La ràdio a Terrassa (2): Els orígens EAR156 i EAJ25

29 07 2009

antolina boada 1933

antolina boada 1933

Els orígens de la ràdio a Terrassa els hauríem de cercar ens unes proves que es van fer a l’Escola Industrial l’any 1914, però el vertader impulsor va estar l’Eudald Aymerich que va reunir a casa seva, a la Font Vella, els primer afeccionats al món de la ràdio. radio club 1928EAR156Aquí va néixer , el 27 de novembre de 1928, el “Ràdio Club”, que va organitzar concursos de ràdio, va publicar una revista anomenada “Ràdio Tarrasa” i va fer les primeres emissions a través d’una emissora experimental, anomenada EAR 156.

Botiga Aymerich 1923

Botiga Aymerich 1923

radio club 1929La primera retransmissió que es va fer en directe des de EAR 156, diuen les cròniques de l’època, que va ser un concert de la Banda Municipal de Terrassa i l’Orfeó de Terrassa que es va fer en honor de Santa Cecília, patrona dels musics, al Teatre Principal. Aquesta emissió es va fer el dia 22 de novembre de 1929.

anunci 1925

anunci 1925

L’emissora va començar radiant els diumenges i dies festius i només de 9 a 11 de la nit i així va anar passant el temps fins que, al cap de tres anys, el govern central va concedir al Ràdio Club Terrassa la definitiva EAJ 25.

radio club 1932Va ser en un dia de Nadal del 1932 quan es va poder posar en funcionament  Ràdio Terrassa EAJ 25 i els primers locultors van ser la senyoreta Antolina Boada i el Sr. Blasi. La fundació oficial va ser el divendrer 2 d’abril de 1933 i el seu primer president va ser en Jacint Figueras i el seu tresorer l‘Eudald Aymerich.

Una curiositat: La Srta. Antonia Boada treballava pels matins a la fàbrica de Cal Blasi (c/ Col.legi) i no se si aquest és el motiu que el seu company d’emissions fos precisament un locutor amb el cognom Blasi (deixem aquest interrogant obert per si algú pot aportar noves dades).





La Ràdio a Terrassa (1): els aparells de radio i “el Zorro”

27 07 2009

Palau 1957

Palau 1957

Diu en Josep Badrenas: “ En l’època de postguerra, l’única distracció que ens subministraven a domicili, era la ràdio. Els aparells receptors eren com unes grans caixes de fusta, amb uns altaveus immensos a dins, i funcionaven amb unes bombetes, que en deien làmpades. A més làmpades més qualitat tenia l’aparell,… n’hi havia de quatre, de sis làmpades… etc. L’inconvenient és que aquestes de tant en tant, es fonien i l’aparell deixava de funcionar. Els aparells disposaven d’uns botons per seleccionar en el dial 4 tipus d’ona: l’ona curta, l’onda llarga, l’ona mitjana i l’ona pesquera.. o al menys són les que jo recordo. Les programacions normals es rebien per l’ona mitjana (“onda media”), i les emissores clandestines com la Pirenaica, es rebien per l’ona curta. Quan aconseguies sintonitzar-ne una, durava poc, ja que els serveis radiofònics del regim emetien sempre que els era possible interferències per que la gent no pogués escoltar-les; ja que posaven a parir al regim, i això era considerat perillós i calia prohibir-ho. El primer aparell que varem tenir a casa, el va fer un veí (el marit de la Josefita) que comprava els components necessaris i els muntava. L’aparell funcionava molt be i fins no fa gaires anys el teníem guardat en una caixa com un record nostàlgic. Ara no se on para…”

tiovivo 1958

tiovivo 1958

Nota personal: A casa també en teníem una de ràdio de làmpades i els vespres recordo que el pare  connectava amb radio pirenaica. La radio encara funciona, però cal posar-hi un transformador, ja que encara va a 125 v.  Recordo que menjàvem amb la radio posada i, no se perquè, m’ha vingut al cap que el pare sempre recordava un programa d’humor que feia un tal Pepe Iglesias, de nom artístic “El Zorro” i repetia un frase que deia:

“Soy “El Zorro”, zorrito, para mayores y pequeñitos; yo soy “El Zorro”, señores, de mil amores voy a empezar” i deia que parlava des de “las dependencias del hotel una sola cama, donde hay bronca cada semana…”.





