Adéu a Radio Terrassa

29 01 2010

Ja n’he parlat amb anteriors records de Radio Terrassa i avui tant sols vull dedicar-li un adéu sentit a la trista desaparició d’una entitat tant emblemàtica de la nostra ciutat.

Inaugurada pel President de Catalunya, en Francesc Macià, un divendres dia 2 d’abril del 1933 despareix sense un comiat digne de la seva història, un divendres dia 29 de gener del 2010.

Crec que avui Terrassa perd quelcom més que una emissora de radio. I, per cert, algú sap que passarà amb tots els seus arxius? Esperem que no els llencin en un contenidor…, com ja ha passat en anteriors ocasions en la nostra ciutat.

Info: Sembla ser que el Sr. S (hem reservo posar el nom) ja es va emportar tots els arxius a casa seva quan es va vendre la radio als de Kiss. Si té la intenció de donar-los algun dia a la ciutat ja no està tant clar.

Anuncis




26 de gener, dia festiu a Terrassa

28 01 2010

El dia 26 de gener segurament serà recordat per molts terrassencs perquè en època franquista era festiu. De fet es celebrava el “dia de la liberación” i és que aquest dia els nacionals van entrar a la ciutat i segons ells la van lliberar de ves a saber què (a la dreta podeu veure una crònica de com van anar els fets publicada l’any 1949 en versió franquista).

Aquesta diada, com podeu suposar, era molt celebrada pels guanyadors i ja des de la primera edició del 1940 (veure anunci del Terrassa Información) s’hi van fer un seguit d’activitats de tot tipus.

L’any 1940 ja es parla de que el dia es festiu i que tothom haurà de tancar, de 3 a 5 de la tarda, sense excepcions fora  de les farmàcies de torn. També es fa una crida especial perquè els locals més emblemàtics de la ciutat engalanin i il·luminin les seves façanes durant els dies 26, 27 i 28 i que tinguin connectats els aparells de radio en l’emissora Radio España de Terrassa des de la una i mitja de la tarda fins les deu de la nit. Aquest primer any la celebració es va reduir a llençar uns morters des del pati de l’ajuntament i que una banda de cornetes i tambors de la Falange executés el toc de retreta en diferents punts de la ciutat. Pels joves es va fer una sessió al cine Catalunya, l’endemà dia 27 que era dissabte, amb la projecció de les interessants pel·lícules: “Presente” i “Hacia la nueva España” i com a curiositat direm que l’entrada era gratuïta si anaves vestit de falangista.

Uns anys més tard la festa ja s’havia institucionalitzat i era de caire més lúdic. Destacarem que un grup de falangistes feien guàrdia davant del monument dels caiguts (en la imatge de la dreta, del 1949, podeu veureuna foto central amb uns nois davant del monument),  també es feia una missa amb les autoritats al Sant Esperit entre altres actes (si voleu podeu veure el programa d’actes del 1956 en un article similar, publicat en aquest bloc fent clic aquí).

Per cert, en aquesta diada del 1949 es va inaugurar el nou edifici de la mútua al passeig (l’antic, no el gratacels).





El fotomaton dels magatzems Cardellach

26 01 2010

Aquest és un petit record per un indret que era bastant popular en la meva joventut, el “fotomaton” que hi havia prop de la cantonada entre el carrer Sant Pere i el carrer Cardaire  i que pertanyia als antics magatzems Cardellach (coneguts popularment per “cal 95” i també durant l’epoca de la república com a magatzems Populars). Erem molts els qui ens varem fer les primeres fotografies de carnet en aquella màquina de fotografia ràpida.

Com podreu comprovar en l’anunci publicat, just acabada la guerra civil al 1939, ja hi havia instal.lat un “fotomaton” als magatzems Cardellach (no sé si al mateix lloc) i aquest fet l’he trobat força sorprenent ja que em pensava que aquest invent tenia que ser més modern.





“La cabina”

22 01 2010

El dijous 11 de novembre de 1971 a terrassa es va instal·lar el primer telèfon públic interurbà de la província de Barcelona, tot i que inicialment era de caràcter experimental. La inauguració va ser feta pel tinent d’alcalde Sr. Casas. Aquest telèfon es va instal·lar a la Rambla del Caudillo (Ègara) just davant del carrer Torrella i segur que molts el recordeu.

Una curiositat: un any desprès (el 1972) es va estrenar el curt d’Antonio Mercero anomenat “la cabina”, amb l’actuació estel·lar del recentment desaparegut José Luis López Vázquez i el joves d’aquells anys vàrem utilitzar moltes vegades aquesta cabina per fer-hi broma tot recordant-nos del que li passa al pobre senyor que queda atrapat dins i no pot sortir.





