El furer defensant la pau?

28 07 2010

Avui el record és més aviat curt i més que un record és la necessitat de compartir una sensació d’indignació que he tingut al llegir el titular del diari “la Hoja Oficial de Tarrasa del 29 d’abril de 1939, pocs mesos desprès d’haver entrar les tropes franquistes a la nostra ciutat.
Un titular que diu: ” las palabras del furer representan una notable aportación a la obra de consolidación de la paz” m’han deixat plegat. Un dictador que va declarar la segona guerra mundial surt aquí com a defensor de la pau, és increïble, oi?
En tot cas serveixi aquest detall per que entre tots reflexionem de que el que diuen els polítics normalment no es sempre el que pensen i que només la perspectiva històrica ens permet jutjar-los.





La fabrica de pastes de sopes dels Abad

23 07 2010

En l’anterior record us parlava d’uns Abad i avui ho faré d’una altres que també es deien Abad però que no tenien rés a veure ja que els seus orígens són ben diferents. En Francesc Abad i Nualart, fabricant de pastes de sopes (mireu l’anunci del 1911 amb el nom en català) , era fill de Francesc Abad i Multó, mestre d’escola i el seus orígens els hem de situar a la ciutat d’Alcoi.
En Francesc Abad i Multó va ocupar el càrrec de mestre substitut de l’escola pública número 2, en substitució del mestre Lluis Roig i Alier a principis del segle XX. Cap al 1907 es va fer càrrec de l’escola la Caja Escolar de Ahorros (que fomentava el petit estalvi dels menuts), fins que al 1909-10 va obrir la seva pròpia escola, anomenada el “Colegio Egarense” exclusivament per nens, situada als baixos del carrer Topete, 16. El 13 de novembre del 1910 inaugura l’anomenat “cinema instructivo” convertint-se en la primera escola terrassenca en aplicar el cinema en l’ensenyament (mireu unes cròniques de l’escola del 1913 i 1916).

I també un retall del 1917 on es fa esment al colegio Egarense.

En els següents anys també va fer de redactor del diari La Comarca del Vallés, va ser membre de l’Associació de premsa local creada al 1913 (mireu un retall del 1914 on surt reflectit l’Abad pare i el seu fill) i director de l’Arxiu Municipal.
El 9 de desembre del 1921 cedeix el local on hi havia el colegio egarense, del carrer Topete 16, a la seva cosina germana, l’Adelina Gregoriano Abad que havia inaugurat la seva pròpia escola anomenada “Escola Jardí de la Infància” l’1 de març de 1916 al primer pis de la casa del carrer de la Fontvella, 118 (actualment passeig compte d’Egara) i ella hi trasllada la citada escola degut a que l’anterior local li havia quedat petit.
El seu fill, en Francesc Abad i Nualart segons m’han explicat era d’ultradreta i anticatalanista i segons sembla havia fet, fins i tot, de pistoler dels anomenats Sindicats Lliures, coneguts també pel sobrenom de “sindicats blancs”, en contraposició als “sindicats roigs”.
L’Andreu Calaf al seu llibre “El Raval, escenari principal” a la pàgina 197 diu: …..L’acarnissada lluita era entre el Sindicat Únic i el Sindicat Lliure, llibertari aquell i groc aquest, per la seva inspiració patronal i oficial. Es deia que un fill de veïns nostres del Raval (Els fideuers Abad) havia estat pistoler contra els de la CNT”.
El 1921 va ser vocal primer de la Juventut Patriótica Tarrasense (La branca juvenil de la “Unió Patriòtica” que encapçalava l’Alfons Sala) i el 1944 inspector de “Libertad Vigilada”, un organisme que seguia controlant després d’alliberats els represaliats pel franquisme.
La fabrica de pastes de sopes, anomenada “La Terrassenca” al 1912 es va castellanitzar per “La Tarrasense” (veure anunci del 1912, any en que va guanyar un premi internacional a Roma) estava situada originàriament al carrer de Mosterol (abans Mustarol) 11 i 13 i tenia un despatx al carrer de l’església, 16. Cal indicar que al carrer església 16 anteriorment hi havia hagut una fàbrica d’un tal Aliart. Posteriorment, al 1920, ja s’havia traslladat al carrer Goleta,1 i sembla que va continuar oberta fins als voltants de la guerra civil.
Vull donar les gràcies al Rafel Comes per l’ajuda que m’ha donat per aconseguir bona part de la informació dels darrers records.





