Les monedes de les cooperatives terrassenques (1)

A l’entorn del post anterior l’amic Ricard Font ens ha comentat el següent: “Les cooperatives acostumaven a fer moneda pròpia” i per il·lustrar aquest comentari ens ha fet arribar unes imatges d’aquestes monedes, que crec que poden ser d’interès poder-les comentar i recordar:

El primer grup pertany a la “Cooperativa de consums de Sant Josep”
Són dues fitxes iguals, però mentre una és de coure, l’altre és de llautó. A l’anvers podem veure l’escut local amb el Sagrat Cor i una llegenda en català d’abans de la normalització que diu “UNS PER ALTRES I DÉU PER TOTS-COOPERATIVA DE CONSUMS DE SANT JOSEPH PER LO SOCORS E INSTRUCCIÓ DEL OBRER”. Al revers podem llegir la llegenda: COOPERATIVA DE S: JOSEPH PER LO –SOCORS E INSTRUCCIÓ DEL OBRER. El diàmetre és de 24 m.m. i  no està considerada amb valor monetari.

El segon grup és de la “Cooperativa popular ELS AMICS” de l’any 1935, amb 4 valors de 5 i 10 cts. i de 1 i 5 pessetes, les primeres en coure i les segones en cupro-níquel. A l’anvers i veiem una guardiola amb el lema “TOTS PER UN- UN PER TOTS COOPERATIVA POPULAR ELS AMICS” i al revers: “ANY 1935” i, en cada una d’elles, el valor corresponent i el nom de “TERRASSA”. El diàmetre de les de 5 cts. i 1 pta. és de 25 mm., la de 10 cts. de 30 mm. i la de 5 ptes. de 33mm.

El tercer grup pertany a la “Cooperativa familiar obrera” també de l’any 1935 i es tracta de quatre fitxes: dues de 10 cts., una de 30 mm de diàmetre i l’altra de 27 mm . Una fitxa de 25 cts. de 25 mm de diàmetre i la darrera fitxa de 1pta. de 30 mm. Les de valors fraccionaris són de llautó i la pesseta de cupro-níquel. A l’anvers hi podem veure un triangle amb dues mans enllaçades i dins de cada pal del triangle la llegenda “COPERATIVA FAMILIAR OBRERA”, mentre que al revers figura “ANY 1935” i el respectiu valor.

El quart grup és de “S.A. Francisco Torredemer” i es tracta d’una fitxa de cartó groc imprès en negre de voltants dels anys 60. A l’anvers podem llegir: “S. A. FRANCISCO TORREDEMER –TARRASA pagarà” (i el valor corresponent). Les de 10 cts. tenen un diàmetre de 23mm i les de 50 cts. de 3o mm. Al revers no hi ha imprès rés i tant sols s’aprecia un segell en sec amb el lema “FRANCISCO TORREDEMER”.

El darrer grup pertany a la “Unió de Cooperadors” i com podem comprovar es tracta d’una cartolina a l’anvers de la qual podem llegir “UNIÓ COOPERADORS telefon 2248 CREU 26 TERRASSA” (segellat amb tinta vermella) i a l’anvers el seu valor de 5 cèntims.

Evidentment aquestes monedes només servien per pagar el que els treballadors podien adquirir en els economats de les fàbriques.

