gil.

200.000 visites

Gràcies a tots per permetre que el bloc dels “Records de Terrassa” arribi a les 200.000 visites i felicitats a tots per la vostra fidelitat i recolzament. Ja ens ha visitat quasi tanta gent com habitants té la nostra ciutat.

Per la meva part, procuraré seguir cercant i publicant records i anècdotes de la nostra ciutat i, espero que entre tots, fem que aquest espai continuí ben viu, ajudant a preservar els petits records que a voltes queden mig oblidats.

I per celebrar aquest xifra he triat una fotografia, que crec que mai s’ha publicat, de les “enramades” que es feien a l’antic poble de Sant Pere i us deixo, a vosaltres, perquè qui vulgui expliqui quelcom sobre aquesta vella tradició de les “enramades” típca de la celebració del Corpus.

Que va pasar el 24 de juliol de 1936?

El dia 24 va començar amb la detenció d’alguns industrials de la ciutat de Terrassa i ja per la tarda és va trobar mort l’industrial Juan Tost Barrera, de 54 anys que vivia a la Rambla d’Egara 241, a la carretera de Castellar.

També es pren foc al convent de Sant Francesc, mentre són assaltats diversos establiments comercials i estancs.

Però el fet que va marcar als ciutadans, es va produir a dos quarts de sis de la tarda, en que uns ciclistes, que venien de la Barata, van informar que prop de la Font de l’Olla, havien vist un gran nombre d’homes morts, estesos entre el bosc i la carretera de Talamanca. Des de l’Ajuntament es van donar ordres de que hi anessin uns cotxes de reconeixement, trobant en el lloc indicat vuit cossos morts. Una ambulància de la Creu Roja els va traslladar al dipòsit, on es van reconèixer les següents víctimes:

• Francesc Salvans i Armengol, industrial, de 61 anys, casat, amb domicili al carrer Nou 45.
• Joan Salvans i Piera, industrial, de 35 anys, casat, amb domicili al carrer de Sant Antoni 32 i fill de l’anterior.
• Agustí Prat i Marcet, de 80 anys, viudo, amb domicili al carrer de Sant Jaume 16.
• Gaietà Vallés i Pujals, de 52 anys, casat, fill polític de l’anterior i amb el mateix domicili. Era el gerent de l’empresa “Tarrasa Industrial S.A.“.
• Joaquim Barata i Rocafort, industrial, de 41 anys, casat, amb domicili a la Plaça Mossèn Cinto Verdaguer 8.
• Manel Vallhonrat i Comerma, industrial de gèneres de punt, de 43 anys, casat, amb domicili al carrer Sant Antoni 43.
• Francesc de Paula Badía i Tobella, notari, de 42 anys, casat, amb domicili a la Plaça Major 12, entresol.
• José M. Duràn i Torres, industrial, de 40 anys, casat, amb domicili al carrer del Nord 63.

Aquest mateix dia també són assassinats el Guarda Jurat, Cristóbal Torras i Cornet, de 69 anys amb domicili al carrer de Balmes 33, i Miguel Pascual i Elvira, de 57 anys, casat, amb domicili al carrer del Dr. Ferràn 8, Cap de Secció de l’empresa “Trullàs i Palau“.

Prou que s’ha escrit sobre aquest crim, realitzat per un grup anarquista, anomenat com “Pedro Alcocer y sus chiquillos“, a l’inici de la Guerra Civil.
Però aquest any (75 anys desprès), s’ha anunciat el desmantellament de l’únic monument que existeix sobre aquest fet. Un monument que va ser construït l’any 1941 en record dels assassinats i que, ja des del primer dia, va estar envoltat de certa polèmica, especialment per la frase que figurava en ell i que deia “victimas del marxismo”, fet que va motivar que sofrís un primer atemptat amb explosius. Desprès d’aquest les famílies van decidir canviar la frase per “Dios es amor” però això no va servir perquè el monument no seguis sofrint continues agressions de tot tipus (podeu veure a la foto com estava el monument a data 19 de setembre de 2011).

En el proper record intentaré explicar alguns dels fets que van passar aquells dies a can Prat i que van finalitzar amb l’assassinat d’aquestes 8 persones.

Jocs antics de carrer

Aquest estiu vaig visitat un petit museu del poble de Graus (Osca) i en ell vaig fotografiar una vitrina on es mostraven alguns dels objectes que la canalla feia servir per jugar al carrer.

