El Drapaire

26 02 2009

Drapaires per "Nonell"

Drapaires per "Nonell"

Diu el Josep de nou: Un altre personatge que no faltava cada setmana era el drapaire… aquest ho comprava tot: papers, cartrons, ferralla, ampolles, i el que es tingués a ma. Ho pagava molt poquet, peró per la gent obrera suposava un ingrés extra. Passava amb un sac a l’esquena que anava omplint i quan era ple, anava al seu “magatzem” i el deixava per a agafar-ne un altre de buit. Darrerament recordo que ja passava amb un carretó de mà que li feia menys feixuga la seva feina.

Avui els interessats en aquests productes ho van a buscar pels containers del carrers i s’ho venen a “majoristes”. A Terrassa hi havien drapaires bastant coneguts, que havien fet bastants diners comprant el producte als que anaven pel carrer recollint el que trobaven”.

Notes personals: Jo recordo que quan era jovenet als escoltes de muntanya fèiem campanyes de recollida de diaris vells i ampolles de cava i que les portàvem a vendre als drapaires i en trèiem uns quans diners que desprès servien per pagar les despeses del nostre centre. Era una feina molt bruta ja que la gent guardava les ampolles plenes de pols i al cap del dia acostumàvem a quedar negres com el carbó. Un dels que recordo que ens ho comprava era el Benaiges.

A casa m’han explicat que antigament el drapaire passava pels carrers amb un carró i comprava draps vells o roba esparracada, (d’aqui li ve el nom), perquè quan una peça de roba anava a cal drapaire era perquè ja se li havia tret tot el rendiment possible.





Un Zoo a Sant Llorenç

24 02 2009
Noticia Zoo 1971

Noticia Zoo 1971

De idees rares a la nostre ciutat al llarg dels anys n’hi ha hagut moltes i des d’aquest espai dels records de tant en tant en traiem alguna. Avui però, la que us he triat és realment inversemblant, ni més ni menys que fer un zoo a la muntanya de Sant Llorenç.

A Espanya hi ha alguna idea similar que ha resultat un èxit, to cal dir-ho, com per exemple el Zoo de Cabarceno a Santander i que està considerat un dels millors espais zoològics d’Europa. El projecte tenia per objectiu la construcció d’un zoo obert als terrenys de Can Robert i tal i com deia l’article publicat en el “Tarrasa Información”, el 4 d’agost del 1971, les feres estarien en llibertat, bé suposo que en semillibertat ja que d’altra manera s’escaparien totes.

Segons indica la noticia, el parc acolliria animals africans i les gestions ja estaven en una fase bastant “adelantada” ja que l’empresa (estrangera) interessada en fer-lo, es veu que ja tenia altres parcs similars en diversos llocs del món. També indica que els terrenys ubicats a la zona de Can Robert ocuparien varis quilometres de perímetre.

zoo-1208711La noticia es va reproduir uns dies desprès (12 d’agost), tot indicant que podia fer-se realitat en un any i que es sabria molt aviat. En aquest comunicat s’indicava que la companyia interessada era anglesa i que la zona triada estava entre Can Robert i el Cavall Bernat. El fet és que ja no s’en va parlar mési el projecte va quedar en l’oblit.





El Carnestoltes i en Frederic Segués

20 02 2009

carrossa carnestoltes És evident que Terrassa té una gran tradició carnestoltesca i sembla que els carnestoltes d’abans de la guerra civil eren coneguts forà de l’àmbit ciutadà. Avui li vull retre un homenatge amb aquesta fotografia, del Ricard Font, on podem veure una carrossa del carnestoltes en la seva desfilada pels carrers de Terrassa.

La data és incerta, però amb tota seguretat és d’abans de la guerra i el lloc on es va fer la fotografia és justament a la placeta de Saragossa. Un dels “pierrots” que va a la carrossa és en Frederic Segués i Autonell, el propietari de la coneguda bòbila de cal Segués, situada just darrera de l’escola pia, un lloc anomenat el turó de l’argila i justament el lloc (carrer Vallhonrat) on visc en l’actualitat.





