Records del cinema a Terrassa (les entrades)

30 11 2010

En aquest record aprofitaré per mostrar-vos algunes entrades de sales de cinema de Terrassa que he guardat durant anys en un calaix de casa.
Com podeu comprovar corresponen als cinemes en que jo acostumava a anar en la meva joventut i no tenen cap element remarcable a no ser el preu que oscil·la entre les 30 pessetes (cine Regina any 1975) i les 150 pessetes (El Socialet any 1980).
Una curiositat: El fet de que es venguessin més entrades de la capacitat de la sala “overbooking” i que la gent que assistia a una sessió continua moltes vegades es quedava a veure de nou alguna pel·lícula, provocava que hi hagués gent dreta als laterals del pati de butaques esperant que quedes algun seient lliure.  Jo recordo molt bé aquest fet i puc assegurar que en ocasions aquest fet va provocar que alguna parella hagués de seure en seients separats ja què, si només en quedava un de lliure, calia aprofitar-lo.
Hi ha noticies en la premsa local quel’any 1921 (al Cine Catalunya) i al 1922 (al Cine Alegria) s’havien produït les primeres denuncies per aquesta pràctica, consistent en vendre més entrades que la capacitat de la sala.

Anuncis




Records del cinema a Terrassa (el personal)

26 11 2010

Les taquilleres: Moltes de les persones que estaven a la part de dins de les taquilles eren prou conegudes a la ciutat ja que les veies un cop per setmana. N’hi havia de simpàtiques i n’hi havia de malcarades. Aquests personatges es distreien entre sessió i sessió fent mitja, llegint o escoltant la radio i en moltes ocasions tenien que assistir a alguna trifulga, produïda per algú que s’havia volgut colar en les llargues cues que es produïen les tardes dels dissabtes i diumenges. En la foto de la dreta, corresponent al vesíbul del Recreo podem apreciar al fons la zona de taquilles.
Els porters: Desprès de fer cua a les guixetes per comprar l’entrada tenies que passar pels porters que s’encarregaven de tallar-la o marcar-la. També servien per donar un cartronet, amb la paraula “salida” impresa, i que servia per tornar a entrar al cinema si durant el descans havies sortit al carrer. Els porters no feien d’acomodadors ja què, com que es podia entrar en qualsevol moment al cinema, sempre era necessari la seva presencia per marcar les entrades.
Els acomodadors: el primer que recordo d’ells és la seva llanterna i la seva mà oberta esperant la propina per haver-nos trobat un bon lloc a la sala.  Els acomodadors tenien raó de ser, degut al fet de que amb les sessions continues la gent entrava a mitja pel·lícula i com que els llums eren apagats no s’hi veien per trobar seient.
També servien com a vigilants i reprenien als qui feien massa soroll o molestaven als demés. La frase “calleu o avisaré a l’acomodador” jo l’havia sentit moltes vegades i potser algunes en referència a que era jo qui no callava.
De tant en tant, l’acomodador havia d’avisar alguna parella que estava en alguna actitud massa compromesa, normalment a la “fila dels mancos” i és que sempre calia vigilar per mantenir la “decència publica”.

La ”fila dels mancos”: Així s’anomenava la darrera fila dels cinemes i que era ocupada per les parelles d’enamorats, que anaven al cinema a fer manetes, petons o el que ells volguessin o l’acomodador els permetés.
Els timbres: Abans de començar una sessió (a l’inici i als descans) es feia sonar tres vegades un timbre per avisar a la gent que ja podien entrar a la sala i asseure’s.
Una curiositat: a Terrassa es va instituir el dia de l’espectador l’any 1987 i era una manera de fer que la gent tingues un dia per anar al cinema entre setmana a un preu reduït.





