Can Viver de Torrebonica, masia i sanatori

28 10 2009
Can viver segons Avellaneda

Can Viver segons Avellaneda

Avui us vull parlar del Sanatori Verge de Montserrat a l’antiga finca de Can Viver de Torrebonica.

Can Viver era de molt antic una casa de pagès molt important, com podreu comprovar en el gravat del gran mestre Mateu Avellaneda del 1935 (es tracta d’una recreació ja que en aquesta data ja no en quedava rés).

Sembla ser que el sobrenom de torre bonica li venia donat per la torre de defensa en forma quadrada que datava del 1526 i que servia per protegir l’entrada de la masia. La masia però és molt més antiga i els primer indicis ja la situen al S.XIII. Els noms més antics que es coneixen d’aquesta masia són els de “mas de can Barba”, “mas Botet” i “mas Maduxer” que va estar vigent durant prop de tres segles, “mas Sala Viver” i finalment “mas Viver” o “mas Viver de Torre Bonica”. Hi ha una llegenda que diu que un dels propietaris d’un mas proper fa fer una juguesca amb el seu veí per veure qui construïa una torre més bonica i que en va resultar guanyador el del referit mas i per això li van posar aquest sobrenom de “torre bonica”.

Aquest mas al llarg dels segles va anar creixent i va arribar a allotjar varies famílies que es dedicaven a les diferents tasques camperoles als voltants de l’actual centre hospitalari que hi ha entre Terrassa i Sabadell. El dia 7 d’octubre de 1909, el darrer hereu dels “Viver” va signar l’escriptura de venda del mas i de les terres al “Patronat de Catalunya per la lluita contra la tuberculosi”, patronat constituït a Barcelona, l’any 1904.

can viver 21-1-1911comarca del valles 28-01-1911Aquesta institució va adaptar el mas per el nou us sanatorial, essent l’autor de les reformes l’arquitecte Josep Domènech i Mansana, i el va obrir al públic en data 28 de gener de 1911 (mireu el diari del dia i un anunci d’una excursió publicat el 21/01/1911). Una curiositat: el dinar de celebració de la inauguració es va fer a l’Hotel Peninsular de Terrassa i va ser co-presidit pel Conde de Torruella de Montgrí i pel Sr. Vidal i Ribes president del patronat.

En data 5 de maig de 1922 s’incorpora mitjançant un acord signat a l’Obra Social de la “Caixa de pensions per a la vellesa i l’estalvi” que va ser la que li va donar l’impuls econòmic que necessitava per convertir-se en un centre de referència a tot l’estat. Les obres de transformació van començar immediatament i del mas primitiu ja pràcticament no en va quedar rés.

Es va crear una colònia agrícola per nodrir d’aliments naturals al sanatori, nous pavellons per malalts, dos espais per nens i nenes, una biblioteca, una sala d’actes i una interessant església d’estil que recorda el modernisme sota l’advocació de la mare de Déu de Montserrat.

Cal esmentar que en la guerra civil es van matar dos capellans (Jaume Catasús Botifoll i Josep Font Dou) , es van expulsar les monges i es van destruir les imatges del temple, obligant fins i tot als malalts a abandonar les instal•lacions.

esglesia canvivercan viver actualitat

Ara aquest sanatori es va clausurar, però val la pena fer-hi una passejada encara que sigui per veure el que havia estat i gaudir dels esgrafiats de les parets de l’edifici principal i de la façana de l’església. I si podeu entrar-hi us recomano de veure el lluernari central.





Casa i fàbrica Bonaventura Fornells

26 10 2009

casa fornells

casa fornells

En resposta a un comentari rebut que deia: “ algú hem podria facilitar algun tipus de informació sobre la “Casa Soler”, també anomenada “Casa B. Fornells” situada al carrer Sant Leopold 56?”

Casa Freixa desapareguda

Casa Freixa desapareguda

El que puc explicar és que la casa anomenada de Bonaventura Fornells i Cardús, edifici protegit de la nostra ciutat, és va projectar el 18 de febrer de 1918 per l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada i que aquest habitatge unifamiliar utilitza un estil britànic, anomenat “domestic revival”, que l’arquitecte Muncunill només va utilitzar dues vegades a Terrassa; una vegada en aquesta casa i l’altra en la desapareguda “casa Freixa”, un xalet construït just al costat de la Masia Freixa (a la fotografia de la dreta podeu observar l’aspecte d’aquesta casa malauradament despareguda).

