Presentació del llibre “Terrassa, ciutat, vida i persones”

Avui es presenta el llibre “Terrassa, ciutat, vida i persones” al Teatre Principal a les 19:30 h.

Aquest llibre, realitzat pel divulgador científic Marc Boada i en el que hi participen persones tan conegudes com el Sr. J.A. Pujals, el Josep Puy, l’Àngel Morillas, la Montse Saludes, etc. vol servir per redescubrir Terrassa i per ajudar a difondre els valors i les possibilitats de la nostra ciutat. Us el recomanem si no sabeu quin llibre comprar-vos per aquest Sant Jordi i si algun autor terrassenc vol difondre el seu llibre aquest espai tindrà molt de gust d’acollir els seus comentaris.

En el llibre es poden veure 10 vídeos sobre personatges molt coneguts de la ciutat, mitjançant la tecnologia dels Codis QR i, qui ho desitgi, pot entrar a www.terrassencs.org i ser protagonista del e-llibre deixant un comentari sobre quin racó de la ciutat li agrada més.

Aquí teniu la foto del record mundial de Supertramp, que es va fer en la presentació.

El tren dels catalans i la riuada del 1962

Aquest any és el 49 aniversari de la desgraciada riuada del 1962 i potser se’n parlarà menys que l’any vinent, en que celebrarem el seu 50è aniversari. per aquest motiu, voldria recuperar el record d’un dels passatgers que hi havia al tren dels catalans que va estar a punt de patir una desgracia de grans dimensions.

El fet és que el tren dels catalans, que havia sortit a les nou de la nit de plaça Catalunya amb un centenar de persones a dins, es trobava entre les Fonts i Terrassa quan va decidir parar, degut a la força de la tempesta. Per sort ja havia passat el pont de les Fonts, que poc desprès es va acabar enfonsant.

Amb el tren parat els passatgers podien il.luminar-se amb els llampecs i veure com l’aigua que els envoltava s’emportava tot tipus de cotxes, arbres, etc. El maquinista, que va prendre la decisió de parar i esperar que passes la turmenta, es deia Luis Ruiz i amb els seus ajudants va aconseguir que els passatgers no obrissin les portes per baixar, tal i com era la seva primera intenció.

Els qui ho van viure diuen que van ser més de dues hores d’una incertesa total, no sabien que passava però poc a poc la por els va envair. Diuen que el temps passava molt a poc a poc i que no deixaven de temer pensant que potser el tren seria també engolit per l’aiguat. Sembla que alguns ploraven mentre d’altres resaven; però el fet és que el tren va resistir i passada la mitjanit, quan va començar a baixar el nivell de l’aigua, van decidir obrir les portes i amb una mena de torxes improvisades, fetes amb paper de diari es van poder il·luminar per poder tornar a peu cap als seus domicilis. Segons diuen, el maquinista i els seus ajudants es van quedar al tren fins que els van venir a rescatar a l’endemà (en la foto podeu veure un detall de com va quedar el tren desprès de la riuada).

Una darrera imatge (crec que mai publicada) de com van quedar les vies del tren dels catalans ens ajudarà a comprendre la situació en que va quedar el transport ferroviari a la nostra ciutat..

La moda estiuenca dels anys 50

Avui vull recordar la moda per l’estiu dels anys 50, gràcies a un retall de la premsa local d’aquells anys. En l’article podreu comprovar que es fa esment a la moda que ens venia de Londres.

El text de l’article no diu rés d’especial, però la foto val la pena comentar-la, especialment en referència en la primera noia de l’esquerra i que porta un model on per sota de la faldilla oberta ensenya les cames enfundades en una mena de pantalonets.

Us imagineu aquest model passejant per Terrassa als anys 50? M’imagino que li haurien posat una multa per alteració de la moral pública i el que és del tot segur és que no hauria pogut entrar a l’església ja que estava absolutament prohibit, fins i tot que les dones hi entressin amb el cap descobert.

Si passegeu avui per Terrassa, veureu moltes noies amb pantalonets curts i és que la moda no passa mai i sempre torna, encara que avui aquests pantalons (shorts) són una mica més curts i ja no escandalitzen quasi bé a ningú.

Rieres, torrents i masies de Terrassa (S. XVI)

rieres, torrents i masies al S.XVI

Des de sempre a Terrassa hi han hagut torrents i rieres i això ha provocat grans inundacions al llargs dels anys.

Fer poder fer-nos una idea de com era el terreny on es va assentar el nucli urbà de la nostra ciutat he volgut reflectir en aquest dibuix la situació de les antigues rieres i torrents, així com algunes de les masies més característiques d’aquells anys i que van donar nom a la majoria dels barris actuals de la ciutat.

