El Corpus i la ginesta

12 06 2009

Corpus anys 50

Corpus anys 50

Avui el record és per una flor ben humil, la ginesta.  Recordo que a casa la mare m’explicava que uns dies abans de Corpus sortien a recollir-la a les Martines i que a la feina de treure les flors a la planta li deien “munyir-la”, ja que s’assembla al moviment que es fa amb les vaques al munyir-les. Les flors queien en un cabàs de vímet que desprès utilitzaven per guarnir les catifes de flors o els altars que es feien als carrers de Terrassa per Corpus.

A casa la processó l’anavem a veure passar pel carrer de la Rutlla i molta gent treia les cadires al carrer per asseure-s’hi. Hi participaven els gegants, els nans i els bastoners, els representants d’entitats i confraries, els portadors del penó de la ciutat, els capellans amb la custodia sota pal·li i amb escorta armada, els macers amb les autoritats municipals, els nens que aquell any havien fet la comunió i la banda municipal de música.

Era una processó festiva i la gent s’ho passava molt bé. La darrera que es va fer a la nostra ciutat va ser la de l’any 1966 i l’entitat que va portar el darrer penó va ser el C.D. Terrassa Hockey. La foto dels anys 50 és en Carles Duran i en ella podeu apreciar-hi la gent asseguda veient passar la processó a més de la màgnifica catifa de flors al mig del carrer (el carrer en concret el desconec).

Corpus 1965

Corpus 1965

En homenatge a aquesta senzilla flor que podem trobar a qualsevol indret del voltant de Terrassa he volgut compartir amb vosaltres el poema que li va fer l’insigne Joan Maragall:

La ginesta altre vegada, la ginesta amb tanta olor
És la meva enamorada quan ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada, he pujat dalt del serrat:
de la primera besada m’ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava, feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura: la tisora va en renou
desflorant tanta hermosura fins que el cor me n’ha dit prou.
Amb un vímet que creixia, innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia ben estreta en un pom breu.
Quan l’he tinguda lligada, m’he girat de cara al mar…
M’he girat al mar de cara, que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire i he arrencat a córrer avall.
Altres articles relacionats: l’ou com balla i una processó dels anys 40

Anuncis