Justament ara fa 105 anys, concretament el dia 28 d’octubre del 1902, la Diputació de Barcelona va acordar establir doble via de ferrocarril entre Barcelona, Terrassa i Manresa.
El pressupost de la doble via que construí la Companyia del Nord, va ésser de 1.255.000 pessetes.
Incloc aquest record en homenatge a tots els que els està tocant sofrir els problemes amb l’actual RENFE.
Les fotografies que he inclòs en aquest post són d’en P. Galí Roca – Arxiu Tobella.
Avui el record és purament fotogràfic i en ell vull fer un homenatge al meu pare, ja que és ell qui surt en una de les fotografies triades.
En la primera veureu el monument dels caiguts al passeig i en la segona apreciareu en més detall els actuals jardins del mateix passeig comte d’Egara.
La tercera no tinc clar on es va fer i agrairia si algú ho sap que m’informés del carrer o avinguda a la que pertany.
Segons comentari rebut de l’amic Rafael: ” la tercera foto esta feta a l’avigunda Jaquard.
Els bancs, els platanos i l’amplada de la vorera son tipiques d’aquesta avinguda.
Al fondo de la foto s’endivina la paret que tanca el recinta de les escoles industrials. ”
Gràcies Rafael !
Recordo, als anys 70, que en alguna visita al vell castell Cartoixa, en un racó de la part baixa del pati del castell hi havia les restes d’uns gegants que ja no s’utilitzaven en els actes culturals de la ciutat i que acumulaven uns gruixuda capa de pols i brutícia.
Havien quedat arraconats i substituïts pels nous gegants de la ciutat. Aquesta història és certament curiosa, ja que poques vegades a succeït que una peça de museu torni desprès al lloc d’origen, en aquest cas al carrer.
La historia dels gegants vells comença el 25 d’abril del 1850, en que en una sessió de l’ajuntament i essent alcalde en Josep Segret, es pren l’acord d’encomanar un vestuari per uns gegants que havien estat regalats per un veí de la vila (en Francesc Torras i Armengol, reconegut pintor que en aquella època tenia només 18 anys). Cal indicar que per sufragar aquesta despesa es va obrir una subscripció pública.
La seva jubilació anticipada va arribar l’any 1966 (als 116 anys) i no va ser fins la festa major del 1981 que la ciutat els va recuperar de nou, una vegada restaurats, pentinats i canviats de roba. Salut i forca per els nostres vells gegants, que ja han complert els 157 anys de vida.
Recordo que a casa (a finals dels 60) hi havia uns discs que la marca Pedro Domecq regalava per les dates nadalenques en la compra d’una botella de conyac Fundador.
Cada any llençaven uns discs nous i la gràcia estava en que a mitja cançó sonava una anunci publicitari que deia “ Fundador, está como nunca!” i desprès t’anunciava si el disc estava premiat o no. Els premis eren des d’un cotxe fins a televisors, tocadiscs, neveres o lots de productes de la marca Domecq, entre d’altres.
Recordo que les cançons que podies escoltar en aquests discs eren èxits del moment i entre elles recordo el Help d’en Toni Ronald o la “yo no soy esa” de la Mari Trini. Quasi be tothom que tenia a casa un tocadiscs tenia algun d’aquests discs de Fundador.
Avui recordarem una revista terrassenca anomenada “al vent”que es va editar a terrassa en els anys de la transició. El director en aquela època era en Jaume Comellas, el cap de Redacció en Jordi LLonch i com a redactors hi trobem personatges prou coneguts a la ciutat com en Manel Sarrau, el Salvador Sabrià, la Katy Fernández o el Salvador Cardús, entre molts d’altres. En el meu arxiu disposo d’alguns exemplars de l’època i avui he triat dues portades per il·lustrar aquests comentaris.
La més antiga (nº19 de l’any 1979) parla del moviment escolta a la ciutat i com que ja en vaig parlar amb un article anterior poc més en podré dir. En l’altra (nº34 de l’octubre del 1980) ens parla d’un projecte de militarització del massís de Sant Llorenç.
Us imagineu l’actual Parc Natural convertit en caserna militar? Potser, ara que s’està discutint sobre la conveniència de regular el nombre de persones que puja cada cap de setmana a la mola, la solució seria militaritzar l’espai i posar una tanca que no deixés entrar ningú al Parc… sic! No fem bromes que igual hi ha algun espavilat que s’ho pren en serio i ho acaba proposant.
Per finalitzar aquesta sèrie he triat la contraportada d’una de les revistes de les que us vaig fer esment en el primer post.
Amb els comentaris que hi trobareu al costat de la primera fotografia dono per finalitzat aquest tema fins que hem vingui a la memòria algun altra record que valgui la pena comentar.