Dues masies desaparegudes

En Ricard Font ens fa arribar aquests dos records seus, sobre dues masies desaparegudes dels voltants de Terrassa:
El primer es refereix a la masia de can Mir (veina de l’antiga esglèsia romànica de Sant Miquel de Toudell), anant per la carretera de Viladecavalls, i diu així: “jo treballava al polígon de Can Mir i, l’amo de la casa de can Mir era el del bar los Salvadores, del carrer Antoni Torrella. El fet és que hi va voler fer-hi un restaurant i en lloc d’arreglar una mica la masia, que era molt vella, va decidir enderrocar completament i va fer-hi un edifici restaurant, sense cap gràcia”.
L’altre comentari és sobre can Missert i diu així: “un dia, els de cal Segués, traient argila varen trobar unes gerres d’enterraments Hallstàttics.
Jo hi vaig anar a veure la casa que encara estava bastant bé i al cap de poc temps hi vaig tornar i ja estava completament enderrocada i, fins i tot, s’havia llaurat el terreny que abans ocupava la construcció. Com que coneixia l’amo li vaig preguntar que havia passat, i em respongué que com que hi varen entrar ocupes, aquesta va ser la manera de poder fotre’ls fora”.
I acaba dient en Font: “O sia, que les dues masies van desaparèixer per la incultura dels seus propietaris, jo en soc testimoni”. (SIC)
Us adjunto un document sobre la descoberta dels enterraments de Can Missert i les troballes que s’hi van fer: necropolis can missert

Nota històrica: Can Missèr Margarit o Can Misssert: antigament era coneguda amb els noms de Mas Berenguer, Mas Purull de les Figueres i Fornells. El 1558 figura com a propietari un tal Francesch Purull i el 1455 en Johan Berenguer.

Can Font de Gaià (2)

La finca de Can Font de Gaià, al segle XIX va ser adquirida pels seus veïns, els de Can Amat de la Muntanya, ja que la pubilla es va casar amb Alfons Sala i Argemí, personatge que el rei Alfons XIII nomenà com a Comte d’Ègara. La masia de Can Font la va heretar el fill segon del Comte, propietari de l’empresa “Construcciones Sala Amat”. Aquest senyor va posar-hi una granja de porcs, de la qual us mostro un anunci de la masia de Can Font de Gaià de l’any 1965, juntament amb un reconeixement del 1962 en que es considerada la millor granja porcina d’Espanya.
Actualment la masia segueix sent de la família, el més assidu és en Llorenç Pons i Sala, besnét del Comte, ja que hi munta sovint a cavall. Segons paraules del propi Ricard Font: “Aquest Sr. amb una amabilitat extraordinària, al meu cosí i a mi ens va deixar veure i retratar la casa dels nostres avantpassats per dins (en podeu veure les fotos en aquest record). Aprofito per donar les gràcies a l’amfitrió”.

La Masia actual encara presenta unes curioses argolles de ferro amb cap de cavall al mur de tanca exterior i fins a tres rellotges de sol. Can Font de Gaià presenta un conjunt d’edificacions format per la masia actualment molt reformada (al S. XIX es va reformar totalment) amb un edifici de dos pisos amb coberta de dues vessants i un celler que encara és l’original amb una premsa i un molí, un habitatge rural que deuria servir pels masovers amb planta baixa i pis i una sèrie de coberts i edificacions per l’explotació agropecuària. També hi podem observar un dipòsit per l’aigua, una estació transformadorai el portal d’entrada al que és denomina com a corral i que servia per tancar i protegir l’entrada a la masia (ho podeu veure a les fotos).

      

Can Font de Gaia (1)

Avui, per desig del bon amic Ricard Font farem esment a l’antiga masia de Can Font de Gaià, situada a la carretera de Terrassa a Rellinars B-122 Km.2,700

Història: La família Duran de Gayà està documentada des del S. XIII i se sap que llavors regentava l’anomenat Mas Duran, on cap a la fi del S. XV entrà la família Font, de la que pren el nom actual.

 Tenim documentat que al 1455 el propietari de la masia era en Duran de Gayà i que al 1558 ja figura com a propietari un tal Jaume Font de Gayà, pare d’en Joan Font de Gayà (nascut justament l’any 1558 i del que es conserva la partida de naixement a l’església de Sant Pere de Terrassa – veure document adjunt).

Aquest canvi dels Duran als Font és el que provoca un canvi en la denominació de la Masia i provoca el dubte que precisament en Ricard Font em plantejava quan em demanava que parlés d’aquesta masia, i que aquí us transcric: “tinc un dubte que potser algú que ho llegeixi podria aclarir-me. Can Duran de Gaià passà a denominar-se com a Can Font de Gaia i voldria saber si els Font (ancestres meus) compraren la masia, o si els Duran sense successió masculina casaren la pubilla amb un Font, qui donà nom als nous propietaris - si poguessis penjar aquest tema potser algun historiador ho podria aclarir”.