Ca l’Abad de les pues: fabricant de lliços i pintes

19 07 2010

Gràcies a l’aportació de dos Rafaels, ambdós seguidors d’aquest bloc, per un cantó us puc mostrar una imatge (del 1925) de l’edifici que hi havia al capdamunt del carrer Topete, just en el lloc que ara ocupa la gasolinera i que fa referència a la fàbrica del Sr. Miquel Abad i Ribera i per l’altre us podré explicar breument la història d’aquesta família de fabricants.
En l’anunci (del 1907) que vaig publicar en el record anterior, sortia la referència a que fabricaven “peines i lizos” i com que potser no queda massa clar que són aquest productes, us en faig un petit comentari: De fet les fabriques de pintes (pues) i lliços (peines i lizos) eren molt importants ja que es tractaven d’uns productes fonamentals per la indústria tèxtil d’aquells anys i que encara avui es fan servir.
Els lliços (lizos) estan composats d’un conjunt de varetes metàl·liques verticals anomenades malles que a certa altura tenen un ullal (ojal) per on passen els fils de l’ordit (urdimbre). (veure imatge ordit i malla)
Les pintes o pues (peines) serveixen per apretar la trama. Aquestes pintes són les que determinen l’amplada de la tela i, segons la malla més o menys densa, la quantitat de fils per centímetre quadrat.
Us mostro una imatge d’un teler on figura la posició de les pintes i els lliços.
El nom popular de ca l’Abad de les pues li ve doncs del material que fabricaven i que era tant popular a la indústria de la nostra ciutat. Incloc un retall del bisetmanari Tarrasa de data 24 de maig de 1916 on es parla d’una visita, entre altres, a la fabrica del Sr. Abad i Ribera.
Els Abad Ribera eren de Sabadell, on el seu pare Agustí Abad i Sanz tenia una fàbrica de pintes i enreixats. Va posar el seu fill Fermí al front de la fàbrica de Sabadell i va fer societat a Terrassa el 1903 amb el fabricant del mateix ram Josep Carreras i Badrinas, que tenia la fàbrica a la Plaça Robert cantonada Topete, per col·locar-hi l’altre fill Miquel (avi de l’actual president de la Cecot, Sr. Antoni Abad). L’any següent Miquel Abad es feia càrrec tot sol del negoci. Va instal·lar una secció de trefileria i cap el 1931 va muntar un taller al Vapor Castany, que poc temps després traslladà a la Carretera de Martorell, 29. El 1952 van construir una fàbrica nova a la Carretera de Montcada, entre Glòries Catalanes, Pèrez Galdós i Ramon i Cajal. Aquesta fàbrica va acabar tancant als anys 80.
Miquel Abad i Ribera presidí el Centre Catalanista Republicà de Terrassa adherit a Acció Catalana, (una escissió de l’Associació Catalanista). El negoci el continuà el seu fill Agustí Abad Ros i després els seus nets Antoni i Josep Abad Pous (recomano veure un aclariment en els comentaris rebus).





Records d’Antoni Garriga: la primera infantesa

13 07 2010

Tinc un record molt difús del pas del Graf Zeppelin pel cel de Terrassa des del pati de l’escola de cal Pere Sabater al carrer del Cardaire a prop de la cantonada del carrer de Sant Pere. Tinc una visió que en aquell temps (finals dels anys 1920) hi havia un establiment d’exposició i venda de mobles a aquella cantonada i que un temps després la família Cardellach hi va muntar un comerç de venda de joguines que van batejar amb el nom de “cal 95“, noranta cinc cèntims de pesseta era el preu mig de les joguines que s’hi venien. Hi tenien uns miralls còncaus i convexos que et feien veure llarg i esprimatxat o baixet i rodanxó que eren l’atracció dels passavolants. Passats els anys he deduït que el pas del Graf Zeppelin deuria ser l’any 1929 de l’exposició Intencional de Barcelona.

