El joc del quinto (3ª part)

13 01 2010

Fa uns dies vaig rebre un escrit de l’amic Josep Badrenas però fins avui no l’he pogut publicar. Potser queda una mica apartat dels dies en que encara es jugava al quinto però crec que val la pena que el pugeu llegir:

“Tota la vida he anat al quinto… millor dit: quasi tota, ja que ara d’uns anys ençà hi vaig com a molt un cop cada any. On recordo haver anat més, és al Casino del Comerç, al Coro Vell, a l‘Imperial, al bar Escola, al Social, a l’Sferic, a la Societat Pajaril, que era al bar Cosme, del carrer Pitàgoras, on hi anava molta gent però molt familiar (un cantaire era en Ballbé, actual regidor del PP) i molts anys enrera, a la Piscina antiga (al final del carrer Faradai).

Recordo que en el Social alguns números es cantaven fent menció al Sant que representen, com ara cantaven “sant josep” i era el numero 19, “sant Joan” i era el 24, a part del Nadal i del sant Esteve ja comentats, i molts d’altres números que en cada època s’adaptaven a coses d’actualitat que tothom deduïa. Un que és “nou” i la gent deia “el meu cotxe” el més brut (69), deien “parella de sisos” i la gent preguntava, de grisos? (a l’època de les corredisses).. per a l’ú encara es diu “el més menut” i la gent respon “el teu canut”, per “El cinco” la resposta era “xarnegooo”, pel set.. “alset tu” i d’altres no tan fins com pel 60 …”la fava et canta” i en podria anomenar molts més segons el lloc. Cada cantaire tenia o té el seu vocabulari i el seu estil, com els pelats, les parelles o el vicentet, que era el 27.

És emocionant quan te’n falta un i no el tiren… la tensió és extraordinària, i la decepció quan en pica un altre també. Es “pica” dient “alto” i donant un cop fort a la taula. De fet, hi ha qui es passa amb el cop a la taula i fa caure les guixes dels demés… en aquest cas, si al comprovar la cartilla que ha picat, resulta que “no és bona” és a dir, que té algun numero errat, els pobres que se’ls han escampat les guixes no poden seguir amb la partida i, lògicament, s’emprenyem amb el que havia picat erròniament.

També mereixen un comentari les cartilles. Cada entitat té les seves i totes estan segellades pel darrera amb el seu nom o l’emblema corresponent. Per jugar a una entitat amb la cartilla portada d’una altre, cal anar primer a la taula i segellar-la o validar-la. Hi ha cartilles senzilles o complicades per seguir-les. Les senzilles tenen els números molt correlatius o poc barrejats, amb lo que és més fàcil marcar els que surten i, les més complicades, tenen els números molt barrejats però sempre amb una lògica per trobar-los. Hi han les de primera veu, que són les que les columnes estan ordenades pel numero de les desenes, (els vints, els trentes…) i les de segona veu, que estan ordenades per les unitats (els que acaben amb 1, 2….) Alguns usuaris es porten la cartilla de casa, moltes vegades pintada de colors en grups de 15 caselles, amb lo que intenten aconseguir que si “piquen” siguin sols i no hagin de compartir el premi. Aquestes cartilles s’havien de fer homologar per la taula i n’hi havien que eren vertaderes obres d’enginyeria en la distribució dels colors i els números per composar les caselles de quinze. En canvi amb les cartilles normals és molt fàcil que en “piquin” dos o tres…o més.

Al marcar també hi han estils: hi ha qui posa una guixa a cada casella fins a omplir un requadre o un grup de color de quinze números, i també hi ha qui posa una sola guixa a cada requadre i va avançant un quadre cada numero de la casella que surt, amb lo qual se sap quants números et falten, però no saps mai quins són… és una variant amb més emoció..

També era clàssic el moment en que el lloro cantava quants en jugaven. La gent protestava perquè donava la sensació de que en deien menys dels que hi havia a la sala, amb la finalitat de disminuir el premi a qui piques. Ara ja no diuen quants en juguen… simplement paguen lo que toca, segons la taula. Era, i és, molt típica la cantarella de comprovar els números de la cartilla premiada i acabar amb “és ben bona… que li paguin!!!” Cal esmentar que aquí, a Terrassa, a diferencia d’altres localitats només es paga el ple del requadre de quinze números; mentre que a altres indrets paguen també la línia, com al Bingo. Jo encara conservo la que jo havia fet servir molts anys, també pintada (la podeu veure reproduida al costat), però molt poques vegades he picat, i sempre pocs cales…, la utilitzava simplement perquè me la sabia de memòria i trobava ràpid els números. El balanç és totalment negatiu, però si i sumo lo bé que m’ho he passat en les tardes-nits que hi he anat, segurament ha valgut la pena… M’agrada molt el quinto.

Perdó per estendrem tant. Quan agafo la directe soc perillós, però m’agrada que els detalls que donen singularitat a les coses, es coneguin, principalment pels joves, que moltes coses d’aquestes els resulten desconegudes… i ja no tornaran. No s’han d’oblidar, els d’una certa edat, ho hem viscut més o menys directament, i hem d’explicar-ho. En el tema del quinto, si bé encara sobreviu actualment, moltes de les singularitats que s’han perdut, son desconegudes inclòs pels qui el freqüentem… Una d’aquestes coses és la boira de fum de les sales, que feien difícil respirar ja que tothom fumava… i no passava res!!!

Nota.- Gràcies Josep, estic d’acord que els records no s’han de perdre mai i aquest és precisament un espai que vol ajudar-hi.

Aquí us reprodueixo alguns dels segells que he trobat darrera de la cartilla de l’amic Badrenas:



Advertisements

Accions

Information

2 responses

13 01 2010
Ricard Font Serra

També he de dir que quan algú li faltava un sol número per poder cantar, deien cridant “diga-me´l”.
Es parla molt de guixes per marcar els números però crec que en realitat eren llegums mes petits anomenats llubins.
I quan algú s’equivocava i picava sense tenir feta la quinzena i el lloro cantava els números del presumptament guanyador, en veure que en faltava un, deia “l’afaiten” i tornava la cartilla i continuava el joc. Per això no s’ha de desfer la cartilla fins que diuen: “és ben bona i va al bombo”.

4 12 2014
Marta Domper

El Bar Cosme era del meu avi! Quina il·lusió trobar aquest post! Encara fem servir alguna de les seves cartilles quan anem a jugar al Quinto tan al Social com al coro del Amics.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s