El pellaire

18 02 2009
gabia conills

gabia conills

Explica el Josep Badrenas” Fa molts anys, al menys al meu barri, la gent acostumava a tenir conills i gallines al pati o al terrat. A casa també n’havíem tingut, fins i tot un porc. Era una forma de tenir menjar a bon preu ja que s’alimentaven amb l’herba que anàvem a buscar als camps del voltant i també de les sobres de casa (si es que sobrava quelcom).

A casa, recollíem els ous de les gallines per vendre’ls a la tenda… i recordo que les gàbies se les fabricava la gent amb quatre fustes i un filat., i apa!! a criar conills. És sabut que els conills són molt prolífics i és fàcil arribar-ne a tenir una bona colla, a partir d’una bona parella de cria. El fet és que cadascú matava el seu bestiar per menjar-se’l i ho feia al pati o al terrat de casa i d’aquest fet en sortia un subproducte, la pell del conill.

De conills n’hi havia de moltes tonalitats, els grisos eren els més normals i abundants, però també n’hi havien de blancs i amb clapes negres i fins i tot de completament negres, però aquests eren els menys freqüents. Aquestes pells procedents de la matança domèstica nodrien la indústria de la pell per la confecció de prendes de vestir (colls d’abric, abrics, folres,…).

pells de conill

pells de conill

Recordo que pels carrers passava un personatge pintoresc: el pellaire. Anava cridant “El pellaireee!! i la gent sortia al carrer amb la pell dels conills morts durant la setmana per a fer-ne uns cèntims… molt pocs. Acostumava a passar el diumenge, ja que la gent matava el conill el dissabte o el mateix diumenge. Hi havia alguna família que s’afanyava a matar-lo per ser a temps a tenir la pell quan el pellaire passes i no haver d’esperar la setmana vinent.

Les pells les penjava d’un estri que portava a l’esquena. Examinava atentament la pell per si tenia esquinçades o estava en mal estat, i segons el diagnòstic en fixava el preu. Les mes senzilles, en bon estat podia pagar-les a dos rals (50 cèntims) i les blanques o negres sense taques, en podia arribar a pagar una pesseta. Però les molt seques o amb forats o taques, a vegades no en pagava res o, com a molt, 10 o 20 cèntims. Era molt poquet, però amb això la gent es comprava l’esmorzar d’un dia (un panet i una sardina de llauna), que moltes vegades era l’àpat principal del dia. De fet, tot era proporcional a aquests preus, inclòs el que la gent guanyava amb el seu sou. El que no era proporcional, eren les hores que havia de treballar la gent per a guanyar-se ‘l.

Nota meva.- A casa m’explicaven que la pell del conill li treien tot estirant-li i que aquesta sortia sencera i al revés i, per tal d’assecar-la i que quedés estirada, la llançaven amb força contra la paret del pati ,on quedava enganxada fins que passes el pellaire. La mare m’explicava que els diners del pellaire a vegades els hi donaven perquè anés al cinema o es comprès algunes pegadolces que li agradaven molt. Nosaltres havíem tingut conills, gallines, coloms i algun ànec i de les herbes pels conills, recordo que les més comuns eren els llecsons (llicsons).





La masia Freixa des de l’aire als anys 30

16 02 2009

parcstjordi-aeria-1958

Parc Sant Jordi 1958

Avui comentarem una fotografia aèria de Terrassa de l’any 1958.En ella podem apreciar el lloc que avui ocupa el Parc de Sant Jordi amb els jardins romàntics de la masia Freixa, que han aconseguit arribat als nostres dies tot i que una mica malmesos.

Però, el que he trobat més curiòs, és la part dreta del Parc, on es pot observar la manca de construccions en uns terrenys que semblen ocupats per horts.  I, si us hi fixeu molt bé, podreu veure que els terrenys de la masia estaven envoltats d’una tanca amb la porta d’entrada a l’altura del carrer de Galileu i que servien per aillar aquesta masia, d’ús particular en aquells anys, de la resta de la ciutat.
A la part esquerra de la fotografia tambè podreu apreciar l’antic camp de futbol del Terrassa F.C. I vosaltres, que més hi veieu a la fotografia?





