El carrer del Canonge Rodó

28 03 2010

Aquest carrer es la penùltima cantonada del carrer Cervantes abans d’arribar a la Rambla i arriba just fins l’avinguda 22 de juliol. L’any 1900 no hi havia cap casa i per aquell lloc hi passava un camí en mig de vinyes que, fent drecera, arribava fins a la Riera del Palau.

Abans d’arribar a l’avinguda 22 de juliol (abans la via de la Renfe) de cara al Torrent d’en Pere Parres hi havia una barraca en la que hi vivia un pidolaire molt popular que es deia Josep Serra, però que era conegut per Caraisses.

L’any 1903 van començar a edificar cases a la banda esquerra i l’any 1915 es va construir l’edifici del Condicionament que ocupa bon apart de la banda dreta del carrer. Abans, però, s’hi va construir l’edifici de la fabrica de generes de punt de Boix i Cia. I aquest era el motiu de que a la banda dreta, fins fa pocs anys, no hi haguessin cases particulars.

El nom triat pel carrer correspon a la figura del canonge Rodó, una persona que va ser estimada per tothom en el seu temps, creients i descreguts i fortament respectat per les seves virtuts i que en el temps de la revolta del 1968 al 1873 on es perseguia a tothom que portés sotanes, ell va ser respectat com a rector que era en aquells anys de Sant Martí de Provençals (on va ser el seu rector durant 36 anys). Abans havia estat ecònom de Sant Andreu del Palomar i va arribar a ser canonge de la seu de Barcelona.

Una historia explica que una vegada que el rector tornava d’haver portat el “Sant Viàtic”, una dona amb tres criatures que tremolaven de gana i de fred se li va acostar i ell veient-la li va donar tots els diners que portava i fins i tot es va treure les sabates i els hi va lliurar, de tal manera que va tornar descalç a la rectoria.

A sant Martí el recorden perquè durant la seva estada s’hi van produir diverses epidèmies i en tots els casos el canonge Rodó es va significar per la seva caritat vers els més necessitats i diuen que sempre que visitava a un malalt d’una família molt pobra s’hi trobaven unes monedes sota el coixí del malalt quan el rector ja havia marxat.

Mossèn Francesc Rodó i Sala era conegut amb el sobrenom de “El canonge dels pobres” i també com “El rector dels obrers”. Fill d’una família humil va néixer a Terrassa el 13 de novembre de 1816 i va morir el 6 de febrer del 1902 a l’edat de 86 anys i va ser tant gran el sentiment dels habitants de Sant Martí que van decidir aixecar-li un monument de bronze, realitzat per l’escultor: Frederic Marès i l’arquitecte Josep Vilaseca al 1919 (monument destruït per fondre el bronze i fer-ne municions durant la Guerra Civil i reconstruït per el propi Marès al 1954, encara que fent una escultura de pedra molt més senzilla de l’original). Podeu veure un vídeo a http://www.tvclot.com/continuidad.php?Id=910299 (avís: aquest enllaç del Clot no sempre funciona).

El 26 de novembre de 1916 es va celebrar a Terrassa el 100 aniversari del seu naixement i l’ajuntament va decidir que es col·locaria el retrat del patrici en la galeria de ciutadans il·lustres, on encara avui el podeu veure.





100.000 visites, gràcies a tots!

25 03 2010

Des que vam arribar a les 25.000 visites (19-07-2008) que no n’havia fet cap més esment,  però avui crec que a tots vosaltres us farà il·lusió saber que els “records de la nostra ciutat” han assolit les 100.000 visites. No sé si és molt o poc en el món dels blocs, però crec que a nivell de ciutat és quelcom digne de celebrar-ho.

Gràcies a tots vosaltres, que sou els qui feu possible aquest espai. Jo només faig de transcriptor de molts dels records que m’heu fet arribar. Sou molts els seguidors d’aquest bloc i la majoria no us conec de rés, ni sé quina cara feu i segurament si ens trobem pel carrer no us podré saludar, perquè només us conec pels vostres records, què en aquest espai són els vertaders protagonistes.

Entre tots esteu col·laborant a que una part de la memòria de la nostra ciutat no es perdi i això ja té un valor significatiu, tant per els qui ho vàreu viure com pels que ara ens n’assabentem gràcies a la lectura dels vostres records.

I, de tot el que s’ha publicat, permeteu-me que faci un esment especial als comentaris que es succeeixen des de fa temps en el record del poema de “la nit de reis“, ja que cada vegada que m’arriba un comentari em porta a la memòria records molt personals que em produeixen una gran emoció.

