Riuades del 62 (… i continua 11)

ajudes al palau d'esports de BCN

El tema de les riuades no s’acaba mai i, revisant els posts anteriors, he vist que encara mancava algun detall.
Seguint amb la relació d’ajudes rebudes que recollia en el post número 10 de les riuades, cal citar l’ajuda de la televisió francesa que va recollir 6 milions i els va destinar a la construcció d’escoles en les poblacions afectades. A Terrassa tenim el “Col·legi França” per aquest motiu, tot i que la història no sempre és bonica ja que per poder aconseguir el terreny on construir aquest col·legi la ciutat es va desprendre del edifici modernista de l’antic grup escolar Torrella, una autèntica barbaritat històrica.

Una anècdota: les ajudes del “casal català de París” van ser totalment silenciades per la premsa franquista.

Si parlem de la distribució de les ajudes entre els afectats aquí ja hem de parlar d’una desorganització monumental i no crec que ningú pugui mai arribar a explicar tot el que va passar. El fet és que molta gent pensa que no tots els diners van arribar on tenien que arribar.

M’he oblidat dels molts festivals benèfics que es van organitzar, festivals musicals, taurins, atlètics, conferencies, rifes, etc…, sembla ser que a l’Hotel Ritz de Barcelona es va sortejar un abric de visó.

Deixeu-me que ara us parli d’un festival que es va fer a l’estadi municipal el 23 de setembre de 1967 (5 anys més tard) amb l’objectiu d’aconseguir diners per fer un monument per les víctimes, un monument que no es va arribar a fer mai. En els festival van actuar Conchita Bautista, Peret, Salomé, Pili i Mili, Franz Johann i Gustavo Re, els grups terrassencs “los sonámbulos i los bárbaros” i van assitir 12.000 persones amb una recapta de més de 50.000 ptes. Qui se les va quedar és encara un misteri. (a la imatge de la dreta podeu veure l’anunci oficial del festival).

Visita a les ”botigues museu” de Salàs de Pallars (3)

Ultramarins

Bé amics, avui us explicaré la visita a un espai del que em va costar marxar, el “Colmado o Tenda d’Ultramarins” de Salàs. El primer que cal destacar és l’espai que tenen destinat a mostrar el perquè s’anomenaven tendes d’ultramarins a questes botigues. Tota una paret de la botiga està plena de caixes de llauna, envasos, ampolles i cartells de propaganda on es mostren els productes que venien de països llunyans i que per demostrar que no eren d’aquí utilitzaven imatges d’indis, negres o d’animals exòtics.

Segons ens explica el guia, un dels objectius de la col·lecció és intentar recuperar la memòria iconogràfica d’un temps on la publicitat comercial, en forma de cartells o dels envasos dels productes de consum, va ser molt important per a l’educació visual dels ciutadans.

A la tenda destaquen la riquesa d’alguns dissenys d’envasos i de cartells en els que podem gaudir de dissenys modernistes o d’art déco, sense oblidar-nos dels dissenys de l’època franquista. De tots ells, us recomano un cartell d’anís del mono realitzat per el pìntor Ramon Casas i un altra de la seva competència d’anís del tigre i en el que podreu observar la curiositat de que en el seu logotip presenta un tigre menjant-se un mono. Un clar exemple de publicitat deslleial de fa bastants anys.

Però de tot el que hi ha, que és més del que us podeu imaginar, destacaré un simple xiclet Bazoka perfectament conservat (record que ja varem comentar en el seu dia i que si voleu rellegir ho podeu fer fent click aquí). També hi trobareu tot tipus de papers de wàter com el paper “El Elefante” (també poder fer click aquí i llegar un record on en parlàvem), pots amb sobrets de “Lithines”, tot tipus de cubets de caldo (Magi, Gallina Blanca, …), desinfectants com el Zotal, xocolates com la de la marca Ametller, els tints Iberia, pots de Phoscao, ampolles de lleixiu “La Victoria” (en clara al·lusió a la victòria de les tropes franquistes), detergents com l’Omo, Ese o Raky, pots de perfums i colonies per la venda a granel, etc…

Si voleu saber-ne més us recomano aquest enllaç. http://salas.ddl.net/boer/ca/centre_final.html on trobareu informació dels horaris I dels preus de les visites guiades. I ja ho sabeu aquesta és una visita que no us podeu perdre.