Aquest post seguirà amb una segona part.

Records del cinema a Terrassa (els emblemes)

Per acabar de completar el tema del cinema a darrera hora encara ha sortit un aspecte que no havia tocar, el dels emblemes de l’Auxilio Social que venien les taquilleres dels cinemes a l’època de la postguerra.
Aquest emblemes que avui us mostro i que crec que no s’han publicat mai en cap llibre de Terrassa me’ls ha facilitat el bon amic Ricard Font que segons m’ha fet saber en conserva una gran col·lecció.
Segons les seves pròpies paraules: “jo,  que tinc setanta anys puc recordar que els anys de la postguerra per assistir a un espectacle de cine, de teatre o per fer alguna activitat d’esplai, s’havia d’adquirir l’emblema de l’auxili social. Els primers varen ser de llautó i desprès els feren de cartolina. Els de llautó estaven estampats amb relleu i els darrers eren impresos i acolorits per un cantó i, per l’altra, alguns mostraven algun tipus de missatge explicatiu.
Tots ells tractaven temes molt diversos, com l’esport, monuments històrics, literats, escuts de ciutats, política feixista, etc. i els venien a la taquilla, conjuntament amb les entrades, tot i que també es venien als bars i en algun altra establiment”
El valor d’aquest emblemes va anar variant amb el pas del temps, els primers costaven 30 cèntims i desprès van passar a costar 50 cèntims i n’hi havia d’especials amb el valor d’una pesseta. Per cert, la pestanya dels emblemes servia per poder-los portar penjats a l’americana i demostrar que s’havia contribuït amb més o menys diners.

Comentari: L’Auxili Social es va crear a Valladolid l’octubre de 1936 per Mercedes Sanz Bachiller, vídua d’Onésimo Redondo i delegada de la Sección Femenina. Es va crear amb l’objectiu de pal·liar els efectes de la guerra creant menjadors benèfics per a nens i adults indigents. Aquest servei es va mantenir fins als anys cinquanta, cosa que féu que l’Auxili Social estigués present en pràcticament tots els pobles de Catalunya. Us incloc un article publicat al “Tarrasa Información” on parla de la visita del Delegat Nacional de l’Auxili Social, Don Manuel Martínez de Tena a la nostra ciutat per la inauguració d’una guarderia  infantil, al carrer del Pla de l’Ametllera.

Les Butlles de la Santa Creuada

Un nou record del Ricard Font que trobo molt interessant i que mai havia vist referenciat enlloc:
“T’envio unes fotos de les “Butlles de la Santa Creuada” (anys 1957 i 1958) i t’explico que durant el Nacional Catolicisme l’Església obligava als seus fidels a seguir unes normes medievals de dejuni i abstinència, cosa absurda  ja que podies fer el sacrifici de menjar-te una bona llagosta (peix)  i no podies menjar un quarter de pollastre (carn), però com tot a la nostre Santa Mare Església, “pagant Sant Pere canta”, si compraves la “Butlla de la Santa Creuada” podies transgredir la llei.
Fitxeu-vos que  malgrat que Catalunya és de la Tarraconense i depèn del arquebisbe de Tarragona, en aquell temps de centralisme ho feien dependre de l’arquebisbe de Toledo (les Espanyes).
D’aquí bé que quan un fa el que vol, es diu “sembla que tinguis butlla”.

