Els pous, els cantirs i l’aigua fresca

28 04 2009
can sanllehí

can sanllehí

cantirsLa mare m’explica que quan ella era petita a casa seva i a la majoria de les cases, s’anava a buscar aigua fresca amb un canti a la font. Ella l’anava a buscar a un font que estava situada al capdamunt del carrer Sant Leopoldo, a mà esquerra, fent cantonada amb l’avinguda 22 de juliol. Un lloc on antigament hi havia hagut la masia de Can Sanllehí i al 1912 es va enrunar per construir-hi la fàbrica de cal Torredemer (part d’aquests terrenys, actualment, són ocupats per la Biblioteca Central).

Al preguntar-li perquè no agafaven l’aigua del pou que tenien al pati de casa seva, m’ha explicat que l’aigua del pou mai la feien servir per beure i que només s’utilitzava per rentar o regar ja que la seva potabilitat no estava assegurada.

poucasaA casa dels pares també n’hi havia un de pou i, com que era a peu plà, els pares van agafar por de que el meu germà o jo mateix algun dia prenguèssim mal i van decidir tirar-hi runa fins que va quedar tapat del tot. D’aquell pou fins fa uns anys a casa encara es guardava , en un racó,  la politja per on pasava la corda i la galleda de zenc que recollia l’aigua del pou (al detall de la foto de la dreta podeu obsevar un bocí de la politja i la corda del pou en la seva ubicació original). També recordo que  els pares m’explicaven que, a l’estiu, hi posaven una sindria o un meló a la galleda i que la baixaven al fons del pou per poder-se-la menjar més fresca.

Anuncis




Exposició de Rosas als Amics de les Arts

23 04 2009
exposició roses

exposició roses

El record d’avui és per la primera exposició de roses que es va organitzar als Amics de les Arts el 16 de maig del 1954.

Crida l’atenció que aquest concurs avui segurament es faria coincidir amb la diada de Sant Jordi, però hem de tenir en compte que aquells anys això no era possible i per aquest motiu es va fer al mes de les flors. Podeu veure l’anunci que es va publicar al “Tarrasa Información” el dia abans.exposicio-rosas-1954

Un any més tard i ja en data del 23 d’abril es va fer una exposició de publicacions terrassenques a Radio Terrassa en commemoració de la “Fiesta del libro”.

Tornant a l’exposició de Roses, dir-vos que va ser inaugurada pel tinent d’alcalde Sr. Antoni Torrella i el president dels Amics de les Arts, Sr. Antoni Alegre de Sagrera.

Segons diuen dues roses presentades fora de concurs destacaven per sobre de la resta, una era de la varietat Reina Elisenda i l’altra de la varietat Demain. L’exposició es va clausurar l’endemà dia 17 de maig. L’exposició es va seguir fent uns anys més, però desconec fins quan.





La processó del Sant Enterrament (i 7)

22 04 2009
la dolorosa

la dolorosa

Darrers documents rebuts a l’entorn del tema encetat ja fa dies: Primer comentaré el cartell corresponent a la processó del Sant Enterrament que encapçala aquest post i que és dels anys 50. En ell podeu apreciar molt bé el pas de la Pietat amb el cor travessat per les espases del dolor.

cartell-processo-2L’altre cartell de la mateixa època no és cap imatge real, sinó una composició al·legòrica al dolor de la verge amb la imatge de Jesús al fons portat pels confrares i amb la silueta del campanar del sant Esperit al fons.

A continuació podem veure una fotografia (autor: Francino) de la processó de l’any 1967, la penúltima que és va fer i en ella podem apreciar el pas del sant enterrament sota pal·li i custodiat per dues fileres de guàrdies civils. processo-1967En primer terme podem observar part de la vestimenta d’un confrare i apreciar la rauxa blanca que porta al coll. El que no sé és exactament el carrer per on passa.

can-angladaUna nova fotografia (de l’Arxiu Tobella) ens mostra una de les processons que es feien en altres parròquies de Terrassa, en aquest cas a la celebració de la setmana santa a Can Anglada l’any 1964 i en ella podem apreciar els confrares amb el cap tapat pel típic cucurutxo. També voldria destacar les cases del fons amb les parets sense arrebossar, típiques d’un barri d’immigrants d’aquells anys a la ciutat.

capita-manaiaTambé una fotografia dels anys 40 on podem apreciar de cos sencer el cèlebre capità Manaia, que era qui guiava els “armats” a les processons.

