Masia de Can Pous

En aquesta fotografia d’autor desconegut podem apreciar la masia de Can Pous, una de les ultimes que va aconseguir sobreviure durant molts anys dins del nucli de Terrassa. El seu enderroc es va produir als 80 i molt veïns segur que la recorden ja que va quedar totalment encerclada per els pisos que es van anar construint al seu voltant.

El carrer on estava ubicada és el carrer Francesc Salvans i si us hi fixeu podeu veure al fons de la fotografia la silueta de l’antiga Llar de la Ancianitat i també la torre del convent dels Carmelitans, el que ens pot indicar que la data en que es va fer aquesta fotografia era a mitjans dels anys 50.

En Pere Font i el seu primer homenatge

Avui recordarem l’homenatge que va organitzar “El periòdic “TARRASA” al cèlebre cineasta terrassenc, en Pere Font, al cinema Catalunya el dia 15 de maig de 1950, en motiu d’haver guanyat el Concurs Nacional de cine amateur.

En el text que acompanya l’homenatge es destaca:

“La trajectòria com a cineasta amateur d’en Pere Font va començar l’any 1944 i ja l’any 45 va presentar al Concurs Nacional de Cinema Amateur set pel·lícules, tot i no guanyar cap premi. En el concurs del 1946 ja va aconseguir una medalla d’argent per el film “una de miedo”. El 47 amb “la quimera del celuloide” ja va guanyar la medalla l’or entre altres premis. L’any 48 obté el màxim guardó nacional per la pel·lícula “desengaño”, conjuntament amb 9 premis més. Aquest film obté l’any 49 el segon premi en el concurs internacional d’Itàlia”.

Agraeixo al seu fill Ricard el que ens hagi enviat una copia del pergamí que li va dedicar el consistori municipal l’any 1951.

El Carrer Cremat i les barraques

La història d’aquest carrer és de les més antigues de Terrassa, ja que sembla que les primeres cases foren edificades l’any 1201 en aquest indret. El nom més antic que coneixem és el de carrer de na Morella (S. XIV) i n’Eimerich. El nom popular de carrer cremat se li dona arran d’un incendi del portal situat a tocar del raval, esdevingut a mitjans del segle XV.

L’any 1890 l’entrada encara era pel carrer major i a la part dreta hi havia uns abeuradors que li donaven un aire molt de carrer de poble. Al número 27 s’hi va instal·lar les primeres màquines que van subministrar electricitat a Terrassa (any 1897). Vull destacar uns establiments que molt de vosaltres recordareu: “les barraques” amb la Sra. Maneleta atenent al públic i “cal Camón”. En recordeu d’altres?

L’enllosat actual es va inaugurar el 26 de maig del 1976. La fotografia de l’arxiu Tobella ens mostra el carrer cremat l’any 1930.

El carrer Topete 5a part (El bar Aurora i cal Setó)

Ja només em queda per explicar la part del carrer Topete que va del carrer de sant Quirze fins al passeig, tot i que cal indicar que aquesta part pràcticament no tenia botigues. Només us puc destacar que a la cantonada hi podiem trobar un bar anomenat “Aurora” que crec que feia com de Fonda i, just al seu costat, un estanc que fins fa poc encara estava obert i a on hi anàvem a comprar els segells, el tabac i els llumins.

Una mica més amunt hi havia una merceria i desprès “Cal Setó” una tenda on venien filats i filferro, que fabricaven ells mateixos amb una maquinària molt curiosa que teixia el filferro i permetia fer filats de diferents tamanys, que servien tant per construir gàbies, com per fer tanques o, fins i tot, somiers pels llits.

A la part de d’alt del carrer hi havia el garatge Solé, la gasolinera que encara trobem avui en el mateix lloc i al davant el col·legi Social del Sr. Artigues, del que ja n’he parlat en articles anteriors, i una tenda de mobles anomenada Orrit .

Demano disculpes pel que m’hagi deixat o pels errors comesos i agrairé qualsevol correcció o aportació que pugueu fer i, si voleu fer el mateix amb el vostre carrer, envieu-me el vostre record i el publicaré.