Guia de Tarrasa (2)

24 07 2009

comunicacions

comunicacions

Ja he tornat i reprenc el records amb la segona part de la guia de Terrassa d’abans de la guerra civil i que, pel que sembla, podem situar-la en els anys de la segona república.

guia4En la primera imatge podeu veure una representació de les vies de comunicació de la ciutat amb els seus voltants i fixant-nos amb els noms que hi surten m’ha sobtat especialment el topònim “fonts calentes” a la zona que avui coneixem com “can font” i també la curiositat de veure “sant Gervasi” i “Sarrià” coma nuclis independents de Barcelona.

En la llista d’espectacles públics que llavors oferia la nostra ciutat destacaré el cafè Oriente i el cafè Sevilla, dels que en propers records haurem de fer esment i la curiositat de nombrar “els caus” com a espectacle.





Un record de Terrassa des d’Egipte

19 07 2009

jordiAquesta setmana no he entrat cap record perquè he estat de viatge a Egipte.

I, encara des d’Egipte, us poso aquesta foto de la tenda Jordi, que podeu trobar al Bazar Al-Khalili i que esta regentada per un egipci (és el que surt a la foto) que coneix molt bé la nostra ciutat de Terrassa. Us la recomano per si mai aneu a El Cairo i no voleu regatejar en les vostres compres.

I un detall, us atendran en català.





Guia de Tarrasa (1)

13 07 2009

guia1 Avui us mostro una guia de Terrassa d’abans de la guerra civil, tot i que no us puc precisar l’any exacte. Hi ha unes quantes pistes que ens podrien ajudar a precisar l’any, com per exemple que ja hi ha l’estació dels catalans, però en canvi no s’ha fet l’ampliació de la plaça del davant.guia2

En la descripció de la ciutat ens diu que té 45.000 habitants i fa gràcia veure el que diu que produïa Terrassa en aquells anys, sobretot quan parla del vi i és que sembla que Terrassa tenia una bona fama amb el seus vins (potser encara queda alguna cas de pagès dels voltants que es faci el seu vi?).

Destaca evidentment la producció tèxtil i els generes de punt.

El preu de la guia, com podeu comprovar, era només de 40 cèntims.





L’enginy dels llauners

10 07 2009

llauner (any 1958)

llauner (any 1958)

Abans les galledes eren de llauna, i les feia el llauner. El seu ús era quotidià, se’n feien servir moltes més que ara i cal dir que quan es foradaven normalment es reparaven.

El llauner feia estris nous i també era qui els adobava: galledes, carmanyoles, llums de carbur, gressols d’oli, bujols, setrills, sitres, nanses d’estris de cuina, mànecs de paelles, aixetes, canals de zenc per desguassar de les teulades l’aigua de la pluja, etc…

factura jaumecasasEl meu avi, en Jaume Casas tenia una llauneria al carrer de Cervantes, número 29 i en un anterior post ja us vaig explicar que també folrava de zenc les neveres de gel antigues (podeu veure una factura del 1945 de la citada llauneria i fer-vos una idea dels preus que es cobraven per les feines de llauner).

Recordo que un dia, a casa dels meus pares, es va foradar una regadora de metall que teníem al pati i ell al veure-ho no va dubtar ni un moment i em va demanar si tenia un xiclet. Jo sempre en tenia, especialment dels bazoka, que eren els que més m’agradaven i li vaig donar. Ell el va mastegar fins fer-ne una bola i desprès la va posar al forat tot fent pressió amb els dits. Un cop es va assecar el xiclet la regadora va deixar de perdre aigua pel forat. Ja ho veieu, en aquells anys l’enginy servia per solucionar moltes coses que ara simplement llençaríem a la brossa.





La Fira al Passeig

7 07 2009

fira passeig 1924

fira al passeig 1924

L’Angelina Casas, de 85 anys, m’ha explicat que quan ella era petita la fira es feia al passeig i recorda que, a l’esplanada situada davant de l’actual mútua, s’hi instal·laven els “caballitos” o carrusel, la “noria”, les “barquetes” (fixeu-vos amb la foto del 1924 de l’Emili Crehuet) i també recorda que a l’altra cantó, prop de la presó i d’uns urinaris públics, que allí s’hi havien construït, s’hi practicaven els tirs d’escopeta. El que no recorda és si eren escopetes de balins o d’un altra tipus, però, el que si recorda és que es tiraven en direcció al torrent de Vallparadís.

