Com podreu comprovar el tema segueix interessant a la ciutat i és que aquesta celebració va arribar a ser molt i molt important i jo seguiré publicant records mentre vosaltres me’ls feu arribar, com és el cas del Josep Badrenas que ens ha volgut deixar una crònica exhaustiva del que ell recorda:
“Poques coses que teníem i encara ens escamotejaven el poder escoltar alguna cosa per la radio des del Dimecres Sant fins a les dotze de la diada de Pasqua. El Dijous Sant, que era el dia de més silenci i de més devoció, els meus amics i jo ens el passàvem anant a visitar “els monuments al santíssim” que es feien en les esglésies de Terrassa. Això es lo que feien la majoria de persones aquest dia (n’hi havia que fins i tot tenien assignats torns de vetlla), però nosaltres, cap al tard, ens anàvem a casa meva i sintonitzàvem a la radio l’ona curta i, amb molta baixa qualitat i certa dificultat, escoltàvem música des de la BBC anglesa. Ens semblava que fèiem una entremaliadura, al transgredir la norma que imperava socialment aquelles dates, però per això gaudíem més escoltant la música aquell dia que durant la resta de l’any.
Recordo, amb molta claredat, que tot escoltant la radio, en Lluís Garcia, el German i jo, aprofitàvem per sopar un entrepà de sardines de llauna, ja que estava prohibit menjar carn o embotits de qualsevol mena, i així respectàvem el dejuni i l’abstinència marcades per l’església.
La processó: Un cop havíem sopat, apagàvem la radio i ens anàvem a veure la processò del Dijous Sant a Terrassa, que era una de les més lluïdes i impressionants que es feien. Encapçalaven la processó els armats i al seu davant el capità Manaia, que era el que marcava el pas, i en cada espai mes o menys ample, feien una espècie de ball al ritme de les llances.
A continuació hi anaven els confrares que anaven vestits de negre i portaven a la mà una atxa i es repartien, com tota la processó. en dues fileres, una a cada banda del carrer, de tal manera que pel centre hi anaven els qui portaven els símbols de la setmana santa, creus, tàlems, crucifixos, etc.
A continuació hi anaven els penitents, que anaven també vestits de negre, però amb una caputxa i amb la cara tapada. Molts d’ells, per a penitencia o per a prometences per favors rebuts, malalties sanades o conflictes resolts, arrossegaven cadenes lligades als peus, de totes mides. Algunes bastant grans, d’altres nomes a un peu. Hi havia qui feia tot el recorregut de la processó amb els braços en creu, aguantant a cada mà algun estri, com gerres de vidre, imatges de sants, creus, o qualsevol altre símbol relacionat amb els dies de passió. A la banda de dins del carrer, segons la seva fila, els que no anaven amb els braços en creu, portaven una atxa encesa.
la flagel.lació
El centre de la processó, desfilaven els “passos” que representaven escenes de la Passió de Jesús (les imatges dels passos, que hi ha en aquest post, corresponen als passos de desprès de la guerra civil i les fotos són de l’Armengol). El passos eren unes carrosses amb unes escultures a dalt, per cert de bastant valor artístic, i que eren arrossegades per penitents o confrares, pels quals era tot un honor participar-hi.
creu al coll
Tot això no diferia gaire de lo que encara avui es fa a Sevilla i altres ciutats de la resta d’Espanya, es adir, l’estil era el mateix, però, si las de Sevilla i voltants són com una atracció turística, en canvi la de Terrassa transcorria en el mes absolut silenci per part de la gent que anava a veure-la, el que li donava una impressió encara més gran i feia que tothom respectes la celebració. Nomes se sentia la veu del “captaire” que acompanyava la processó recollint almoines per l’església i que, en el silenci absolut del públic, se sentia a cridar : “GERMANS, PER LA MOR DE DEU, CADA ALMOINA QUE FAREU, GUANYAREU QUARANTA DIES DE PERDO” i aquesta cantarella se sentia des d’un tros lluny quan venia, i fins a un bon tros enllà quan havia passat per davant teu… i així tot el recorregut.
1969
Creieu-me que era realment impressionant. Un any, el Dijous Sant va ploure molt i molt tot el dia i la processó es va haver de suspendre (veure retall del diari del 1969) ja que les carrosses dels misteris s’haurien malmès. Des d’aquell any, no s’ha celebrat més la processó, si més no amb aquell format. Puntualment algunes parròquia van seguir fent, cada any, la seva processó, però es van anar perdent.”
Continuarà,…
Records de Terrassa 
El dijous i el divendres sants, no podien circular els cotxes per la ciutat i el meu sogre en Joan Segués Donadeu, estava malalt i no podia caminar gaire. Per aquests casos, el sergent de la guàrdia urbana donava una autorització per circular si li portaves un certificat del metge i recordo que jo havia hagut de fer diverses vegades aquesta gestió.
Vull afegir tres detalls a la magnífica explicació d’en Josep Badrenes.
L’un que els cofrares sense caputxa anaven també amb la vesta negra que en el coll portava una ruixa blanca. (semblant a la que portava Cervantes)
L’altre que les paraules del captaire anaven precedides d’una sintonia de set notes, que ell mateix feia ajudat d’un saxofó especial. I per últim que les dones podien anar tapades però no a cara descuberta, fruit del maxisme de l’Esglèsia, que considera a la Magdalena una meretriu i no un apòstol de Crist.
Em sembla recordar que les set notes que menciones, eren l’entrada al coro del “miserere” .- El captaire el recordo en mig d’un profund silenci.
No em sembla be que es digui que a Sevilla es un reclam turistic les procesions….cuan es un acte de fe y tradicio, si no perque continuen y aquí a terrassa no es va continuar? Y soc terrassenc ehh! Yo siusplau demanaria que cambieu aixo siusplau!
Nota del moderador del blog: No podem canviar el contingut del post ja que és un record personal d’un dels nostres seguidors. En tot cas publiquem el seu comentari, tot demanant-li disculpes.
Porqué aqui no seguís con la tradición? Si nosotros lo sevillano la hemo seguio x algo sera…primero piensa lok dices.
Nota.- hem tret del text del comentari una expressió que hem considerat incorrecte, però hem intentat conservar l’essència.