Els pous, els cantirs i l’aigua fresca

can sanllehí

La mare m’explica que quan ella era petita a casa seva i a la majoria de les cases, s’anava a buscar aigua fresca amb un canti a la font. Ella l’anava a buscar a un font que estava situada al capdamunt del carrer Sant Leopoldo, a mà esquerra, fent cantonada amb l’avinguda 22 de juliol. Un lloc on antigament hi havia hagut la masia de Can Sanllehí i al 1912 es va enrunar per construir-hi la fàbrica de cal Torredemer (part d’aquests terrenys, actualment, són ocupats per la Biblioteca Central).

Al preguntar-li perquè no agafaven l’aigua del pou que tenien al pati de casa seva, m’ha explicat que l’aigua del pou mai la feien servir per beure i que només s’utilitzava per rentar o regar ja que la seva potabilitat no estava assegurada.

A casa dels pares també n’hi havia un de pou i, com que era a peu plà, els pares van agafar por de que el meu germà o jo mateix algun dia prenguèssim mal i van decidir tirar-hi runa fins que va quedar tapat del tot. D’aquell pou fins fa uns anys a casa encara es guardava , en un racó,  la politja per on pasava la corda i la galleda de zenc que recollia l’aigua del pou (al detall de la foto de la dreta podeu obsevar un bocí de la politja i la corda del pou en la seva ubicació original). També recordo que  els pares m’explicaven que, a l’estiu, hi posaven una sindria o un meló a la galleda i que la baixaven al fons del pou per poder-se-la menjar més fresca.

Exposició de Rosas als Amics de les Arts

exposició roses

El record d’avui és per la primera exposició de roses que es va organitzar als Amics de les Arts el 16 de maig del 1954.

Crida l’atenció que aquest concurs avui segurament es faria coincidir amb la diada de Sant Jordi, però hem de tenir en compte que aquells anys això no era possible i per aquest motiu es va fer al mes de les flors. Podeu veure l’anunci que es va publicar al “Tarrasa Información” el dia abans.

Un any més tard i ja en data del 23 d’abril es va fer una exposició de publicacions terrassenques a Radio Terrassa en commemoració de la “Fiesta del libro”.

Tornant a l’exposició de Roses, dir-vos que va ser inaugurada pel tinent d’alcalde Sr. Antoni Torrella i el president dels Amics de les Arts, Sr. Antoni Alegre de Sagrera.

Segons diuen dues roses presentades fora de concurs destacaven per sobre de la resta, una era de la varietat Reina Elisenda i l’altra de la varietat Demain. L’exposició es va clausurar l’endemà dia 17 de maig. L’exposició es va seguir fent uns anys més, però desconec fins quan.

La processó del Sant Enterrament (i 7)

la dolorosa

Darrers documents rebuts a l’entorn del tema encetat ja fa dies: Primer comentaré el cartell corresponent a la processó del Sant Enterrament que encapçala aquest post i que és dels anys 50. En ell podeu apreciar molt bé el pas de la Pietat amb el cor travessat per les espases del dolor.

L’altre cartell de la mateixa època no és cap imatge real, sinó una composició al·legòrica al dolor de la verge amb la imatge de Jesús al fons portat pels confrares i amb la silueta del campanar del sant Esperit al fons.

A continuació podem veure una fotografia (autor: Francino) de la processó de l’any 1967, la penúltima que és va fer i en ella podem apreciar el pas del sant enterrament sota pal·li i custodiat per dues fileres de guàrdies civils. En primer terme podem observar part de la vestimenta d’un confrare i apreciar la rauxa blanca que porta al coll. El que no sé és exactament el carrer per on passa.

Una nova fotografia (de l’Arxiu Tobella) ens mostra una de les processons que es feien en altres parròquies de Terrassa, en aquest cas a la celebració de la setmana santa a Can Anglada l’any 1964 i en ella podem apreciar els confrares amb el cap tapat pel típic cucurutxo. També voldria destacar les cases del fons amb les parets sense arrebossar, típiques d’un barri d’immigrants d’aquells anys a la ciutat.

També una fotografia dels anys 40 on podem apreciar de cos sencer el cèlebre capità Manaia, que era qui guiava els “armats” a les processons.

