paraigua
Diu el Josep: “Parlant de personatges que es movien pels carrers per a guanyar-se la vida, també podria mencionar el paraigüer, que es dedicava a reparar paraigües espatllats. Recordo que s’asseia en una cantonada i la gent li portava els paraigües amb barnilles trencades que ell els hi canviava, o amb forats o descosits que també cosia amb destresa. A vegades eren famílies senceres que es dedicaven a aquesta feina. A Terrassa, hi ha una botigueta que en diuen a “ca les paraigüeres” (al passeig 22 de juliol, just abans de la carretera de Matadepera), perquè les noies que avui la porten, en són filles d’un paraigüer del barri que tots coneixíem”.
foto any 1958
“Aprofito per dir que també passava el que arreglava cassoles i pots d’aram o de porcellana. Aquests estris s’acabaven foradant pel cul o bé se’ls desclavaven les nanses, i aquests industrials ho soldaven a peu de casa, amb un “soplet” de benzina i bocins de plom barrejat amb el mateix aram o material de la peça avariada. Aquests passaven més de tard en tard, però també formaven part del paisatge urbà del barri.”
Nota personal: Abans tot s’adobava –tot el que es podia, és clar-; les coses s’aprofitaven fins al final i no com ara que si s’espatlla ho tirem i en comprem un de nou.
Records de Terrassa 
Jo havia vist un gitano que soldava els pots amb un soldador, que constava d’una peça de coure de forma paral•lelepípede i piramidal a la punta amb un mànec de ferro amb una empunyadura de fusta per no cremar-se. Tenia un pot en el qual hi feia foc i posava el soldador per la part del coure a dins i per activar el foc el pot estava lligat per la nansa amb un cordill i el feia girar com un ventilador, el pot tenia un respirall l’aire entrava. Per tant el soldador quan el treia fonia l’estany de soldar i escalfava el lloc on es tenia de tapar un forat o soldar-li la nansa, com el coure era relativament gros es mantenia calent el temps de fer l’adob i sinó sempre podia reescalfar-lo. Per entendre’ns era com un soldador elèctric sense electricitat.