  A la fotografia, de la dreta, podreu observar com era el torrent del Batlle l’any 1912 (en una foto d’Antoni Jover – A. Tobella), que, en el seu tram final, seguia el curs del actual carrer de Faraday, al barri de Ca n’Aurell (que també era una masia antiga situada prop de la carretera de Martorell).

De Tarrasa a Terrassa

El juliol del 1977 la ciutat recupera el seu nom i passa de denominar-se Tarrasa a dir-se oficialment Terrassa.
He recordat aquest fet al veure en la fotografia que il·lustra aquest record com la lluita per canviar el nom d ela ciutat havia portat a escriure’l als vells cartells que hi havia a les carreteres d’entrada a la ciutat.
El canvi era inexorable i no només afectaria al topònim de la nostra ciutat sinó a molts dels carrers que durant el franquisme havien canviat de nom. Algú recorda a quina carretera estava situat el cartell que mostra la fotografia?

100.000 visites, gràcies a tots!

Des que vam arribar a les 25.000 visites (19-07-2008) que no n’havia fet cap més esment,  però avui crec que a tots vosaltres us farà il·lusió saber que els “records de la nostra ciutat” han assolit les 100.000 visites. No sé si és molt o poc en el món dels blocs, però crec que a nivell de ciutat és quelcom digne de celebrar-ho.

Gràcies a tots vosaltres, que sou els qui feu possible aquest espai. Jo només faig de transcriptor de molts dels records que m’heu fet arribar. Sou molts els seguidors d’aquest bloc i la majoria no us conec de rés, ni sé quina cara feu i segurament si ens trobem pel carrer no us podré saludar, perquè només us conec pels vostres records, què en aquest espai són els vertaders protagonistes.

Entre tots esteu col·laborant a que una part de la memòria de la nostra ciutat no es perdi i això ja té un valor significatiu, tant per els qui ho vàreu viure com pels que ara ens n’assabentem gràcies a la lectura dels vostres records.

I, de tot el que s’ha publicat, permeteu-me que faci un esment especial als comentaris que es succeeixen des de fa temps en el record del poema de “la nit de reis“, ja que cada vegada que m’arriba un comentari em porta a la memòria records molt personals que em produeixen una gran emoció.

I per celebrar l’aniversari que millor que unes fotos inèdites de la riuada del 62 que amablement m’ha facilitat el Ricard i que mostren: l’escorxador i l’hostal del fum, el bar Doré, l’estació dels Catalans i el grup escolar Torrella:

Nevada el dia de Nadal del 1962

Aquest dies passats ha nevat molt a Catalunya i per això m’ha vingut el pensament un record que jo no tinc, perquè quan va passar era molt petit, però del que n’havia sentit a parlar molt a casa. Segons m’explicava el meu pare, la nevada del dia de Nadal de l’any 1962 va ser tot un esdeveniment a la ciutat. Ja sigui perquè va ser justament el dia de Nadal, o perquè va nevar molt, o perquè va passar el mateix any de les greus riuades, el fet és que per molts terrassencs aquesta nevada ha quedat per sempre gravada en els seus records.

Una nevada intensa i sense interrupcions durant el dia de Nadal i la nit del mateix dia, va fer que s’acumulessin 75-80 cm. de gruix de neu, fet que va fer que es paralitzes totes les activitats de la ciutat. Segons m’han explicat, es van arribar a veure gent amb esquis baixant per la carretera de Montcada.

29-12-1962

M’imagino que per molts ciutadans que havien quedat sense casa, just 3 mesos abans, aquesta nevada i el fred que devia portar no van ser cap consol, per molt que diguin allò de “año de nieves, año de bienes” o com diem en català “any de neu, any de deu”, que no sé que vol significar.

A la foto podeu observar com va quedar la Plaça Vella i en la reproducció de la portada del Tarrasa Información podeu apreciar que dies desprès la noticia encara era prou important a la ciutat.

L’amic Ricard ens envia una foto, feta pel seu pare, de la nevada on es veu precisament la casa Font al carrer major.

El bar Pompeya i la riuada

Avui us mostro una foto de com va quedar el Bar Pompeya desprès d’haver sofert la força de la riuada de l’any 1962. Curiosament aquest fet va fer que s’inundessin els baixos del local i des d’aquella data ja mai més es va jugar a les taules de joc que hi havia situades al sotano. Al Bar s’hi jugava a les cartes i al dominó i els jocs més populars eren: la manilla, el subhastat i el “julepe”.

El nom de Pompeya li van posar en honor a les ruïnes de la ciutat romana i desprès de la riuada ben bé semblava que havia quedat igual. El Bar Pompeya es va inaugurar el febrer del 1933 (amb el nom catalanitzat de Pompeia amb i llatina) i estava situat a la plaça d’Anselm Clavé i ja abans de la guerra hi anunciava que hi havia la parada de taxis, tal i com podeu comprovar en una publicitat del 1936 i també en el segon anunci del 1950. El curiós del cas és que el seu propietari, en “Sebastián” era taxista i fins el 1962 va mantenir el taxi com a segona professió.