Ara podreu apreciar dues portades del Butlletí de la Cambra de Comerç de Terrassa, dels anys 1952 i 1954. Destaquem la primera fotografia d’en Carles Duran on ens mostra un confrare amb cucurutxo passant per davant de l’Ajuntament i portant entre les seves mans una mena de custodia que representa el cor de crist travessat per set espases en referencia als dolors que va sofrir en la seva passió. La segona, obra d’en Francino, ens mostra els armats amb les seves llances perfectament uniformats.

Una nova fotografia dels armats al passeig, obra de Carles Duran dels anys 50, ens mostra, a més de la vestimenta, un grup de nens embadalits observant-los. Em fa molta gracia veure un dels nens amb la bata de l’escola i els altres amb l’abric de franel·la típic d’aquells anys, jo recordo que també n’havia tingut un. El pantalons dels nens sempre eren curts i amb uns mitjons llargs que jo recordo que sempre portava mig abaixats i amb els genolls bruts de jugar a bales per terra.

El darrer document és una curiosa foto dels membres de la confraria del Sant Crist realitzada l’any 1932 (Ramona Vancells – A.Tobella) que no te gaire qualitat ja que està escanejada d’un llibre.

La processó del Sant Enterrament (6)

1961

Segueix l’aportació del Josep Badrenas, dient:

“També es va perdre el costum d’anar a adorar “el monument al santíssim”, que consistia en anar a les esglésies a resar davant d’un altar amb moltes flors i ciris que s’obria el dijous al migdia i es desmuntava el diumenge de Pasqua, quan representa que es produïa la resurrecció (en el retall del diari del 1961 podeu apreciar que es parla d’aquests “monuments”). En aquestes representacions hi havia la imatge de Jesús crucificat, tapat amb una tela morada, igual que totes les demés imatges de  l’església, suposo que en senyal de dol fins el dia de Gloria. Uns anys després l’església va variar les dates i el dia de gloria va passar a ser el dissabte, i la processó, el divendres.

dorè 1930

dorè 1932

rambla 1963

La majoria de comentaris de la gent que visitava els monuments, consistien en valorar quina església havia guarnit el monument més maco. Vull esmentar el fet de que el dijous es plegava de la feina al migdia, i es prohibia a més de la musica a la radio, el trànsit pels carrers, tant de cotxes, de carros o altres vehicles, fins diumenge al mati. També es suspenien tota classe d’espectacles, cinema, tancaven els comerços i els bars, és a dir, es paralitzava tota l’activitat de la ciutat. Cal esmentar que alguna sala de cinema li autoritzaven a projectar una pel·lícula de caire religiós, que tingues com a argument algun passatge de la passió. No recordo el títol de cap de les que s’havien programat, però el cert es que no hi anava massa gent.(fixeu-vos en els dos anuncis de pel.licules del cinema dorè, un d’abans de la republica -1930- i l’altra del primer any de la república -1932- en que a mès es va prohibir la celebració de la processó del Dijous Sant i comproveu les temàtiques.

Tambè incloc un anunci del cinema rambla del 1963).

Caramelles del Social

El dia de Pasqua i les Caramelles:

Arribat el dia de Pasqua, tot era alegria: a les esglésies es feien oficis solemnes i es reprenia la vida a la ciutat. Els joves estrenàvem la camisa o el “traje”, ja que es deia que “Per pasqua i per Nadal, qui res no estrena, res no val”. A la tarda ja es feien sardanes i ball al Coro Vell, al Casino del Comerç o al Coro dels Amics,, que eren els tres llocs on es concentraven la majoria de joves.

Però, el que recordo amb més emotivitat del dia de Pasqua, eren les caramelles. Al meu barri, a Sant Pere, hi havia una coral que es deia “Societat Coral l’Aliança” que tenia la seu social al bar de l’Imperial, a la carretera de Matadepera, i on hi cantaven una vintena de veïns del barri. Hi anaven a assajar uns mesos abans de setmana santa, i tenien com a director el Sr. Antoni Odena, un professor de musica molt popular al barri, que col·laborava, amb la parròquia tocant l’orgue, amb el centre parroquial preparant la banda musical dels pastorets, i en moltes altres activitats, totes elles relacionades amb la musica. La fotografia de les Caramelles del Social és de J. Llobet- A.M.T.