butlleti-cambra-1952butlleti-cambra-1954Ara podreu apreciar dues portades del Butlletí de la Cambra de Comerç de Terrassa, dels anys 1952 i 1954. Destaquem la primera fotografia d’en Carles Duran on ens mostra un confrare amb cucurutxo passant per davant de l’Ajuntament i portant entre les seves mans una mena de custodia que representa el cor de crist travessat per set espases en referencia als dolors que va sofrir en la seva passió. La segona, obra d’en Francino, ens mostra els armats amb les seves llances perfectament uniformats.

armats-passeigUna nova fotografia dels armats al passeig, obra de Carles Duran dels anys 50, ens mostra, a més de la vestimenta, un grup de nens embadalits observant-los. Em fa molta gracia veure un dels nens amb la bata de l’escola i els altres amb l’abric de franel·la típic d’aquells anys, jo recordo que també n’havia tingut un. El pantalons dels nens sempre eren curts i amb uns mitjons llargs que jo recordo que sempre portava mig abaixats i amb els genolls bruts de jugar a bales per terra.

confraria-sant-crist-1932El darrer document és una curiosa foto dels membres de la confraria del Sant Crist realitzada l’any 1932 (Ramona Vancells – A.Tobella) que no te gaire qualitat ja que està escanejada d’un llibre.





La processó del Sant Enterrament (6)

19 04 2009
1961

1961

Segueix l’aportació del Josep Badrenas, dient:

“També es va perdre el costum d’anar a adorar “el monument al santíssim”, que consistia en anar a les esglésies a resar davant d’un altar amb moltes flors i ciris que s’obria el dijous al migdia i es desmuntava el diumenge de Pasqua, quan representa que es produïa la resurrecció (en el retall del diari del 1961 podeu apreciar que es parla d’aquests “monuments”). En aquestes representacions hi havia la imatge de Jesús crucificat, tapat amb una tela morada, igual que totes les demés imatges de  l’església, suposo que en senyal de dol fins el dia de Gloria. Uns anys després l’església va variar les dates i el dia de gloria va passar a ser el dissabte, i la processó, el divendres.

dorè 1930

dorè 1930

dorè 1932

dorè 1932

rambla 1963

rambla 1963

La majoria de comentaris de la gent que visitava els monuments, consistien en valorar quina església havia guarnit el monument més maco. Vull esmentar el fet de que el dijous es plegava de la feina al migdia, i es prohibia a més de la musica a la radio, el trànsit pels carrers, tant de cotxes, de carros o altres vehicles, fins diumenge al mati. També es suspenien tota classe d’espectacles, cinema, tancaven els comerços i els bars, és a dir, es paralitzava tota l’activitat de la ciutat. Cal esmentar que alguna sala de cinema li autoritzaven a projectar una pel·lícula de caire religiós, que tingues com a argument algun passatge de la passió. No recordo el títol de cap de les que s’havien programat, però el cert es que no hi anava massa gent.(fixeu-vos en els dos anuncis de pel.licules del cinema dorè, un d’abans de la republica -1930- i l’altra del primer any de la república -1932- en que a mès es va prohibir la celebració de la processó del Dijous Sant i comproveu les temàtiques.

Tambè incloc un anunci del cinema rambla del 1963).

Caramelles del Social

Caramelles del Social

El dia de Pasqua i les Caramelles:

Arribat el dia de Pasqua, tot era alegria: a les esglésies es feien oficis solemnes i es reprenia la vida a la ciutat. Els joves estrenàvem la camisa o el “traje”, ja que es deia que “Per pasqua i per Nadal, qui res no estrena, res no val”. A la tarda ja es feien sardanes i ball al Coro Vell, al Casino del Comerç o al Coro dels Amics,, que eren els tres llocs on es concentraven la majoria de joves.

Però, el que recordo amb més emotivitat del dia de Pasqua, eren les caramelles. Al meu barri, a Sant Pere, hi havia una coral que es deia “Societat Coral l’Aliança” que tenia la seu social al bar de l’Imperial, a la carretera de Matadepera, i on hi cantaven una vintena de veïns del barri. Hi anaven a assajar uns mesos abans de setmana santa, i tenien com a director el Sr. Antoni Odena, un professor de musica molt popular al barri, que col·laborava, amb la parròquia tocant l’orgue, amb el centre parroquial preparant la banda musical dels pastorets, i en moltes altres activitats, totes elles relacionades amb la musica. La fotografia de les Caramelles del Social és de J. Llobet- A.M.T.