Al sortir del parvulari de cal Pere Sabater els pares em van inscriure al col•legi Escola Social, al cap ďamunt, a l’esquerra, del carrer de Topete, dalt d’un pis. Al parvulari hi teníem unes senyoretes que no en recordo el nom. Si no em falla la memòria llavors el director o potser propietari de l’Escola era un tal Sr Redondo.

En una certa ocasió ens van fer sortir i arrenglerar a l’acera del carrer per presenciar el pas del rei Alfons XIII (la gent del país l’anomenava “el cametes”). Al davant de l’Escola , a la confluència del carrer de Topete i del carrer de la Riba, on avui hi ha la gasolinera del Soler, hi havia un edifici mig enrunat que, si no vaig equivocat, hi havia estat instal•lada una indústria de pues i llisos i trefileria de cal Abad (veure anunci del 1907).

L’Escola Social tenia una sucursal a la carretera de Castellar, pujant a mà esquerra, passat el carrer Soler i Palet, abans d’arribar al carrer Salvador Busquets. No en sé el motiu, però en una ocasió els alumnes de la central del carrer de Topete ens van portar a la “sucursal” de la carretera de Castellar i ens hi van fer una fotografia. Deuria ser més o menys l’any 1930 ò 1931.

Recordo que en l’adveniment de la proclamació de la República, a mitja tarda ens van fer plegar de l’escola. Camí de casa, a l’entrada del carrer de l’Aurora, ens vam trobar amb la meva mare, que llavors treballava de teixidora a la Secció B (fabricats de seda) al Sala i Badrinas, i ens va dir que també els havien fet plegar de la feina.
Més o menys en aquell temps , 1931-32, es va fer càrrec de la direcció de l’Escola Social, el senyor Joan Artigues i Lapeire. Provenia de Tarragona. Era un gran pedagog i va donar un gran caràcter i personalitat a l’escola. Va deixar una inesborrable petjada tant pels seus ensenyaments com pels seus mètodes i l’entrega total i absoluta als seus alumnes. Va ser un idel seguidor de les directrius iniciades per la Mancomunitat de Catalunya d’En Prat de la Riba i posteriorment de l’Ensenyança Catalana, sota la direcció d’Alexandre Galí i el mestre Llongueres, que a principis de segle havien iniciat els seus mestratges precisament aquí a Terrassa a l’Escola Horaciana i a l’Escola Vallparadís que tants bons records han deixat.

Per avatars familiars, la defunció de la meva germana adolescent que ajudava a l’economia casolana i a la malaltia de la mare (problemes cardíacs que l’obligaren a deixar la feina), els pares es van veure en l’obligació que deixés l’Escola Social (de pagament) i van matricular-me a l’escola municipal (gratuïta). No és pas que ho digui jo, però en aquells anys de democràcia i de república, l’escola pública era prou digna. Jo hi vaig rebre una bona educació i uns bons coneixements per afrontar la lluita per la vida i assumir les responsabilitats de l’entrada al treball als 13 anys, conscient de la consideració al proïsme i a mi mateix.

Nota.- Efectivament el “Graf Zeppelin” (Graf=conde) va vsiitar Barcelona en motiu de l’Exposició Internacional del 1929 i en el seu camí cap a la capital va sobrevolar Terrassa. No és d’estrenyar que fos un esdeveniment, ja que feia 200 metres de llarg.





Les Butlles de la Santa Creuada

10 07 2010

Un nou record del Ricard Font que trobo molt interessant i que mai havia vist referenciat enlloc:
“T’envio unes fotos de les “Butlles de la Santa Creuada” (anys 1957 i 1958) i t’explico que durant el Nacional Catolicisme l’Església obligava als seus fidels a seguir unes normes medievals de dejuni i abstinència, cosa absurda  ja que podies fer el sacrifici de menjar-te una bona llagosta (peix)  i no podies menjar un quarter de pollastre (carn), però com tot a la nostre Santa Mare Església, “pagant Sant Pere canta”, si compraves la “Butlla de la Santa Creuada” podies transgredir la llei.
Fitxeu-vos que  malgrat que Catalunya és de la Tarraconense i depèn del arquebisbe de Tarragona, en aquell temps de centralisme ho feien dependre de l’arquebisbe de Toledo (les Espanyes).
D’aquí bé que quan un fa el que vol, es diu “sembla que tinguis butlla”.