Però el que vull destacar és que el Sr. Odena, escrivia les lletres de les cançons que es cantaven a les caramelles, i es tractava d’unes lletres que satiritzaven fets i situacions que eren d’actualitat, amb arranjament de musica de cançons conegudes per tothom. Realment tenien gràcia i recordo que, aquestes lletres de les cançons, s’imprimien en uns fulletons i, mentre els grans cantaven pels carrers, els menuts, la majoria fills dels cantaires, anàvem venent les lletres de les cançons al públic que les escoltava al preu d’una pesseta el full.

El meu pare hi cantava i jo cada any anava a vendre cançons. També hi cantaven altres veïns de casa meva: en Joaquim Folc, El Cases, etc. I vull esmentar que tots hi anàvem amb la barretina al cap.

Com a record d’aquestes cançons, m’agradaria esmentar alguna de les seves lletres:

A molts ara els ha agafat// la mania d’embarcar/ i seguit s’han traslladat// a l’argentina ina ina…/ Com que allà tothom es ric/// i n’hi han que fan de ruc/// molts ara s’han dirigit a  Puerto Rico, ico ico./Pesos posats de canto// diuen que son els adoquins dels seus carrers, si, si, si, si// …..

Un altra:  (la musica era d’una cançó de l’època que es deia “la rana”)

La tia maria tenia una filla que era una delícia // Però quan la noia va complir quinze anys // Van presentar-se els primers desenganys… // Quinze anys ja tenia la filla, que no cus ni planxa ni renta ni guisa, // Però que coneix sens deixar-se’n un sol // Els jugadors dels equips de futbol.

Un cop pesades les festes de Pasqua i Pasquetes (el diumenge següent), s’acabaven les caramelles i amb la recaptació es feia un dinar, al mateix Imperial. La Societat Coral l’Aliança, a més de les caramelles, també cantava altres peces corals i per la festa major de Sant Pere, fins i tot, feia alguna actuació pública.”

La processó del Sant Enterrament (5)

Com podreu comprovar el tema segueix interessant a la ciutat i és que aquesta celebració va arribar a ser molt i molt important i jo seguiré publicant records mentre vosaltres me’ls feu arribar, com és el cas del Josep Badrenas que ens ha volgut deixar una crònica exhaustiva del que ell recorda:

“Poques coses que teníem i encara ens escamotejaven el poder escoltar alguna cosa per la radio des del Dimecres Sant fins a les dotze de la diada de Pasqua. El Dijous Sant, que era el dia de més silenci i de més devoció, els meus amics i jo ens el passàvem anant a visitar “els monuments al santíssim” que es feien en les esglésies de Terrassa. Això es lo que feien la majoria de persones aquest dia (n’hi havia que fins i tot tenien assignats torns de vetlla), però nosaltres, cap al tard, ens anàvem a casa meva i sintonitzàvem a la radio l’ona curta i, amb molta baixa qualitat i certa dificultat, escoltàvem música des de la BBC anglesa. Ens semblava que fèiem una entremaliadura, al transgredir la norma que imperava socialment aquelles dates, però per això gaudíem més escoltant la música aquell dia que durant la resta de l’any.

Recordo, amb molta claredat, que tot escoltant la radio, en Lluís Garcia, el German i jo, aprofitàvem per sopar un entrepà de sardines de llauna, ja que estava prohibit menjar carn o embotits de qualsevol mena, i així respectàvem el dejuni i l’abstinència marcades per l’església.

La processó: Un cop havíem sopat, apagàvem la radio i ens anàvem a veure la processò del Dijous Sant a Terrassa, que era una de les més lluïdes i impressionants que es feien. Encapçalaven la processó els armats i al seu davant el capità Manaia, que era el que marcava el pas, i en cada espai mes o menys ample, feien una espècie de ball al ritme de les llances.

A continuació hi anaven els confrares que anaven vestits de negre i portaven a la mà una atxa i es repartien, com tota la processó. en dues fileres, una a cada banda del carrer, de tal manera que pel centre hi anaven els qui portaven els símbols de la setmana santa, creus, tàlems, crucifixos, etc.