A l’altra part del passeig, al cantó de la mútua vella, s’hi muntaven les casetes de joguines que mai faltaven en les fires d’aquells anys i també els típics “xerraires” que intentaven vendre de tot als més incauts. A la banda contraria s’hi muntava una mena de mercat ambulant, on s’hi venia de tot.





Els venedors de tallades de síndria

3 07 2009

parada sindries Avui comença la Festa Major de Terrassa i crec que aquest record us farà venir a la memòria moltes coses.

Recordo que, de petit i en aquestes dates, a la Rambla i potser en algun altre indret s’instal·laven unes tendes de lona al bell mig de la rambla ( recordo que n’hi havia una a l’altura del mercat) en les que hi venien síndries i melons sencers i a tallades. Als menuts ens agradava força que els pares ens compressin una tallada ben grossa i ens la poguéssim menjar mentre passejàvem pel carrer. Recordo que els venedors deien alguna cosa similar a: “compreu síndries”, “menjareu, beureu i us rentareu la cara”.

 

parada a la Rambla

parada a la Rambla

I us puc ben assegurar que al menys la cara quedava ben rentada. El que no tinc clar és que passava amb la roba doncs devia quedar ben tacada del suc que anava degotant de la tallada.

La foto no correspon a Terrassa, però reflexa la imatge dels venedors ambulants que apilaven sota el tendal les seves síndries tot esperant que algú els hi anés a comprar.

El Rafael A. ens aporta una foto de la parada que es va endur la riuada del 1962 (si mireu el comentari adjunt el Ricard ja en feia esment).





Xocolates Ortí, Piera i Brugueras i els cromos (2)

2 07 2009

Pere Munill

Pere Munill

En aquest segon post i que serveix de continuació a l’anterior el dedicaré a publicar uns quants cromos, la majoria corresponents als jugadors de la lliga catalana i, com podreu veure, n’hi ha uns quants que jugaven al Terrassa F.C.

logo piera bruguerasTots ells es van publicar en les col·leccions promocionals de la xocolata “Piera i Brugueras”.

Comentari: Segons sembla els cromos no els promovien les marques de xocolata sinó editors que els venien i hi afegien el nom de la marca com si es tractès de publicitat. I finalment una descoberta del Ricard Font: darrera d’un dels cromos ha trobat el segell de la marca Piera i Brugueras que aquí us reprodueixo.

jugadors1a jugadors1b jugadors2a jugadors2b jugadors1c jugadors2c jugadors1d jugadors2d jugadors1e jugadors2e jugadors1f jugadors2f





Xocolates Ortí, Piera i Brugueras i els cromos (1)

1 07 2009

anunci del 1918

anunci del 1918

Avui el record ens l’ha proporcionat l’amic Ricard Font i diu així: “crec que seria molt interessant parlar de la fàbrica de xocolata terrassenca Ortí, Piera i Brugueras, “el niño”, no tant com a fabricants sinó com a emissors de cromos col·leccionables. Tenen col·leccions de cromos de contes, d’artistes de cine, dels reis gots, del Charlot de geografia, de història, etc. Com a mostra t’adjunto uns cromos de futbol, escrits amb ortografia anglesa Foot-Ball. Els que he escanejat són del Terrassa, però n’hi ha del Barça, del Sabadell etc. Si algú li fa gràcia us en puc escanejar d’altres temes”. També ens fa saber que “el Sr. Ortí era a Tarragona i que es va ajuntar amb en Piera i en Brugueras que eren de Terrassa”

Comentaris:

Segons sembla els orígens a Terrassa es remunten al 1814 i provenen d’una xocolateria  de nom Piera situada a la Plaça Vella (just on avui hi ha la tenda del Tous). Podreu trobar més informació als records: record1record2

Un successor d’en Piera i el Sr. Brugueras van crear la fàbrica de la Rambla 215, 217 l’any 1918 i ja al 1924 es van ajuntar amb un nou soci, el Sr. Ortí que tenia una fàbrica de xocolata a Tarragona i van traslladar la fabrica de Terrassa a la nova seu del carrer Pare Llaurador, 122. Anys més tard van decidir continuar el negoci només a Tarragona i tancar la fabrica de Terrassa.

piera y brugueras 1924piera y brugueras2 1924Per il·lustrar aquests moviments us incloc un anunci del 1918 i també uns anuncis del 1924 in el que surt una nova marca anomenada “Ibérico”.

Algú podria pensar que la confiteria Piera, que es va fundar el 1861, pugui tenir a veure amb el Piera de la fàbrica de xocolata, però sembla ser que només eren parents.








%d bloggers like this: