Les cançons de la nostra infantesa (1)

31 01 2011

A la meva mare sempre li ha agradat cantar cançons i recordo que de ben petit me’n cantava moltes. Ara he intentat fer-ne un recull però de segur que me’n deixo alguna. Ja us aviso que les lletres potser són difrents de les tradicionals ja que a cada casa o a cada poble hi havia variants.

Si recordeu alguna cançó de la vostra infantesa o alguna variació de les que he recollit, us prego ens les feu arribar ja que en els propers dies anirem publicant un bon grapat de cançons.:

  • Agafem la mà de l’infant i començant per el dit gros i acabant pel petit, cantem:

Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes
marrameu, marrameu, que a mi no me’n doneu!)

  • Posem l’infant amb el cap a la falda, de manera que li puguem picar el cul mentre cantem:

“Escarabat bum-bum, posa-hi oli, posa-hi oli,
escarabat bum-bum, posa-hi oli dins del llum,
si en el llum no n’hi ha, a les calderes, a les calderes
si en el llum no n’hi ha, a les calderes n’hi haurà”
Llavors ha de venir algú altra i donar-li un cop al cul tot dient:
“Escarabat, escarabat, endevina qui t’ha tocat”

  • Posem l’infant sobre els genolls i fent-li fer saltirons sobre les cames, li cantem:

“Arri, arri tatanet / cavallet,
anirem a Sant Benet
comprarem un borriquet
per dinar, per sopar
per a tu no n’hi haurà!”

  • El pare o la mare li agafen la mà i amb el seu dit li van passant pel palmell, tot dient: “ralet, ralet” i quan diuen: “pica dineret”, li piquen la mà):

Ralet, ralet,
ralet, ralet,
paga dinereeeet!!!!!

  • Li agafem les mans del petit i les hi fem picar i quan diem “pica galtetes” li piquem les seves galtetes, i quan diem “pica-les tu” li fem picar les del pare o la mare i, finalment, quan diem “que són boniqueeeetes” li fem pessigolles:

“Toca manetes, que són boniquetes,
toca-les bé, que el pare ja bé”





La fira de primavera del 1963

27 01 2011

La tradicional fira de primavera de l’any 1963, degut a les recents inundacions del setembre de 1962 que van deixar impracticable el lloc habitual on es celebrava, es va haver d’ubicar en un emplaçament nou, situat entre els carrers General Sanjurjo (avui Salmeron) i General Martínez Anido (avui Prat de la Riba) i  Sant Antoni Maria Claret , just en un solar a tocar de les vivendes anomenades de “Vallparadis”.

Allí s’hi van instal·lar les tradicionals xurreries, les tendes de subhastes, el tren de la bruixa, els cavallets (caballitos), els carrusels (tiovivos), la noria, els autos de xoc, el tobogan, els bars ambulants amb els seus vins i salsitxes de frankfurt, les parades de quincalleria, de joguines, de teixits, de confeccions, d’estris de cuina, de plats i olles, els xarlatans, etc.

La Fira es va celebrar el 4 i 5 de maig de 1963 i us convidem a viure-la gràcies a un vídeo inèdit que m’ha fet arribar el Sr. Lluis Collell i Ruiz que segons m’ha explicat aquesta pel·lícula la va rodar amb una camera de corda, d’aquelles que per funcionar es tenia que roscar una maneta i desprès al accionar el disparador la corda feia avançar la pel·lícula. En la pel.licula hi surt la sema muller, la Roser i la Neus, la seva filla. I també s’hi aprecia la sra. Carme Maresma, la seva filla Maria Casanova i el fill de cal Fruitós. També m’ha explicat que les pel·lícules no es revelaven a Terassa i ell recorda que les portava a un fotògraf del carrer Sant Pere (Sr. Carpena) i que aquest les enviava a revelar a Suttgard (Alemanya) i que tardaven una setmana entre anar i venir.

Finalment incloc un retall de premsa (del 9-5-1963) en que fa referència a la necessitat de que Terrassa tingui per fi una Fira de categoria, d’acord amb el nom de la ciutat.





