Aquests dies de Setmana Santa us adjunto un llistat dels records en que he tractat anteriorment sobre temes relacionats amb aquesta època de l’any.Deixeu que hi afegeixi una fotografia de la tradicional venda de palmes a la Rambla.
Jo recordo que els pares, el diumenge de Rams, em portaven a beneir el palmó i que de tots els models que hi havia a mi el que m’agradava més era l’escabellat. 
La mare portava un ram de llaurer a beneir i a mi em feia anar d’estreno ja que el dia de la palma era un dia que calia lluir les millors gales. Recordo que soliem anar al Passeig on s’hi feia missa a l’aire lliure (veure foto del 1966).
També recordo que a les palmes s’hi penjaven “garlandes” (unes galetes fetes amb formes diferents: jo recordo la forma d’una clau, d’una escala, d’un colom, d’un càntir, d’una campana, d’una creu, etc.) i uns rosaris de sucre de colors, que a casa compràvem a cal Rabassa, del carrer Topete i a la 
Montserratina, del carrer Sant Pere (mireu l’anunci de la Montserratina, del 1936, anunciant les Mones de Pascua).
Els més vells diuen que les millors “garlandes” es venien a la casa Pons, una antiga botiga de la Plaça Vella que va desapareixer als anys 30 i que era regentada per un tal 
Llorens Salallasera (peró d’aquesta casa ja en parlarem un altre dia).
Incloem una imatge del dia de Rams a Sant Pere.
La processó del Sant Enterrament (1) – La processó del Sant Enterrament (2)
La processó del Sant Enterrament (3) – La processó del Sant Enterrament (4)
La processó del Sant Enterrament (5) – La processó del Sant Enterrament (6)
La processó del Sant Enterrament (7) – Els armats al monument dels caiguts
La processo, el penó i la mantellina – Les mones de ca l’Anoll i cal Piera
Records de Terrassa 
Jo el meu record del dia de la palma el tinc de Sabadell, ja que la meva àvia Serra era la qui em comprava el palmó i una sèrie de penjolls, una bola, un llum etc. per penjar-los al palmó. En aquell temps es tenia un esperit d’estalvi i d’una capsa es treia el que havia quedat sencer l’any passat. Avui dia es llençarien tots els penjolls i l’any vinent ja els compraríem nous.
A l’anomenada “casa Sants”, que era la botiga de l’avi de la meva dóna, la Valerià Sans, feien cada any la palma que podríem anomenar com la “oficial”, ja que és la que es posava damunt del “Sant Sepulcre”.
Los “diez mandamientos”, era la pel•lícula que feien al cine Rambla la nit de la riuada del 62, jo volia anar a veure-la però gràcies a la prohibició paterna, a causa del mal temps, segurament em vaig lliurar d’enfrontar-me amb l’aiguat en sortint del cine.
M’agradaria fer esment de dues expressions populars relacionades amb el Sant Crist. Si una cosa no era correcte i es tenia que esmenar la plana, deien compte que sortirà el Sant-cristo-gros. També si una persona era molt gasiva, deien: Ets més agarrat que les nanses d’un Santcristo. En referència a que per portar el Sant Crist s’havia de agafar fort de les nanses.
Recordo un aparell, que encara conservo, que l’anomenàvem carraca, consistent en una fusta com a contrapès que tenia una làmina també de fusta, que engranava amb una roda dentada muntada en un eix de fusta i fent-lo rodar feia un soroll com el cant d’una granota. En el silenci de la processó quan es sentia aquest brogit es deia que matàvem jueus, que eren els dolents en la pel•lícula sobre la Passió de Crist. Avui dia seria políticament incorrecte, ja que seria com posar-se al costat de l’holocaust.
Si us plau, em podríeu facilitar la data de defunció de Valerià Sans i Casas?
Gràcies. Ana Fernández (campanadas@telefonica.net)
L’avi Valerià, que de jove havia anat a la guerra de Cuba, va morir el 28 d’abril de 1954.