Gràcies a tots els que heu seguit aquest relat.
– continua – Poques coses més recordo d’aquella riuada. Recordo vagament que a casa hi van venir a buscar ajuda uns amics del pare que havien perdut la seva casa i que els havien allotjat els una mena de barracons i també un festival que es va fer al cinema Rambla amb el locutor “Soler Serrano” i que crec recordar que es feia per recollir ajudes pels damnificats (sinó recordo malament tenia el lema de “Vds. pueden ser maravillosos”).
També recordo que va venir en Franco, tot i que a casa no hi varem anar a veure’l ja que als pares no eren partidaris del règim feixista ni d’aquell que anomenaven el “generalísimo” (veure fotografia).
El meu darrer record és que a l’escola varem fer una recol·lecta d’aliments i de roba per ajudar als qui ho havien perdut tot.
Us agrairé si hi voleu afegir comentaris que ajudin a recordar vivències semblants si es que encara us recordeu d’alguna cosa d’aquella gran riuada del 25 de setembre del 1962.
– continua – Desprès de curar al pobre senyor del mal de queixal el pare ens va fer sortir a tots de casa per què ens donéssim conte de la desgracia que havia causat l’aiguat a la ciutat.
Varem anar cap a la Rambla i l’espectacle era dantesc, recordo que davant del cinema la Rambla les cases havien perdut la seva façana i es podia veure el seu interior. El nivell que l’aigua havia agafat era impressionant i amb la quantitat de fang que es veia semblava que mai més tornaríem a veure la ciutat neta. Les fabriques que donaven a la Rambla tenien els tallers inutilitzats per l’agua i els fang i els magatzems de fil o roba tenien tot el material directament per ésser tirat a les escombraries.
En moltes cases es veien persones treien galledes d’aigua bruta de fang i intentant netejar el poc que havien pogut salvar dels seus mobles o estris casolans. Feia molta pena tot, les cases enrunades, la gent bruta de fang, persones que ploraven, en fi un dia per oblidar i això que encara no sabíem que havien mort centenars de ciutadans en aquella riuada tan devastadora.
Per tornar a casa varem baixar fins al final de la Rambla i al costat del pas a nivell que hi havia a la carretera de Montcada, recordo que hi havia un munt de runa, arbres i cotxes encastats en un pal que havia resistir la riuada. Dies desprès crec que s’hi va trobar una persona morta dins d’aquell munt de ferralla.
(en les fotos podem observar la magnitud de la tragedia) – continuarà –
– continua – El pare ens explicava que, des de l’estació dels Catalans, va veure persones agafades als arbres de la Rambla i que algunes al cap d’una estona ja no hi eren, possiblement engolides per la riuada.
Una de les visions curioses diu que va ser quan van veure passar surant per damunt de l’aigua uns cossos nus que semblaven persones ofegades. Desprès de la sorpresa es van donar compte que eren els maniquins del Glendor (establiment de roba) i que s’havia endut la força de l’aigua.
Tota una nit pensant en com acabaria aquella tragèdia i que els hauria passat als demès familiars van acabar fent que el pare sempre més tingués por a les turmentes i especialment als llampecs i trons.
El millor de tot, segons ens va explicar el pare, va ésser la solidaritat dels qui van estar atrapats aquella nit a l’Estació i que gràcies a ella es van poder salvar tots.
(en les fotografies podeu veure l’esvoranc del carrer Cervantes i el testimoni d’una persona engolida per la riuada) – continuarà –
– continua – El pare quan va arribar ens va despertar a tots (menys a la mare i al senyor amb el mal de queixal que havien passat la nit amb una angunia terrible.
El pare ens va explicar que havia acompanyat un amic a l’Estació dels Catalans i que allà s’havia convertit en una mena de trampa per els qui s’hi havien aixoplugat.
Va explicar que al poc de ser-hi, el nivell de l’aigua que baixava per la Rambla va començar a pujar i va decidir esperar-se per no mullar-se els peus al travessar-la.
Aquesta va ésser una decisió equivocada ja que en comptes de baixar el nivell va anar pujant fins al punt de que la gent va tenir que pujar sobre una mena de quiosc de fusta que va arribar a surar com una barca per l’estació.
D’altres es van enfilar a les baranes de ferro agafats als barrots i demanat socors al veïns del carrer Vinyals que res hi podien fer.
L’aigua entrava per les portes de l’estació i sortia per les andanes dels trens i semblava que tard o d’hora acabaria emportant-se fins i tot l’edifici de l’Estació.
(en les fotos podeu veure el nivell on va arribar l’aigua i un carrer de nit) -continuarà-
Records de Terrassa 
Comentaris rebuts