Els matalassers

21 01 2011

Els matalassers, sota l’advocació de Santa Llúcia, a part de confeccionar matalassos nous anaven per les cases a esponjar i esventar la llana de dins dels matalassos vells. Desprès d’haver-la rentat juntament amb la funda procedien a batre la llana en l’aire i per això aquesta activitat es solia fer als terrats o en llocs ben ventilats.
La llana s’havia de picar bé per tal de deixar-la ben flonja i treure’n les impureses i, per aquesta feina, es feien servir dues vares corbades de freixe amb els extrems ben prims. Qui ho hagi vist fer encara recordarà el soroll tant característic que feien aquells bastons picant la llana (ziu, ziu, ziu!). Un cop batuda es tornava a posar en la funda o sac procurant que aquesta quedés ben esbarriada (repartida) per tal que no fes bonys i es cosien les costures amb “agulles saqueres” fent la “vora a l’anglesa” (el cosit a l’anglesa es basa en fer un bordó al voltant dels matalàs perquè així quedi més quadrat).
Posteriorment es procedia a l’embastat, que consistia en passar unes vetes (bastes) de 30 a 40 cm. pels ullets (una sèrie de forats que hi havia a banda i banda de la funda) amb l’ajuda d’una llarga agulla de matalasser i a fer una forta llaçada estrenyent els dos costats del sac. Aquestes vetes ajudaven a que el farcit quedés subjectat i no es concentrés a un costat a un altra del sac. La darrera feina era cosir els cantons per donar-li la forma definitiva al matalàs.
A mitjans del S. XX van anar desapareixent degut a l’aparició de nous matalassos d’escuma, de molles o de materials sintètics. Els matalassos es podien confeccionar de diversos materials. El sac o funda podia ser de cànem o més habitualment de roba de cotó i el  farcit s’omplia de palla pels més pobres (m’han dit que també es feia servir una mena d’herba seca però no en sé el nom), de cotó, de miraguà o principalment de llana. De fet el miraguà era utilitzant normalment pels coixins i les vànoves, en les que les cases riques feien servir el plomall d’oca. A casa dels pares els matalassos eren de cotó ja que deien que la llana es corcava mentre que el cotó no. Les teles de la funda de cotó anomenades “fustany”, normalment eren de ratlles banques i blaves, encara que també n’hi havia de ratlles blanques i vermelles i d’estampades amb flors.
La creença popular deia que la llana havia de ser “tosa” i es tenia que rentar mentre hi hagués lluna vella ja que així no s’arnava.
Una curiositat: La Sra. Carme Gros que havia vingut d’Osca a Terrassa amb la seva mare per treballar de minyona, em va explicar que la primera expressió en català que va aprendre va ser precisament la paraula “matalàs” i és que quan la va sentir per primera vegada es va quedar ben espantada. Imagineu-vos per una persona que només parla el castellà sentir la paraula “matalàs !” a dins d’una casa. De ben segur que deu creure que algú vol matar a un altra.

Recodeu que també en vàrem parlar al record: link carrer topete





Les Llevadores, les Dides i el Pelargón (2)