Però el que vull destacar és que el Sr. Odena, escrivia les lletres de les cançons que es cantaven a les caramelles, i es tractava d’unes lletres que satiritzaven fets i situacions que eren d’actualitat, amb arranjament de musica de cançons conegudes per tothom. Realment tenien gràcia i recordo que, aquestes lletres de les cançons, s’imprimien en uns fulletons i, mentre els grans cantaven pels carrers, els menuts, la majoria fills dels cantaires, anàvem venent les lletres de les cançons al públic que les escoltava al preu d’una pesseta el full.

El meu pare hi cantava i jo cada any anava a vendre cançons. També hi cantaven altres veïns de casa meva: en Joaquim Folc, El Cases, etc. I vull esmentar que tots hi anàvem amb la barretina al cap.

Com a record d’aquestes cançons, m’agradaria esmentar alguna de les seves lletres:

A molts ara els ha agafat// la mania d’embarcar/ i seguit s’han traslladat// a l’argentina ina ina…/ Com que allà tothom es ric/// i n’hi han que fan de ruc/// molts ara s’han dirigit a  Puerto Rico, ico ico./Pesos posats de canto// diuen que son els adoquins dels seus carrers, si, si, si, si// …..

Un altra:  (la musica era d’una cançó de l’època que es deia “la rana”)

La tia maria tenia una filla que era una delícia // Però quan la noia va complir quinze anys // Van presentar-se els primers desenganys… // Quinze anys ja tenia la filla, que no cus ni planxa ni renta ni guisa, // Però que coneix sens deixar-se’n un sol // Els jugadors dels equips de futbol.

Un cop pesades les festes de Pasqua i Pasquetes (el diumenge següent), s’acabaven les caramelles i amb la recaptació es feia un dinar, al mateix Imperial. La Societat Coral l’Aliança, a més de les caramelles, també cantava altres peces corals i per la festa major de Sant Pere, fins i tot, feia alguna actuació pública.”





La processó del Sant Enterrament (5)

17 04 2009

processoCom podreu comprovar el tema segueix interessant a la ciutat i és que aquesta celebració va arribar a ser molt i molt important i jo seguiré publicant records mentre vosaltres me’ls feu arribar, com és el cas del Josep Badrenas que ens ha volgut deixar una crònica exhaustiva del que ell recorda:

“Poques coses que teníem i encara ens escamotejaven el poder escoltar alguna cosa per la radio des del Dimecres Sant fins a les dotze de la diada de Pasqua. El Dijous Sant, que era el dia de més silenci i de més devoció, els meus amics i jo ens el passàvem anant a visitar “els monuments al santíssim” que es feien en les esglésies de Terrassa. Això es lo que feien la majoria de persones aquest dia (n’hi havia que fins i tot tenien assignats torns de vetlla), però nosaltres, cap al tard, ens anàvem a casa meva i sintonitzàvem a la radio l’ona curta i, amb molta baixa qualitat i certa dificultat, escoltàvem música des de la BBC anglesa. Ens semblava que fèiem una entremaliadura, al transgredir la norma que imperava socialment aquelles dates, però per això gaudíem més escoltant la música aquell dia que durant la resta de l’any.

Recordo, amb molta claredat, que tot escoltant la radio, en Lluís Garcia, el German i jo, aprofitàvem per sopar un entrepà de sardines de llauna, ja que estava prohibit menjar carn o embotits de qualsevol mena, i així respectàvem el dejuni i l’abstinència marcades per l’església.

La processó: Un cop havíem sopat, apagàvem la radio i ens anàvem a veure la processò del Dijous Sant a Terrassa, que era una de les més lluïdes i impressionants que es feien. Encapçalaven la processó els armats i al seu davant el capità Manaia, que era el que marcava el pas, i en cada espai mes o menys ample, feien una espècie de ball al ritme de les llances.

A continuació hi anaven els confrares que anaven vestits de negre i portaven a la mà una atxa i es repartien, com tota la processó. en dues fileres, una a cada banda del carrer, de tal manera que pel centre hi anaven els qui portaven els símbols de la setmana santa, creus, tàlems, crucifixos, etc.

