Avui fa 40 anys: els llums de Nadal

rambla 31-12-68

Avui vull finalitzar l’any 2008 amb dos records de fa justament 40 anys. En l’edició del “Tarrasa Información del 31 de desembre de 1968 ” trobem en la portada una fotografia de la Rambla d’Egara (llavors del Caudillo) on ens mostra una plantada de plataners a la part baixa de l’avinguda, just al costat on hi havia la sortida de l’estació dels Catalans. Avui d’aquells plataners ja no en queda cap doncs amb la construcció de l’estació soterrada aquesta part de la Rambla va perdre la seva fesomia.

L’altre record és per un article, de la mateixa data, que com podem veure ja obria una polèmica amb la decoració dels carrers de la ciutat, igual que ha passat amb les estrelles d’aquest Nadal. Fixeu-vos que l’article es titula justament “luz, más luz, pero con estrellitas” i es curiós que la polèmica està en el fet de que demanen és que aquestes llum dibuixin més campanetes, estrelletes, arbres de Nadal, … en comptes de figures geomètriques més o menys boniques. Com veieu ni abans ni ara la gent està contenta amb les decoracions del Nadal.

El camí de Can Petit i els corralons del carrer Ample

vista des de la carboneria

Avui publico uns records del nostre amic, en Josep Badrenas, que comencen amb un missatge molt positiu i que crec que reflexa molt bé l’esperit d’aquest espai : « estic molt content de que les trifulgues de la meva infantesa puguin tenir algun interès. Gràcies !!! »

Diu: «Aprofitant que he mirat amb deteniment i ampliades, les fotos que has publicat, voldria fer un comentari sobre la que es veuen unes teulades d’uralita.

Si la observeu be, veureu que darrera de les “instal·lacions” nomes hi ha una renglera de cases i un descampat. Doncs be: casa meva era a l’acera nord del carrer Ample, just entre Tarragona i Dr. Ferran (nº 211).

Les edificacions que es veuen, son l’acera sud del carrer Roca i Roca (Belchite), i a partir d’allà ja només  hi havien camps, de manera que en aquest lloc podem dir que s’acabava Terrassa.  Mirant la part dreta de la foto, es veu un camí, que es el “camí de Can Petit” que sortia del carrer Ample i anava fins la finca de Can Petit tot travessant la riera de les Arenes.

El meu pare va comprar el pati on hi havia la carboneria, quan encara hi passava pel mig l’esmenta’t camí, si be pertanyia a una finca particular. Sigui com sigui, va tallar l’accés al camí des del carrer Ample.

Recordo que pel mig del camí hi passaven les aigües de les clavegueres de les cases del carrer Belchite que desaiguaven a cel obert, i que desprès varem canalitzar cap al col·lector del carrer Ample.

Els Camps que es veuen és on avui hi han els carrers Manresa, Provença, Historiador Cardús, etc. i més o menys on es veu la casa blanca una mica mes lluny, és on avui hi ha l’avinguda Francesc Macià.

rentant a la riera (1962)

Just als patis del darrera hi ha una edificació de planta baixa, que era lo que en dèiem un “corraló“, amb uns coberts a cada banda i on hi havien uns compartiments que eren ocupats per famílies d’immigrants que venien del sud. A cada habitació hi “vivien” dos o tres famílies, totes en una pila i per cuinar tenien que fer-ho fora del corraló, amb fogons de pedra. Recordo que cada dia hi havia “peleas” (baralles) entre les famílies amuntegades, fet que no era d’estranyar tenint en compte les condicions de vida que tenien que suportar. Aquestes famílies eren bons clients de casa nostra”. »

Un poema pel dia de Nadal: “La nit de Reis”

Avui el record és per la Carmeta, i per una poesia que ella sempre recitava el dia de Nadal en companyia dels qui més estimava. Es tracta d’un poema escrit per la Dolors Monserdà (1845-1919) i crec que qualsevol que el llegeixi li agradarà.

Ens parlà de il·lusió d’una nena en la nit de Reis, i de la seva mare que en mig de la seva pobresa estima tant a la seva filla que dona per ella l’únic bé que posseeix.

És un poema que remou quelcom dins nostre i quan el llegeixo sembla que no ho faig jo, sinó la veu de la Carmeta que tanta passió hi posava i que no podia acabar el poema sense haver vessat més d’una llàgrima mentre el recitava de memòria.

LA NIT DE REIS:

“Dins d’un piset xic i pobre / que hi ha a peu pla d’un terrat, / treballa una pobra dona, / treballa sense parar.