El carrer Topete 4a part (La pesca salada i la cotillaire)

Tornem a l’altra banda del carrer Topete, des de la cantonada amb el carrer del Viveret, per recordar un sastre, la merceria de cal Ballbé, una carnisseria, una tenda que anomenàvem “cal tot ho venen” o “Cal Rigol” i que era una mena de tenda on venien terrissa, objectes de regal, etc. Entre el carrer de Sant Marià i de Sant Genís hi havia un herbolari on jo hi comprava “pastilles de llet de burra” i “pegadolces” i un establiment de “pesca salada” anomenat “Cal Llorach”. En aquests establiments s’hi podia comprar vianda cuita, bacallà salat i desalat , i també recordo que a l’acera hi tenien unes caixes rodones amb arengades seques que eren anomenades “guàrdies civils”. Finalment hi havia “Cal Caelles”, un “colmado” que feia cantonada amb el carrer de Sant Genís.

Del carrer de sant Genis al carrer de sant Quirze hi trobàvem una llibreria de la que recordo dues dones bastant velles, la farmàcia Alsius que encara podem veure avui al mateix lloc, una cotillaire “ca la Gorrista” que venia mitges i mitjons en una tenda molt petita al costat d’una nova espardenyeria, la tercera del carrer, on venien espardenyes a l’engròs per altres botigues de Terrassa i un forner anomenat “Cal Tanó” que encara avui fa cantonada amb el carrer de Sant Quirze i on recordo que hi descarregaven uns carros carregats de branquillons que es feien servir per encendre el forn i fer el pa.

El carrer Topete 3a part (Las Ocasiones i cal “Ros”)

Al costat de la pastisseria hi havia una espardenyeria i més amunt el fotògraf Querol. Desprès trobàvem una tenda de terrissa (testos, olles,…) i “Cal Ros” un forner del que ja n’he parlat amb un article en que parlava de la “torna” del pà. Un xic més amunt i fent cantonada amb el carrer de Serrano hi havia una mena de magatzem anomenat “Las Ocasiones” on venien roba i articles de merceria. Feina una entrada molt espaiosa i tenia uns aparadors molt grans.

En el següent tram, fins al carrer de Sant Quirze, hi havia una merceria (Cal Pamies) i un barber on jo m’hi anava a fer l’esquilada tipus “marcelino”, que era la moda de quan jo era petit. Recordo especialment al Sr. Àngel, que sempre em feia seure en una mena de tamboret col·locat sobre el silló, per tal de poder arribar a una altura que li fos còmode per poder tallar-me els cabells.

El carrer Topete 2a part (Cal Rabasa i els matalassers)

Seguim resseguint el carrer Topete pel cantó de Cal Codina, destacant una matalasseria (d’en Laureà Burrull) que hi havia just abans de la cantonada del carrer de l’Aurora.

Els matalassers d’aquells anys oferien la seva feina de “fer matalassos” que consistia en anar a les cases i desfer els matalassos de llana, la roba es rentava al safareig de la casa mentre el matalasser armat d’uns bastons especials picava la llana i l’esponjava. Desprès la tornava a posar dins del matalàs, el cosia i li passava les betes per què guardés la forma adequada. Aquesta feina es feia aproximadament cada dos anys.

Aquesta part del carrer no tenia més botigues ja que era ocupada en bona part per una fabrica. Un cop passat el carrer del Viveret (que és on jo vivia) ens trobàvem amb la pastisseria de “Cal Rabasa” , que originàriament havia estat situada al carrer del Nord de Terrassa, tot i que els qui la van crear venien de Ribes de Freser. Deixeu-me destacar la seva coca i els seus “braçets de gitano” de crema. .

El carrer Topete 1a part (cal Codina, cal Fruitós i cal Ponsa)

Avui el meu record vol fer referència a un carrer de Terrassa als anys 60 / 70 i voldria servir per què altres ciutadans facin el mateix amb el seu carrer. Es tracta d’intentar recordar aquells comerços que hi havia en una època determinada i que segur us portaran un munt de petits records.