A continuació hi anaven els penitents, que anaven també  vestits de negre, però amb una caputxa i amb la cara tapada. Molts d’ells, per a penitencia o per a prometences per favors rebuts, malalties sanades o conflictes resolts, arrossegaven cadenes lligades als peus, de totes mides. Algunes bastant grans, d’altres nomes a un peu. Hi havia qui feia tot el recorregut de la processó amb els braços en creu, aguantant a cada mà algun estri, com gerres de vidre, imatges de sants, creus, o qualsevol altre símbol relacionat amb els dies de passió. A la banda de dins del carrer, segons la seva fila, els que no anaven amb els braços en creu, portaven una atxa encesa.

la flagel.lació

El centre de la processó, desfilaven els “passos” que representaven escenes de la Passió de Jesús (les imatges dels passos, que hi ha en aquest post, corresponen als passos de desprès de la guerra civil i les fotos són de l’Armengol). El passos eren unes carrosses amb unes escultures a dalt, per cert de bastant valor artístic, i que eren arrossegades per penitents o confrares, pels quals era tot un honor participar-hi.

creu al coll

Tot això no diferia gaire de lo que encara avui es fa a Sevilla i altres ciutats de la resta d’Espanya, es adir, l’estil era el mateix, però, si las de Sevilla i voltants són com una atracció turística, en canvi la de Terrassa transcorria en el mes absolut silenci per part de la gent que anava a veure-la, el que li donava una impressió encara més gran i feia que tothom respectes la celebració. Nomes se sentia la veu del “captaire” que acompanyava la processó recollint almoines per l’església i que, en el silenci absolut del públic, se sentia a cridar : “GERMANS, PER LA MOR  DE DEU, CADA ALMOINA QUE FAREU, GUANYAREU QUARANTA DIES DE PERDO” i aquesta cantarella se sentia des d’un tros lluny quan venia, i fins a un bon tros enllà quan havia passat per davant teu… i així tot el recorregut.

1969

Creieu-me que era realment impressionant. Un any, el Dijous Sant va ploure molt i molt tot el dia i la processó es va haver de suspendre (veure retall del diari del 1969) ja que les carrosses dels misteris s’haurien malmès.  Des d’aquell any, no s’ha celebrat més la processó, si més no amb aquell format. Puntualment algunes parròquia van seguir fent, cada any, la seva processó, però es van anar perdent.”

Continuarà,…

La processó del Sant Enterrament (4)

Avui publicaré uns nous documents, aportats per en Ricard Font, consistent en un opuscle de 1932, editat per la confraria del Sant Crist, del qual s’ha escanejat en diverses pàgines. Aquesta confraria ja en vaig fer esment en el primer post d’aquesta col·lecció sobre la processó del Sant Enterrament.

En un dels documents podreu apreciar una fotografia de la “prodigiosa imatge del Sant Crist” que tanta veneració tenia dins i fora de la Vila, així com els goigs del mateix Sant Crist, entre altres documents i gravats que ens parlen de la devoció dels confrares d’aquells anys.

Per cert, algú coneix algú que hagi estat membre o encara ho sigui de la confraria del Sant Crist?

La processó del Sant Enterrament (3)

Sant Sopar 1930

Sembla que el tema de la processó de Dijous Sant continuarà… doncs he rebut unes fotografies escanejades, de part del Ricard Font, que crec que poden ajudar a il·lustrar els articles anteriorment publicats. Com veureu es tracta d’alguns dels passos més característics de la processó:

La Flagel·lació – L’Ecce Homo – El Davallament de la Creu – La Creu al Coll – Clavat a la Creu – Sant Sepulcre – Coronació d’espines – Oració a l’Hort i La Pietat. La darrera imatge correspon a N.S. dels Dolors (veure comentari del Ricard).

Les fotografies pertanyen a un opuscle del 1930, de manera que es tracten dels passos despareguts durant la guerra civil. Si algú pot aportar més dades sobre aquestes imatges us ho agrairé.

També vull agrair al Rafael Aróztegui la fotografia del pas “Sant Sopar” (al principi d’aquest post) que, segons ens indica, és del 1930 (Petit) i , tal i com ens indica, al fons es pot apreciar el que posteriorment seria el “Mesón de los Arcos”, en aquells anys “Bar Pirineo”.