Els inicis de la televisió

12 02 2009

anunci antena tv

anunci antena tv

A Barcelona, l’any 1947 es va fer la primera prova d’emissió de televisió entre una càmera i un monitor a trenta metres de distancia. El 1952 es va fer la primera retransmissió esportiva per televisió, amb un partit de futbol entre el Madrid i el Racing, que només el van poder veure una vintena d’alts càrrecs franquistes.

El 28 d’octubre de 1956 és la data de la primera emissió oficial de la televisió a Espanya i fins el 1958 no s’emeten la primer sèrie anomenada “”Investigador Submarino”. La publicitat comença un any abans, el 1957 amb un panell publicitari de Winston i la primera publicitat ja en forma de espot és la d’Omega al 1958.

Per això he trobat molt curiós aquest primer anunci publicat en el Diari de “Tarrasa” el mes de desembre de l’any 1958, en que ja s’anuncia la instal·lació d’antenes per poder veure la flamant televisió. humet1959En aquells anys deurien ésser ben poques les cases que disposarien d’aparells per poder veure-la.

El segon anunci és d’un any desprès (Humet – 1959) i ja podem observar com s’anuncia la venda d’aparells de televisió que semblaven un moble, per lo aparatosos que eren.

marilyn topo_gigioEls meus primers records de la televisió són dels programes que veia quan era petit: les marionetes de la Herta Frankel i la Marilyn en el “país de la fantasia” o el Topo Gigio, quins recordeu vosaltres?





L’ampliació de la Fontvella el 1971

9 02 2009
fontvella 1971

fontvella 1971

El 29 de gener de 1971 es va decidir en el ple municipal ampliar el carrer Fontvella fins a una amplada de 25 metres i a la foto podeu apreciar l’espai que es tenia que enrunar per aconseguir-ho. Cal dir que aquest va ser l’únic tema tractat en el ple, degut a la gran expectació que va suscitar entre els veïns de Terrassa.

fresnadillo 1971

fresnadillo 1971

L’alcalde de la ciutat era el Sr. Josep Donadeu i el Sr. Fresnadillo era el tinent d’alcalde d’urbanisme i vivenda (el podeu veure en la foto de la dreta). Les ofertes de cessió dels immobles afectats a favor de l’ajuntament les va presentar el Sr. Manuel Tobella.

Per citar uns exemples de les ofertes presentades, podem citar la de la Sra. Mercedes Alegre de Sagrera, viuda de Fontanals, propietària del número 31 amb la quantitat de 562.550 pessetes o la de la Sr. Engracia Elias Verdaguer, propietària de la finca de la Plaza de España, 10 per 478.048 pessetes, quantitats que tenien que ser pagades abans del 31 de desembre del mateix any.

Pot semblar increïble que algú tingués aquesta idea, però podeu comprovar que és ben certa i si s’hagués fet és evident que la fesomia del centre de la ciutat seria ben diferent. En aquells anys no es mirava el que es tirava a terra, ni si afectaven a edificis protegits ni rés i en tenim bones proves a la nostra ciutat, que va perdre un bon nombre d’edificis històrics en mans de l’especulació immobiliària o de suposades millores urbanìstiques.





L’ofici de fanaler

5 02 2009
fanal 1950

fanal 1950

Ens diu de nou el Josep, “In illi tempore”, als carrers de Terrassa hi havia una il·luminació molt primària. A cada illa de cases hi havia un parell de fanals clavats a les façanes, que consistien en un braç encorbat i un pàmpol rodo de porcellana amb una bombeta al mig. El pàmpol normalment estava malmès ja que els sagals del barri sovint ho fèiem servir per fer punteria amb pedres. Cal assenyalar que, al menys al meu barri, els carrers no eren asfaltats sinó “empedrats” es a dir, plens de pedres.

Les bombetes que trencàvem, cada dos per tres les canviaven, juntament amb les que es fonien per l’ús. Recordo que ens havíem guanyat alguna que altre escridassada d’algun veí que ens havia atrapat en ple joc de punteria.

