Records del cinema a Terrassa (les sessions continues i dobles)

Principal 1967

Les sessions continues consistien en que la pel·lícula es passava una vegada darrera l’altra i no t’obligaven a sortir del local fins que tu volies, de tal manera que si la pel·lícula t’havia agradat la podies veure tantes vegades com sessions fessin aquell dia.
Les sessions dobles consistien en que el cine oferia dues pel·lícules i el no-do pel mateix preu i aquestes es projectaven en sessió continua, de manera que quan acabava una pel·lícula es projectava a continuació la següent i així fins a l’hora de tancar. Desprès de dues pel·lícules seguides es feia un descans però la gent podia entrar al cinema quan volia i quedar-s’hi a veure les sessions que vulgues. Jo recordo que era costum quedar-se fins a veure el tros de la pel·lícula normalment ja començada que havíem vist al entrar, tot i que si la pel·lícula m’havia agradat em quedava a veure-la de nou fins al final.
Normalment una de les dues pel·lícules era d’estrena i l’altre o be era de reestrena o be es tractava d’una pel·lícula de sèrie B o de menor qualitat (en una època va ser costum projectar el que la gent anomenava “espanyolades”).
M’han explicat que a Barcelona existien les sessions triples.
El Nodo: era el noticiari del franquisme per excel·lència i es passava entre les sessions de les pel·lícules. Normalment mostrava inauguracions de pantans o similars del general Franco, escenes de l’alta societat o noticies curioses de la resta del món. Podeu veure la típica capçalera del nodo a l’enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=6dtPU2vNP-E
Recordo que als cines, especialment els caps de setmana, venien per endavant localitats numerades que permetien assegurar-te un lloc determinat per la sessió en que volies anar al cinema. Aquesta practica va significar la fi de les sessions continues ja que no eren compatibles amb aquesta practica. Per cert, les llotges d’alguns cines, com les del Principal o l’Alegria, es podien llogar.
Una curiositat: A l’època franquista i havia el costum de que a mitja part (es feia a la mitja part perquè ningú pugues dir que havia arribat tard i s’ho havia perdut), abans d’obrir-se els llums pel descans, es projectés una imatge del “Caudillo o d’ell i del Jose Antonio” i es toquessin els himnes (l’oriamendi, el cara al sol i la marxa real) per la megafonia del local. Llavors tothom s’havia d’aixecar i amb el braç aixecat (clara salutació feixista) esperar-se en silenci a que aquest finalitzes. Si algú no ho feia podia ser denunciat a les autoritats o podia ser que entre el públic hi hagués algun policia de paisà que directament et denuncies.
Si voleu escoltar l’Oriamendi podeu fer click aquí: http://www.youtube.com/watch?v=ciJ6Z8vAVEw