Començaré amb la part inferior del carrer, just en la cantonada de les quatre carreteres. El primer que recordo d’aquest punt era “Cal Codina” un bar, fonda, típic de carretera i on recordo la gent gran fent la “manilla”. A l’altra banda també hi va haver un bar, anomenat Monumental, que tenia una penya de futbol que jugava al “Camp del Mono” (lo del Mono ve de l’abreviació de Monumental), aquest establiment va ser ocupar desprès per una tenda que venia roba i desprès per l’establiment anomenat “Cal Fruitós”, especialitzat en llistes de noces i justament on jo hi vaig fer la meva.

Una mica més amunt hi trobàvem una merceria, anomenada de “Cal Feliu” i la bodega de “Cal Llong” on es podia comprar el vi a granel a més d’alguns queviures per fer el vermut. Seguint la mateixa acera et trobaves 1 espardenyeria, la joieria de “Cal Ponsa” (avui al carrer de la font Vella) i una lleteria anomenada “ca la Paula”. Per cert, els de cal Ponsa van venir de Manresa i es van establir al carrer Topete aprofitant la gran quantitats de treballadors que hi passaven per anar a treballar a les grans fàbriques, com la Terrassa Industrial. A aquests treballadors els venien les joies a terminis, de manera que cada setmana donaven una petita quantitat i, quan acabaven de pagar, la joia els hi era lliurada.

Un anunci modernista per la “Fira Modernista”

Avui vull sumar-me a la celebració (una mica mullada, per cert) de la Fira Modernista de Terrassa i per això he triat aquest anunci del 1910 autènticament modernista.

Correspon a la casa J. Furnells que es dedicava al món de la tipografia, tot i que reconec que algunes de les paraules de l’anunci no les havia vist mai: algú sap el que eren les “zincografias” o les “autotipias”? Tot i que la casa tenia seu a Barcelona, l’anunci va aparèixer al programa de la Festa Major de Terrassa del 1910 degut segurament a que alguns dels seus clients devien ser de Terrassa.

El café de les victimes del Li i el meu avi

Recordo que el meu avi m’explicava que en el seu dia hi havia hagut polèmica amb el nom d’aquesta antiga cafeteria, avui inexistent.

L’Historia ens diu que l’any 1877, en el número7 i 9 del carrer major, en Jaume Barceló, conegut pel Li, va instal·lar-hi un establiment anomenat Cafè Espanyol, juntament amb dos socis, en Ignasi Agulló i en Josep LLongueras. El preu del cafè en aquells anys era de 15 cèntims.

L’any 1879 el cafè espanyol es va traslladar a un nou local al carrer cremat número 8, que també tenia entrada per la Plaça Major. El 1885 va morir el soci Agulló i els altres van decidir continuar el negoci fins l’any 1892, en que van decidir dissoldre’s, però amb l’acord de que seguiria el negoci el qui oferís més quantitat a plec tancat, resultant el millor postor en Llongueras, que va oferir 3.000 pessetes més que en Barceló. Llavors va reformar el local amb totes les comoditats de l’època.

Poc desprès, el propietari de l’edifici, un tal Fatjó, junt amb un notari – procurador i en Barceló van aconseguir fer fora el propietari (i antic soci) del cafè. Aquest molt molest pel que li havien fet, va decidir llogar un nou local, el qual va batejar amb el nom de “Las Victimas del Li”, cosa que va ofendre al mateix Barceló, posant-li una denuncia al jutjat.

En Llongueres va declarar que li havia posat aquell nom perquè l’any 1851 (LI en xifres romanes) hi havia hagut moltes víctimes al món i volia fer un homenatge a elles amb aquest nom. El 12 de juny de 1893 va aconseguir inaugurar el nou local situat a la Plaça Major. (en la foto del 1935, Plaça de la República, podeu veure la seva situació al costat de la tenda amb el tendal, fixeu-vos i podreu llegir CAFE sobre l’entrada). Posteriorment s’anomena “Cafè les víctimes” , Cafè Llongueras i més tard “Las Vegas” (avui Grinzing).

Per cert, al morir en Barceló, l’any 1897, el cafè “Espanyol” varen anomenar-lo “Cafè Colón”, propietat ja d’en Joan Donadeu i va restar obert fins l’any 1927 en que es va inaugurar el nou “Cafè Colón” ja ubicat a la Plaça Major (ara Ferreteria PuigMartí).