La masia desapareguda de Can Margarit

25 03 2011

 Avui farem menció a la també desapareguda masia de can Margarit, que es trobava situada desprès de can Boixeres, al terme municipal de Viladecavalls. Actualment si hi aneu el primer que veureu és un dipòsit molt gros que serveix per carregar aigua als helicòpters que es dediquen a l’extinció d’incendis.

Al costat hi veureu les runes de l’antiga masia i si us hi fixeu bé podreu observar encara una dependència amb una gran volta catalana (veure fotografia). Si seguiu el camí que baixa i que és força ampla arribareu a una font i un safareig que pertanyien a la mateixa masia (el cami gran que va de can Margarir a la font i el safreig és modern, antigament els de Can Margarit per anar a cercar aigua i rentar la roba anaven per un camí estret que surt de darrera la casa i baixant arriba al final de l’esplanada de la font al costat d’un torrent).

Segons ens ha fet saber el Ricard: “la porta principal de la masia tenia un marc amb volta de pedra, que va ser adquirit pel meu pare i es va muntar de nou a l’entrada de la piscina de la “torre de la creueta” que teníem a Viladecavalls i en la que actualment encara s’hi pot apreciar una inscripció d’una data del 1737”.

Can Margarit va ser enderrocada perquè amenaçava ruïna i era un perill pels qui hi passaven a prop. Es va fer caure el poc que hi quedava en peu per un constructor d’obres i fou aquest mateix constructor qui va vendre i va reconstruir l’arcada al lloc abans esmentat.

Incloc un document d’un fet succeït l’any 1911 a Can Margarit.

I també una foto de la pedra degollada (veure comentaris rebuts).

Una curiositat: prop de la font abans esmentada es poden trobar arrels de regalèssia.

   

Anuncis




Més fotos de can Font de Gaià

22 03 2011

Agraeixo al Ricard l’aportació d’unes quantes fotos més de la masia i del seu interior.

   





Dues masies desaparegudes

18 03 2011

En Ricard Font ens fa arribar aquests dos records seus, sobre dues masies desaparegudes dels voltants de Terrassa:
El primer es refereix a la masia de can Mir (veina de l’antiga esglèsia romànica de Sant Miquel de Toudell), anant per la carretera de Viladecavalls, i diu així: “jo treballava al polígon de Can Mir i, l’amo de la casa de can Mir era el del bar los Salvadores, del carrer Antoni Torrella. El fet és que hi va voler fer-hi un restaurant i en lloc d’arreglar una mica la masia, que era molt vella, va decidir enderrocar completament i va fer-hi un edifici restaurant, sense cap gràcia”.
L’altre comentari és sobre can Missert i diu així: “un dia, els de cal Segués, traient argila varen trobar unes gerres d’enterraments Hallstàttics.
Jo hi vaig anar a veure la casa que encara estava bastant bé i al cap de poc temps hi vaig tornar i ja estava completament enderrocada i, fins i tot, s’havia llaurat el terreny que abans ocupava la construcció. Com que coneixia l’amo li vaig preguntar que havia passat, i em respongué que com que hi varen entrar ocupes, aquesta va ser la manera de poder fotre’ls fora”
.
gerra can missertI acaba dient en Font: “O sia, que les dues masies van desaparèixer per la incultura dels seus propietaris, jo en soc testimoni”. (SIC)
Us adjunto un document sobre la descoberta dels enterraments de Can Missert i les troballes que s’hi van fer: necropolis can missert

Nota històrica: Can Missèr Margarit o Can Misssert: antigament era coneguda amb els noms de Mas Berenguer, Mas Purull de les Figueres i Fornells. El 1558 figura com a propietari un tal Francesch Purull i el 1455 en Johan Berenguer.





Can Font de Gaià (2)

15 03 2011

La finca de Can Font de Gaià, al segle XIX va ser adquirida pels seus veïns, els de Can Amat de la Muntanya, ja que la pubilla es va casar amb Alfons Sala i Argemí, personatge que el rei Alfons XIII nomenà com a Comte d’Ègara. La masia de Can Font la va heretar el fill segon del Comte, propietari de l’empresa “Construcciones Sala Amat”. Aquest senyor va posar-hi una granja de porcs, de la qual us mostro un anunci de la masia de Can Font de Gaià de l’any 1965, juntament amb un reconeixement del 1962 en que es considerada la millor granja porcina d’Espanya.
Actualment la masia segueix sent de la família, el més assidu és en Llorenç Pons i Sala, besnét del Comte, ja que hi munta sovint a cavall. Segons paraules del propi Ricard Font: “Aquest Sr. amb una amabilitat extraordinària, al meu cosí i a mi ens va deixar veure i retratar la casa dels nostres avantpassats per dins (en podeu veure les fotos en aquest record). Aprofito per donar les gràcies a l’amfitrió”.