La historia dels primers segells de les esglésies de Sant Pere

Aquest és un record enviat pel Ricard Font i que ens explica com és que Terrassa va aconseguir que les esglésies de Sant Pere quedessin immortalitzades per primera vegada en dos segells de curs legal:
“L’any 1967 en veure que Correus feia una sèrie de segells amb esglésies temples i monestirs, la Junta del Grup de Filatèlia de Terrassa hi va enviar una instància , junt amb tres fotografies de les esglésies fetes pel consoci Carles Duran i Torrens i una descripció amb un relat històric del Dr. Francesc Torrella i Niubó. La Direcció General de Correus i Telecomunicacions, n’acusà la recepció dient que ho tindria en compte.
L’any 1975 el president del Grup rebé una carta del ministeri de la Governació de la Direcció general de Correus i Telecomunicacions que deia:
En relació amb l’escrit que aquest Grup Filatèlic té presentat sol·licitant la possible emissió d’una sèrie de segells dedicats a reproduir diversos aspectes del conjunt dels temples Visigòtics-romànics de Sant Pere d’Ègara ens plau informar-li del següent:
Reunida la Comissió de Proposicions d’Emissions Filatèliques sota la presidència de l’Exsm. Sr. Subsecretari d’Hisenda i considerant la possibilitat d’incloure l’esmentat tema dins d’una sèrie denominada Turisme, s’acorda dedicar a aquest motiu dos dels valors del proper any 1975: el de 7 pessetes al temple de Santa Maria i el de 3 pessetes al conjunt de Sant Pere d’Ègara que posarem en circulació el proper 5 de juny.
Déu vos guardi molts anys. Madrid 30 de desembre de 1974
El director general (signat Pedro Sánchez Pérez)
El BOE de 8 de desembre de 1974, parla de l’emissió posada en circulació de la sèrie especial de segells de turisme 1975 de sis valors en la qual apareixen el dos segells esmentats”. En les imatges podeu veure la reproducció dels segells.

Les antigues esglèsies de Sant Pere (2ª)

Degut a que he rebut dues aportacions que considero d’interès, dedicaré un record extra als que ja tenia preparats sobre les esglèsies de Sant Pere:
La primera aportació és del Ricard Font i diu així:
“El primer llibre de bateigs de Sant Pere és de Mn. Joan Arnella, descendent de Can Arnella, del, aleshores, terme de Sant Pere.
Quan van inaugurar el culte a la nova parròquia del Sant Esperit, van traslladar la parròquia que era a Sant Pere i van tancar les celebracions a l’església de Sant Pere, però la gent del poble de Sant Pere es queixava que el Sant Esperit era massa lluny i va demanar que tornessin a obrir la parròquia, fet que va succeir l’any 1610. De totes maneres, el Priorat de Santa Maria que havia passat al Sant Esperit ja no va tornar a Sant Pere i és per això que al Sant Esperit hi havia el Sr. Prior fins l’arribada del bisbe, que va decidir anul·lar-lo, i per això ara no hi ha Prior.
El primer bateig registrat a la llavors esglèsia forana de Sant Pere, de l’any 1610, diu així:
CARDÚS
A divuit de Juliol de mil sis-cents deu (18-7-1610) fou batejada Esperança Francesca, filla d’Antoni Cardús i de Francesca, d’aquell muller. Foren padrins JOAN FONT DE GAIA i Esperança Carbonell, pagesos de la present parròquia.
Per mi Francesc Vives prevere.
He posat en majúscules el nom del padrí, ja que era un meu avantpassat, concretament l’avi Joan”.
I com a complement al record, podeu veure la portada i la primera plana del llibre de bateigs de Sant Pere del 1610 que crec que mai s’havia publicat.
La segona aportació és d’en Rafael Aróztegui i es tracta d’una fotografia del 1909 en que encara es pot apreciar el mur de separació entre Sant Pere i Santa Maria, amb uns curiosos gronxadors a la part dreta de la imatge (l’edificació de l’esquerra eren nínxols del cementiri, tal i com podem veure en el detall d’una fotografia feta per en Ubaldo Iranzo l’any 1901).

La processó de Corpus de les Escoles

El Ricard Font ens ha fet arribar aquesta foto de la processó de Corpus que celebrava les Escoles Pies pel centre de Terrassa, el dissabte de Corpus.

