El Trial de Sant Llorenç

30 04 2010

Avui us vull parlar del Trial de Sant Llorenç en el que recordo haver-hi passat molt bones estones veient les evolucions dels grans ídols de la meva adolescència: en Mick Andrews amb la seva Ossa i en  Martin Lampkin i l’Ignasi Bultó amb les seves Bultaco. El Trial de Sant Llorenç l’organitzava el Motor Club Terrassa i la seva primera edició es va fer l’1 d’octubre del 1967 (tingueu en compte que aquest esport es va introduir a Catalunya el 1964). Una prova guanyada pel Joan Soler Bultó sota una forta pluja.

L’any següent la prova ja era puntuable pel campionat de Catalunya i dos anys desprès el 1970 pel campionat d’Europa i des del 1975 pel campionat del Món. El 1982, degut a pressions de grups ecologistes es va deixar de fer a Sant Llorenç i es va fer a Olot, tot i que sense canviar de nom. Des d’aleshores fins al 1994 va anar itinerant per diverses comarques catalanes, però sempre organitzat pel Motor Club Terrassa i amb la denominació de “Trial de Sant Llorenç“, en homenatge al seu emplaçament originari. Desprès va anar fent-se en diferents indrets, fins que al 1995 es va deixar de fer a Catalunya i ja va perdre el seu nom.

Els anys que jo recordo són els dels anys 70 i llavors la prova es celebrava entre el febrer i el març i hi assistien milers d’afeccionats, entre ells la meva colla que recordo que hi  anàvem un dia abans per muntar la tenda, fer-hi nit i a primera hora poder estar ocupant aquelles zones que eren més espectaculars. Nosaltres acostumaven a anar a les canals que van del Cavall Bernat a can Pobla i un cop acabat baixàvem fins l’explanada del restaurant Cavall Bernat que és on es lliuraven els premis als guanyadors.

Les fotos de la Ossa i la Cota que podeu veure competint pertanyen a l’edició de l’any 1972 i també podeu veure uns vídeos dels trials dels anys 70 fent click a les adreces:

http://www.dailymotion.com/video/x2nw36_mundial-trial-1975-sant-llorens_auto

http://vimeo.com/811001 i a http://vimeo.com/809057

Vull aprofitar per dedicar un record especial a la moto de trial que a mi més m’agradava i que era la Cota 247.

Anuncis




Les funeràries privades

26 04 2010

Tot i que avui ens pugui semblar estrany a Terrassa, ja fa un grapat d’any, hi havia varies funeràries privades que eren les encarregades de donar els serveis pertinents quan es produïa algun decés a la ciutat. Aquest servei, avui municipal, era realitzat per empreses que competien per donar un millor servei o uns preus més ajustats.

Per saber el nom d’aquestes funeràries, d’abans de la guerra civil, farem servir una guia urbana de l’any 1930 i on es poden observar els noms de les tres que en aquells moments donaven els serveis funeraris a la ciutat: La Soledad de F. Esparrach del carrer gabatxons 8, La Necropompos de Jaume Boada i Josep Gras del raval 38 i carrer sant pere 4 i la de Federico Buxadé del carrer fontvella 71 i carrer de l’esglèsia 6, tot i que més antigament havia estat al carrer cantaré 1 (1889), totes ben cèntriques ja que la ciutat en aquells any tampoc era tant gran.

Però aquestes no havien estat les úniques ja que també podem citar: La de F. Papasey del carrer de l’església 4-6 o també anomenat d’Alcalà Zamora durant l’època de la república (anys 30), la de Antonio Grau-Padrós del carrer sant pere 61 (principis S.XX) i una de més antiga anomenada com a Nueva Agencia Funeraria (1892), del carrer cremat 24.

El 26 de setembre de 1936 com podreu comprovar en el retall de premsa que us adjunto es decideix socialitzar aquest servei, despareixent definitivament totes aquests iniciatives privades.

Incloc els anuncis que he trobat d’aquestes empreses funeràries i en els que podeu llegir els serveis oferts: des de la construcció dels taüts, en preus diferents segons la talla del finat a rams i corones, canelobres, gases, baguls, cambres mortuòries, marbres, cotxes fúnebres, etc. N’hi ha una que anuncia que disposa d’una carrossa tibada per 4 cavalls a la “Frederica(podeu veure una foto fent click aquí) i d’un cotxe blanc com a elements diferenciadors de la competència. Una curiositat és que en un dels anuncis ofereixen fins i tot uns articles rebaixats i en tots els casos fan referència que els seus serveis són oferts tant de dia com de nit.

Jo recordo que abans els difunts es tenien a casa i que la gent anava a donar el pesem al domicili i que era un atabalament per la família, ja que no podia descansar gens dons tenia que estar vetllant el difunt de dia i de nit. També recordo que es feien esqueles i que es repartien pel barri per tal que tots els veïns se’n assabentessin. Ara encara es fan els recordatoris i és publiquen recordatoris al diari però d’esqueles fa molt temps que no n’he vist cap.