Doncs be, me n’anava per les branques…tornem al fanaler En aquells anys no existien les cèl·lules fotoelèctriques per comandar-los a distància, sinó que havien de funcionar a base de cèl·lules “foto-espardenyeres”. Just sota de cada fanal hi havia una caixeta de fusta amb un interruptor que es feia funcionar amb una palanca que sobresortia per la part inferior de la caixeta.

Cada vesprada passava el funcionari municipal, anomenat el fanaler, amb un pal dotat d’un ganxo a la punta, i amb aquest ganxo posicionava la palanca de l’interruptor que encenia el fanal. Com que la feina es feia a peu, passava a encendre’ls bastant d’hora, tot i que hi havien varis fanalers que es repartien el territori per tal d’acabar abans que es fes fosc.

Als matins, ben d’hora, tornava a passar el fanaler a fer l’operació a la inversa, és a dir, girar la palanqueta de l’interruptor cap a la posició d’apagada, i … fins demà!!! i si un dia en fanaler del carrer estava malalt, el carrer es quedava a les fosques, o amb els fanals encesos tot el dia. Mes o menys com ara quan s’espatlla la cèl·lula. No es d’estranyar, que amb aquella tecnologia punta, llavors hi hagués feina per tothom. A la foto podem observar un fanal al carrer Gaudí l’any 1950.





El pa de “cal manyo”

2 02 2009

pas soterrat 1960

pas soterrat 1960


Diu en Josep Badrenas: “Recordeu com era el carrer Espinosa de los Monteros (avui Passeig 22 de juliol), quan hi passava el tren de la Renfe? Doncs be: si ho recordeu, hi ubicareu un pas subterrani (veure foto) que passava per sota de les vies del tren i comunicava aquest carrer amb el carrer del ferrocarril que era el que hi havia paral·lel. El “pontet” com el coneixíem, era just davant de on avui hi ha la part nord del parc de Vallparadís, o sigui, prop del carrer d’Egara.

Entre el carrer d’Egara i el descampat que hi havia , que donava a les vies mortes del tren, on els trens feien maniobres i on s’aparcaven els trens de carga, hi havia una caseta petita amb un pati a la seva entrada. Aquesta caseta era just davant del pontet i llindava amb el descampat i el “torrent del Prunés” pel seu darrera. Aquesta caseta li dèiem a “cal manyo” perquè hi vivia una família aragonesa, de la qual el home de la casa era ferroviari; és a dir, treballava a la Renfe.

Els trens “correu” que es dirigien a Saragossa, eren moguts per màquines de vapor, ja que els “elèctrics” només arribaven a Manresa. En aquella època en que la qualitat del pa tenia mot que desitjar, a l’Aragó encara es venien pans de 2 quilos de molta qualitat, que no se si eren a l’abast de tothom o si eren alguna “edició especial” el cert és que el tren que venia de Saragossa parava molta estona a la estació de “Tarrasa” , fins i tot en ocasions s’hi estava aturat més de mitja hora. El ferroviari de cal manyo, no sé com se les enginyava, però en un dels vagons del correu de la Renfe, portava, del seu poble, unes saques plenes de pans de 2 quilos.

Quan el tren arrancava de l’estació, molt poc a poc, al passar just davant la casa del manyo, s’aturava i per sobre de la tanca de ferro que protegia les vies, tiraven, des del vago al pati de casa seva, les saques plenes de pa. Un cop descarregades, el tren accelerava la marxa i seguia el seu camí en direcció a Barcelona.

pas a nivell 1932

Els veïns del barri que ho sabíem, ens concentràvem davant de cal manyo a l’hora del pas del tren, i ajudàvem a descarregar i obrir les saques i compràvem un o dos pans d’aquells que ens duraven tota la setmana. No cal dir que era un pa excel·lent!!! La família del ferroviari, amb això es treia un complement econòmic, però penso que no era molt mes car que el d’aquí…, en tot cas, menjar pa de cal manyo era tot un privilegi. Tot això passava als anys 50.”

Nota.- De nou agraïr al Rafael la foto del pas soterrat que m’ha fet arribar per il.lustrar aquest record. L’altra foto és d’un pas a nivell dels anys 30 a l’altura del barri de Can Boada.