El primer que sobte de la casa és la teulada amb la seva pronunciada inclinació, aspecte que li dona la semblança amb les cases de camp d’aquelles contrades.

Les naus que podem veure al costat de l’entrada de la casa són naus industrials que es van projectar el mateix any que la casa i pel mateix Muncunill, fet curiós ja que no és gaire habitual que en un mateix projecte constructiu és fes la casa i la fàbrica.

El nom de “casa Soler” que s’esmenta en el comentari es deu a un propietari posterior que portava aquest cognom.

És evident que és una resposta curta al comentari rebut i per això us vull demanar que si algú en sap quelcom més ens ho faci saber.





Personatges populars de Terrassa (4)

23 10 2009

paco perezEns diu de nou l’amic Badrenas, “m’ha vingut a la memòria un altre personatge conegut per a quasi tothom a Terrassa. És en Paco Pérez, un home que va ser secretari particular d’una colla d’alcaldes de la  ciutat a l’època de la dictadura (Onandia, Clapés,…) i a més tenia el càrrec de cap de protocol i mestre de cerimònies. Era a tots els esdeveniments on hi assistien les autoritats i era l’encarregat d’acompanyar-los a tot arreu, indica’ls-hi com havien d’actuar, i presenta’ls-hi tanmateix els personatges que ens visitaven. Si necessitaves quelcom de l’ajuntament t’havies d’adreçar a ell, i ell s’encarregava de posar-te en contacte amb la persona indicada. També passaven per les seves mans les subvencions, ajudes o favors que es demanaven i ell s’encarregava d’aconseguir-ho… o no!!!, fent valer la seva posició d’influència amb les autoritats. Recordo que va estar molts anys a l’Ajuntament i quasi tothom el coneixia.

Vivia a la plaça de la Creu de Sant Pere i sempre portava ulleres de sol i, em sembla recordar, que la seva dona era perruquera. No se quin càrrec tenia, però es movia molt també per la junta del Terrassa FC”.

Nota: El podeu veure en la fotografia a la dreta darrera l’alcalde Clapés.- La foto es de les obres de construcció de la parròquia de la Sant Cristòfol, a can Anglada a l’any 1961.





El lot de cal Aymerich

20 10 2009
lot aymerich 1923

lot aymerich 1923

Aquest record no té rés a veure amb Terrassa, tret del fet que m’ha vingut al cap desprès de veure un anunci antic (1923) de la casa Aymerich, del carrer Fontvella. En el citat anunci s’ofereix a la venda un “lot”, o sigui una llanterna elèctrica portàtil. Una cosa absolutament normal i que potser no ens portaria a fer-hi cap esment, però el que he trobat curiós és precisament la marca de la llanterna en qüestió i que no és altra que la de “LOT“, justament la paraula que molts catalans fem servir per referir-nos a aquest estri.

lot

No soc historiador i desconec si aquesta marca era una marca catalana o si era estrangera però, com en altres marques com cel·lo o turmix, aquí els ciutadans van substituir el nom del producte pel de la marca i, amb el temps, aquesta darrera és la que ha perdurat.

Qui no ha utilitzat alguna vegada un “lot”?

Incloc a continuació unes imatges que ens ha fet arribar el nostre amic R. Font:






Goig de Sant Galderic

16 10 2009

sant galderic 2Sembla que el tema dels Sant té continuitat i ara, gràcies al Ricard Font que ens ha enviat un goig dedicat a Sant Galderic podem apreciar la imatge d’aquest sant, tot i que el goig en questió no ha estat editat a Terrassa.

En aquest sentit, em plau informar-vos que el dissabte, 17 d’octubre a les 20:00 h., tindrà lloc un nou acte, dins de la celebració que aquest any fa la Fundació Terrassenca Sant Galderic, que consistirà amb una missa a la parroquia de Sant Josep de Terrassa i que, un cop finalitzada, s’obsequiarà a tots els assistents amb un goig de Sant Galderic, un pom d’espigues de blat i una coca beneïdes.

goig sant galdericUs prometo penjar, en aquest mateix record, la imatge del goig que es lliuri en aquest acte.

