foguera de sant joan
Recordo que de petit, al carrer de Viveret, on hi vivia amb els meus pares, hi havia la costum de fer una foguera per Sant Joan i de reunir-nos tots els veïns per menjar-hi la coca i veure vi dolç i alguna botella de xampany (llavors no hi havia cava). També recordo que hi havia algun veí que s’entretenia encenent i fent volar una mena de globus o fanalets de paper.
Aquesta tradició de la coca es va anar perdent i cadascú se la menjava a casa, però la costum d’encendre una foguera va perviure uns quants anys més, just fins que el carrer es va asfaltar i ja no ens donaven el permís per fer-hi foc.
Als nens el que més ens agradava era anar a buscar per les cases del veïnat i les fabriques, mobles vells, capses de fusta, escombres i qualsevol tros de fusta que servis per fer la foguera lo més alta possible i si era més alta que la dels carrers veïns, millor que millor. Fins i tot havíem arribat a muntar torns de guàrdia per evitar que altres nois ens pispessin el que tant ens havia costat aplegar. La foguera la fèiem al final del carrer, just a tocar del torrent de Vallparadís i com que en aquell temps el carrer no tenia sortida, no molestàvem a ningú.
mistos garibaldi
De petards no en teníem gaires i dels que més me’n recordo són dels “mistos garibaldí” i de les “pedres fogueres”, els primers eren una tira de cartro amb unes gotes de fòsfor blanc (molt tòxic) i els tenies que fregar a la paret per fer-los espetegaruna estona mentre els aguantaves amb els dits. 
La pedra foguera, que també era tòxica, era una pedra banyada en fòsfor i espetegava cada cop que la tiraves al terra.
També recordo que els petards (piules) de color verd les compravem d’una en una i costaven uns 10 cèntims.
Una curiositat: a Terrassa s’havien arribat a prohibir els petards tal i com podeu comprovar en aquest escrit de l’any 1952.
Comentaris rebuts