A continuació hi anaven els penitents, que anaven també  vestits de negre, però amb una caputxa i amb la cara tapada. Molts d’ells, per a penitencia o per a prometences per favors rebuts, malalties sanades o conflictes resolts, arrossegaven cadenes lligades als peus, de totes mides. Algunes bastant grans, d’altres nomes a un peu. Hi havia qui feia tot el recorregut de la processó amb els braços en creu, aguantant a cada mà algun estri, com gerres de vidre, imatges de sants, creus, o qualsevol altre símbol relacionat amb els dies de passió. A la banda de dins del carrer, segons la seva fila, els que no anaven amb els braços en creu, portaven una atxa encesa.

la flagel.lació

la flagel.lació

El centre de la processó, desfilaven els “passos” que representaven escenes de la Passió de Jesús (les imatges dels passos, que hi ha en aquest post, corresponen als passos de desprès de la guerra civil i les fotos són de l’Armengol). El passos eren unes carrosses amb unes escultures a dalt, per cert de bastant valor artístic, i que eren arrossegades per penitents o confrares, pels quals era tot un honor participar-hi.

creu al coll

creu al coll

Tot això no diferia gaire de lo que encara avui es fa a Sevilla i altres ciutats de la resta d’Espanya, es adir, l’estil era el mateix, però, si las de Sevilla i voltants són com una atracció turística, en canvi la de Terrassa transcorria en el mes absolut silenci per part de la gent que anava a veure-la, el que li donava una impressió encara més gran i feia que tothom respectes la celebració. Nomes se sentia la veu del “captaire” que acompanyava la processó recollint almoines per l’església i que, en el silenci absolut del públic, se sentia a cridar : “GERMANS, PER LA MOR  DE DEU, CADA ALMOINA QUE FAREU, GUANYAREU QUARANTA DIES DE PERDO” i aquesta cantarella se sentia des d’un tros lluny quan venia, i fins a un bon tros enllà quan havia passat per davant teu… i així tot el recorregut.

1969

1969

Creieu-me que era realment impressionant. Un any, el Dijous Sant va ploure molt i molt tot el dia i la processó es va haver de suspendre (veure retall del diari del 1969) ja que les carrosses dels misteris s’haurien malmès.  Des d’aquell any, no s’ha celebrat més la processó, si més no amb aquell format. Puntualment algunes parròquia van seguir fent, cada any, la seva processó, però es van anar perdent.”

Continuarà,…





La processó del Sant Enterrament (4)

15 04 2009

confraria-sant-crist1 Avui publicaré uns nous documents, aportats per en Ricard Font, consistent en un opuscle de 1932, editat per la confraria del Sant Crist, del qual s’ha escanejat en diverses pàgines. Aquesta confraria ja en vaig fer esment en el primer post d’aquesta col·lecció sobre la processó del Sant Enterrament.

En un dels documents podreu apreciar una fotografia de la “prodigiosa imatge del Sant Crist” que tanta veneració tenia dins i fora de la Vila, així com els goigs del mateix Sant Crist, entre altres documents i gravats que ens parlen de la devoció dels confrares d’aquells anys.

Per cert, algú coneix algú que hagi estat membre o encara ho sigui de la confraria del Sant Crist?

confraria-sant-crist5 confraria-sant-crist6confraria-sant-crist4 confraria-sant-crist3 confraria-sant-crist2





La processó del Sant Enterrament (3)

14 04 2009
Sant Sopar 1930

Sant Sopar 1930

Sembla que el tema de la processó de Dijous Sant continuarà… doncs he rebut unes fotografies escanejades, de part del Ricard Font, que crec que poden ajudar a il·lustrar els articles anteriorment publicats. Com veureu es tracta d’alguns dels passos més característics de la processó:

La Flagel·lació – L’Ecce Homo – El Davallament de la Creu – La Creu al Coll – Clavat a la Creu – Sant Sepulcre – Coronació d’espines – Oració a l’Hort i La Pietat. La darrera imatge correspon a N.S. dels Dolors (veure comentari del Ricard).

flagel-lacio ecce-homo davallament-creu la-creu-al-coll clavat-a-la-creu sant-sepulcre flagel-lacio2 oracio-a-lhort pietat veronica

Les fotografies pertanyen a un opuscle del 1930, de manera que es tracten dels passos despareguts durant la guerra civil. Si algú pot aportar més dades sobre aquestes imatges us ho agrairé.

També vull agrair al Rafael Aróztegui la fotografia del pas “Sant Sopar” (al principi d’aquest post) que, segons ens indica, és del 1930 (Petit) i , tal i com ens indica, al fons es pot apreciar el que posteriorment seria el “Mesón de los Arcos”, en aquells anys “Bar Pirineo”.