La processó del Sant Enterrament (2)

Sant Crist Gros

Sembla ser que l’antiga processó de Dijous Sant ja es celebrava a Terrassa al segle XVI, doncs hi ha dades d’una confraria que s’anomenava de la Sang i que posteriorment donaria pas a la nova confraria ja anomenada del Sant Crist, que ha perdurat fins als nostres dies i que ha estat la dipositaria de tot el material que es feia servir en les processons (passos, penons, vestits, …).

La confraria del Sant Crist és potser una de les associacions més antigues de la ciutat, ja que es va fundar l’any 1667 a l’església del Sant Esperit i que tenia com a fita més important la celebració de la processó del Sant Enterrament en la nit del Dijous Sant.

Sant Sepulcre

Tot el que es feia servir per les processons va ser destruït durant la guerra civil inclòs la venerada imatge del Sant Crist i només quedaren dues peces, el Sant Sepulcre de Torres Armengol i una Pietat del segle XVII (veure foto de l’article anterior).

No va ser fins als anys 40 en que es van anar incorporant nous passos i la nova imatge del Sant Crist Gros que a punt va estar de desaparèixer en l’incendi de la seva capella l’any 1978. La processó va seguir fent-se fins l’any 1969 en que es va suspendre per ordre del Mn. Josep Pons i Pinyol i ja no va tornar a sortir mai més, fins a dia d’avui que es torna a fer un Via Crucis pels carrers del voltant de la nova catedral.

A mi, el que m’agradava més de la processó eren els Armats ja que desfilaven amb un pas molt característic, feien un pas endavant amb el peu esquerra mentre donaven un cop al terra amb la llança que portaven i arrastraven el peu dret fins a l’altura de l’esquerra i així anaven avançant. M’imagino que aquest pas els deuria agradar força als sabaters doncs cada any deurien de canvia’ls-hi les soles a les sandàlies de tots els romans. El capità Manaia és qui els guiava en les seves evolucions i, un cop finalitzada la processó, manava fer dues files d’armats a l’entrada del Sant Esperit per saludar els passos que retornaven a l’església.

Crónica Social 1923

Els passos, segons m’explicava el pare, abans de sortit el processó, estaven exposats a la plaça vella i també recordo que em deia que a la processó hi havia gent que hi anava de moltes maneres: encaputxada, descalça, amb cadenes als peus, amb els braços en creu, amb creus a l’espatlla, i fins i tot algunes dones que sembla anaven encaputxades perquè ningú les conegués.

En el retall del diari “Crónica Social” del 1923 podem apreciar dos detalls:el primer és que ens parla de la importancia de la processó fora de l’àmbit purament terrassenc, tot indicant que eren molts els forasters que venien a veure aquesta processó i l’altre que fa menció a les confraries i que ens indica el sistema de sorteig en l’ordre de sortida de la processó, que emprava unes bosses segons l’edat dels assistents.

La processó del Sant Enterrament (1)

misteri de la pietat

La Setmana Santa, fa uns quants anys enrere, era un xic diferent ja que a Terrassa es celebraven molts actes religiosos que avui han desaparegut.

Com podreu comprovar en un anunci publicat el dia 1 d’abril del 1958, l’alcaldia dictava tot un seguit de disposicions d’obligat compliment per tots els ciutadans: vull destacar la prohibició del trànsit rodat en tota la ciutat, fins i tot el dels autobusos urbans. Igualment quedaven suspesos tots els espectacles i es tenien que tancar els bars i cafès durant la tarda del divendres sant.

Es demanava que, durant el pas de la processó del “Sant Enterrament”, els veïns il·luminessin els balcons i les finestres de les cases per on passes, amb espelmes i fanals d’oli.  Aquesta processó sortia, el divendres sant, (tot i que anys abans sortia el dijous sant, com podeu comprovar en els anuncis  en que es menciona la processó en dijous) a les 9 del vespre del Sant Esperit i recordo que els pares m’havien comentat que qui hi volia assistir s’hi tenia que inscriure i pagar una mena d’almoina. Molts confrares que anaven a cara destapada, portaven una túnica negre amb cua, uns guants blancs, una ruixa (una mena de coll blanc)  i uns ciris gruixuts anomenats atxes “Hachas”, d’altrès portaven un “cucurutxo” que els tapava tot el cap. El pare del seu vestit per la processó en deia la “vesta“.

