50 anys de parades de flors a la Rambla

parades flors

Segons m’han explicat, quan ja finalitzava l’any 1957 es van començar a instal·lar per primera vegada alguns llocs de venda de flors a la part alta de la Rambla del Caudillo, que és com s’anomenava llavors a l’actual Rambla d’Ègara.

El lloc triat era davant mateix del Mercat de la Independència, ja que aquest ha estat sempre un lloc de pas habitual per molts terrassencs i això els assegurava un cert èxit de clientela.

Però aquest fet va obrir un debat a la ciutat doncs hi havia qui defensava que es tenien que construir unes parades similars a les de la Rambla de les Flors de Barcelona i fins i tot canviar-li el nom a aquesta part de la nostre Rambla. Ambdues opcions van quedar descartades ja que a Terrassa aquestes parades quedarien durant tota la setmana tancades i farien lleig i lo del canvi de nom no quedava gaire bé ja que suposava prendre-li un tros al mateix “Caudillo”.

El fet es que les parades de flors ja porten més de 50 anys oferint flors i plantes des del mateix lloc i ara caldrà veure si amb les obres de soterrament del metro de Terrassa es veuran o no afectades, especialment si finalment es decideix canviar la fesomia de la Rambla. Serveixi aquest record per celebrar el cinquantenari d’un fet que potser ha quedat una mica oblidat.

La sastreria Armengol o “Cal Blau”

La sastreria Armengol era un establiment que tenia molta nomenada a la ciutat, tot i que el nom popular amb que se la coneixia “Cal Blau” va arribar a agafar més empremta que el del seu fundador, en Domènec Armengol. Aquest establiment es va fundar l’any 1906 amb una tenda situada al carrer de Sant Francesc, número 37.

anunci 1934

anunci 1930

Tretze anys més tard, al 1919, es trasllada al carrer Sant Pere, número 26 i 28, just on abans hi havia hagut una tenda de teixits per senyora propietat de la vídua Biosca (veure anuncia del 1909) , i poc desprès ja obra una sucursal molt popular a la Rambla d’Ègara, número 151. A la tenda del carrer Sant Pere tambè hi va vendre joguines tal i com podeu veure en una publicitat del 1934.

anunci 1951

Un cop passada la guerra civil, l’any 1949, el fill, Antoni Armengol i Cot, decideix traslladar la botiga a una seu única a la Rambla (llavors anomenada Avenida del Caudillo), al número 168, que és precisament la que molts recordaran.

anunci 1949

Hem de tenir present que en aquells anys, hi havia molts treballadors de la ciutat que hi anaven a comprar les seves vestimentes de treball (el meu sogre aixi m’ho ha fet saber).

anunci 1922

El que no sé del cert, és el perquè del nom de “el Blau”, potser és perquè les indumentàries dels treballadors eren normalment de color blau?

Adjunto uns anuncis que m’ha fet arribar l’amic Rafael (un del 1922 i l’altre del 1949). Fixeu-vos en que en l’antic es pot veure com era l’antiga botiga del carrer Sant Pere.

Personatges populars de Terrassa (3)

anunci 1968

Aquí teniu una altra part de l’aportació de l’amic Josep Badrenas i que diu:

“El quart personatge que destacaré és el que es coneixia com “El Pepitu de les dents”, que era un pobre home que no estava en els seus cabals ja que tenia temporades més bones i d’altres mes dolentes. Jo el vaig conèixer quan ja era bastant gran, o almenys ho semblava. Pel carrer la canalla li deien coses i el feien enfadar per veure’l esvarat, i ell els empaitava cridant i dient-los-hi totes les paraulotes que li venien al cap… Els nanos cridaven… “el Pepito va de curtttt…” i ell, si tenia el dia, armava un sarau, i si no, continuava el seu camí com si no li haguessin dit res. A voltes coincidia que passava alguna persona gran i renyava als nois que l’empipaven, i llavors ell també s’hi afegia. Tot i això, en Pepitu, treballava i la seva feina consistia en portar peces de teixit, a coll, de la fàbrica a les repassadores, al tint o a altres destinacions. Aquesta feina no era exclusiva d’ell, sinó que era un treball habitual a les fàbriques tèxtils de la Terrassa d’aquella època. Crec que deuria ser l’única feina que podia fer donat el seu estat mental, però li servia de distracció i suposo que a casa seva, mentrestant, sabien que estava ocupat i això li era bo. Un tret característic d’en Pepitu, era que tenia unes dents molt grosses, d’aquí el sobrenom, i quan et parlava t’omplia la cara de les babes que se li escapaven. No obstant, era un bon home i a vegades podies tenir fins i tot una petita conversa amb ell. Era parent i vivia amb l’herbolari del carrer de Sant Llorenç, que de cognom es deia Coma.