L’home de la regalèssia

19 01 2010

Recordo que quan era petit, a mitjans dels seixanta a Terrassa hi podies trobar un home que anava carregat d’arrels de regalèssia, ja que la regalèssia és precisament una arrel d’un arbust. Aquesta arrel normalment es cull a la tardor que és quan l’arbust està més sec i en canvi l’arrel està més tendre.

L’home de la regaléssia portava els pals carregats a l’esquena i per tallar-los feia servir unes tisores de podar. A mi m’agradava força rosegar un palet de regalèssia, o de “palodulce” o “paloluz” com li diuen en altres llocs, tot i que a casa els pares deien que em quedarien les dents tenyides de groc.

Aquest senyor es deia José Martínez Domingo i curiosament no vivia a Terrassa sinó que era veí de Sabadell i el producte que venia el portava de Múrcia a on hi tenia uns parents. El fet de que vingués cada dia a vendre a Terrassa es devia a que el mercat de Sabadell ja estava ocupat pel seu propi pare.

La regalèssia la venia a “pela”, o sigui que per cada pesseta et tallava un boci de regalèssia i aquest era més o menys llarg en funció del gruix del propi pal. Recordo que al rossegar-lo quedava com si fos un de pinzell de les fibres vegetals, que tenies que anar tallant per poder gaudir del sabor intens de la regalèssia. Hi ha qui diu que mastegar regalèssia va bé per curar els constipats i els mals d’estómac i més d’un fumador l’ha feta servir com a substitutiu del tabac quan vol deixar de fumar.

Actualment encara es pot comprar l’arrel de regaléssia en fires de productes artesans i en les de la diada de Sant Ponç i suposo que també en la majoria de tendes d’herbolaris.





Les fitxes del Gran Casino

15 01 2010

L’amic Ricard Font m’ha fet arribar unes fitxes corresponents al Gran Casino que mai no havia vist publicades enlloc. Segons m’ha explicat aquestes fitxes es feien servir per jugar a les cartes i apostar diners sense tenir que treure els bitllets de la cartera. Aquestes partides de cartes, anomenades popularment com a timbes, eren semi-clandestines ja que es feien desprès de la guerra civil i llavors era prohibit el joc i les apostes. Mentre els homes jugaven al soterrani les dones i fills es reunien al pis superior i com que les partides s’allergaven fins ben entrada la nit els cambrers els servien el sopar en la mateixa taula de joc.

En el Gran Casino s’hi jugava al soterrani que era un lloc amagat i que quedava fora de la vista de la gent. I, segons diuen, els policies feien la vista grossa ja que ells també rebien alguna compensació de tant en tant i, aquesta, no calia que fos amb diners ja que sempre se li podia regalar una peça de roba o quelcom similar.

El Ricard m’explica l’anècdota de la fitxa de forma quadrada, tot dient: “

El meu germà i jo havíem anat a jugar al quinto i a l’hora de sopar vaig anar al soterrani per demanar diners al pare i ell em va donar una fitxa quadrada que valia 500 pessetes i amb ella vàrem poder sopar el meu germà i jo un “pepito” cadascú amb la corresponent beguda. Un “pepito” era un filet de vedella posat en un entrepà fregit (tant la vedella com el pa). Als anys 50 cinc-centes pessetes donaven per molt i de fet crec que encara ens en van sobrar”.

El fet és que les fitxes eren una moneda corrent dins del Gran Casino, però el que no he pogut saber és quin valor tenia cadascuna d’elles. De moment és un repte esbrinar-ho.





El joc del quinto (3ª part)

13 01 2010

Fa uns dies vaig rebre un escrit de l’amic Josep Badrenas però fins avui no l’he pogut publicar. Potser queda una mica apartat dels dies en que encara es jugava al quinto però crec que val la pena que el pugeu llegir:

“Tota la vida he anat al quinto… millor dit: quasi tota, ja que ara d’uns anys ençà hi vaig com a molt un cop cada any. On recordo haver anat més, és al Casino del Comerç, al Coro Vell, a l‘Imperial, al bar Escola, al Social, a l’Sferic, a la Societat Pajaril, que era al bar Cosme, del carrer Pitàgoras, on hi anava molta gent però molt familiar (un cantaire era en Ballbé, actual regidor del PP) i molts anys enrera, a la Piscina antiga (al final del carrer Faradai).