Com podeu veure no es tracta de coses que siguin massa diferents de les que es feien servir als carrers de la nostra ciutat fa uns anys enrera. Qui no recorda haver jugat als “talons”? o a la baldufa i també a les xapes. Jo recordo que anàvem a les vies del tren a posar-hi les xapes dels refrescs perquè al passar-hi el tren pel damunt quedessin completament aplanades.

Cal indicar que també s’utiltzaven les chapes (sense aplanar) o els botons per fer partides de futbol.

L’amic Badrenas fa temps ens va dir, al respecte: “recordo també amb molta claretat un joc que practicàvem en competició: el dels talons. Es tractava de, amb un talo de sabata gastat, encerat perque rellisques, treure d’un recuadre que guixavem a terra, bitllets de la renfe que arreplegavem pel carrer“. Podeu veure també el record que vàrem dedicar al joc de les bales.

Un repte: qui s’atreveix a explicar com es jugava amb les xapes o a altres jocs de carrer?

Les perruqueries fan festa el diumenge per la tarda

Que abans la gent treballava moltes més hores que ara és un fet que tothom coneix, però el que no es tant conegut és la quantitat de dies i hores que treballaven en realitat.

Per fer-nos una idea he volgut triar un exemple que he trobat en una noticia del 7 de juny de 1896, en que s’anuncia que les perruqueries i barberies de Terrassa decideixen tancar els diumenges per la tarda a partir de les 5 (en el document que us he adjuntat podeu veure el nom dels perreuquers i barbers que siganven l’acord). Per il.lustrat el record he triat un anunci de la perruqueria d’en Domingo Pinell, del 1898, situada en la cantonada del carrer sant pere amb el carrer de la palla.

Us ho imagineu?  Tancar el diumenge per la tarda … ara em ve al cap una queixa d’un amic que té un garden-center i que em deia: “no trobo gent que vulgui venir a treballar els caps de setmana, ja que la majoria de joves em diuen que no volen renunciar a poder anar-se’n de festa”. Potser ara amb l’actual crisi la gent valorarà més, el fet de poder treballar, que el fet de fer-ho en un horari que li sigui còmode.

Terrassencs en l’accident del cremallera de Montserrat

Avui us vull parlar d’un record que si bé no va succeir a Terrassa si que va tenir forta incidència a la nostra ciutat. Es traca de l’accident que va sofrir el cremallera de Montserrat el dissabte dia 25 de juliol de 1953, festivitat de Sant Jaume i dia de la Festa Major de Monistrol de Montserrat.

L’accident es va produir a l’anomenada recta del Pastor en que, degut a una avaria en la que se li van trencar els frens, la tercera màquina va començar a baixar i envestí el quart comboi, i tots dos, al cinquè. El balanç va ser de 8 morts i més d’un centenar de ferits de diversa consideració.

El fet és que en l’accident van resultar ferits, no greus, alguns conciutadans de la nostra ciutat que, des d’aquest record, volem dedicar aquest record. Per un cantó, les senyores Maria Arnau Borràs, Carme Oliveras Moya i el Sr. Domingo Oliveras Moya, tot ells veïns de la casa situada al Passeig Compte d’Egara, 43, i per l’altra la senyora Montserrat Domingo Casanovas juntament amb el Sr. Salvador Minguella, veïns de la casa situada al carrer General Martínez Anido, 156 (veure a la dreta el retall del Diario de Terrassa del 1953). Alguns dels ferits van ser ingressats als sanatori de Manresa i d’altres se’ls va deixar anar directament a casa.

El descarrilament del cremallera va afectar directament a la meva família, ja que una part d’ella provenia de la Bauma i un dels familiars del meu pare n’era conductor del cremallera. Per sort aquell dia tenia festa i es va salvar de l’accident. A casa, com a curiositat, encara guardem una clau anglesa de l’antic cremallera que pesa més de 10 Kgr.

De l’antic cremallera una de les imatges que resultaven més entranyables per tothom era la del pas a nivell que creuava la carretera de Monistrol, a mitja pujada al Monestir, on es podia veure el cèlebre gosset (crec que es deia KIKU) que havia estat ensinistrat per l’autèntic guardabarreres, i que es mantenia dret sobre dures potes, mentre aguantava el banderí que donava pas al tren i els viatgers des dels vagons l’hi llençaven monedes (veure foto de la dreta del 1931).