El cinquè personatge de tota la vida, era l’ocellaire del carrer del Puignovell, que es deia Eliseu. Tenia una tendeta d’ocells i tenia fama de vendre bon bestiar… Jo era amic d’un criador que els hi subministrava i sempre m’explicava les trifulgues que tenia amb els clients quan el canari que els havia venut no cantava. Què el te dins de casa? ….Si…. doncs és que l’animal hauria d’estar fora, per això no canta; ….No… doncs és que l’animal deu tenir corrent d’aire…, i tot i amb això, tenia una bona i habitual clientela i era molt conegut a la nostra ciutat.

També recordo,  però de molts anys enrere, un guàrdia municipal que “patrullava” pels carrers de Terrassa; es deia Olivares i tenia molt mala llet. Era molt alt i prim, i se’l coneixia com “el patas largas” al menys així l’anomenaven a casa. Cal tenir en compte que això era pels anys 50 i que a Terrassa, com a  molt, hi havia una dotzena de guàrdies municipals, que tothom coneixia.

Potser no es massa correcte fer història crítica dels demés, però no ens podem veure de forma caricaturesca a nosaltres mateixos…., “Iupiter peram duam nobis posuit.”. que deia un clàssic”.

Una dada real: l’any 1955 hi havia 42 guàrdies municipals a Terrassa.

Personatges populars de Terrassa (2)

capgròs cantinflas

Aquest cap de setmana el Ricard Font ens ha volgut oferir un recull de personatges terrassencs del que us en faig cinc cèntims. Diu en Ricard: “Recordo altres personatges típics, com eren: En Jaumet de can Boada, una mica liró. L’esquiador, que era coix i que venia tabac a la plaça de Mn. Cinto, Verdaguer i que li havien posat aquest mot pels dos pals que duia per caminar, també un srenyor molt baixet, però completament proporcionat, que venia perfums i navalles als barbers, un municipal anomenat Toribio que àdhuc va multar a la seva dona per tirar aigua bruta de fregar al carrer; darrerament dues dones mare i filla molt brutes que recollien ferralles i papers amb un carretó; diuen que quan van morir no es podia entrar a casa seva, tal era la quantitat de brutícia que acumularen.

Seguint amb el personatges típics, recordeu el Cantinflas un xicot de Can Boada que anava caracteritzat com el còmic mexicà. La Molinillos, una dona que feia molinets de vent amb un bastonet i paper i els venia a un duro. El capuchino, un captaire vestit com un frare amb caputxa que dormia sobre uns cartons sota la porxada del Centre Cultural i que si volies parlar amb ell no podies ja que tenia una mala llet de campionat. També n’esmentaré alguns que encara son vius: El bufa-bosses un xicot que posava dissolvent tipus toluè, en una bossa i el respirava anant sempre col•locat, tot i que darrerament crec que s’ha rehabilitat. El Matraca, home que va vestit estrafolàriament, melena, barret i pantalons curts i que canta i balla per carrer tot i que el seu caràcter no és massa afable. També l’Antonio, menys conegut, però cal dir que és un tipus molt curiós, de caràcter amable i que recull ferralla pels contenidors i a les fàbriques que n’hi guarden. Viu en la caseta un hi havia el guardaagulles o guarda barreres a Olesa i ve en tren cada dia a Terrassa a feinejar; la gran avantatge que té és que el drapaire Alagón és al sud de la ciutat i així de buit va carrer amunt i de ple tot és baixada. Ja continuaré si en recordo més i us demano a tots el que ho llegiu que si en recordeu més ho digueu.”

Comentaris: Gràcies Ricard per recordar-nos aquest munt de personatges i deixem afegir que jo recordo haver vist al Matraca pagar alguna consumició amb dibuixos que fa ell mateix. Tambè dir que en Cantinflas es deia Juan Colomera, nascut a Terrassa l’any 1950 i nomenat capgròs de l’any el 1990; i de la Molinillos, dir-vos que la recordo vestida amb una bata i que xiulava d’una forma molt peculiar (va morir el 2006).

Personatges populars de Terrassa (1)

Lleó Regulus 1963

He rebut una nova aportació de l’amic Josep Badrenas, en la que ens parla d’uns personatges característics de Terrassa que ell ha volgut destacar i com que la llista és un xic llarga, he dividit l’article en dues parts:

Diu en Josep: “ara vaig a dedicar unes línies a parlar de personatges de Terrassa que varen estar de moda per un motiu o altre.

El primer personatge del que vull parlar és d’un poeta que va escriure algun llibre de poesia, de nom Joaquin Montero Claverol, i que tenia una tenda de mobles al carrer Sant Antoni. Era un col·laborador esporàdic del diari local. … Qui serà qui m’amortalli// i un cop mort, fred i enterrat//….. (una mica tètric oi?).

El segon personatge pintoresc i conegut que destacaré és en Conrad Fontellas i Gamisans (1910-1975), més conegut com a Pickman. Aquest va ser artista de cine i va arribar a sortir en algunes pel·lícules rodades a Barcelona, i fins i tot, es diu que va sortir d’extra en una pel·lícula de la Marilin Monroe, que ell se les pintava d’haver-li fet un petó. El Pickman anava amb una gavardina clara, bastant tronada, i era fàcil trobar-te’l en qualsevol bar de Terrassa. Realment era cert que havia actuat en algunes pel·lícules professionals i en alguna d’amateurs de Terrassa. M’han explicat que al final de la seva vida venia ensiamades de Mallorca i vivia en una casa que feia cantonada amb el carrer de sant Leopold i sant Isidre.

En Pickman va ser un reconegut enginyer tèxtil, titular d’alguns invents notables com ara l’astracan sintètic, i també actor i productor cinematogràfic.

El tercer personatge digne de mencionar va ser en Ramiro Masdeu. Aquest terrassenc, va ser un erudit historiador que va impulsar de forma molt enèrgica i eficient els estudis sobre l’origen i datació de les esglésies de Sant Pere. Es va autoanomenar integrant de la noblesa espanyola  i es va canviar el nom per un de més aristocràtic,  (Ramiro de Mas Deu) amb un títol nobiliari que ara no em ve a la memòria. Aquest personatge, que va pertànyer molts anys a Amics de les Arts, en una ocasió va comprar un lleó acabat de néixer i el lluïa pel carrer com si fos un gosset. Aquest lleó el va anar alimentant i fent créixer, fins que se l’hi va fer tan gran que no va poder tenir-lo més a casa i el va donar a una gasolinera que hi ha a l’entrada del poble de Sallent, que precisament es diu “Estació de servei El Lleó”, en record de l’animalet, que per cert es deia “Règulus” (veure foto al Tarrassa Información del 1963).

Recordo que se l’enduia a passejar i d’excursió i que la bestia era molt dòcil. En una ocasió, se’l va endur a la Mola, i a mitja pujada el va lligar a una alzina a peu del camí, mentre ell s’amagava per veure com reaccionava la gent al trobar-se un lleó lligat a un arbre; ell ho explicava com una aventura molt divertida. El lleó va morir en una gàbia a la benzinera de Sallent, però el varen dissecar i penso que encara hi és…, no sé qui era mes animal!!!”

Comentari: el dia 20 de novembre del 2005 es va celebrar un acte en memòria del 30 aniversari de la mort d’en Pickman als Amics de les Arts amb la projecció de “Terrassencs” de Carles Barba i fragments de “Huella de Luz”.

El Rafael Arozrtegui ens fa arribar una fotografia de la Lourdes i el Pickman al bar dels Amics de les Arts.

Una multa de fa 50 anys

En un dels articles dedicats als dies de setmana santa (6) i la processó del dijous sant,  feia esment a la prohibició de circular els cotxes per la ciutat i vull indicar que alguns dels seguidors d’aquest bloc han enviat comentaris sobre aquest fet.

El darrer que he rebut, enviat per en Salvador Vives i Jorba, deia:  “Pot fer gràcia això que no es podia transitar els “dies sants”. Però no en feia a qui, per aquest motiu, era multat, com ho va ser el meu pare. Ara fa uns dies, remenant vells papers, vaig trobar la notificació de la multa. El meu nebot no s’ho creia”.

Ara per ratificar-ho ens ha enviat, molt amablement, una copia de la citada multa; en la que podem apreciar que el motiu és: “circular en horas prohibidas el jueves santo por la plaza de los Caídos con el coche de su propiedad” i també podem comprovar les 100 pessetes que li van ser imposades l’any 1959, quantitat més que respectable per aquells anys. Deixeu-me que li doni les gracies al Salvador per la seva aportació.

La Fira Modernista i la bandera del somaten 1902

bandera somaten 1902

Un altre detallet de l’època modernista: la bandera del somaten de Terrassa del 1902. És una peça que podeu trobar al Museu Tèxtil de Terrassa i pertany a una donació del Sr. Feliu Barba de l’any 1982.