Recordo que en el Social alguns números es cantaven fent menció al Sant que representen, com ara cantaven “sant josep” i era el numero 19, “sant Joan” i era el 24, a part del Nadal i del sant Esteve ja comentats, i molts d’altres números que en cada època s’adaptaven a coses d’actualitat que tothom deduïa. Un que és “nou” i la gent deia “el meu cotxe” el més brut (69), deien “parella de sisos” i la gent preguntava, de grisos? (a l’època de les corredisses).. per a l’ú encara es diu “el més menut” i la gent respon “el teu canut”, per “El cinco” la resposta era “xarnegooo”, pel set.. “alset tu” i d’altres no tan fins com pel 60 …”la fava et canta” i en podria anomenar molts més segons el lloc. Cada cantaire tenia o té el seu vocabulari i el seu estil, com els pelats, les parelles o el vicentet, que era el 27.

És emocionant quan te’n falta un i no el tiren… la tensió és extraordinària, i la decepció quan en pica un altre també. Es “pica” dient “alto” i donant un cop fort a la taula. De fet, hi ha qui es passa amb el cop a la taula i fa caure les guixes dels demés… en aquest cas, si al comprovar la cartilla que ha picat, resulta que “no és bona” és a dir, que té algun numero errat, els pobres que se’ls han escampat les guixes no poden seguir amb la partida i, lògicament, s’emprenyem amb el que havia picat erròniament.

També mereixen un comentari les cartilles. Cada entitat té les seves i totes estan segellades pel darrera amb el seu nom o l’emblema corresponent. Per jugar a una entitat amb la cartilla portada d’una altre, cal anar primer a la taula i segellar-la o validar-la. Hi ha cartilles senzilles o complicades per seguir-les. Les senzilles tenen els números molt correlatius o poc barrejats, amb lo que és més fàcil marcar els que surten i, les més complicades, tenen els números molt barrejats però sempre amb una lògica per trobar-los. Hi han les de primera veu, que són les que les columnes estan ordenades pel numero de les desenes, (els vints, els trentes…) i les de segona veu, que estan ordenades per les unitats (els que acaben amb 1, 2….) Alguns usuaris es porten la cartilla de casa, moltes vegades pintada de colors en grups de 15 caselles, amb lo que intenten aconseguir que si “piquen” siguin sols i no hagin de compartir el premi. Aquestes cartilles s’havien de fer homologar per la taula i n’hi havien que eren vertaderes obres d’enginyeria en la distribució dels colors i els números per composar les caselles de quinze. En canvi amb les cartilles normals és molt fàcil que en “piquin” dos o tres…o més.

Al marcar també hi han estils: hi ha qui posa una guixa a cada casella fins a omplir un requadre o un grup de color de quinze números, i també hi ha qui posa una sola guixa a cada requadre i va avançant un quadre cada numero de la casella que surt, amb lo qual se sap quants números et falten, però no saps mai quins són… és una variant amb més emoció..

També era clàssic el moment en que el lloro cantava quants en jugaven. La gent protestava perquè donava la sensació de que en deien menys dels que hi havia a la sala, amb la finalitat de disminuir el premi a qui piques. Ara ja no diuen quants en juguen… simplement paguen lo que toca, segons la taula. Era, i és, molt típica la cantarella de comprovar els números de la cartilla premiada i acabar amb “és ben bona… que li paguin!!!” Cal esmentar que aquí, a Terrassa, a diferencia d’altres localitats només es paga el ple del requadre de quinze números; mentre que a altres indrets paguen també la línia, com al Bingo. Jo encara conservo la que jo havia fet servir molts anys, també pintada (la podeu veure reproduida al costat), però molt poques vegades he picat, i sempre pocs cales…, la utilitzava simplement perquè me la sabia de memòria i trobava ràpid els números. El balanç és totalment negatiu, però si i sumo lo bé que m’ho he passat en les tardes-nits que hi he anat, segurament ha valgut la pena… M’agrada molt el quinto.

Perdó per estendrem tant. Quan agafo la directe soc perillós, però m’agrada que els detalls que donen singularitat a les coses, es coneguin, principalment pels joves, que moltes coses d’aquestes els resulten desconegudes… i ja no tornaran. No s’han d’oblidar, els d’una certa edat, ho hem viscut més o menys directament, i hem d’explicar-ho. En el tema del quinto, si bé encara sobreviu actualment, moltes de les singularitats que s’han perdut, son desconegudes inclòs pels qui el freqüentem… Una d’aquestes coses és la boira de fum de les sales, que feien difícil respirar ja que tothom fumava… i no passava res!!!

Nota.- Gràcies Josep, estic d’acord que els records no s’han de perdre mai i aquest és precisament un espai que vol ajudar-hi.

Aquí us reprodueixo alguns dels segells que he trobat darrera de la cartilla de l’amic Badrenas: