clinica rosello 1927
La reglamentació del 1923 porta un títol una mica apocalíptic: “Reglamento de la prostitución de la ciudad de Terrassa para la profilaxis pública de las enfermedades venéro-sifilíticas, aprobado por la Junta Local de Sanidad”.
En aquest cas tenim un reglament que contempla el punt de vista mèdic i el penal, ja que hi participen tant els metges com una brigada especial de guàrdies municipals que s’encarreguen de mantenir l’ordre en aquests temes.
De la seva lectura podem destacar que es prohibeix exercir la prostitució a dones amb tares físiques o mentals i que en els bordell no hi podrà haver-hi familiars de les prostitutes entre els 3 i els 40 anys, o sigui que les prostitutes només podien estar amb els seus fills fins als 3 anys.
Les revisions mèdiques es tenien que fer cada 2 mesos i el bordell també tenia que tenir el permís sanitari i acomplir les següents condicions: una cambra de bany per l’ús exclusiu de les dones, aigua abundant i bona ventilació, cap porta que dificulti la sortida, lavabos nets, les finestres exteriors han d’estar protegides amb cortines que no deixin veure l’interior. No es poden posar anuncis ni elements que identifiquin l’edifici i s’hi prohibeix la venda de productes alcohòlics.
Sembla ser que no sempre es feien les revisions mèdiques pertinents i un dels enganys que es feia servir era dir-li al client que la prostituta no tenia la cartilla ja que no era una prostituta professional sinó una dona decent que oferia els seus serveis per necessitats econòmiques i que ell era el primer client que tenia, desprès del seu propi marit (i alguns s’ho creien).
Records de Terrassa 
Quan jo treballava a Tintoreria Lanera S.A., l’Enric que feia de xofer del camió de l’empresa i que era el marit de la filla de la Sevillana, mestressa, del “Pozo”, al 22 de juliol i del “Paraiso”, al carrer de Cervantes, dos puticlubs, propers a l’estació del nord; s’encarregava d’ingressar la recaptació. Aleshores portava la “mariconera” plena de bitllets de 10, 5, i mil pessetes i com que li agradava exhibir els bitllets, jo li vaig dir: “collons Enric això si que són unes banyes d’or”.
L’empresa en la que treballo, fins fa uns 15 anys era al carrer Cervantes, cantonada amb Sant Leopold, just a l’altre vorera de la Sevillana, per tant, coneixia als antics propietaris que eren una família benestant i molt seriosa, un matrimoni ja gran. El cas és que es van vendre la casa i, al poc temps, es van esgarrifar de veure en que s’havia convertit.
Quan venia alguna visita al nostre despatx i s’havia d’esperar, la noia de recepció l’indicava si volia anar a prendre un cafè mentrestant. Normalment advertia que anessin al yokohama que estava situat davant de l’estació del nord, però a vegades no es recordava de recomanar-ho i la visita anava a la Sevillana. No cal dir que de seguida tornava a ser al despatx, i sovint, esgarrifat pel que s’hi havia trobat.