Records del cinema a Terrassa (la censura)

22 11 2010

La censura cinematogràfica es va implantar a Espanya l’any 1912, però l’època mes coneguda pe tothom es la de la censura franquista. Primer la censura (especialment de l’època franquista) marcava les pel·lícules que no eren considerades aptes per tots els públics amb el senyal d’uns rombes, de manera que la gent pugues comprovar, segons el nombre de rombes, si els podia importunar o no el contingut del film. El màxim autoritzat era de “3 rombes” i aquí ja es considerava que la pel·lícula podia ofendre la sensibilitat de l’espectador. Durant anys si al final de la pel·lícula els protagonistes anaven a fer-se un peto aquesta part estava tallada i no es podia veure. En l’època del “destape” hi va haver cinemes que es van especialitzar en aquest tipus de pel·lícules. Aquestes presentaven normalment escenes amb nus cosa que va fer que no n’hi hagués prou amb indicar que eren per majors de 18 anys i va fer que es marquessin amb una “S”. El cinema que recordo que primer es va especialitzar amb aquest tipus de pel·lícules va ser el Recreo.
Aquests cinemes eren visitats pràcticament només per homes i en molt rares ocasions hi entrava alguna dona o alguna parella, segurament per evitar que algú els veies entrar i els fessin comentaris malintencionats. Cal indicar que a Terrassa de salas X no n’hi va haver mai cap.
Una curiositat: La gent gran recorda que a Terrassa la projecció de la pel·lícula Gilda va causar molta polèmica ja que es considerava que l’escena on s’ensenyava provocativament tot el braç era massa eròtic. Aprofito per mostrar-vos un dels programes de mà que es van repartir a Terrassa en ocasió de l’estrena d’aquesta pel·lícula i entendreu que fos tant esperada si us fixeu en que es tracta d’un programa a doble pàgina.





Records del cinema a Terrassa (els anuncis en filmines)

17 11 2010

A l’hora dels descans es passaven filmines amb anuncis i la majoria eren de comerços locals o de productes molt coneguts. Aquestes filmines eren especials ja que tenien que suportar el llum i l’escalfor del projector de la sala i per això es feien en un suport de vidre. El contingut era dibuixat i pintat i es tenia que encarregar en cases especialitzades ja que s’utilitzava una tècnica molt especial i uns colors molt determinats cosa que influïa en l’aspecte cromàtic dels anuncis.


En els anuncis que he triat podeu veure el de la sastreria Rodríguez del carrer gavatxons (l’establiment on el meu pare em va comprar el meu primer “traje”) i el dels calçats Egara i les populars sabates de la marca “gorila” que molts de vosaltres recordareu.

Una curiositat: A l’enllaç http://www.youtube.com/watch?v=anSOvtEjH7Y podeu veure diferents capçaleres de la distribuïdora d’anuncis Movierecord que va començar l’any 1954 i que encara avui existeix. Jo recordo que quan sortien les lletres i sonava la musica molta gent cantava la frase “Movierecord” donant-li l’entonació adequada.





Records del cinema a Terrassa (zones de butaques)

14 11 2010

La Platea: de la gran sala de butaques dels diferents cinemes de Terrassa només vull explicar que la inclinació del terra era molt desigual i que si bé hi havia cinemes que presentaven una bona inclinació d’altres eren bastant plans i segons qui s’asseia al teu davant tenies grans dificultats en poder veure la pel·lícula.
L’amfiteatre: es denomina així a la zona superior del cinema, un espai situat per sobre de la Platea i que va servir en alguns cines de Terrassa per poder-hi construir una segona sala de projecció quan aquests es van convertir en multicinemes.
Les llotges (palcos) : recordo especialment les llotges tancades del teatre cinema Principal, ja que quan jo era petit em semblaven uns llocs bastant especials.
Un espai tancat al que s’accedia per una porta i que al quedar-te com separat dels demés et donava la sensació de que estaves en un altre món. D’altres llotges però de caire obert (separades per una barana de ferro o fusta) les podíem trobar en el Recreo i en l’Alegria. A la dreta podeu veure un abonament del Principal de l’any 1943.
El galliner: la zona situada a la part superior de la sala dels cinemes rebia el nom de “galliner”. Aquesta zona quedava bastant allunyada de la pantalla i com que el so de la pel·lícula tampoc arribava en les millors condicions el preu de les seves localitats acostumava a ser més reduït. Per això aquesta part era plena de nens i joves que acostumaven a fer més soroll del normal, cridant o aplaudint les diferents escenes que es projectaven. En ocasions aquesta zona que quedava per damunt de la platea s’utilitzava per fer bromes de mal gust als pobres espectadors que estaven asseguts en aquella zona. Els tiraven xiclets mastegats, els papers dels caramels, etc. i quan feien diana a sobre aplaudien o reien de manera sorollosa.
Una curiositat: al principi les butaques dels cinemes eren de fusta. De fet a l’inici eren cadires de fusta unides amb llistons per les potes (mireu la foto del Recreo dels anys 20). Desprès es van instal·lar cadires de fusta plegables que facilitaven la circulació de la gent i ja en època més moderna es va imposar la comoditat de les localitats entapissades, amb respatllers també folrats que feien més còmode l’estona que durava la projecció.