Visita a les ”botigues museu” de Salàs de Pallars (2)

farmàcia

Ja us vaig dir en l’anterior post que us parlaria d’alguns records de la visita a les “Botigues de Salàs” i començaré per la primera que varem visitar i que va ser la farmàcia. Destacaré només uns quants petits detalls, com per exemple “l’aigua de Carabaña” que de petit ens donaven per purgar-nos, les capses de llauna de les primeres pastilles “Joanola”, el “ungüent de la serp” que el meu sogre m’explicava que oferien els xerraires durant la fira de Terrassa,  el “Cerebrino Mandri” que fèiem servir pel mal de cap, la llet en pols “Pelargon”, el “Linimento Sloan” pels dolors,…

barberia

Desprès hem visitat la barberia i aquí el primer record que tens és olfactiu ja que l’olor del “Floid” hi es present en tot moment. D’aquest espai destacaré un petit estri que servia per esmolar les fulles d’afaitar (les Gillette, Palmera, Iberia,…) i que era igual que el que tenia a casa el meu avi. També em va cridar l’atenció un anunci de “Beter la mano negra” un producte que a casa n’havia sentit parlar però que mai havia vist. I per demostrar la perfecció en l’ambientació d’aquests espais podem fixar-nos que en un racó de la barberia hi ha un munt de revistes, diaris i còmics d’època, que servien per distreure l’estona als qui ens teníem que esperar a que ens toqués el torn de pelar-nos, encara que fos a l’estil “Marcelino” que és el que a mi em feien portar quan era petit.

cafeteria

El tercer establiment que varem visitar va ser la cafeteria i és una meravella veure com ha pogut recrear tant bé l’ambient d’aquest espai. Aquí hi trobareu un antic futbolí, una barra de bar amb antigues aixetes per servir la cervesa, un munt d’antigues ampolles de refrescs o licors com la prohibida “absenta”. Per cert, us recomano que demaneu que us ensenyin l’ampolla original del “Trinaranjus”, us emportareu una sorpresa. Les taules del bar de marbre em van fer recordar les partides de domino que feia el meu avi a “Cal Estellador” de Terrassa. Ell deia que a sobre del marbre les fitxes de domino és remenen millor. Les taules si us hi fixeu veureu que porten propaganda impresa i en una d’elles podreu llegir “Anís Infernal, el peor del mundo”  que és una curiosa manera de difreneciar-se de la competència.

Deixaré pel darrer post la vista a la “joia de la corona”, la tenda d’ultramarins i colonials.

Visita a les ”botigues museu” de Salàs de Pallars (1)

matamosques flit

Avui us vull recomanar, a tots els qui us agrada recordar coses, una visita que no us podeu perdre. Es tracta de les “botigues – museu” de Salàs de Pallars, un bonic poble carregat d’història que es troba a prop de Tremp.

A Salàs hi podeu gaudir d’una bona passejada pel seu nucli antic que conserva el seu traçat medieval amb 3 torres de defensa i les seves antigues portes d’entrada, però el més destaca és el “carrer de les Eres”, un lloc on trobareu unes construccions úniques a Espanya, un lloc que es va crear específicament per poder tancar els milers de mules que s’hi aplegaven en el mercat d’animals de “peu rodó” més important de la península.

tub atrapamosques

Però el motiu d’aquest record és que a Salàs trobareu la reconstrucció d’alguns establiments tal i con eren en la primera meitat del segle XX. Hi trobareu un establiment d’ultramarins i colonials, una barberia, un cafè i una farmàcia, a més d’un Centre d’Interpretació de l’Antic Comerç amb d’una sala d’exposicions monogràfica, dedicada aquest any a les mosques i als estris que s’han fet servir al llarg dels anys per intentar matar-les, des del famós DDT al Flit (a casa encara li diem flit als aerosols que fem servir per matar les mosques), tot passant per l’Orion, Fogo, Excelsior, Cruz Verde o els “tubs atrapamosques” que recordo haver utilitzat i que consistien en una mena de tires de paper engomat que anaven dins d’un tub i es penjaven del sostre. En aquests papers hi quedaven enganxades les mosques i mosquits que s’hi acostaven.