L’amic Ricard ens ha enviat una esquela antiga (1954), de esquela antiga fontValeriano Sans Casas, per aquest post:






La tradició: per Sant Jordi, una rosa i un llibre

23 04 2010

La tradició de regalar una rosa a la noia que un s’estima podria remuntar-se al segle XV amb la “Fira dels Enamorats” que es celebrava a Barcelona. Diuen que al S.XV era costum regalar una rosa a totes les noies que assistien a la missa que es celebrava a la capella dedicada a Sant Jordi en el Palau de la Generalitat.

També hi ha qui explica que per festejar Sant Jordi, la noblesa celebrava al Born, torneigs i justes entre els cavallers i que a les dames les obsequiaven amb roses i flors. Aquest costum d’obsequiar a l’estimada amb una rosa es va anar estenent fins arribar als nostres dies.

El 23 d’abril, a més, coincideix amb la festa del “Dia del Llibre”. Aquesta festa no és tant antiga com el costum de la Rosa i de fet va començar a celebrar-se el 7 d’octubre de 1926, a instàncies de l’escriptor i editor valencià afincat a Barcelona Vicent Clavel Andrés, que ho va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona, per commemorar el naixement de Cervantes. El president del govern espanyol, Primo de Rivera, ho va acceptar i el Rei Alfons XIII va firmar el decret instituint la “Festa del Llibre Espanyol”. A l’any 1930 es va traslladar al dia 23 d’abril, data de la mort de Cervantes i així es va fer coincidir amb Sant Jordi. Al 1995, la Unesco va declarar aquesta data el “Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor” (aquest dia coincideix que també varen morir William Shakespeare i Josep Pla).

A Terrassa per Sant Jordi de ben antic es celebrava el sant patró amb misses i ballades de sardanes. Als anys 20 se’n feien al Cercle Egarenc, tal i com podeu comprovar amb un article publicat en El Dia el 23 d’abril del 1924.

Aquest record està il·lustrat per el diari La Creuada del 1933 on podem veure un magnífic gravat de Sant Jordi matant el Drac. FELIÇ DIA DE SANT JORDI a tots !





Presentació del bloc a l’Aula Gran

22 04 2010

Avui 22 d’abril tinc el goig de poder mostrar aquest bloc i parlar dels Records de Terrassa als amics de l’Aula Gran de Terrassa, a 2/4 de 6 de la tarda a l’aula magna de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeries al carrer Colom, 11 de Terrassa.

L’Aula Gran és una iniciativa d’Omnium Cultural i dona formació permanent a la gent gran de la ciutat.

Continuació:Cal dir que tot va anar molt bé i que molts dels presents em van prometre que ens enviaran els seus records perquè els puguem publicar en aquest espai.

El mateix Sr. Francesc Palet i Setó, com a president de l’Aula Gran i fundador de la “Colla dels Rondinaires“, em va assegurar que em deixarà uns escrits seus sobre l’Escola Social, de l’ermita de Sant Muç, de l’escola del mestre Muntades i sobre jocs infantils. Aprofito per incloure una fotografia de la sessió.





Sàtires, cuplets i acudits en temps d’eleccions

17 04 2010

En Josep Puy, historiador terrassenc i expert en el món del Salisme ha publicat un llibre molt interessant titulat “Sàtires, cuplets i acudits en temps d’eleccions”. El llibre es refereix a una etapa molt concreta de la història de la nostra ciutat i en un moment on els canvis importants en la política només es començaven a entreveure.

Una època on les critiques entre unes faccions, que havien estat properes en els seus inicis i que ara es començaven a separar, van provocar que el clima de la ciutat es crispés, tot i que sense arribar als extrems de les èpoques que encara estaven per arribar. Amb sàtires i acudits es deien de tot sense necessitat d’arribar a l’agressió física que posteriorment acabarà afectant greument la convivència política en la nostra ciutat.

Els de la Lliga, els salistes, els catalanistes, tots ells hi surten representats i cal destacar el treball no només de recopilació sinó també el treball de desxifrar expressions, personatges, situacions, etc. per tal de que sigui entenedor per un lector d’avui que no va viure aquella època. Per aquesta tasca cal anomenar l’ajuda rebuda per part del bon amic, en Rafael Comas. Felicitats al Josep i a tots els que l’han ajudat, inclosos els seus familiars, per haver fet possible aquest llibre tant interessant.

Il·lustro aquest record – comentari amb uns documents de l’època, el primer és un romanço de cego,  el segon un Himne dedicat a unes eleccions de l’època i també un parell de cuplets dedicats a l’anomenada “Tupinada de Rellinars” on sembla que s’hi van comptar més vots que electors.