Feliç Festa Major, tot recordant les del 77-78

4 07 2010

Com cada any des dels Records de Terrassa desitjo una Feliç Festa Major a tothom.
Des de fa un parell d’anys estem passant per una període de crisis econòmica important,  situació que ha conduït al consistori a decidir eliminar l’acte de recepció de l’alcalde a les entitats terrassenques que es feia tradicionalment als jardins de la casa Alegre de Sagrera. L’acte s’havia convertit amb una mena de tot si val ja que no t’hi trobaves només als representants de les institucions sinó també molta gent que no saps com s’havia anat afegint a una llarga llista. Ja hi havia, fins i tot, que davant d’aquesta situació havia decidit no anar-hi i potser aquest any serveixi per fer “cau i neta” i es pugui tornar en els propers anys a una situació mes normalitzada.
Però l’excusa per eliminar la recepció ha estat purament econòmica ja que diuen que així s’estalviaven uns diners i això m’ha fet recordar la Festa major del 77 i del 78 en que es recuperaven els ajuntaments democràtics i a la caixa no hi havia ni un duro.
El 77 ja es va eliminar la cavalcada i molts actes per manca de diners (finalment es va fer una cavalcada reivindicativa popular on es demanava l’estatut entre altres coses) i al 78 el consistori encara es va desentendre més de la festa major, ja que encara tenia menys diners disponibles.
Fixem-nos en que es fa fer llavors. Es van deixar de fer tots els actes? No amics, es va imposar la creativitat del terrassenc i les entitats de la ciutat van organitzar una Festa Major popular i participativa, segurament menys lluïda però molt nostre. Potser aquest era el camí que ara hauríem d’haver seguit i si ara toca estalviar, estalviem i deixem-nos de romanços, que els terrassencs també sabem passar-nos-ho be amb poca cosa i d’entitats culturals en tenim moltes per muntar un bon sarau.
Com a record de la festa major d’aquells anys us deixo un parell de fotos que mostren l’esperit de la nostra ciutat quan s’han de fer coses i no hi ha medis econòmics per subvencionar-les.





La historia dels primers segells de les esglésies de Sant Pere

1 07 2010

Aquest és un record enviat pel Ricard Font i que ens explica com és que Terrassa va aconseguir que les esglésies de Sant Pere quedessin immortalitzades per primera vegada en dos segells de curs legal:
“L’any 1967 en veure que Correus feia una sèrie de segells amb esglésies temples i monestirs, la Junta del Grup de Filatèlia de Terrassa hi va enviar una instància , junt amb tres fotografies de les esglésies fetes pel consoci Carles Duran i Torrens i una descripció amb un relat històric del Dr. Francesc Torrella i Niubó. La Direcció General de Correus i Telecomunicacions, n’acusà la recepció dient que ho tindria en compte.
L’any 1975 el president del Grup rebé una carta del ministeri de la Governació de la Direcció general de Correus i Telecomunicacions que deia:
En relació amb l’escrit que aquest Grup Filatèlic té presentat sol·licitant la possible emissió d’una sèrie de segells dedicats a reproduir diversos aspectes del conjunt dels temples Visigòtics-romànics de Sant Pere d’Ègara ens plau informar-li del següent:
Reunida la Comissió de Proposicions d’Emissions Filatèliques sota la presidència de l’Exsm. Sr. Subsecretari d’Hisenda i considerant la possibilitat d’incloure l’esmentat tema dins d’una sèrie denominada Turisme, s’acorda dedicar a aquest motiu dos dels valors del proper any 1975: el de 7 pessetes al temple de Santa Maria i el de 3 pessetes al conjunt de Sant Pere d’Ègara que posarem en circulació el proper 5 de juny.
Déu vos guardi molts anys. Madrid 30 de desembre de 1974
El director general (signat Pedro Sánchez Pérez)
El BOE de 8 de desembre de 1974, parla de l’emissió posada en circulació de la sèrie especial de segells de turisme 1975 de sis valors en la qual apareixen el dos segells esmentats”. En les imatges podeu veure la reproducció dels segells.