capgròs cantinflas
Aquest cap de setmana el Ricard Font ens ha volgut oferir un recull de personatges terrassencs del que us en faig cinc cèntims. Diu en Ricard: “Recordo altres personatges típics, com eren: En Jaumet de can Boada, una mica liró. L’esquiador, que era coix i que venia tabac a la plaça de Mn. Cinto, Verdaguer i que li havien posat aquest mot pels dos pals que duia per caminar, també un srenyor molt baixet, però completament proporcionat, que venia perfums i navalles als barbers, un municipal anomenat Toribio que àdhuc va multar a la seva dona per tirar aigua bruta de fregar al carrer; darrerament dues dones mare i filla molt brutes que recollien ferralles i papers amb un carretó; diuen que quan van morir no es podia entrar a casa seva, tal era la quantitat de brutícia que acumularen.
Seguint amb el personatges típics, recordeu el Cantinflas un xicot de Can Boada que anava caracteritzat com el còmic mexicà. La Molinillos, una dona que feia molinets de vent amb un bastonet i paper i els venia a un duro. El capuchino, un captaire vestit com un frare amb caputxa que dormia sobre uns cartons sota la porxada del Centre Cultural i que si volies parlar amb ell no podies ja que tenia una mala llet de campionat. També n’esmentaré alguns que encara son vius: El bufa-bosses un xicot que posava dissolvent tipus toluè, en una bossa i el respirava anant sempre col•locat, tot i que darrerament crec que s’ha rehabilitat. El Matraca, home que va vestit estrafolàriament, melena, barret i pantalons curts i que canta i balla per carrer tot i que el seu caràcter no és massa afable. També l’Antonio, menys conegut, però cal dir que és un tipus molt curiós, de caràcter amable i que recull ferralla pels contenidors i a les fàbriques que n’hi guarden. Viu en la caseta un hi havia el guardaagulles o guarda barreres a Olesa i ve en tren cada dia a Terrassa a feinejar; la gran avantatge que té és que el drapaire Alagón és al sud de la ciutat i així de buit va carrer amunt i de ple tot és baixada. Ja continuaré si en recordo més i us demano a tots el que ho llegiu que si en recordeu més ho digueu.”
Comentaris: Gràcies Ricard per recordar-nos aquest munt de personatges i deixem afegir que jo recordo haver vist al Matraca pagar alguna consumició amb dibuixos que fa ell mateix. Tambè dir que en Cantinflas es deia Juan Colomera, nascut a Terrassa l’any 1950 i nomenat capgròs de l’any el 1990; i de la Molinillos, dir-vos que la recordo vestida amb una bata i que xiulava d’una forma molt peculiar (va morir el 2006).
Records de Terrassa 
Jo de jove havia estat catequista a can Boada i el Joan Colomera havia sigut deixeble meu, cosa que feia que em tenia confiança i una vegada que l’empresa on treballava el volia expedientar per etilisme, em va preguntar que volia dir. Jo li vaig dir que no anés borratxo a la feina que el fotrien al carrer.
El meu pare, en Pere Font Marcet, era cineasta amateur, i en una de les seves pel·lícules, concretament una anomenada “La ventana”, hi ha una escena que un conjunt de noies boniques saluden a un malalt que les mira des de la finestra. La mes guapa i espectacular és la Marina, que posteriorment va esdevenir la mare del Matraca.
Jo vaig ser el gerent de tintoreria Lanera S.A. i allà hi trevallava el germà i fill de les Nuris, les dones xatarreres. Quan el pare i marit d’aquestes dones es va morir, com no tenien diners per l’enterrament, el varen deixar al costat del contenidor de la brossa del carrer. Naturalment l’ajuntament s’encarregà d’enterrar-lo.
Amb l’Antonio m’uneix una amistat, ja que venia a buscar tota la xatarra que li donavem a la Lanera. També en un racó del taller tenía ell un petit magatzem de les coses que no podia portar de cop al xatarrero. És de destacar que a mi que m’agraden les antigüetats, alguna vegada li havia comprat algún objecte abans que el portes a l’Alagón. També una vegada que li varen donar un compressor espallat el ferem arreglar i li comprarem per utilitzarlo al taller. Quan va tancar la Lanera s’el va tornar a quedar.
Jo en recordo un potser de no fas pas tan temps….. es un senyor que va vestit amb traje i va amb un paper a la ma cantant opera o ves a saber que…. però al paio creu que ho fa la mar de be, deu rondar als 60 anys (mes o menys)
Ja he dit, no és dels antics però també és un home atípic,
El Jaumet de can Boada es deia Jaume Amat i havia nascut a Olesa de Montserrat el 1877 i va morir a Terrassa el 1942
El pellaire de la Barba es deia Àngel Romeu Canadell.
El Matraca té bon humor quant la gent li fa cas, però a vegades pren alguna cosa que no li convé i és llavors quan fa els seus shows pel carrer. Però si l’atrapes un dia que no va així, és una persona senzilla i que només vol pintar i dibuixar. Aquestes males costums li han fet molt mal. La seva mare Marina és qui el manté, el seu pare era empresari d’espectacles musicals i de circ.
(nota: hem moderat alguns termes del comentari perquè creiem que podrien ofendre).
Joan Carles Ciurana Eixarch , fill de la Marina, segons diu el fill del millor cineasta amateur de sempre Font, va morir ahir 14 de Febrer de una malaltia intestinal, era pintor i showman de carrer, era un personatge afectuós que parlava amb tothom de la ciutat, portava una vida bohemia com si fos un pintor del segle XIX, només vivia per a pintar i dibuixar encara que no tingués ni un duro. En una ciutat industrial agressiva plena de gent que només pensa en guanyar diners, ell era tot el contrari i per aixó cridava tant la atenció i per aixó molta gent el portava al cor, com es portan al cor els artistas maleits i “encantats” fora del mon real y de la societat actual.
El mes de febrer de 2018 s’ha mort el Matraca