Josep Oller i el “Moulin Rouge”

De Terrassencs més o menys coneguts sempre ni ha hagut i sempre n’hi hauran, però del que us en vull parlar avui hem sembla que pocs n’hauran sentit a parlar.

Es tracta d’en Josep Oller i Roca, empresari nascut a Terrassa, l’any 1839, i que va ser el fundador del conegut “Moulin Rouge” (1889) de París i també de “el Jardín de Paris” i del “Olympia” (1893).

Un personatge que va fer amistat amb personalitats tan conegudes com els escriptors Thomas Mann i Henry James o el mateix pintor Toulouse- Lautrec, personatge que podeu veure al costat d’en Josep Oller, en aquest dibuix que aquí reprodueixo fet pel dibuixant Ricard Opisso l’any 1899.

El fogonet de carbó o “de murri”

A casa recordo que hi havia un fogonet de carbó que l’anomenaven “fogonet de murri” o alguna cosa semblant.

Recordo que el pare el feia servir per fer les arengades a la brasa, ja que feien molta olor i la mare sempre li deia que si se les volia fregir ho fes fora de la cuina i ell agafava el fogonet i en un racó del pati es feia les arengades que tan li agradaven.

En la fotografia podeu apreciar una cuina antiga amb un fogonet de carbó que es feia servir per escalfar-hi una olla. Aquesta mena de cuines improvisades eren molt comunes en les cases de les famílies immigrants dels anys 50 i 60.

El Rafael amb el seu comentari ens parla de la “cuina econòmica” i crec que li haurem de dedicar un dia un article sencer a aquesta peça tan curiosa.

Nadal, l’avi Jaume i la “coca” de cal Anoll

Avui el meu record és per l’avi Jaume i pel dia de Nadal, que tan li agradava. L’avi Jaume va néixer a Reus, la ciutat del General Prim i com ell, havia estat soldat de cavalleria.

L’avi Jaume ha estat una peça fonamental en la meva vida, els seus consells m’han ajudat molt i la seva manera de ser m’ha servit d’exemple.

Però avui el que vull recordar és el dia de Nadal, un dia en que venien a casa els avis que encara em restaven vius. La iaia “nina” cega i agafada del bracet de l’avi “Jaume”, baixaven a casa dels pares desprès d’anar a comprar la coca a cal “Anoll”, i és que els torrons els agradaven amb coca.

El dinar era protagonitzat sempre per l’avi que aprofitava aquell dia per explicar-nos mil i una aventures de la seva vida: la guerra civil, la llauneria, les operacions de l’avia, … qualsevol tema era bo per encetar una llarga conversa que feia allargar l’àpat nadalenc fins a mitja tarda.

Li agradava més explicar que escoltar i es que suposo que en tenia necessitat de que algú l’escoltés i el dia de Nadal n’era una bona ocasió. I això em fa rumiar que a vegades les persones no sabem escoltar a qui te necessitat de parlar i que anteposem les ganes de dir la nostra sense tenir en compte els altres. Entre tots hauríem d’aprendre a escoltar més a les persones grans… Bon Nadal !

Feliç Nadal 2007

Permeteu-me que us desitgi, a tots els que heu tingut la paciència d’aguantar els “records de terrassa” durant aquests mesos, un Bon Nadal i un millor any 2008.

La imatge és d’en “Mateu Avellaneda” i correspon a l’església de Sant Pere sota la neu.

El costum d’enviar nadales

Fins fa uns anys era molt normal enviar i rebre nadales en paper, però ara cada vegada s’està perdent més aquesta tradició i crec que és una llàstima. A casa meva, cada any encara enviem unes quantes nadales amb un escrit fet a propòsit per desitjar als familiars i amics un Bon Nadal, però cada any són menys les que rebem de contestació.

Jo reivindico les nadales en paper i per qui ho vulgui saber ara us explicaré el seu origen: Tot plegat ho devem a sir Henry Cole, que va ser qui va encomanar a un amic seu, en John Calcott Horsley, l’any 1843, que li pintés un dibuix nadalenc que desprès va fer reproduir en una impremta. A aquestes targetes i va afegir-hi un escrit desitjant felicitat als seus amics i familiars i les va enviar per correus.

En va fer 1.000 targetes i tot i que no van agradar gaire, ja que en el dibuix sortien unes persones que semblava que estaven begudes, l’èxit de la idea va ser molt gran. Les primeres emissions de nadales en sèrie van ser al 1862 i al1893 aquest costum va arribar a la seva màxima importància, ja que la mateixa reina Victòria va encarregar les seves pròpies nadales a una impremta britànica.

Els gots “Duralex”

Mireu aquest anunci dels anys 60. Segur que molts de vosaltres recordareu els gots “duralex”, els del vidre “casi irrompible” però que quan es trencaven escampaven trossets de vidre per tot arreu, potser algú encara els té a casa?.

A casa meva el model que utilitzàvem era el “provenza” que era arrodonit (el segon de la part de baix de l’anunci) i l’altra dia encara vaig veure que la mare en tenia uns quants que han registit el pas del temps, tot i la seva perdua de brillantor.

De fet aquesta marca avui encara existeix, tot i que ja no és la més important del mercat, com ho era en aquelles èpoques. Si voleu podeu veure la seva web a www.duralex.fr

Cal Canela i el petricó d’oli

Recordo de Cal Canela que la mare m’hi feia anar a comprar un “petricó d’oli” i que en aquell establiment l’oli el servien a “granel”.

El treien amb una mena de cullerots d’unes tines plenes d’oli i amb ell omplien una mena de cantirs d’alumini, on a casa hi guardàvem l’oli per cuinar o per amanir. Hi havia qui anava a buscar l’oli amb garrafes de vidre.

Un altra dia us explicaré la història de l’antiga casa pairal de Cal Canela.

Per cert un “petricó” era una mesura de capacitat per a líquids que equival a la quarta part d’un porró, o sigui, més o menys un quart de litre.

Petit estalvi de Caixa Terrassa (II)

Mentre us parlava d’aquests segells, he trobat un pòster de Caixa Terrassa on justament es mencionava la campanya d’estalvi adreçada als infants (“escolares”) de Terrassa.

Petit estalvi de Caixa Terrassa (I)

Avui m’he trobat una mena de segells de cartró, que crec recordar es van popularitzar els anys 70 entre els nens i joves i que servien per promoure el petit estalvi.

Aquesta mena de “segells” tenien el valor facial d’una o cinc pessetes i se’n van editar per part de múltiples caixes d’estalvi. Jo mateix en tinc de la Caixa de Barcelona i de la Caixa de Pensions entre d’altres. Els que podeu veure en la imatge són de Caixa Terrassa, fixeu-vos amb el seu logo antic.

Gràcies a un comentari del Rafael podem afirmar que als anys 50 ja existien.

La Creu Roja a Terrassa

La Creu Roja es fundà el 1898, en una reunió que es va fer al Institut Industrial el dia 12 de desembre, convocada pel Doctor Joan Cadevall, el qual en va resultar ser el primer president.

Deu anys desprès ja hi havien 58 socis i la ciutat comptava amb 4 ambulàncies, distribuïdes a diferents llocs de la ciutat: una a l’Ajuntament, una altra al Vapor Galí, l’altra al Vapor Matarí i Salallasera i la darrera al Vapor Solà de la Carraca.

A cada ambulància hi havia una llitera com la de la foto, una farmaciola, dos rentamans i material per les cures.

La seu inicial va ser en una de les dependencies del pati de l’Ajuntament, fins que al 1925 s’instal·là en un nou local al carrer Topete, número 9.