Tal i com varem prometre aquí teniu el goig terrassenc de Sant Galderic:





Sant Isidre Llaurador i Sant Julià d’Altura

15 10 2009
sant isidre

Sant Isidre

Parlant de Sant Galderic (d’origen occità) no podem oblidar Sant Isidre Llaurador (d’origen madrileny), un sant que ha estat venerat durant molts anys pels pagesos de la nostra ciutat i que presenta en el relat de la seva llegenda (“mentre ell resava i feia oració i penitència, els bous, sols i sense govern de ningú, llauraven”) uns trets molt semblant a la de Sant Galderic (“un àngel que va acabar el solc amb els bous mentre ell estava lliurat a l’oració”).

Goig sant Isidre 2Vull aclarir que, la ja antiga substitució de Sant Galderic per Sant Isidre, es considera un efecte de la imposició de la cultura castellana per damunt de la catalana exercida després de la guerra de Successió i, sobretot, per la implantació del “Decret de Nova Planta” a partir del primer quart del segle XVIII.

El Rafael Comas ha estat molt amable en enviar-me un goig d’abans de la guerra civil i on podem gaudir d’un magníific gravat de Sant Isidre, juntament amb la representació de les esglésies de Sant Pere i del Sant Esperit de la Vila de Terrassa, realitzat pel dibuixant Mateu Avellaneda l’any 1936.

sant julia d'altura

sant julia d'altura

Aquest sant era venerat, tal i com indica en el goig, en l’església parroquial de Sant Julià d’Altura, que ha estat des de sempre un conegut lloc de romeria.

L’antiga parròquia de Sant Julià d’Altura (data del 1042) havia format part del terme municipal de Sant Pere, però amb el repartiment que es va fer quan aquest va ser annexionat per Terrassa (1904), la parròquia i les seves terres (can Deu) van quedar englobades dins del terme municipal de Sabadell.

En la seva festivitat (15 de maig) es feia una festa molt lluïda, com ho demostra el llistat d’actes de la celebració de l’any 1955: pel mati, missa solemne al Sant Esperit, traca, sardanes al passeig, dinar de germanor per 600 persones i, per la tarda, concert, varietats, ball popular i representació de l’obra “los Gavilanes” en el “Teatro del Hogar del Productor”.





El Sindicat Agrícola i Sant Galderic

13 10 2009

sindicat agricola 1920

sindicat agricola 1920

Aprofito aquest record per fer memòria de l’antic “Sindicat Agrícola”, situat al carrer Colom. Avui, part dels antics locals estan ocupats per la “Fundació Terrassenca Sant Galderic”, entitat germana de la “cooperativa Serveis Terrassencs de Sant Isidre”.

Aquest any, coincidint amb les celebracions de la festivitat de Sant Galderic i gràcies a la col·laboració de diverses associacions, empreses i amics del món de la pagesia ha organitzat un seguit d’actes, dels que em plau destacar la iniciativa de recuperar la memòria rural de Terrassa, mitjançant entrevistes a persones que treballen o havien treballat en el sector agrari terrassenc.

L’antic sindicat va ser fundat el 1920 per un bon nombre de camperols que es dedicaven al cultiu de la vinya als voltants de la vila, amb la intenció de fer un celler cooperatiu i així poder comercialitzar el vi de forma conjunta. Aquesta iniciativa es va anar ampliant, poc a poc, amb màquines de batre, molins de farines, d’oli i de pinsos i l’obertura d’un espai per la venda de llavors, pinsos pel bestiar i adobs per la terra.

sindicat agricola interiorL’edifici original que avui encara podem veure al carrer colom va ser obra de l’arquitecte Francesc Falguera, tot i que en la construcció i van participar, amb el seu esforç personal, molts dels mateixos pagesos que havien constituït el celler cooperatiu.

sindicat agricola 1939L’any 1936 aquest sindicat es va unir a un altre sindicat agrícola de viticultors que hi havia a la ciutat i que tenia la seu en el carrer cremat i un cop finalitzada la guerra civil, l’any 1939 va passar a anomenar-se: “Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos de Tarrasa”, celebrant de nou la festa de Sant Isidre (veure retall diari del 15-05-1939). Cal esmentar que als anys 40 el sindicat va obrir algunes botigues a la ciutat, en les que s’oferien part de productes provinents dels seus associats.

sindicat agricola2Actualment una part de les antigues instal·lacions estan ocupades per un supermercat, però encara es pot apreciar bona part de l’antiga façana del sindicat.

sindicat agricola1Nota: Sant Galderic es celebra el dia 16 d’Octubre. Se’l representa iconogràficament acompanyat per dos bous que llauren, vestit amb casaca tancada pel mig amb botons fins el coll i cenyida amb un cinturó. Els pantalons fins als genolls i unes polaines a les cames. Els atributs característics són un manoll d’espigues de blat a una mà i una agullada a l’altra.





