Les Llevadores, les Dides i el Pelargón (2)

13 01 2011

Les dides ocupaven un lloc especial en les famílies i van esdevenir molt importants per els qui van ser alletats o educats per elles, ja que els llaços d’efecte eren tant forts com si fossin mare i fill de sang. Si la dida tenia algun fill propi aquest se l’anomenava “germà de llet” i la majoria de famílies benestants acostumava a pagar-li els estudis.
Aquestes dides un cop acabaven l’alletament dels fills de la casa acostumaven a quedar-s’hi com a “dides seques” i es dedicaven a tenir cura dels nens petits o be a fer de majordomes. També es diu que les dides cobraven el doble que una minyona i que rebien més quantitat i qualitat de menjar per tal que pugues donar la millor llet als seus fills. (la fotografia ens mostra la Sra. Ventura Murgó dida d’una germana d’Alfons Sala).
Aquesta activitat es pot dir que va finalitzar amb la Guerra Civil, tot i que es va mantenir de forma residual fins als anys 50, en que l’aparició de les llets preparades, com el Pelargón (la primera produïda per Nestle al 1944), van acabar imposant-se. Podeu veure una imatge de diverses llets antigues a la foto de la dreta.
A Terrassa l’edifici conegut com la “gota de llet”, del carrer de la Unió, es va fer per cobrir precisament les necessitats de les mares que no podien donar de mamar als seus fills.
Curiositats: L’expressió popular “anar a Dida” prové del fet d’enviar un nen a criar a casa d’una Dida i és que qui no podia pagar a una Dida perquè vingués a viure a casa optava per enviar el nen a casa de la Dida mentre durés el temps d’alletament, el meu avi Jaume va ser enviat a casa d’una dida de Prades i la meva iaia m’explicava que una germana seva, que havia tingut una nena amb un noi que ja va deixar plantada, va decidir vendre la seva llet a casa d’uns senyors rics i amb lo que li pagaven podia enviar la seva nena a casa d’una dida més econòmica i guanyar-se uns diners amb la diferencia.
Un altre fet que costa de creure però que és absolutament real és el d’una noia que el seu fill no li volia la llet d’un pit, perquè no li agafés una mastitis, li posaven un cadell de gos perquè li xuclés la llet.
Els xuclapits,: (text extret d’un llibre d’en Rafael Amades “Històries i llegendes de  la ciutat de Barcelona): “… antigament les dides que venien de fora a cercar infants per criar es posaven en un hostal i anunciaven la seva estada per tal de provar si trobaven feina. El qui desitjava una dida anava a veure si n’hi havia pels hostals (…) Les primeres agencies d’aquest tipus eren anomenades cases de Dides i els qui es dedicaven a aquest negoci, que generalment eren dones, s’anomenaven didaires (…) A les cases de les dides hi havia les tirapits o xuclapits: dones que es dedicaven a xuclar i buidar els pits de les dides que esperaven ser llogades, per tal que no s’emmalaltissin per no poder-los buidar de forma natural”. Curiós ofici aquest de xuclapits, no creieu?

Anuncis

Accions

Information

2 responses

13 01 2011
Ricard Font Serra

La meva tia, que quan va neixer al 1909, va morir la seva mare, l’avi la va portar a casa d’una dida. Jo recordo que quan anava a casa la tieta, que com que era soltera em cuidava com si fos una segona mare, moltes vegades venia la Dida a veuren’s, o millor dit a veure-la a ella, això que ella tenia uns quaranta anys.

19 03 2011
Juan Lucas

l’ultim paragraf m’ha deixat bocabadat…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s