En el punt de llibre que reprodueixo es veuen algunes caricatures de l’Alfons Sala i d’en Lluís Duran de la Lliga.

El llibre s’ha publicat gràcies a la Fundació Torre del Palau que aquest any compleix el seu 25 aniversari (preu: 19 €).





La Terregada, un plat terrassenc

15 04 2010

En Ricard Font ens diu: “Tinc un record gastronòmic de Terrassa que era la Terregada, que en castellà en diuen Asadura. Jo l’anava a menjar per esmorzar a ca l’Emilia a costat de la Plaça. El menjar consistia en sang, pulmons etc. i també menuts de gallina, guisat una mica picantó. No sé si avui dia encara en fan i si algú en sap d’algun lloc m’agradaria saber-ho, ja que hi aniria no solament per recordar sinó perquè ho considero un art culinari, ja que amb ingredients relativament barats s’obté una bona menja.”

Resposta: Sembla ser que anys enrera, a Terrassa, el menú de diari que se servia en la majoria de bars i fondes per a treballadors, ja fossin pagesos, carreters, manyans, llauners o filadors (entre molts altres oficis) era un plat de Terregada acompanyat de força pa. Sembla que el nom se li va possar per la semblança de color amb la terregada de carbó, molt utilitzada per encendre els brasers de les cases en aquells anys.

La preparació d’aquest plat tenia algunes variants, però si fem cas a una senyora que ja té 86 anys I que no ha volgut que sortís reflectit el seu nom, era més o menys així: primer es sofregeix la sang, que tenia de ser de vedella, amb les freixures o menuts (en referència a les entranyes que es vulguin fer servir i que normalment consistien en pulmons – també anomenats perdiu -, cor o fetge), s’hi afegia una mica de sal i es retirava del foc.

Aquest era el moment de preparar el sofregit amb oli, ceba i tomàquet , per poder-ho barrejar tot mentre ho deixàvem coure a foc molt lent. Es rectificava de sal i quan ja estava cuit del tot s’hi afegia la picada d’ametlles i es deixava coure un parell de minuts més. A l’hora de servir la tarregada s’hi podia escampar pel d’amunt allioli a voluntat, tot i que també es servia sense aquest condiment. (podem comprovar en la recepte que ilustre aquest record que el que ens indica és molt similar).

Un lloc on feien una excel·lent terregada era a l’Hostal del Fum i segons ens explica una antiga clienta ella recorda que els diumenges anava a buscar-hi una taifa plena, per emportar-se-la a l’hort per dinar. Segons diu el Jaume de l’Hostal del Fum ja fa anys que no serveixen aquest plat, ja que no el demanava ningú. Un altre lloc on es va servir terregada fins fa poc va ser a can Bondia.

Darrera noticia: El passat dia 22 d’abril del 2010 es va presentar la botifarra de tarregada a la nostra ciutat de la mà d’en Xavier Casanovas.

L’amic Font es diu: Al Rabal cap al carrer de la Goleta on hi ha l’entrada i sortida de l’aparcament que en dèiem el carrer del gel ja que allà sota hi havia una fabrica de gel, teníem un bar menjador, ca l’Emilia.
Jo hi anava algun dia a esmorzar el plat típic de la cuina terrassenca la tarregada feta amb sang de vedella, freixura oli, ceba,tomàquet, picada d’ametlles, all, oli i sal.
Avui dia no sabria on anar-ne a menjar, si algú ho sap que ho digui.





Refugis de la guerra civil: refugi 3

11 04 2010

En el plànol del refugi número 3 podem apreciar que el seu emplaçament travessava amb diagonal els jardins dels escolapis i que tenia entrada i sortida pels carrers de l’Era i Vallhonrat. El cost de l’obra es va pressupostar en 85.400 pessetes (del 1937) i es preveia una capacitat d’unes 1.200 persones, però només un any desprès el pressupost ja s’havia doblat.

No disposo de les imatges d’altres projectes dels refugis projectats a la ciutat, però us puc dir que se’n van arribar a projectar nou més : a més dels que ja em descrit cal anomenar el de l’Hospital, el del Passeig i el de la Plaça Progrés, entre d’altres.

Ja vaig dir-vos que el que va passar és que practicament cap d’aquests refugis es va arribar a construir, tot i que en el mateix diari el Dia, el dia 31-12-1938, encara diu que és lamentable que Terrassa segueixi desprotegida davant d’un possible bombardeig. Tal i com podem llegir en un comentari de l’anterior post sembla que als escolapis es va començar a fer el tunel d’entrada i en el mercat es volia aprofitar el sòtan, però el cert és que el refugi no es va finalitzar mai.

I deixarem el misteri del refugi 9+1 per un proper post.