I per celebrar l’aniversari que millor que unes fotos inèdites de la riuada del 62 que amablement m’ha facilitat el Ricard i que mostren: l’escorxador i l’hostal del fum, el bar Doré, l’estació dels Catalans i el grup escolar Torrella:






La fàbrica modernista Pere Font i Batallé

22 03 2010

Seguint amb el tema dels Font, avui parlarem de la fabrica tèxtil modernista anomenada originàriament de cal Pere Font i Batallé ja que qui la va fer construir era precisament en Pere Font i Batallé, el mateix que havia fet construir l’edifici del que n’hem parlat en el record anterior. Posteriorment, a l’any 1935 va cedir part de les accions als 4 fills, que no a les filles, i va passar a anomenar-se Anònima Font Batallé. L’edifici va ser construït l’any 1916 i diuen que aquesta va ser la darrera fàbrica de nova planta realitzada per l’arquitecte terrassenc Lluís Muncunill.

Al pis hi havia dos assotiments de cardes i unes selfactines per filar llana i a l’edifici contigu hi havia una filatura d’estam anomenada Gaià S. L. (tinguem en compte que la família Font ve de la casa de pagès de can Font de Gaià). A la part baixa hi havia quaranta telers de pic, de pic de garrot i d’espasa. El producte que es fabricava eren panyos i teixits de llana. Es va tancar la fabricació dels teixits l’any 1972, dos anys després la filatura de llana i finalment la filatura d’estam. Finalment l’edifici es va destinar a aparcament de cotxes, fins a la seva restauració que va merèixer el premi Bonaplata.

Podem accedir a l’edifici restaurat des del carrer Doctor Cabanes, 22 i també des d’un passatge del carrer del Vall i en l’actualitat ens trobarem amb un edifici destinat a oficines i habitatges. L’obra va ser realitzada pels arquitectes Bacardit, Mampel i Pont a partir de l’any 1997 i la veritat és que la integració de les noves construccions amb l’original ha estat prou respectuosa i fa de bon veure.

Una anècdota, explicada pel Ricard Font, diu: “durant la restauració van soscavar els fonaments i per desgracia van coincidir amb un dipòsit soterrar per a fuel oil, i per culpa d’això es varen desplomar tres crugies centrals. En aquell moment hi va haver el dubte de si s’enderrocava o es tornava a construir, i va ser gràcies a uns dictàmens de les escoles d’arquitectes i d’enginyers, dels quals en conservo còpia, en els que s’assegurava la seva solidesa, que es va decidir tornar a reconstruir la part enderrocada”.

En les fotos que il·lustren aquest record (aportades pel propi Ricard) podem veure que al fons de la quadra dels telers hi ha una foto del Franco i és que en aquella època de la postguerra era obligació tenir-ne un de penjat.

Les fotos mostren la fabrica , les cardes, les selfactines, la filatura d’estam els telers, els ordidors, els taulers del magatzem, el magatzem de teixits, etc.






El primer edifici alt de pisos de Terrassa: la casa Font

19 03 2010

Un record del que me n’ha parlat en  Ricard Font fa referència al primer edifici alt de pisos que es va fer a Terrassa, construït l’any 1942, en una època de postguerra on era molt habitual el racionament dels aliments a la ciutat. A la dreta podeu veure el detall de l’escultura que hi ha a la façana (foto cedida pel Rafael Aróztegui.

Es tracta de la coneguda casa Font, que encara avui podem veure a la cantonada entre el carrer Major i el carrer del Vall, concretament al c/ major 21. La casa tenia un principal destinat a despatxos i dels primers que s’hi van instal·lar podem anomenar un dentista i una companyia d’assegurances. Al primer pis, que tenia dues vivendes, hi vivia en Miquel Font, fill del Pere Font i uns llogaters, al segon pis dos llogaters més i al tercer el mateix Pere Font i uns llogaters. Al quart pis les estades eren més petites i presentava dues habitacions a la part del davant que servien de trasters, una per en Pere Font i l’altre pel Miquel Font i dues vivendes més, en la part del darrera, una per la família dels porters i l’altra pel director del Banc de Bilbao, entitat que tenia llogat els baixos de l’edificI (el Banc de Bilbao es va establir a Terrassa el 28-12-1923 en un edifici del passeig 145, cantonada amb el c/ Garcia Humet, el 1-03-1933 es va establir al c/ Sant Pere, 32 i finalment el 17-06-1945 a l’edifici del c/ Major,21). Adjunto una foto de la celebració del centenari del banc aportada per en Rafael (veure comentaris).

Podem afegir que l’arquitecte va ser l’Ignasi Escudé Galí, el constructor Josep Carreras Vivó i el promotor Pere Font Batallé.

Per tal de fer-vos idea de com era aquesta part de la nostra ciutat, abans, durant i desprès de la seva construcció podeu veure un recull de fotografies facilitades pel Ricard, net del qui va fer el citat edifici:

Nota.- En les fotos he vist algunes curiositats: un cotxe que sembla que està adaptat per funcionar amb gasogen (adjunto un anunci de l’any 1942), unes pintades al mur de protecció de l’obra de clara identitat feixista i amb la creu gamada i, en la fotografia de l’inici del record, els espais on es posaven els guardes urbans per dirigir el trànsit.