Us puc assegurar que aquesta visita us transportarà uns quants anys enrere, ja que hi ha tot el que pugueu recordar i algunes coses que segur ja teníeu mig oblidades. Vull destacar que les explicacions que es donen en la visita guiada són molt interessants i estan pensades per fer-vos reflexionar de com han evolucionat els productes, els envasos i la publicitat al llarg dels anys.

Tot això ha estat possible gracies a la paciència i la dedicació d’en Francesc Farràs un historiador que durant molts anys ha aplegat un gran nombre d’objectes i productes i amb ells ha sabut creat un museu dels records, perquè així crec que s’hauria de dir, i que és tant especial que hauria de ser una obligació per tothom de visitar-lo. Ell ha aconseguit fer de les coses quotidianes quelcom d’especial i a més d’una forma real, amb productes, estris, mobles i espais reals que es poden tocar i que no són reproduccions. En el proper post us explicaré alguns dels records que vaig tenir durant la visita.

La Ràdio a Terrassa (5): els “discs sol·licitats”

Sabateria Egara 1936

I en Badrenas ens continua explicant: “La ràdio d’aquella època tenia com a programa estrella una secció que es deia “discos solicitados” en la que la gent demanava una cançó per a dedicar-la a alguna persona o per recordar-li la celebració d’algun fet. A la ràdio, posaven les cançons sol·licitades i llegien totes les peticions que cada cançó  havia tingut. Hi havien cançons que estaven de moda i els locutors es passaven un quart d’hora llegint les dedicatòries… “ de José para su novia que la quiere mucho en el dia de su aniversario, que la estarà escuchando…” Un dels fets que provocaven mes sol·licituds eren la marxa a la mili, (deseándole mucha suerte), el dia de la comunió (en el dia mas feliz de su vida) o el casament (deseándole mucha felicidad).-

programació 1953

Existien cançons adients per cada situació: “Su primera comunión” de l’Antonio Molina, “muchacho te vas al servicio…”  ” etcètera. Però el més  interessant en aquest aspecte era “la hora radiante de calzados Egara”. M’explico: al carrer de sant Pere hi havia una botiga de sabates que es deia “sabateria Egara”.- avui encara hi és, però amb el nom de “calçats Casas”). Aquesta sabateria, obsequiava als seus clients, quan es compraven unes sabates, amb un disc dedicat, naturalment a Ràdio Terrassa. En aquesta secció es on es llegien les llistes més llargues de dedicatòries per una cançó que estigues de moda, o fes referència a algun fet social, com les primeres comunions esmentades abans, ja que molts terrassencs anaven a comprar les sabates en aquest establiment perquè els dediquessin una cançó i diguessin el seu nom per la ràdio. Aquest establiment, amb aquesta promoció, va aconseguir ser el més important del seu ram a la ciutat.

Les cançons que estaven més de moda aquella època, eren moltes de l’Antonio Molina, del Pepe Blanco i de la Carmen Morell, alguna sardana, i els romàntics Juanito Segarra i Antonio Machin, i varen fer furor, uns anys més endavant, l’italià Renato Carosone, entre d’altres”.

Nota personal: Us he posat per il·lustrar aquest comentari un anunci de la sabateria Egara de l’any 1936 i amb la curiositat de que el nom de carrer Sant Pere s’havia canviat pel de “Milícies Catalanes” ja que tots els noms de sants havien estat prohibits.