13 01 2011

Les dides ocupaven un lloc especial en les famílies i van esdevenir molt importants per els qui van ser alletats o educats per elles, ja que els llaços d’efecte eren tant forts com si fossin mare i fill de sang. Si la dida tenia algun fill propi aquest se l’anomenava “germà de llet” i la majoria de famílies benestants acostumava a pagar-li els estudis.
Aquestes dides un cop acabaven l’alletament dels fills de la casa acostumaven a quedar-s’hi com a “dides seques” i es dedicaven a tenir cura dels nens petits o be a fer de majordomes. També es diu que les dides cobraven el doble que una minyona i que rebien més quantitat i qualitat de menjar per tal que pugues donar la millor llet als seus fills. (la fotografia ens mostra la Sra. Ventura Murgó dida d’una germana d’Alfons Sala).
Aquesta activitat es pot dir que va finalitzar amb la Guerra Civil, tot i que es va mantenir de forma residual fins als anys 50, en que l’aparició de les llets preparades, com el Pelargón (la primera produïda per Nestle al 1944), van acabar imposant-se. Podeu veure una imatge de diverses llets antigues a la foto de la dreta.
A Terrassa l’edifici conegut com la “gota de llet”, del carrer de la Unió, es va fer per cobrir precisament les necessitats de les mares que no podien donar de mamar als seus fills.
Curiositats: L’expressió popular “anar a Dida” prové del fet d’enviar un nen a criar a casa d’una Dida i és que qui no podia pagar a una Dida perquè vingués a viure a casa optava per enviar el nen a casa de la Dida mentre durés el temps d’alletament, el meu avi Jaume va ser enviat a casa d’una dida de Prades i la meva iaia m’explicava que una germana seva, que havia tingut una nena amb un noi que ja va deixar plantada, va decidir vendre la seva llet a casa d’uns senyors rics i amb lo que li pagaven podia enviar la seva nena a casa d’una dida més econòmica i guanyar-se uns diners amb la diferencia.
Un altre fet que costa de creure però que és absolutament real és el d’una noia que el seu fill no li volia la llet d’un pit, perquè no li agafés una mastitis, li posaven un cadell de gos perquè li xuclés la llet.
Els xuclapits,: (text extret d’un llibre d’en Rafael Amades “Històries i llegendes de  la ciutat de Barcelona): “… antigament les dides que venien de fora a cercar infants per criar es posaven en un hostal i anunciaven la seva estada per tal de provar si trobaven feina. El qui desitjava una dida anava a veure si n’hi havia pels hostals (…) Les primeres agencies d’aquest tipus eren anomenades cases de Dides i els qui es dedicaven a aquest negoci, que generalment eren dones, s’anomenaven didaires (…) A les cases de les dides hi havia les tirapits o xuclapits: dones que es dedicaven a xuclar i buidar els pits de les dides que esperaven ser llogades, per tal que no s’emmalaltissin per no poder-los buidar de forma natural”. Curiós ofici aquest de xuclapits, no creieu?





Les Llevadores, les Dides i el Pelargón (1)

8 01 2011

La meva mare m’explica que a ella la va ajudar a néixer una llevadora que vivia al costat de la porta d’accés ala sagristia de l’església del Sant Esperit. Segons diu, fins als anys 50 a Terrassa els nadons acostumaven a néixer a casa amb l’ajuda de les llevadores (“matronas”) i només en casos greus s’avisava al metge.
La casa on tenia que produir-se el part es preparava amb higiene, es bullia l’aigua i la roba, per poder fer la neteja tant de la mare com de la criatura, així com del llit i de la cambra.
Les llevadores estaven molt ben considerades per la societat i hi havia el costum de convidar-les fins i tot al bateig del nadó. L’ofici de llevadora és molt antic i és habitual trobar-ne forces referències a l’Antic Testament i també a les societats grega i romana, ja que era un dels oficis
més ben considerats (actualment les llevadores segueixen exercint la seva professió).





El buidat dels estanys i els peixos de colors

3 01 2011

Recordo que, per aquestes dates, es feia el buidat d’alguns estanys de la ciutat, per tal de procedir a la seva neteja i com que en alguns hi havien peixos de colors o carpes de riu.
També recordo haver assistit a alguna d’aquestes neteges, sobretot als estanys del Passeig i també recordo una vegada que es va buidar el dipòsit de la Mina que hi ha al carrer de la Societat i que en aquells anys encara es trobava a cel obert, sense tapar.
El retall de premsa que he triat per il·lustrar aquest record és del 20 de desembre de l’any 1952 i fa referència al buidat de l’estany que hi havia davant del monument a Alfons Sala que hi havia a la plaça d’Espanya (avui plaça vella). A la postal (anys 40-50) de la dreta podeu veure el monument a Alfons Sala amb l’estany al davant (posteriorment aquest estany es va convertir en un parterre de gespa).
Com podeu llegir en el text el procés d’extracció dels peixos era tot un espectacle en aquells anys en que qualsevol petita cosa convidava a la gatzara del jovent. Avui segur que ningú s’aturaria a mirar-ho.l buidat dels estanys