Els cap-grossos del 1965

16 03 2010

Avui el record és pel dia en que a Terrassa va inaugurar uns nous cap-grossos ja que els vells es van cremar en un incendi al Teatre del Retiro (els quals podeu veure en un record antic fent click aquí). Aquests nous cap-grossos els va donar a la ciutat la Caixa d’Estalvis de Terrassa el diumenge dia 9 de maig de 1965, tal i com podeu veure en la noticia del diari apareguda l’endemà dia 10.

La cerimònia es va fer al Raval, davant de l’ajuntament amb una important presencia de gent, la banda municipal de música i les autoritats, encapçalades pel Sr. Josep Salvans president de la Caixa d’Estalvis i del Sr. Miquel Onandia, alcalde de Terrassa.

En total van ser 9 els cabessuts lliurats i al capdavant de tots hi anava el “patufet” que era el cap-grós amb el cap més petit de tots, seguit per La Guapa, el Vell, el Dimoni, el Dormilega (avui desaparegut), l’Escocès, el Moro i dues figures que representaven dones velles, que no sé quin nom específic tenien.

Per celebrar-ho es va fer una mena de festival on hi van intervenir l’esbart dansaire, la banda municipal, uns prestidigitadors, uns pallassos musicals i com a plat fort, la presencia del llavors popular presentador de la TV, en Gustavo Re que va fer cantar a tots els presents la cançó de moda d’aquells dies i que es deia “En la casa de Pepito…”.

L’acte va finalitzar amb una traca i finalment es van deixar anar uns coloms, per part de la Societat Colombòfila de Terrassa. Jo era molt petit però d’aquesta festa tots els nens de la ciutat se’n deuen recordar, ja que la gent s’ho va passar molt bé.

Nota.- El Rafael ens ha enviat una fotografia de la Festa Major del 1980 on es veuen els cap-grossos del 1965.

Llista del nom dels cap-grossos de Terrassa:
1845 (desapareguts): L’andalús, el Pierrot, la Parella rica, el Militar, el Maneló.
1965/80: La Guapa, el Patufet, el Vell, el Dimoni, el Dormilega, l’Escocès, l’Anglès, el Moro i dues dones velles, el Moro de fibra, el Soldat, el Xinès (desaparegut), el Negre (desaparegut).
1996: El Dimoni nou.

La web del casinet de l’espardenya amb les fotos dels cap-grossos de l’any: www.casinetdelespardenya.cat

Podeu veure la llista de cap-grossos de l’any fent click aquí
Els Nans de Terrassa estan formats per membres, de l’Agrupament Escolta i Guies Torrent de les Bruixes.





Temptativa de fusió de Caixa Terrassa el 1978

12 03 2010

Per els qui pensin que l’actual procés de fusió de Caixa Terrassa amb altres caixes de fora de la ciutat és una novetat, li vull recordar el que va passar l’octubre del 1978 i per fer-ho us mostraré un retall extret de la Revista Al Vent.

Com veureu parla de la més que probable fusió de Caixa Terrassa, Caixa Sabadell i Caixa Barcelona.

Ja en aquell moment el que més preocupava és que hi guanyaria o que hi perdria la nostra ciutat amb aquesta operació financera i en tot cas l’article el que demana es que es faci el que es faci l’important és que la nostra ciutat en surti beneficiada. Quelcom similar al que desitgem que passi amb la fusió actual.

Al 1978 finalment la fusió no es va fer, especialment perquè finalment Caixa Barcelona va acabar ajuntant-se amb la Caixa de Pensions i van crear “La Caixa” (constituida el 27 de juliol de 1990 per la fusió de la “Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros de Cataluña y Baleares”, fundada el 1904 i de la “Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona”, fundada el 1884).

Ara veurem que passa amb la nova proposta del “Unnim”, ja que de moment Caixa Girona ja s’ha desdit.





Nevada a Terrassa als anys 80

10 03 2010

Ha nevat com feia anys que no nevava a Terrassa i per això he volgut recordar una de les nevades que més recordo, a principis dels anys 80 (no recordo bé si va ser el 1981 o el 1983). Jo era jovenet i el que si que recordo és que que no fent cas al que em deien a casa vaig sortir per fer fotografies de la ciutat nevada. Aquestes són algunes d’aquestes fotografies que vaig fer aquell dia i de les que us destaco el següent:

  • El monument dels caiguts que tot i ja estar en època democràtica encara no s’havia desmuntat (no es va fer fins el 1991).

  • La rambla d’Egara, amb els seus plataners i la tenda de Muebles La Fabrica a la part esquerra de la fotografia.