De fet en aquells anys de processons de Corpus n’hi havia 3 a la ciutat: la del Sant Esperit (el dia de Corpus), la de les Escoles (el dissabte) i la de Sant Pere, que es celebrava el diumenge. Més endavant aquesta processó del diumenge es va decidir celebrar-la per torns en diferents parròquies de la ciutat; tal i com va succeir l’any 1955 en que li va tocar organitzar-la a Sant Pere, l’any 1956; a la Sagrada Família, l’any 1957; a Sant Josep i, l’any 1958, de nou a Sant Pere (veure retall del diari del 13-06-1955).

Val a dir que a la Parroquia de Nostre Senyora del Rosari, de les Fonts, també s’havien fet processons de Corpus (si més no en tinc referencia d’una de l’any 1951).

La processó de les Escoles, sortia del Temple dels Nens i feia el seu recorregut pels jardins i els carrers del voltant i estava protagonitzada bàsicament per jovent, amb els nens interns i externs de l’escola amb la presidència del pare rector i el director del col·legi que portaven la custodia sota els acords de l’escolania del centre escolar. La processó, com era habitual, anava acompanyada dels elements folklòrics habituals: bastoners, drac, gegants, nans, etc. Al final es disparava un castell de focs artificials.

En la fotografia, de finals dels anys 40, podem apreciar que qui porta el penó de la classe, és en Ramon Blasi i Pasqual i els cordons en Sebastià Codina Serracanta i en Ferran Font Serra, a l’esquerra i a la dreta de la foto respectivament. També us recomano veure un vídeo d’una processó, que ja vaig publicar fa temps en aquest espai, corresponent als anys 40, fent click aquí.

La Terregada, un plat terrassenc

En Ricard Font ens diu: “Tinc un record gastronòmic de Terrassa que era la Terregada, que en castellà en diuen Asadura. Jo l’anava a menjar per esmorzar a ca l’Emilia a costat de la Plaça. El menjar consistia en sang, pulmons etc. i també menuts de gallina, guisat una mica picantó. No sé si avui dia encara en fan i si algú en sap d’algun lloc m’agradaria saber-ho, ja que hi aniria no solament per recordar sinó perquè ho considero un art culinari, ja que amb ingredients relativament barats s’obté una bona menja.”

Resposta: Sembla ser que anys enrera, a Terrassa, el menú de diari que se servia en la majoria de bars i fondes per a treballadors, ja fossin pagesos, carreters, manyans, llauners o filadors (entre molts altres oficis) era un plat de Terregada acompanyat de força pa. Sembla que el nom se li va possar per la semblança de color amb la terregada de carbó, molt utilitzada per encendre els brasers de les cases en aquells anys.

La preparació d’aquest plat tenia algunes variants, però si fem cas a una senyora que ja té 86 anys I que no ha volgut que sortís reflectit el seu nom, era més o menys així: primer es sofregeix la sang, que tenia de ser de vedella, amb les freixures o menuts (en referència a les entranyes que es vulguin fer servir i que normalment consistien en pulmons – també anomenats perdiu -, cor o fetge), s’hi afegia una mica de sal i es retirava del foc.

Aquest era el moment de preparar el sofregit amb oli, ceba i tomàquet , per poder-ho barrejar tot mentre ho deixàvem coure a foc molt lent. Es rectificava de sal i quan ja estava cuit del tot s’hi afegia la picada d’ametlles i es deixava coure un parell de minuts més. A l’hora de servir la tarregada s’hi podia escampar pel d’amunt allioli a voluntat, tot i que també es servia sense aquest condiment. (podem comprovar en la recepte que ilustre aquest record que el que ens indica és molt similar).

Un lloc on feien una excel·lent terregada era a l’Hostal del Fum i segons ens explica una antiga clienta ella recorda que els diumenges anava a buscar-hi una taifa plena, per emportar-se-la a l’hort per dinar. Segons diu el Jaume de l’Hostal del Fum ja fa anys que no serveixen aquest plat, ja que no el demanava ningú. Un altre lloc on es va servir terregada fins fa poc va ser a can Bondia.

Darrera noticia: El passat dia 22 d’abril del 2010 es va presentar la botifarra de tarregada a la nostra ciutat de la mà d’en Xavier Casanovas.