El somaten era una institució creada per l’autodefensa dels pobles que té el seu origen en l’època medieval i que es va extingir arrel de la Guerra Civil del 1936. Als temps de la revolució tèxtil el somaten va arribar a perdre la seva antiga funció de protecció civil i va esdevenir una mena de milícia anti-obrera en mans dels qui tenien el poder econòmic a les ciutats i que servia, segons deien, per mantenir l’ordre públic.

En fi, tornem a la bandera i diguem que la del somaten de Terrassa va ser feta pel decorador Medina (de Barcelona) i representa elements nacionalistes típics d’aquells anys: la verge de Montserrat amb la muntanya de fons, els escuts de Catalunya i de Terrassa i unes branques d’olivera i galzeran. En fi una autèntica joia modernista.

La Fira Modernista i la Masia Freixa el 1909

Masia Freixa 1909

Avui el record és per celebrar que a Terrassa estem de festa, avui comença la Fira Modernista i que millor que recordar com era per dins, a l’època del modernisme, un dels nostres edificis més emblemàtics, com és la Masia Freixa.

En la foto (T. Llordés 1909) podem apreciar la decoració original del seu interior avui desapareguda en part. Com podeu veure en la imatge, viure a dins d’una casa modernista no era gens fàcil i adaptar la decoració tampoc, i això ho podem apreciar fàcilment en la cortina tan horrorosa que queda a mitja altura de l’estança.

Us desitjo a tots que sigueu molt feliços passejant per la Fira Modernista i us recomano que, si podeu, visiteu l’estand del Fons Casteller Emili Miró i recolliu una postal editada sobre els gegants vells de Terrassa del 1910 (l’estand estarà al carrer Joan Coromines, el del Viena).

Un estadi municipal al mig del torrent

Avui dedicaré el record a un d’aquells projectes que Terrassa ha tingut al llarg dels anys i que no es va dur a terme gracies a deu. És tracta de la idea de construir un estadi esportiu al bell mig del torrent de les bruixes i corria l’any 1951 quan en una nota al Tarrassa Información se’n va fer esment.

La idea era fer un “Estadio de deportes i saltos atléticos” i el lloc proposat era el tros entre l’ala esquerra del pont de Sant Pere fins arribar a la via de la Renfe. I, no us penseu que el volien fer al fons del torrent, el que volien era cobrir en part el torrent, de manera que l’entrada a l’estadi quedés a l’altura del mateix pont (que desapareixeria) i amb un lleuger pendent portés a les pistes. També es proposa la idea d’aprofitar els marges del torrent per fer-hi les graderies.

En fi una idea de “bombero” com dèiem abans. L’article va firmat per un tal José Boix com podeu comprovar amb la reproducció de l’article que incloc en aquest record. L’estadi d’esports finalment és va fer, anys més tard, però en la zona nord de la ciutat.

La visita del Franco el 1963

Un any desprès de les greus inundacions, el general Franco va visitar de nou la ciutat, en data 18 de juny de 1963. En la visita és va fer acompanyar de varis ministres i durant la jornada va recórrer diversos punt de Terrassa, per comprovar i inspeccionar l’estat de les obres de reconstrucció i defensa que s’havien projectat per evitar una nova catàstrofe.

Aquesta visita va estar la cinquena visita oficial a la ciutat i es va iniciar pel sector de Les Fonts ja que venia de Rubí on també la riuada va causar molts danys. A la ciutat va visitar una exposició fotogràfica sobre les comparatives de com havia quedat la ciutat desprès de la riuada i l’estat de les obres de reconstrucció actuals i desprès es va traslladar a la zona nord de l’Avenida del Caudillo (Rambla), on va visitar les empreses que més havien sofert, la fabrica Aymerich i Amat i Manufactures Auxiliar, tot aprofitant per recórrer el nou bulevard amb que s’havia perllongat la Rambla i el transvasament de la Riera del Palau.

Posteriorment va visitar la zona de la Riera de les Arenes, on més famílies s’havien vist afectades per la riuada. Aquí va poder veure les obres dels grups de noves vivendes que s’estaven construint, tot donant per finalitzada la visita.

Com a curiositat reprodueixo les paraules de Franco, dites des del balcó de l’ajuntament: “ de todos los puntos de España, de todos los lugares donde había obras o medios, se suspendieron las obras para concentrar aquí todos los elementos, para llevar a realidad aquella promesa de que esta primavera volviera a salir el sol y las flores para todos”

Jo de la visita del Franco només recordo una enorme fotografia amb el Franco donant la mà als afectats de la riuada, que es va penjar de l’edifici de la mútua i que potser era la més gran que mai havia vist.