Personatges populars de Terrassa (3)

21 05 2009

anunci 1968

anunci 1968

Aquí teniu una altra part de l’aportació de l’amic Josep Badrenas i que diu:

“El quart personatge que destacaré és el que es coneixia com “El Pepitu de les dents”, que era un pobre home que no estava en els seus cabals ja que tenia temporades més bones i d’altres mes dolentes. Jo el vaig conèixer quan ja era bastant gran, o almenys ho semblava. Pel carrer la canalla li deien coses i el feien enfadar per veure’l esvarat, i ell els empaitava cridant i dient-los-hi totes les paraulotes que li venien al cap… Els nanos cridaven… “el Pepito va de curtttt…” i ell, si tenia el dia, armava un sarau, i si no, continuava el seu camí com si no li haguessin dit res. A voltes coincidia que passava alguna persona gran i renyava als nois que l’empipaven, i llavors ell també s’hi afegia. Tot i això, en Pepitu, treballava i la seva feina consistia en portar peces de teixit, a coll, de la fàbrica a les repassadores, al tint o a altres destinacions. Aquesta feina no era exclusiva d’ell, sinó que era un treball habitual a les fàbriques tèxtils de la Terrassa d’aquella època. Crec que deuria ser l’única feina que podia fer donat el seu estat mental, però li servia de distracció i suposo que a casa seva, mentrestant, sabien que estava ocupat i això li era bo. Un tret característic d’en Pepitu, era que tenia unes dents molt grosses, d’aquí el sobrenom, i quan et parlava t’omplia la cara de les babes que se li escapaven. No obstant, era un bon home i a vegades podies tenir fins i tot una petita conversa amb ell. Era parent i vivia amb l’herbolari del carrer de Sant Llorenç, que de cognom es deia Coma.

El cinquè personatge de tota la vida, era l’ocellaire del carrer del Puignovell, que es deia Eliseu. Tenia una tendeta d’ocells i tenia fama de vendre bon bestiar… Jo era amic d’un criador que els hi subministrava i sempre m’explicava les trifulgues que tenia amb els clients quan el canari que els havia venut no cantava. Què el te dins de casa? ….Si…. doncs és que l’animal hauria d’estar fora, per això no canta; ….No… doncs és que l’animal deu tenir corrent d’aire…, i tot i amb això, tenia una bona i habitual clientela i era molt conegut a la nostra ciutat.

També recordo,  però de molts anys enrere, un guàrdia municipal que “patrullava” pels carrers de Terrassa; es deia Olivares i tenia molt mala llet. Era molt alt i prim, i se’l coneixia com “el patas largas” al menys així l’anomenaven a casa. Cal tenir en compte que això era pels anys 50 i que a Terrassa, com a  molt, hi havia una dotzena de guàrdies municipals, que tothom coneixia.

Potser no es massa correcte fer història crítica dels demés, però no ens podem veure de forma caricaturesca a nosaltres mateixos…., “Iupiter peram duam nobis posuit.”. que deia un clàssic”.

Una dada real: l’any 1955 hi havia 42 guàrdies municipals a Terrassa.