Records del cinema a Terrassa (les cartelleres i rètols)

9 11 2010

Era comú en tots els cinemes uns espais on es penjaven els cartells anunciadors de les properes pel·lícules. També s’hi exposaven uns quadres amb fotogrames del contingut de les pel·lícules actuals o properes de manera que era com una mostra del contingut que podries veure-hi.
Recordo que al carrer de Puignovell amb Fontvella hi havia exposada la cartellera inicialment del Cine Recreo tot i que desprès hi havia informació d’altres cinemes. La imatge que il·lustra aquest record és precisament un d’aquests cartells en cartró i fa referència a la pel·lícula “el hombre que mató a Billy el niño” (1967) i, si us hi fixeu bé, podreu veure que es tracta d’una imatge on s’hi han repintat alguns colors.
També recordo que al carrer del Recreo (Iscle Soler) hi havia un garatge on s’hi pintaven els rètols que desprès es penjaven a les façanes dels cinemes anunciant l’estrena d’alguna pel·lícula. La majoria representaven alguna escena significativa del film i mostraven amb una gran tipografia el títol i els actors principals amb alguna frase significativa sobre l’argument o la trama. La majoria eren pintats, però en ocasions es feien d’una mena de col.lage entre pintura i cartells de paper enganxats amb imatges de la pel·lícula o els actors.
Una curiositat: En Josep Font i Costa va ser qui primer es va encarregar de fer aquests rètols a Terrassa i ja des de l’any 1942 va ser l’encarregat de realitzar els rètols de la porta d’entrada dels cines Dorado, Alegria (lloc on hi va instal·lar el seu primer taller) i Catalunya. Anys més tard va comptar amb l’ajuda del seu fill, en Pere Font que va pintar cartells per altres entitats de la ciutat com el Centre Social Catòlic. Quina llàstima que tota aquesta obra s’hagi perdut, encara que segur que algun col·leccionista en deu tenir algun de guardat.





El llorer del pont del passeig

7 11 2010

Aquest cap de setmana he anat a fer una passejada organitzada per la Setmana de la Salut Cardiovascular de Terrassa i he conegut a una Sra. amb el cognom Sort que m’ha promès explicar-nos coses desconegudes de la vida de les minyones de la Masia Freixa. Així que reculli el seu testimoni us l’explicaré des d’aquest espai.
Durant la passejada hem visitat el Museu Tèxtil, al castell i hem finalitzat al Parc de Vallparadís i d’aquí be el record que avui vull compartir amb tots vosaltres.
Just al passar per sota el pont del passeig la Sra. Sort m’ha explicat que quan van eixamplar les baranes del pont del passeig van tenir que tallar alguns arbres i que justament un dels que van tallar era un llorer que havia plantat la seva avia, que en aquells anys vivia a les cases del Sot del Pi (una barri situat quasi bé dins del torrent de Vallparadís) i que aquest fet li va produir una gran tristor.
Com que no tinc cap imatge del vell llorer us deixaré una imatge del parc feta avui mateix i on hi podreu apreciar la bellesa d’aquesta tardor.