Més fotos de “La Polar”

11 10 2009

pl clave 1928Com a conseqüencia del post anterior, l’amic Rafael Aróztegui ens ha fet arribar un parell de fotos per complementar els records de “La Polar”.

En la primera foto podem endevinar a la dreta un rètol de “BUÑOLERIA”, abans de fer-se l’edifici nou.

LA POLAR 1945pLa segona és de l’any 1945 i en ella podem apreciar que el nou edifici encara no estava acabat del tot. En aquesta fotografia també podem veure les cases que encara ocupaven la plaça Clavé (portal de Sant Roc), abans de la seva ampliació.





La Polar, orxateria, bunyols o galetes?

9 10 2009

galetes la polar

galetes la polar

Ja fa temps vaig parlar-vos del bar “La Polar” (veure post anterior) i justament repassant unes fotografies que vaig fer aquest estiu a la població de Salas he vist un detall que m’ha cridat l’atenció i que vull compartir amb vosaltres.

Segurament només deu ser una coincidència però si us fixeu en la capça de galetes de la fotografia podreu observar que porta per nom “La Polar” i això m’ha fet pensar en el motiu que va dur als del bar a posar-li aquest nom. Potser seria un nom de moda en aquells anys?, segurament és una dada que mai sabrem…

Per cert a “La Polar”, que era coneguda com “La Pajarera”, va començar l’any 1931 com una “buñoleria”, tot i que l’any 1934 ja s’anuncia com a orxateria. De la historia d’aquest establiment segur que ens en podrien dir més coses els del club d’escacs de Terrassa, ja que aquest va començar justament en aquest establiment. o el Club de Hockey Egara que durant un temps també s’hi va reunir.

Una curiositat és que l’amo de la Polar, el Sr. Joan Buxadé Oliveras, no li agradava el joc i mai va deixar que en el seu establiment s’hi jugués a cartes, només deixava jugar al domino o als escacs.

I per aquells als qui els agrada veure anuncis antics, aquí en teniu uns quants d’aquest establiment al llargs dels anys que va restar obert.

la polar 1935 - 2 la polar 1935 - 3la polar 1936 la polar 1939 la polar 1940 la polar 1944





Ca la Pepa Galtes

2 10 2009

pepa galtesArrel d’un comentari rebut fa pocs dies ha sorgit aquest record, que ens ha fet arribar en Pere Vives i que diu coses que li ha explicat la seva mare d’un establiment anomenat popularment com a “ca la Pepa Galtes” del carrer sant Quirze, 4:

“La meva mare recorda que la propietària de la botiga es deia  precisament Pepa i el seu marit,  Pau. La botigueta situada al carrer de St. Quirze -davant mateix del carrer de Puignovell- era una mena de merceria, on venien també roba feta -peces senzilles- i on la pròpia Pepa feia davantals i altres peces que ella podia enllestir en un sol matí o en una sola tarda. Tant és així, que a algunes persones que anaven a la botiga, els podia fins i tot etzibar: “Au, aneu a fer la feina, i en tornar ja us tindré fet el davantal” (paraules literals de la meva mare). Quan la mare conegué l’esmentat matrimoni, als anys quaranta i cinquanta, aquests ja eren  persones força grans. No tenien fills, i per això s’havien afillat un noi (la mare no en recorda el nom, però sí que recorda que “es va casar amb una filla de Cal Perich” (que tenien una altra tenda) i que anteriorment havien mig pujat una noia -que va viure tres anys amb ells. Aquesta “noia” (d’aleshores, i ara ja morta)  després es va casar amb un nebot del Sr. Marquès Isard. (potser aquestes famílies en coneixerien algun detall). Fins i tot d’on provenia aquest malnom, cosa que desconeix la mare.

Com deia al comentari que vaig enviar, la façana de la botiga -tot ben tancat i barrat- es conserva igual que quan el petit negoci funcionava. És una façana àmplia, en què es pot apreciar alguna cosa més que el típic ‘aparador-entrada de botigueta de les primeres dècades del segle XX”.

Nota personal: M’han explicat que a ca la Pepa Galtes podies comprar i pagar-ho poc a poc, sembla que t’apuntava la compra en una llista i anava restant el que cada setmana li anaves pagant i sembla ser que aquest deuria ser un costum bastant corrent en aquells anys.