  • La plaça mossèn Jacint Verdaguer, també coneguda per la plaça de correus, amb el terra adoquinat, tant típic dels carrers de terrassa d’aquells anys.

  • L’església de Santa Maria des del torrent de Vallparadis, encara sense arreglar.

  • El monument a la “petita” la màquina de tren de vapor que està pràcticament igual.

  • La plaça vella, en la que podem observar la façana antiga de l’església, el disseny de la plaça amb les baranes de ferro que feiem servir per assentar-nos els nois i noies al sortir del cole i la intensa circulació i aparcament pels seu voltant.

  • He rebut una foto de l’amic Rafael sobre la nevada del gener del 1981 i una molt inetresant pel que s’hi veu, del març del 1993:





Un partit España-Tarrasa del 1915

8 03 2010

He trobat un anunci curiós, publicat el 20 de març del 1915, en que ens parla que jugaran un partit de futbol entre el segon equip del España F.C. i el primer del Tarrasa F.C.

Fixeu-vos que si bé l’equip l’escriuen amb una essa: Tarrasa, el camp d’esport l’escriuen amb dues esses: Tarrassa.

L’historia del nom d’aquest club anomenat España F.C., és ben curiosa ja que va ser fundat l’any 1905 a Barcelona amb el nom d’Espanya, el 1923 va canviar-lo pel de Gràcia F.C. i més tard pel de Cataluña, l’any 1931. D’España a Cataluña en 26 anys i just un any desprès es va dissoldre. Una curiositat és que van arribar a ser finalistes de la copa del rei l’any 1914 contra l’Atlètic Club de Bilbao, perdent la final per 2 a 1.





La bòbila Segués o la bòbila Almirall? (2)

5 03 2010

He ampliat un detall on podem apreciar la zona de la bòbila Segués per tal que mirar d’aportar més dades (per cert que aquí s’aprecia clarament que la bòbila tenia una xemeneia bastant gran).

Una cosa que podem apreciar és que a final dels anys 20 Terrassa havia crescut força cap a la part de l’actual aviguda d’Angel Sallent.

I com a detall, per treure’ns una mica de sobre aquesta polèmica, us adjunto una fotografia de l’extracció de terres del Turó de l’Argila (actualment aquesta zona és el pati gran de Can Colapi)  i en el que podeu apreciar com es va rebaixar aquest turó que antigament havia estat molt més alt del que avui podem veure.

I encara un anunci més antic de la bòbila Segués i Donadeu, del 1923.

I un, que ens acaba d’enviar el Ricard, publicat al butlletí del Centre Excursionista de Terrassa el període març-abril del 1927.





La bòbila Segués o la bòbila Almirall?

4 03 2010

He rebut una fotografia (de l’any 1924) de l’amic Rafael en que comenta que: “tot i que quan va ser publicada, per cert al revés, s’indicava que es tractava de la bòbila Almirall, jo mateix, que vivia a tocar d’ella, em vaig adonar de seguida que era la de cal Segués, amb les cases del carrer Cisterna al darrera i amb la caseta que servia d’oficines a primer terme”. Al costat us mostro la fotografia girada:
Comentari:

Gràcies Rafael per aquesta curiositat que avui ens mostres, però acabo de rebre una segona opinió de l’amic Ricard Font que diu: “Jo m’inclino per la bòbila de l’Almirall, no la de la xemeneia gran de la dreta de la carretera anant Viladecavalls, sinó la de l’esquerra o sigui “la del manco“, ja que la casa de pagès a la muntanya és can Poal. A cal Segués no tenien xemeneia ja que la cocció es feia amb un dosificador de carbó que queia a dins del forn de les peces ceràmiques i no es feia gaire fum”.

Davant de la polèmica sorgida aprofito per mostrar un nou anunci de la bòbila Segués, de l’any 1928, extret de la publicació anomenada l’Abella d’Or.

Per posar-hi més llenya al foc incloc una fotografai de la bòbila Almirall feta a principis del S. XX (deu ser  d’una de les dues que s’han esmentat abans).

Tanquem la polèmica: Podem afirmar que efectivament es tracta de la Bòbila Almirall.
L’empresa va fundar-se el 1914 per en Jaume Almirall Poch i va començar la seva activitat amb la construcció d’un forn intermitent en el mateix lloc on desprès es va fer la bòbila. Quatre anys més atrd ja va poder construir un forn dels anomenats Offmann que permetia oferir molts més varietat de materials pel món de la construcció. El 1931 va adquirir nou material industrial per poder fabricar productes ceràmics.
Desprès de la guerra civil una de les problemàtiques que van tenir era aconseguir el material (fang) necessari i per aquest motiu la societat va adquirir el terrenys del massís Poal (on hi havia l’antiga masia de Can Poal).