La Masia actual encara presenta unes curioses argolles de ferro amb cap de cavall al mur de tanca exterior i fins a tres rellotges de sol. Can Font de Gaià presenta un conjunt d’edificacions format per la masia actualment molt reformada (al S. XIX es va reformar totalment) amb un edifici de dos pisos amb coberta de dues vessants i un celler que encara és l’original amb una premsa i un molí, un habitatge rural que deuria servir pels masovers amb planta baixa i pis i una sèrie de coberts i edificacions per l’explotació agropecuària. També hi podem observar un dipòsit per l’aigua, una estació transformadorai el portal d’entrada al que és denomina com a corral i que servia per tancar i protegir l’entrada a la masia (ho podeu veure a les fotos).

      





Can Font de Gaia (1)

11 03 2011

Avui, per desig del bon amic Ricard Font farem esment a l’antiga masia de Can Font de Gaià, situada a la carretera de Terrassa a Rellinars B-122 Km.2,700

Història: La família Duran de Gayà està documentada des del S. XIII i se sap que llavors regentava l’anomenat Mas Duran, on cap a la fi del S. XV entrà la família Font, de la que pren el nom actual.

 Tenim documentat que al 1455 el propietari de la masia era en Duran de Gayà i que al 1558 ja figura com a propietari un tal Jaume Font de Gayà, pare d’en Joan Font de Gayà (nascut justament l’any 1558 i del que es conserva la partida de naixement a l’església de Sant Pere de Terrassa – veure document adjunt).descendents can font de gaia

Aquest canvi dels Duran als Font és el que provoca un canvi en la denominació de la Masia i provoca el dubte que precisament en Ricard Font em plantejava quan em demanava que parlés d’aquesta masia, i que aquí us transcric: “tinc un dubte que potser algú que ho llegeixi podria aclarir-me. Can Duran de Gaià passà a denominar-se com a Can Font de Gaia i voldria saber si els Font (ancestres meus) compraren la masia, o si els Duran sense successió masculina casaren la pubilla amb un Font, qui donà nom als nous propietaris si poguessis penjar aquest tema potser algun historiador ho podria aclarir”.

Aquest post seguirà amb una segona part.





El cavall blanc dissecat de Dalí

8 03 2011

Havíeu sentit a parlar mai d’aquest record tant inversemblant? A Terrassa es tenia que dissecar un cavall blanc per encàrrec de l’excèntric artista Salvador Dalí. Com podeu comprovar amb els retalls de premsa de l’any 1970, l’encàrrec es deia que es faria al Sr. Joaquim Jover, un afamat taxidermista que, pel que diuen, ja havia dissecat fins i tot uns lleons que havien aparegut prop de Terrassa amb el cap tallat i que sembla que havien sortit d’un Circ.

En la noticia es parla de que aquest cavall blanc dissecat el geni Dalí el vol per decorar una part del seu nou castell (suposo que es deu tractar del castell de Púbol). La veritat és que al llegir aquesta noticia m’ha costat de creure-me-la i per això l’he volguda compartir amb vosaltres. Algú en sap alguna cosa de com va acabar la història? Es va arribar a dissecar aquest cavall blanc i, dels lleons, que se’n va fer?

Nota.– Sembla que finalment es va fer, ja que he esbrinat que al castell de Púbol hi ha el cavall dissecat (veure foto).





Les cançons de la nostra infantesa (i 6)

4 03 2011

Amb aquestes cançons tanquem, de moment, aquest recull:

El gall:
A la gai gai de la gallina
A la gai gai del nostre gall
El nostre gall és cantador
Canta a la plaça i a casa no.
 
Teta mixoia:
Una cançó per nens molt petits que es canta tot acariciant-los les galtetes i desprès de la darrera estrofa se li dona un palmadeta a les galtones:
Teta, teta mixoia
S’ha menjat la carn d’olla
A mi no me n’ha donat,
Peguem-li a aquest gat.
 
Quan era xiqueta:
Quan era xiqueta anava a costura
a aprendre de lletre.
El mestre que m’ensenya
s’ha enamorat de mi
I em diu a l’orelleta,
nena et vols casar amb mi?
Soc massa petiteta
i no et podria servir
Un plat a la tauleta,
un plat per tu i per mi.
 
El noi de la mare:
Que li darem al noi de la mare,
que li darem que li sàpiga bo.
Jo li daria panses i figues,
nous i olives i mel i mató.
Jo li daria una caputxeta
i a la muntanyeta el faria anar.
A la muntanyeta no hi neva ni plou,
i a la terra tot el vent s’hi mou.
Sota l’ombreta, l’ombreta l’ombri,
flors i violes i romaní.
 
Els quatre sabaters:
Una cançó en que 4 nens s’agafen de les mans dos a dos fent una creu i mentre dos s’acosten els altres dos es separen.
Els quatre sabaters quan treballen,
com treballen, com treballen.
Els quatre sabaters quan treballen,
com treballen, com treballen,
com treballen pels carrers.
Sabaté llengut s’ha menjat un ruc,
no n’ha tingut prou, s’ha menjat un bou.