anys 40
Desprès de la guerra civil a l’Escola Pia desaparegueren les distincions entre recomanats i vigilats, només quedà una distinció entre permanències i no permanències, és a dir els que es quedaven una hora a la tarda a l’escola per fer els deures i els qui només assitien a les classes. Els dos grups pagaven quantitats diferents i estaven separats també en classes diferents. Cal indicar que aquesta divisió es va continuar només a Terrassa, ja que a la resta de centres d’escolapis s’havien barrejat ja els alumnes.
En aquells anys els Escolapis de Terrassa estaven fortament lligats amb el poder ciutadà i en especial al Salisme. No volien ni sentir parlar el català i s’enorgullien de que l’única llengua de l’escola en aquells anys fos el castellà. Per això no ens ha d’estrenyar que cada mati als nens els fessin cantar l’himne feixista del “cara al sol” amb la mà aixecada.
Per sort tot això amb els anys va anar canviant…
Records de Terrassa 
Jo vaig començar el curs 1941-42 i vaig acabar el 1955-56, vol dir que vaig viure tota la evolució de Cancolapi, i puc assegurar que mai ens van prohibir de parlar el català entre nosantres, si be l’ensenyança la feien en castellà. Els recomanats i vigilats van pendre el nom de permanències i no permanències però era el mateix que abans de la guerra. En quan a cantar el cara al sol, jo era massa petit quan el cantaven i no vaig arribar a temps a tenir-lo que cantar, si bé venia un falangista, el Sr. Rodriguez que ens daba la assignatura de Educación del Espiritu Nacional
Als escolapis a més de fer-nos cantar el “cara al sol”, el professor de “Formación del Espiritu Nacional”, Sr. Rodriguez ens feia anar al pati gran a fer “instrucción pre-militar”. Amb els sticks de hockey fent la funció de fusells ens feia formar, marcar el pas i practicar els moviments amb les “armes”.
Aquesta vivència correspon als anys 1953-1956, mentre feia els tres primers cursos de batxillerat.
A la comunitat hi convivien escolapis de tendències polítiques de tota mena. Monarquics fidels al “Infante Don Juan” com el pare Adolfo Roger, falangistes militants com el pare Serra, carlins com ara el pare Martirià i catalanistes d’amagatotis com ara el pare Albert Singla i el pare Garriga.
Seria interessant coneixer detalls de com anaven les relacions entre ells.
Escarnint al professor Rodriguez, el pare Garriga, que era el responsable del pupilatge, ens va ensenyar la Marsellesa, fent-nos escoltar una “placa” i cantant-la tots junts.
El pare Martirià tenia al seu escriptori un revolver “Colt”. El vaig veure i tocar.
Del poc que jo recordo tan sols el Pare Adolfo Roger, el pare Serra i el pare Miquel, es podrien tatxar de “adictos al regimen”.
Per el contrari tan el pare Martirià com el pare Albert eren molt i molt lliberals.
Altres, per joves, no crec que tinguessin massa clar el que eren.
Evidentment vaig fer classes de “Formacion del Espiritu Nacional” amb el senyor Rodriguez i altres.
Punt a part mereix el segon professor de gimnàs que vaig tenir, el primer va ser el Sr. Biosca, que va ser el Daniel Diaz Samaniego, addicte al movimiento per excel•lència.
Era dels que anaven a les processons amb l’uniforme blanc del partit.
Jo vaig anar a l’Escola Pia de l’any 1950 fins al 1960.
Algù sap fins a quan va romandre la distinció entre permanències i no permanències ?
El catalá es parlava normalment i mai va esta proibid. Ara be, las classes si eran totas en castellá, pero el catalá es parlava a tot arreu i mai ningú va possá impediments. Lo de que estava proibid es una mentida i una falacia.
En xavier te rao:el català no era prohibit i es parlava a tot arreu sense problemes i amb tota normalitat. Lo que pasava era que com que hi havia mes castellans sobrevinguts, que catalans, donava la sensacio que se sentia mes parlar el castellà, pero tot-hom posava el màxim de voluntad, uns per aprendre’l i parlar.lo i els altres per ferse entendre… I tots plegats ho aconseguiam sense massa dificultad. Una classe magistaral de convivència. Altre cosa era l’ensenyament que, al menys al cole que jo vaig anar (cultura pràctica), els llibres de text eran en espanyol, pero les classes, els mestres les donaven totes en catala que era la “llengua vehicular” com es diu avui, amb lo qual apreniem les lliçons en castellà, inclus les “tablas de mulriplicar” . Realment al menys al meu entorn, no ens era gens dificultos la traducció simultània i mes o menys, várem aprendre amb soltura lo que calia. Jo no estic gens traumatitzat i em desenvolupo igual en castellá que en catalá que es i será la meva llengua familiar. Tambe vaig estudiar la “Formacion del espiritu nacional” com tot-hom amb un “técnic” que venia un cop a la setmana. En tecnic era en Francisco Lucio (si, si… el poeta pesuquero) i el llibre que teniam era escrit per en Torcuato Fernandez Miranda, que, aquest, si, va seguir amb el seu ideari fins al final. He de reconeixer que em va servir per aprendre unes nocions de lo que era la politica d’aquella época i compararla amb la d’ara….
Posats a recordar, puc afegir que fora d’hores “lectives” feiem, d’estraperlo, classes de català…. I no va passar res!!!!
Francisco Lucio, és o va ser, no se si encara es viu, advocat, el meu germà catedràtic de dret processal, que ja es mort, em va explicar que li va aprovar la seva assignatura dient-li que no podia suspendre al seu mestre, ja que ell havia estat també deixeble seu.