Es denomina aquest turó a un espai avui ocupat majoritàriament per l’Escola Pia des del 1864, any en que es va construir aquesta edificació.
Aquest turó està compost d’argiles i segurament en el seu origen devia tenir una altura un xic més gran, ja que durant molts anys la Bòbila Segués–Donadeu, (Bòbila vol dir que és un forn continu de coure rajoles, situat normalment prop del terral d’on s’extreu l’argila), construïda al costat de les escoles en va fer una explotació comercial, amb la producció de totxos, teules i d’altres materials per la construcció. Si aneu a aquesta zona descobrireu una plaça una mica amagada però de les més boniques de la ciutat, que du el nom de plaça de la Bòbila Segués, i que si us hi fixeu veureu que queda com enfonsada. Aquest fet es degut al sot que va deixar la bòbila desprès de tants anys de treure-hi material.
El nom més antic que es conserva d’aquest turó és el de Puig Pasqual i de ben segur els habitants de l’antiga vila de Terrassa deurien aprofitar aquest turó per dur a pasturar el seu bestiar. Avui és conserva aquest nom en una plaça, anomenada plaça del turó de l’argila, i on hi podem trobar un bon exemplar de garrofer, un arbre no gaire comú a les places de Terrassa i amb el fruit del qual és fabriquen entre altres coses, els gelats.
Si a l’estiu al turó de l’argila no hi fa vent, de ben segur que a la resta de la ciutat hi farà una calor insuportable. En aquest punt de la nostra ciutat sempre hi ha una temperatura un xic diferent de la resta i això es deu sens dubte a l’altura del turó que, sembla que no, però es suficient perquè es noti. En aquest lloc es precisament on jo visc.
Records de Terrassa 
Els anys 40 la màquina excavadora, que en aquell temps era de cadena com un tanc, no es movia del turó de l’argila i anava traient material per la bòbila, això es podia veure des de can Colapi. Jo ho recordo ja que vaig començar a anar a col•legi el curs 1942-43. Si us fixeu en el pati o camp de futbol hi veureu al cantó est, les restes d’un túnel refugi per possibles bombardejos de la Guerra Civil, cosa que vol dir que damunt hi havia molta terra, o sigui que el pati, actualment llis, era una muntanya.
Quan es va acabar l’argila a cal Segués (família de la meva dona) varen comprar un terreny a can Missert on van descobrir les sepultures hallstàtiques dins de gerres ibèriques que podem veure al museu de Terrassa, i també un terreny a les Martines que s’hi van trobar ossos i queixals de dinoteri (jo en tinc un). Tot això es conserva gràcies a la sensibilitat arqueològica de l’avi Frederic Segués i Autonell.
Les garrofes, eren l’aliment de les bèsties de càrrega treballadores, cavalls, mules, ases, etc. D’aquí ve que, quan una persona treballa molt, diem que es guanya les garrofes.
Podeu complementar la informació amb aquest article:
http://blocdecamp.blogspot.com/2011/07/el-jaciment-vallesia-del-turo-de.html