En el segon, també podem observar com ja fa servir l’adreça de l’Avenida del Caudillo (l’actual Rambla) ens comptes de la de la plaça i ja porta el nom en castella de Pompeya. En el tercer (de l’any 1963) podem observar com introdueix el nom de “snak” seguint la moda d’aquells anys del “ye-ye”. En el darrer (de l’any 1965) anuncia que el dia 13 de juny del 65 s’inaugurava la “Sala de Fiestas Pompeya” a la seu del mateix bar.

Abans de la guerra el local era molt petit i fins desprès de la guerra no es va reformar amb els finestrals que donaven al carrer. Per aquest bar van passar personatges molt famosos, dels que podem citar: la Lola Floresi el seu marit, el Manolo Caracol, els boxejadors Luis Romero i Antonio Soldevilla que van ser campions d’Espanya, els cantants Antonio Molina, el Raimond o en Bruno Lomas i molt jugadors del Barça i de l’Espanyol.

El diumenge 17 de febrer del 1974 va tancar les seves portes i el seu propietari, el Sr. Sebastiàn Palos i Querol va veure com quedaven enrera 41 anys d’història d’aquest emblemàtic local terrassenc que va ser enderrocat per construir-hi uns pisos que avui coneixem amb el nom d’ edifici “Gutemberg” i sabeu quin era el desig del Sr. “Sebastian”? Doncs precisament que al nou edifici li posessin el nom de Pompeya.

Riuades del 62 (… i continua 11)

ajudes al palau d'esports de BCN

El tema de les riuades no s’acaba mai i, revisant els posts anteriors, he vist que encara mancava algun detall.
Seguint amb la relació d’ajudes rebudes que recollia en el post número 10 de les riuades, cal citar l’ajuda de la televisió francesa que va recollir 6 milions i els va destinar a la construcció d’escoles en les poblacions afectades. A Terrassa tenim el “Col·legi França” per aquest motiu, tot i que la història no sempre és bonica ja que per poder aconseguir el terreny on construir aquest col·legi la ciutat es va desprendre del edifici modernista de l’antic grup escolar Torrella, una autèntica barbaritat històrica.

Una anècdota: les ajudes del “casal català de París” van ser totalment silenciades per la premsa franquista.

Si parlem de la distribució de les ajudes entre els afectats aquí ja hem de parlar d’una desorganització monumental i no crec que ningú pugui mai arribar a explicar tot el que va passar. El fet és que molta gent pensa que no tots els diners van arribar on tenien que arribar.

M’he oblidat dels molts festivals benèfics que es van organitzar, festivals musicals, taurins, atlètics, conferencies, rifes, etc…, sembla ser que a l’Hotel Ritz de Barcelona es va sortejar un abric de visó.

Deixeu-me que ara us parli d’un festival que es va fer a l’estadi municipal el 23 de setembre de 1967 (5 anys més tard) amb l’objectiu d’aconseguir diners per fer un monument per les víctimes, un monument que no es va arribar a fer mai. En els festival van actuar Conchita Bautista, Peret, Salomé, Pili i Mili, Franz Johann i Gustavo Re, els grups terrassencs “los sonámbulos i los bárbaros” i van assitir 12.000 persones amb una recapta de més de 50.000 ptes. Qui se les va quedar és encara un misteri. (a la imatge de la dreta podeu veure l’anunci oficial del festival).

Els venedors de tallades de síndria

Avui comença la Festa Major de Terrassa i crec que aquest record us farà venir a la memòria moltes coses.

Recordo que, de petit i en aquestes dates, a la Rambla i potser en algun altre indret s’instal·laven unes tendes de lona al bell mig de la rambla ( recordo que n’hi havia una a l’altura del mercat) en les que hi venien síndries i melons sencers i a tallades. Als menuts ens agradava força que els pares ens compressin una tallada ben grossa i ens la poguéssim menjar mentre passejàvem pel carrer. Recordo que els venedors deien alguna cosa similar a: “compreu síndries”, “menjareu, beureu i us rentareu la cara”.

 

parada a la Rambla

I us puc ben assegurar que al menys la cara quedava ben rentada. El que no tinc clar és que passava amb la roba doncs devia quedar ben tacada del suc que anava degotant de la tallada.

La foto no correspon a Terrassa, però reflexa la imatge dels venedors ambulants que apilaven sota el tendal les seves síndries tot esperant que algú els hi anés a comprar.

El Rafael A. ens aporta una foto de la parada que es va endur la riuada del 1962 (si mireu el comentari adjunt el Ricard ja en feia esment).