La Ràdio a Terrassa (4): “la noche del sábado”

radio terrassa 1948

El Josep Badrenas ens parla de l’emissora local de ràdio: “EAJ 25, Ràdio Tarrasa” i ens diu: “Els estudis de la emissora estaven ubicats al carrer de sant Pere 38, sobre la botiga dels “Almacenes Cardellach”, o cal 95 com li deien.  Els terrassencs de l’època estàvem molt orgullosos de la nostra emissora ja que era de les més importants de Catalunya i tenia uns programes que eren escoltats per molta gent.

Com a record personal, us explicaré que, davant de casa meva al carrer Ample, hi vivia un xicot mes o menys de la meva edat que es deia Antonio Bretones. Érem bons amics i bons veïns i resulta que aquest xicot treballava a  Radio Terrassa fent de botones, es a dir, d’auxiliar i de camàlic quan tocava.

En aquella època deuria tenir uns 14 o 15 anys. Doncs be, a Ràdio Terrassa, els dissabtes a la nit feien un programa cara al públic, que es deia “La noche del sábado” en la que hi havien actuacions en directe de diferents artistes, alguns de locals i d’altres de fora.

instal.lacions

El fet és que l’Antonio, ens aconseguia entrades per la gent del barri i cada dissabte hi havia de públic una bona representació de la gent del carrer Ample. Recordo que els locutors que hi havien eren, ni més ni menys, que la Odette Pinto, que era molt jove (mitjans dels anys cinquanta) i que avui encara està en actiu a la ràdio; no se a quina emissora però encara te un programa propi. També recordo que hi havia de locutor un tal senyor Armengol, que era un home ja gran, però que tenia bones facultats de parla per fer aquesta feina; hi havia també el Vicente Martínez que era un xicot jove que ho feia bastant be i que posteriorment el va fitxar ràdio Barcelona de la cadena Ser i la Maribel Puy que venia a escola a “cal Ulles”. Ara no se on paren.

En aquest programa, cara al públic, hi actuaven tota mena d’artistes, des de cantants, folklòriques, mags, còmics, etcètera. Feien un concurs  amb participació del públic, en el que s’havien de dir paraules que comencessin per una síl·laba i, qui en deia mes en un temps determinat, guanyava una entrada per la setmana vinent. Jo hi havia participat algunes vegades, ja que les entrades que em donava l’Antonio, eren de primera fila.

Des de casa, els meus pares escoltaven el programa i quan arribava em recriminaven el fet de que no hagués contestat més paraules… tan fàcil que era, deien !!!  Un dels artistes assidu al programa era un cantant de ranxeres o musica mexicana, que es deia Felix Pastor, que vivia al meu barri, i crec que ho feia bastant bé.

La Ràdio a Terrassa (3): guerra i postguerra

Els primers èxits de l’emissora EAJ 25 van quedar interromputs per la guerra civil i només dues persones, en Francesc Matarrodona i l’Antolina Boada van ser les que es van fer càrrec de la ràdio entre els anys 1936 i 1939.

Desprès de la guerra l’emissora es va anomenar “ Radio España de Tarrasa”, tot i que ben aviat es va canviar per el de “Radio Tarrasa” i les oficines es van traslladar al carrer de Sant Pere 38, en data 25 de gener de 1942.

Abril 1951

El mateix Eudald Aymerich ha explicat que la primera retransmissió esportiva de Ràdio Terrassa es va fer l’any 1951, en un partit entre l’Arenas  i el Terrassa, i el locutor va ser en Joan Llenas (en el document adjunt podeu veure la crónica del partit celebrat el 1 d’abril de 1951 a Saragossa).

A partir dels anys 50 “Radio Tarrasa” va agafar molt protagonisme a la ciutat amb el seu Concurs Literari Ciutat de Terrassa, les intervencions del Patge Xiu-Xiu (des del Nadal del 1951) o lesdel popular “Cigronet” (ja als anys 60), personatge creat per en Miquel Àngel Cos; per citar només alguns dels seus èxits d’aquells anys. L’any 1965 Radio Tarrassa va signar un contracte amb la cadena espanyola d’emissores comercials, coneguda com Cadena SER.

Nota personal: No deixeu de llegir l’anècdota del “Boby” que hi ha als comentaris del primer record sobre la Ràdio a Terrassa.