Si algun cop minven ses forces, / no desmaia, no, que sap / que al mirar a sa filleta, / les tornarà a recobrar.

Diuen tots quants la coneixen / que hermosa ha estat sens igual: / avui d’aquella hermosura / sols per record li han quedat, / unes trenes ondejades, / negres, sedoses, brillants, / que, a l’estendre’s damunt d’ella / a besar ses plantes van.

La nit de Reis n’és vinguda, / i sembla que amb més afany, / treballa la pobra mare, / tot mirant-se el seu infant.

-Mareta, li diu la nina, / fiqueu-me al llit, que és prou tard, / i tinc por vindran los Reis / i encara no hi hauré anat.

-Qui sap si vindran, filleta! / lo nostre pis, és tan alt!

-Prou, com que baixen del cel, / ja els hi ve bé de passar! / i a fe mare que els espero / amb gran desig aquest any. / Vull que em portin una nina / com aquella que hi ha a baix!

-Les nines, són per les nenes / que ja res falta els hi fa; / tu fill meu, que estàs descalça / los hi tens que demanar / que et portin sabates noves.

-Ai, mare, no em feu plorar! / ja n’estic aconhortada / de caminar a peu descalç, / de portar robeta vella, / de morir-me treballant; / però que em dugan la nina / que jo sempre he demanat! / Des de l’any que van portar-la / a la nena que està a baix, / jo hi he pensat cada dia, / jo de nit l’he somniat. / Ai, mare, i que n’és d’hermosa! / i que bonica que va! / Té una careta tan fina, / que sembla de setí blanc, / té una boqueta petita, / que fins dentetes hi ha! / Obre els ulls quan està dreta, / i, per dormir, els té tancats, / té uns cabellets com de seda / i els té rossos i rissats, / porta lo vestit amb róssec / i amb serrells i farbalans, / i fins mitges i polaques, / i fins sombrero, i fins guants! / Jo en vull una com aquella, / que tot l’any l’he demanat! / puix si demà quan me llevi, / la nina no haig de trobar, / com que de nit la somnio, / la toco i la duc a braç, / pregaré a Déu que al dormir-me / mai me torne a despertar!

Un gran crit llancí la mare, / del fons del cor arrencat, / i agafant a sa filleta / i estrenyent-la amb fort abraç: / -Vés-te’n al llit, amor meva / li digué amb febrós afany, / vés, mes a Déu no demanis / que no et vulla despertar, / que la nina que tu esperes, / com la desitges tindràs.

Quan tot just lo dia apunta, / ja la nena s’ha llevat; / plora i riu i salta i brinca, / i el que li passa no sap. / Li han portada aquella nina / que ella tant ha demanat: / li han portada i té la cara / que sembla de setí blanc, / té una boqueta petita / que fins dentetes hi ha! / porta vestidet amb róssec / i amb serrells i farbalans, / i fins mitges i polaques, / i fins sombrero; i fins guants!

Res li manca, res li manca / de quant ella ha demanat; / sols li falten a la mare, / les trenes negres, brillants, / que fins a terra arribaven, / que hermosejaven son cap, / que entre mig de sa pobresa / les havia tant guardat!”

Us ha agradat? M’agradaria saber que en penseu d’aquesta petita història que ens parla de l’amor d’una mare i de l’alegria de donar-se.

Nota: donem les gràcies a tots els comentaris rebuts.

Els repartidors i els recaders

El Repartidor

Com que he vist que us va fer gracia lo de la postal antiga felicitant les “Festes”, avui us en poso una sense modificar (com podreu observar és dels anys de la postguerra ja que els simbols feixistes hi són ben presents).

Es tracta de la postal que repartia per les cases, justament “el repartidor” que era com una mena de carter però que en comptes de cartes repartia altres productes, com per exemple els diaris.

Anunci recader del 1935

Els paquets normalment s’enviaven mitjançant els “recaders”, que eren l’equivalent als “transportistes” actuals.

A casa s’havien fet servir els “recaders” per enviar coses a l’Espluga del Francolí, ciutat on hi teníem família.

N’heu fet servir mai de “recaders”?

Feliç Nadal 2008

Feliç Nadal

Permeteu-me que us desitgi, a tots els que heu tingut la paciència d’aguantar aquest espai dels “records de terrassa” durant aquest any, un Bon Nadal i un millor any 2009 i que la crisi actual passi lo abans possible.