Els passos (a Terrassa s’anomenaven “misteris”) que formaven aquesta processó eren: “La Vera Creu”, “El Sant Sopar”, “L’Oración a l’Hort”, “La Flagel·lació”, “L’Ecce-Homo” (inaugurat de nou el 1956), “La Creu a l’espatlla”, “La Verònica”, “El Sant Crist”, “La Pietat”, “El Sant Sepulcre” i “La Soletat” (passos de desprès de la guerra civil), acompanyats d’un cor anomenat del “Miserere”. L’altra element característic de la nostra processó eren els “Armats“, formats per un grup de soldats romans amb el seu capità “Manaia” al capdavant (veure post anterior).

La processó feia el recorregut pel carrer de l’església, del Vall, Major, Font Vella, Passeig, Sant Antoni, Creu, Sant Pere, Raval, Unió, Major i Plaça d’Espanya (Plaça Vella). El pare m’explicava que en alguns llocs del recorregut s’instal·laven cadires que es llogaven al preu d’una pesseta, tot i que molta gent treia les seves cadires de casa.

A altres parròquies de la ciutat també s’hi feien actes similars, com a la Sagrada Família amb la processó de la “Hermandad del Santo Cristo de la Agonia y de Nuestra Santísima Madre de las Penas” o els “Via Crucis” de Sant Pere o de la Santa Creu, entre altres actes litúrgics de diverses esglésies de la ciutat o d’escoles pertanyents a ordres religioses.

Riuades del 62 (… i continua 10)

franco visitant una fàbrica

Avui parlem de les ajudes que es van rebre, ja que les mostres de solidaritat van ser nombroses i van arribar d’arreu del món, tot i que en alguns casos es van intentar amagar des del règim franquista, com va ser el cas d’en Pau Casals que va intentar tornar a Catalunya per oferir diverses audicions del “Pessebre” a benefici dels damnificats i el govern franquista no ho va permetre.

Radio Terrassa va obrir una subscripció popular i va reunir 1.194.306 pessetes, Radio Nacional una altra que va aconseguir 11 milions i la de Radio Barcelona que va superar els 30 milions, tot i que aquestes anaven destinades a ajudar la totalitat de les poblacions afectades.

El Govern civil va centralitzar la recollida de diners i el 6 d’octubre va anunciar que s’havien reunit un total de 134 milions de pessetes, provinents de les subscripcions abans esmentades i d’altres entitats que van fer aportacions milionàries, com la del banc d’Espanya (10), la Delegació Nacional de sindicats (8), l’INI (7), treballadors d’empreses de Barcelona per subscripció popular (8), Ajuntament de Barcelona (2), Diputació (2), Alava (2), Perpinyà (1,5) entre moltes d’altres.

De l’estranger podem destacar l’aportació del rei Balduí de Bèlgica (100 mil francs), el Consolat d’Oran (200 mil francs), el Cardenal de New York (10 mil dòlars), la colònia espanyola de Santo Domingo (100 mil dòlars), el govern francès (150 mil francs), entre altres.

A títol personal podem destacar el pare del rei, el comte de Barcelona (1 milió), el Papa Joan XXIII (mig milió), el pintor Salvador Dalí (50 mil pessetes i un quadre per una subhasta). Per cert en aquesta subhasta es van reunir quadres de Tàpies, Miró, Picasso, Matisse, etc…

De Terrassa vull destacar les aportacions de La Cambra (200 mil), Caixa Terrassa (100 mil) i de Barcelona els funcionaris de la Diputació (165 mil) la Colònia italiana de Barcelona (122 mil) o el Gremi de Tocinaires (114 mil) per citar les més curioses.

Els estudiants de l’Escola d’Enginyers van renunciar al seu viatge de fi de curs i van aportar els diners que tenien per pagar-lo (64 mil) i el mateix general Franco va decidir adoptar els municipis afectats i va aportar 5.000 pessetes en nom de cadascun dels seus nets (gran ajuda!). Aquest post tindrà continuïtat…