Gràcies a tots els qui heu col.laborat i espero que tingueu ganes de seguir un any més, que de records sempre n’hi ha de nous.

Cartilla de racionament de tabac

cartilla racionament tabac

Avui us mostraré una tarja de racionament de tabac de la postguerra segellada a Terrassa. Correspon a un tal Lorenzo Margarit Dinarés del carrer Sant Josep, 14 de Terrassa. Aquesta tarja la vaig adquirir en la darrera subhasta del Grup Filatèlic i Numismàtic de Terrassa celebrada fa uns dies.

Com podeu comprovar en aquells anys de postguerra no només mancaven els aliments bàsics com els ous, l’oli o les sardines (mireu els articles que he reproduït del Diari de Tarrassa del 1942 i 1943), sinó que també es racionava el tabac pels fumadors.

Recordo que l’avi Jaume m’explicava que una vegada que no tenia tabac per fumar va decidir agafar unes herbes seques i en va fer “picadura” i que posteriorment se la va fumar. Segons ell, en el local on va encendre la cigarreta la gent va tenir que sortir, ja que no podien aguantar el fum i l’olor que desprenia.

Jo no ho he viscut això del racionament però penso que tenia que ser una situació ben trista.

Tambè he parlat del racionament en articles anteriors: article1 / article2

L’avinguda 22 de juliol i els carlistes

Monument cementiri vell

El passeig 22 de juliol de Terrassa, porta aquest nom com a homenatge als fets ocorreguts en el transcurs de la tercera guerra Carlista de l’any 1872, just desprès de l’abdicació del rei Amadeo I. Amb el vuit en la regència, els Carlistes van tornar a fer de les seves.

En aquell temps, els carlins habien demanat a la Vila que pagués la “Contribució” estipulada perquè els vilatans no fossin molestats i degut a que no es va pagar, una partida de 600 homes ,comadats pel general Joan Castells Rosell, van arribar el dia 22, a les 7 del mati, amb un tren que havien segrestat a l’altura de la riera de Gayà, i que els va deixar a l’Estació dels Ferrocarrils del Nord.

D’allí es van dividir amb 2 grups i mentre uns baixaren pel carrer del Nord, els altres ho feren per el del Mas-Adei. Tot i informar als vilatans que no venien a fer la guerra sinó a cobrar, el segon grup va ser rebuts a trets, mentre els vilatans tocaven les campanes a Sometent i tancaven les portes de les cases.

El tinent d’alcalde, Jaume Jover i Marquet, de 46 anys, estava treballant de forner al seu obrador del carrer de Gavatxons número 3, quan va sentir la campana. Immediatament va agafar un arma i, vestit de forner, va demanar ajuda al seu amic, Valentí Alagorda i Mas, que el seguís i ambdós es van dirigir al Raval per salvar dels diners de la Vila.

Allí ja hi havia un grup de carlins que ocupava l’Ajuntament i, sense cap mena de por, va obrir foc. Els Carlins el contestaren amb trabucs, de manera que en Jaume Jover resultà mort al moment i en Valentí Alagorda el deixaren greument ferit.

Davant d’aquests fets, els altres sometents de la Vila van endegar trets que sortien per taulades i finestres,  obligant als carlins a retirar-se de Terrassa, utilitzant el mateix tren tot i sofrir en la fugida varis morts i ferits.

Alagorda va morí a l’hospital el dia 16 d’agost següent, a l’edat de 39 anys.

Aquests fets els convertiren en herois pels vilatans i des d’aquell any i durant molt temps, es va celebrar aquesta diada amb una processó cívica, que recorria els carrers de la Vila i es dirigia al cementiri per fer-hi una ofrena a les seves tombes.

El 2 de setembre de 1882 es va crear una comissió encarregada de la construcció d’un monument en memòria dels herois morts per les tropes carlistes el 22 de juliol de 1872. Aquest monument encara es pot veure en els jardins que es van construir en els terrenys del cementiri vell.

Tant era l’impacte que havia deixat als vilatans que, perquè us en feu una idea, us deixo un parell de detalls:

“El 22 de juliol de 1883, al teatre del Retiro, te lloc l’estrena de l’obra en vers “Las glorias de Tarrasa”, escrita expressament per Romualdo Romero, actor de la companyia de Pere Riutort, que narra la victòria contra els carlins, durant la jornada del 22 de juliol de 1872”.

“La celebració del 1885 inclou un banquet públic al Teatre del Retiro, un concert musical i ball amb entrada lliure al Centre Terrassenc, la tradicional desfilada cap al cementiri i focs artificials al Passeig.

El vintè aniversari es commemora amb la passada del cos del sometent pels carrers de la ciutat i un banquet al Casino Industrial, presidit per Jaume Vallhonrat, cap del sometent i alcalde de la ciutat”.

Per tot això, avui hi ha una avinguda que porta el nom d’aquesta data victoriosa i tràgica per la nostra ciutat.

Per Santa Llúcia fa 50 i 100 anys

Fa 50 i 100 anys

L’any passat ja havia publicat un article sobre la festivitat de Santa Llúcia, (click aqui si el voleu veure).

Aquest any he recuperat dos articles apareguts a la premsa local, un de fa 50 anys (del setmanari La Creuada del 12-12-1908) i l’altre de fa 100 anys (del diari Tarrasa Información del 11-12-1958).

Així podreu observar com va anar evolucionant la celebració de la santa, fa cent anys amb una missa i unes sardanes i fa 50 anys amb missa, partit de futbol, concert, sardanes, dinar pels cegs, espectacle, rosari I ball amb l’orquestra “Hot Club” (de la qual en vaig parlar fa uns dies).

La Montserratina o cal Junyent

anunci del 1936

Un record especial per un establiment que va tancar les seves portes l’any 2003 i que estava situat al carrer de Sant Pere, número 2.

Abans però d’haver-hi la Montserratina, en aquest lloc hi havia un establiment de queviures anomenat de Cal Gras (veure foto del 1904) i segons diuen abans d’aquest hi havia hagut una confiteria que s’anomenava “La Colonial” (mireu l’anunci del 1902), propietat d’un tal Joan Frontera.

Corria l’any 1924, quan en Josep Gras va vendre el seu negoci a Carles Junyent Fontanellas i durant un temps el negoci no va canviar d’activitat, ja que es continuaven venent comestibles. En aquells anys d’aquests tipus d’establiments se’n deien “drogueries” (tal i com podem apreciar en la fotografia del 1925, obra de Sants – A. Tobella).

Va ser uns anys més tard que van decidir convertir l’establiment en confiteria pastisseria. Com molts d’altres negocis de la ciutat, aquest va ser un negoci de caire eminentment familiar.

El negoci va arribar a obrir una sucursal al Mercat de la Independència, número 104 (tal i com podem veure en un dels papers que es feien servir per embolicar els tortells i dolços, que els terrassencs acostumaven a comprar els diumenges al sortir de missa.

La “Hot Club Terrassa” dels anys 50 i 60

Hot Club 1967

Fa temps vaig rebre aquest comentari del Miquel, « estem interessats en conèixer la història de l’orquestra Hot Club de Terrassa dels anys 55/60. Ens en podríeu dir alguna cosa?, Agraïts »

orquestra club dorado 1967

Als anys 50 i 60 hi havia d’altres orquestres similars a la Hot Club, com la Rosaleda, l‘Emporium, el Club Dorado o la Grifoll que tocaven en diversos indrets de la ciutat, com ara la terrassa del Cine Dorado o la del Cine Rambla i al Casino del Comerç, entre d’altres.

Molt conegut i apreciat era un tal Joan Ollé i Rodó, saxo de l’Orquestra Maravella quan venia a tocar a Terrassa.

anuncis 1939

1939

De l’orquestra “Hot Club” no en se masses coses i tan sols, puc incloure el comentari d’en Josep Badrenas, que diu: “era típic el ball amb la orquestra Hot Club i el seu cantant Hernan (que en realitat es deia Hernández) que es repetia cada any com a numero estel·lar del programa. Era una bona orquestra i tocaven molt be”. També publico uns anuncis antics on surten actuacions de l’orquestra en establiments de Terrassa.

Nota: Si us interessa el tema us recomano el comentari del Ricard.

orquestra maravella  anys 50

Nota: Segons ens indica en Josep Loredo, músic a la Cobla La Principal d’Olot, la foto que hem publicat com a Orquestra Maravella, anys 50, és de la Cobla-orquestra Jadris, també de Caldes de Malavella, feta l’any 1950, un any abans de la fundació de la Maravella. També ens diu que en Joan Ollé i Rodó va entrar a la plantilla de la Cobla-orquestra Maravella l’any 1965, tot i haver participat ja en un enregistrament del disc LP d’aquesta formació, Dímelo bailando (Iberofon), l’any 1964.

Més info a: http://fotosformacionsmusicalsdecatalunya.blogspot.com.es/.